El Teatro Real oferia tres repartiments diferents del segon títol de la temporada, Norma, amb Agresta, Meade i Devia (en una única representació) com a protagonistes i ves per on com va succeir amb la transmissió del Macbeth liceista als cinemes, el streaming del teatre madrileny va ser del repartiment menys interessant, bàsicament perquè com succeïa amb Yoncheva a la ROH, la veu de la Maria Agresta i en el seu cas fins i tot l’estil, no són adequats per cantar aquest rol. La opció ideal per a mi era la de Angela Meade, una veu sólida, amb força i un registre ampli, però segurament els més ortodoxes belcantistes diran que va ser Mariella Devia, soprano que segons el meu parer no té la veu per fer front a la sacerdotessa druida encara que tingui l’estil més canònic, pur i excels de totes les sopranos actuals, sempre segons la meva opinió és clar. No us amoïneu els que penseu que desbariejo, només és una opinió, la meva.
Amb un cast insuficient o poc apropiat, Norma és un patir constant i amb una direcció tan poc belliniana com la Roberto Abbado, les coses no ajuden gaire a aquest cast que comento. L’orquestra sona bé però no crec que la densitat i el tempo siguin els més convenients a les capacitats vocals, al menys a aquestes o per ser més concret a las de la protagonista, ja que Maria Agresta en molts moments queda tapada o desbordada, encara que potser és un truc o una excusa per amagar el cap sota l’ala al no poder oferir ni tot el registre que el rol té, ni totes les dificultats tècniques, d’escales, reguladors, salts d’octava, trinats i coloratures diverses que farceixen tota la partitura. A banda d’una “Casta Diva” d’estudiant aplicada més que de primera figura, precedida d’un recitatiu poc incisiu i seguida d’una cabaletta molt prudent i que posa en evidència la poca idoneïtat vocal i estilística, la partitura ofereix molts moments complicats com el “Dormono entrambi” on Agresta mostra en tot el recitatiu la insuficiència vocal per donar tot el dramatisme i la intensitat amb unes vocals obertes que intenten ser greus i que la fan parlar més que cantar i que deixen la seva Norma, decididament com un intent no reeixit. Un altre exemple sagnant és el compromès duo amb Pollione “In mia man alfin tu sei” on ella no encerta a centrar la veu i on resolt amb poca destresa i cura les coloratures i els trinats, afrontats sense la força dramàtica que lògicament la veu no li pot donar. No seria just si no digués que en les parts més elegíaques de la partitura Agresta deixa pinzellades de bon gust, notes i fins i tot frases líriques, de bella emissió i gust, però per a convèncer en aquest rol hi ha moltes més coses que ella no pot fer.
Adoro a Agresta i per això em dol evidenciar que aquesta aportació o és massa aviat per afrontar-la o l’hagués hagut de deixar de banda perquè poc o res positiu aportarà a la seva carrera, més enllà d’haver-la fet i engruixir de manera poc rellevant la llista de rols mítics per intentar imitar a les grans.
Gregory Kunde a cada actuació que l’escolto denota més irregularitats. No n’hi ha prou amb la gosadia per cantar i ell certament és un cantant agosarat, però la seva sorprenent immersió en els rols spinto o heroics dels darrers anys, amb el colpidor Otello al capdavant i principal responsable, han deixat masses ferides de guerra. La veu ofereix tres colors diferents, les sonoritats s’han obert i la línia belcantista ha perdut tota regularitat i bellesa. Queda la veu trompetejant, que cansa i fereix. És clar que s’agreix la seva entrega però si no va acompanyada d’altres coses essencials en el belcanto, més val que ja es dediqui a rols veristes on no importa tant la línia i amb el recitatiu és pot donar gat per llebre.
Karine Deshayes és una bona Adalgisa que quasi podria fer front a Norma amb més solvència que Agresta. Té un registre agut suficient per afrontar a la sacerdotessa de la partitura, vull dir sense sobreaguts afegits, i no cal dir que el centre i els greus són més que suficients per cantar la protagonista. Altra cosa és si seria convenient per mantenir la salut vocal que evidència i la unitat de color que encara pot exhibir amb orgull.
Oroveso és Michele Pertusi, tota una garantia de belcanto. El pas per repertoris més densos ha deixat una lleu oscil·lació que encara no és especialment molesta. Algun greu li queda poc sonor, però sap donar amb el cant el caire autoritari sense necessitat de la risible caracterització que Livermore sotmet al rol, adequada per a un personatge de còmic Manga.
Maria Miró i Antonio Lozano completen amb dignitat el cast.
El Cor Intermezzo, incomprensiblement el cor titular del Real, està en el seu discret nivell habitual, és a dir, impropi d’un teatre que té pretensions de pujar de categoria.
La producció de Davide Livermore té moments aconseguits de nocturnitat i misteri, però acaba sent una llosa perquè l’estructura giratòria omnipresent deixa de interessar quan ja has descobert les possibilitats que ofereix. Hi ha moments lumínics bells i altres amb tonalitats rogenques que semblen dels pastorets més deliciosament tronats, ajudats per un disseny de vestuari poc inspirat pel que fa a Oroveso. Livermore, com acostuma, recolza la posada en escena amb uns vídeos que en aquesta ocasió són especialment enutjosos, per no dir irritants, quan mostren imatges de batalles a càmera lenta, amb cossos nus sagnants i imatges de Pollione volent imitar a Russell Crowe a Gladiator, però és clar, no hi ha color.
També hi ha uns éssers estranys que s’amaguen a la foscor, que simula que van nus i que podrien ser una mena de criatures del bosc, que em van recordar bestioles del Avatar de James Cameron i que més enllà d’omplir l’escena no aporten res a una història domèstica ben simple.
Livermore, com tants altres directors de produccions operístiques, sembla que tingui por a deixar que siguin les veus les protagonistes i per això intenta amb vídeos de caire cinematogràfic explicar-nos evidències innecessàries.
Vincenzo Bellini
NORMA
Norma: Maria Agresta
Pollione: Gregory Kunde
Adalgisa: Karine Deshayes
Oroveso: Michele Pertusi
Clotilde: Maria Miró
Flavio: Antonio Lozano
Coro Intermezzo (Direcció del cor: Andrés Máspero)
Orquestra del Teatro Real
Director musical: Roberto Abbado
Director d’escena: Davide Livermore
Escenografia: GIÒ FORMA
Disseny de vestuari: Mariana Fracasso
Disseny de llums: Antonio Castro
Vídeo: D-WOK
Teatro Real, Madrid 29 d’octubre de 2016
Les cròniques dels qui han vist els altres dos repartiments són molt més entusiastes de la que heu llegit aquí, però tret d’algun vídeo de Devia, que la va cantar el dia 30, amb la gran Adalgisa de Ketevan Kemoklidze, no he vist cap de la Norma d’Angela Meade que a més a més comptava amb Veronica Simeoni com a Adalgisa, Roberto Aronica com a Pollione i Simon Orfila com a Oroveso, decididament molt més interessant encara que la soprano nord-americana no sigui tan fotogènica com Agresta.
IN FERNEM LAND 
Pues mira, justo ayer me tocaba en el abono, con este mismo reparto. Iba con las expectativas no bajas, sino por los suelos, y en la primera parte me aburrí soberanamente. El nivel mejoró algo en la segunda, con los cantantes más implicados, pero no podía dejar de acordarme de la versión del Liceu con la Radvanovsky. Los recitativos, todos, fueron soporíferos. Al principio aunciaron que Agresta estaba griposa, pero que cantaría igualmente. La orquesta tenía un volumen excesivo para los cantantes, a Agresta se le escuchaba la mitad de lo que cantaba, aunque Kunde y Deshayes lograban traspasar la barrera de sonido. Esta última estuvo estupenda, con volumen, una voz preciosa y muy expresiva. Demostraba mucho más poderío que Norma, daba la sensación de que era ella la que manejaba la situación dramática, cuando en teoría debería ser al revés, porque Norma es un personaje mucho más fuerte. Kunde estuvo digno, en mi opinión mucho mejor que en Otello, aunque las sutilezas del belcanto no van con él (en un personaje como Pollione se puede medio perdonar). Oroveso bastante plano, pasó sin pena ni gloria. Lo que no pasaba desapercibido, por feo de solemnidad, era su disfraz (me niego a llamarlo caracterización), un híbrido de Gandalf, el Moisés de Miguel Ángel (por los cuernos) y la Bestia de la Bella y la Bestia de Disney. La producción un despropósito, fea, aburrida y sin sentido, movimiento de actores nulo, como en las óperas antiguas. El árbol funciona, pero cansa. Las proyecciones de serie B, siendo clementes. Y el vestuario y las pelucas eran directamente para echarse a llorar, cutre, cutre. Resumiendo, una Norma apocada, un Pollione voceras y una Adalgisa de rompe y rasga. Podía disfrutarse a ratos, pero en otros era un tostón.
M'agradaLiked by 1 person
Gracias Marga por tu crónica.
Yo creo, escuchando a Deshayes y Agresta juntas que la mezzosoprano francesa es más adecuada para cantar Norma que no la lírica italiana, pero ya sabes como está el patio y tod@s cantan todo sin ningún pudor, sobretodo porqué el público tragamos con todo y las protestas a parte de estar muy mal vistas ya forman parte de un pasado mucho más pasional e incluso visceral que hacían que la ópera fuera algo mucho más vivo que ahora, que solamente se aplaude con ciertas ganas al final y la mayoría de veces pienso que es precisamente porqué se acaba 😦
M'agradaM'agrada
L’art és un afer internacional amb diferents gustos i opinions dels humans. En la música i concretament en l’òpera també passa el mateix. Hi ha un públic que valora més l’expressió del cantant que no pas la seva técnica. Els crítics i comentaristes poden opinar a la seva manera però el que prevaleix quasi sempre és l’acceptació dels oïdors i espectadors.
Això s’ha demostrat en moltes representacions operístiques i musicals.
No és d’estranyar doncs en el cas d’aquesta obra que hi hagi una part del melòmans que acceptin i valorin més al cantant que no pas la seva tècnica
M'agradaM'agrada
Gràcies per la reflexió Juli, però el que no podem oblidar és el sentit crític que cal per fer front a una interpretació artística, perquè sinó ns acaben fent passar bou per bestia grossa
M'agradaM'agrada
L’he vist per concert.arte/tv i no vaig reconèixer a Kunde(¡!), la veu me’l recordava un poc, per la cara no, ¿es per què sempre l’he vist barbut i de cara menys arrodonida? De totes maneres com be dius l’aspecte visual d’aquesta representació es poc interessant i les veus discretes, per a mi. Es clar que nosaltres els “principiants” jutgem comparant amb els models que vosaltres els experts ens aconselleu.
He notat, amb satisfacció, la presencia d’una jove, i per mi excel·lent, soprano catalana (M Miro), que ja ha participat a altres produccions del T Real.
M’agradaria poder escoltar a Devia i Kemoklidze per comparar.
M'agradaM'agrada
Intentaré trobar la representació que em fa gràcia escoltar i encara que no en faré un apunt te la faré arribar. 🙂
M'agradaM'agrada
Aprovechando que por una visita familiar estaré en Madrid este próximo fin de semana, tenemos entradas para la última función del dia 4, viernes
Por lo leído de los asistentes, Agresta se muestra decepcionante ( no me extraña, ya que es una voz de lírica elegante para cantar Liu, Suor Angelica, Mimí, etc…NO para una Norma que necesita casi una dramática de agilidad ) y Meade muy plana expresivamente
A Kunde ya le conocemos, dada su edad y el todo terreno que ahora abarca
Ya veremos lo que escucharé el viernes, aunque estas Normas del Real, parecen bastante inferiores de las Normas liceístas con Radvanosky
M'agradaM'agrada
Y no te olvides de Tamara Wilson que a mi particularmente me gustó mucho más que el poderio de Radvanovskym, ya que ella canta el belcanto como a mi me gusta.
M'agradaM'agrada
A mi em va tocar el segon repartiment i per el que es diu per ací vaig tindre sort. De totes maneres a l’orquestra la van fer anar molt depresa per el meu gust a demés de a molt volum. La foscor a l’escena s’ha posat de moda possiblement per estalviar.
M'agradaM'agrada
Gràcies Nuria, i mira, si l’escena és fosca t’estalvies de veure segons que i et concentres en la música, és clar que si no ho fan gaire bé, la penombra ajuda a dormir 😉
M'agradaM'agrada
M’he oblidat de dir que a la tele resulta millor que el directe, sobretot el só.
M'agradaM'agrada
Qui ho havia de dir!!!!
M'agradaM'agrada
me enteré tarde que la estaban emitiendo en the opera platform, y solo vi el segundo acto, escenografía mas bien casposa. Ya nos contaras Joaquim com resulta Kunde en I vespri. Aunque me guste, creo que hay dejar paso a la savia nueva.
M'agradaM'agrada
Yo también lo creo, el problema és que quién se atreve con Arrigo actualmente. Quizás atreverse algunos, pero cantarlo como se debe no creo que haya muchos. Veremos que tal está Kunde, aunque cada dia se nota más se le nota, lógicamente, los excesos cometidos en los últimos años.
M'agradaM'agrada
Ho sento per Maria Agresta que vaig descobrir gràcies a un post teu i que és una excel·lent soprano que, pel que es veu, s’ha equivocat de rol.
M'agradaM'agrada
Si, totalment, perquè com a lírica pura és una absoluta delicia.
M'agradaM'agrada
Em vaig iniciar a l’opera amb Le Nozze i amb Norma. Em quedo millor amb la segona. Com a Bellini que és, hauria de ser un desastre perquè em desagradés. A veure què tal!
M'agradaM'agrada
Un desastre ja et dic jo i segurament ja ho has comprovat, no ho és. Però mai tindràs aquesta versió entre les teves predilectes, n’estic segur
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Joaquín por esta reseña de Norma y nada menos que con la Agresta
M'agradaM'agrada
No creo que te guste
M'agradaM'agrada