IN FERNEM LAND

Grand Théâtre de Genève 2016/2017: MANON (Petibon-Richter-Doyen;Py-Letonja)


Avui més que proposar-vos una representació d’òpera, que òbviament també, us proposo una interpretació modèlica, una interpretació que dóna sentit a cadascuna de les paraules, els gests i les notes que canta, tot és interpretació i interiorització del personatge en un “tour de force” d’aquells que galvanitzen a tots els que envolten l’artista i està clar que al públic, que davant  d’un treball artístic com aquest no pot fer altra cosa que aixecar-se a aplaudir rabiosament i amb gratitud d’haver estat partícip de l’entrega absoluta d’un artista a un rol.

Tot això és el que fa Patricia Petibon interpretant la Manon de Massenet en una representació que va tenir lloc al Grand Théâtre de Genève el 29 de setembre passat, retransmesa pel Canal Arte. No estimo o millor seria dir no estimava gaire a aquesta senyora, les seves excentricitats per fer-se un lloc en un moment on Natalie Dessay ho copava tot en la vocalitat que les unia, m’irritava. Per acabar-ho d’adobar em va arribar una gravació de la DG on la soprano francesa participava amb l’Orquestra Nacional de España quan Josep Pons n’era el director, on dedicava el disc a España i on mai he sentit tanta vergonya escoltant un CD que pretenia ser seriós. Després és cert que quan ha vingut al Liceu (Lulu i Lucio Silla), a banda d’altres actuacions que he pogut veure en vídeo i que en moltes ocasions he portat a IFL, la soprano m’ha sorprès positivament, però mai com en aquesta Manon on fa una creació portentosa en una producció gens fàcil del sempre excèntric Olivier Py que proposa coses molt interessants al costat d’altres absolutament ridícules.

A la fabulosa actuació de Petibon no l’acompanya ningú a l’alçada del que es mereix, El des Grieux de Bernard Richter és una insignificança al seu costat. El tenor que m’havia interessat en aquell Der Fliegende Holländer dirigit per Minkovski al Palau de la Música, on cantava els breus rols del timoner i el mariner, apuntava maneres tot i ser un escolanet vocal i fins i tot amb una semblança física amb Vogt. Ençà d’aquella actuació (juny del 2013) la veu no sembla que hagi evolucionat gaire i d’aquell aspirant a escolanet wagnerià ens hem quedat amb un des Grieux vocalment pàl·lid, d’aguts fixats, blanquinosos i amb tendència al crit. Ni l’estil francès és l’adequat ni la tessitura del rol s’adequa a les seves possibilitats. Petibon en tots els duos se’l menja amb patates, especialment a Saint-Sulpice on la soprano canta una de les versions més personals, passionals i eròtiques que jo hagi vist i escoltat mai. Ell sol abans de ser cruspit per la fera, canta un “Je suis seul!…Ah! fuyez, douce image” de pisarrí, justet de tessitura, amb dificultats i apurat en la zona del passatge, per oblidar.

La resta formen un equip de secundaris complidor, tampoc és que calgui gaire més, però al costat de Petibon tot queda empetitit.

La direcció musical del letó Marko Letonja m’ha agradat força, ja que té vida, passió i tensió. Hi ha moments extraordinaris i personals, potser amb un tempo molt discutible a “Adieu notre petite table” o en la secció central del duo de Saint-Sulpice, on el tempo és més que lent, lentíssim, però cal veure en ambdós casos la immensa Petibon perquè aleshores s’entén tot. És curiós que sent un director eslau m’agradi més en el repertori francès (esplèndids Contes d’Hoffmann a la Scala, per exemple), que no pas en el rus on mai m’ha convençut.

Pel que fa a Olivier Py i el seu món prostibulari tan proper a aquella Lulu vista al Liceu, amb accions paral·leles que en el teatre acostumen a desconcentrar, però que per a la televisió estan subjectes a l’arbitrarietat o censura del regidor, té moment especialment brillants, sobretot quan concentra el drama, ja que extrau tot i més dels cantants, però en altres escenes més corals vol mostrar-nos tantes coses que dispersa en excés el focus de interès, és clar que quan Petibon està en escena, per molts cossos nus que deambulin per l’escenari, no pots deixar de mirar i admirar el gran treball de la soprano francesa, que obeeix fil per randa, tot el que li fan fer amb una dedicació i entrega admirable.

Jules Massenet
MANON
Opera en 5 actes llibret de d’Henri Meilhac i Philippe Gille, basat en L’histoire du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut de l’Abat Prévost

Patricia Petibon – Manon Lescaut
Marc Mazuir – Monsieur de Brétigny
Omar Garido – Der Wirt
Bálint Szabó – Le Comte des Grieux
Seraina Perrenoud – Javotte
Mary Feminear – Poussette
Marina Viotti – Rosette
Bernard Richter – Le Chevalier des Grieux
Pierre Doyen – Lescaut
Rodolphe Briand – Gillot de Morfontaine

Chœur du Grand Théâtre
Director del cor: Alan Woodbridge
Orchestre de la Suisse Romande
Director musical: Marko Letonja

Director d’escena: Olivier Py
Disseny de vestuari: Pierre-André Weitz
Escenografia: Pierre-André Weitz
Disseny de llums: Bertrand Killy

Grand Théâtre de Genève, 23 de setembre de 2016

Aquí guardem un record inoblidable de la millor Dessay, Petibon n’és una més que digne successora, fins i tot amb una veu més ample i amb un registre més extens, potser per això i perquè ara ja no la té per sobre, Petibon se’ns ha fet gran en tots els sentits i sense tenir que compatir amb ningú ara mostra un potencial que mai m’hagués arribat a pensar que fos tan valuós.

Gaudiu-la!

Un comentari

  1. colbran

    También la vimos en “Les contes d’Hoffmann” en La Bastille interpretando una Olympia discutible, por no emplear un adjetivo más definidor. De esta representación sólo la he visto en la escena de “Cours-la-Reine” y me ha gustado mucho y la escena también.

    M'agrada

  2. Pep

    D’entrada gràcies per l’apunt present i els d’aquests dies. No descanses gaire!!!.
    Al començar l’apunt ja tenia al cap que la Petibon era una senyora que no m’ha fet mai el pes, realment no m’he plantejat el perquè, i a la vuitena línia llegeixo que a algú més també li passava exactament el mateix. La seva Lulú és d’aquelles que només l’he “tastada” i que vaig arraconant per millors propostes. Ara m’has donat l’empenta final per posar-m’hi definitivament. Salut a tots!

    M'agrada

  3. OLYMPIA

    L’he escoltat poc i la creia més limitada o especialitzada al barroc -que m’agrada molt-i ara celebro, Joaquim, que ens la descobreixis en un dels rols més bonics de l’òpera francesa i, pel què dius, brodant-lo. Fins i tot em costa imaginar-la de Manon i lamento que no tingui un Des Grieux a l’alçada. Un dia o altra en veuré, si més no, algun fragment.
    Gràcies per la crònica.

    M'agrada

  4. jaumeM

    ” la soprano canta una de les versions més personals, passionals i eròtiques que jo hagi vist i escoltat mai.” i jo que pensava que la versió Dessay-Villazón del Liceu no podia ser superada. Llàstima que el tenor no estigui a l’altura.
    ¿Com es possible veure-escoltar, assimilar, analitzar al mínim detall visual i auditiu, musical i teatral, comparar, recordar i treure la pols a funcions pretèrites de tantes i tantes funcions, dia darrera dia, Super-Joaquim?

    M'agrada

Deixa un comentari