Avui tenim a IFL la cita anual amb la Gala Tucker, una ocasió immollorable per calibrar l’estat vocal d’algunes de les millors veus del moment, alhora que escoltar el bo i millor de la nova fornada de veus nord-americanes amb el premi que la Fundació Richard Tucker atorga a la millor veu jove, que com no podia ser d’altra manera aquest any ha recaigut en la immensa Tamara Wilson, cantant que darrerament he portat molt a IFL i que espero que sigui per molts anys tot i que compleix tots els estàndards de grans i prometedores veus de senyores immenses que per raons diverses han enlluernat en els primers anys de la seva carrera i que després han desaparegut de manera premetura (Marc, Sweet, Eaglen, Dunn…)
La gala és una festassa majúscula amb moments portentosos com els duos de Otello de Rossini i el Giulio Cesar per raons absolutament dispars i ambdues fascinants, una absoluta batalla de divos a Otello que deu haver fet aplaudir a Rossini des del seu reialme o la sensibilitat extrema de “Son nata a lagrimar” que de ben segur ha emocionat al mísmissim Handel i que ha de fer aficionar al barroc a tots els que se l’escolten amb recel.
Però és que també hi canta Netrebko amb aquesta amplitud vocal que ara llueix i que sorprèn admirablement o la sensibilitat de DiDonato sortosament en l’aportació contemporània de la vetllada, amb una ària preciosa de Great Scott la darrera òpera de Jake Heggie, un dels compositor d’òpera més rellevants de l’actualitat amb òperes tan imponents com Dead Man Walking, The End of the Affair o Moby-Dick.
També trobareu a Opolais cantant la seva més que coneguda Butterfly i promocionant la seva propera Rusalka al MET o una Fleming senyorívola i fora de lloc, acompnyada per la sensualitat de la Dalila de Barton, la deliciosa fragilitat cristallina de Sierra o els portents enlluernadors dels xicots Camarena i Brownlee. Tots ells només fan que afegir glòria a una vetllada amb la presentació d’un nou i prometedor tenor, Joshua Guerrero i on Tamara Wilson es confirma com a wagneriana, verdiana i belcantista, quelcom que em fa patir tant com m’engresca.
No hi ha dubte que és una de les millors edicions dels darrers anys i una gala que crea afició
Richard Wagner
Tannhäuser
II: Entrance of the Guests
II, 1: “Dich, teure Halle” (Tamara Wilson)
Jules Massenet
Manon – acteII: “Adieu, notre petite table” (Renée Fleming)
Ruggero Leoncavallo
Mattinata (Renée Fleming)
Gioacchino Rossini
La Danza Tarantella Napoletana (Javier Camarena)
Gaetano Donizetti
Lucia di Lammermoor – acte I, 2: “Regnava nel silenzio” (Nadine Sierra)
Antonín Dvořák
Rusalka, B. 203 (Op. 114) “Mĕsičku na nebi hlubokém” (Kristine Opolais)
Giuseppe Verdi
I due Foscari – acte I: “Tu al cui sguardo onnipossente” (Tamara Wilson)
Camille Saint-Säens
Samson and Delilah: “Mon cœur s’ouvre à ta voix” (Jamie Barton)
Gioacchino Rossini
Otello ossia il Moro di Venezia – acte II: “Ah vieni, nel tuo sangue” (Lawrence Brownlee – Javier Camarena)
Umberto Giordano
Andrea Chénier – acte III: “La mamma morta” (Anna Netrebko)
Francesco Cilea
Adriana Lecouvreur – Io son l’umile ancella (Anna Netrebko)
Jake Heggie
Great Scott – “Si, son io” (Joyce DiDonato)
Vincenzo Bellini
Norma – acte I: Finale (Tamara Wilson, Jamie Barton, Joshua Guerrero)
Gaetano Donizetti
Dom Sébastien, roi de Portugal . acte II, 8: “Seul sur la terre” (Lawrence Brownlee)
Giacomo Puccini
Madama Butterfly – acte II: “Un bel dì vedremo” (Kristine Opolais)
Georg Friedrich Handel
Giulio Cesare in Egitto – acte I, 10 : Duetto “Son nata a lagrimar / Son nato a sospirar” (Jamie Barton – Joyce DiDonato)
Vincenzo Bellini
I Puritani – acte III: “Vieni, fra questa braccia” (Javier Camarena – Nadine Sierra)
Leonard Bernstein
Candide – acte II: “Make Our Garden Grow” (Joshua Guerrero – Tamara Wilson)
Jamie Barton
Lawrence Brownlee
Javier Camarena
Joyce DiDonato
Renée Fleming
Joshua Guerrero
Anna Netrebko
Kristine Opolais
Nadine Sierra
Tamara Wilson (2016 Richard Tucker Award Winner)
New York Choral Society
Members of the Metropolitan Opera Orchestra
Director: Asher Fisch
Per veure la Gala:
http://www.medici.tv/#!/richard-tucker-opera-gala
Aquí i avui ningú podrà dir que no m’agrada res. Gaudiu-ne perquè és un goig
IN FERNEM LAND 
Gràcies altra cop, Joaquim!
M'agradaM'agrada
De res, això és de traca, ja t’ho dic ara.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim
Normalmente, acostumbra a ser una gran gala con suculentos premios al ganador (a) y buena presencia de los y las divos actuales
Quizàs lo màs discretito sea la direcciòn de Asher Fish, batuta no demasiado brillante
M'agradaM'agrada
Cierto, pero la batuta en este tipo de conciertos exhibición cuenta poco, nadie se fija en ellos, lamentablemente tendría que decir, pero si acompañan con dignidad es suficiente.
M'agradaM'agrada
No he visto la gala al completo pero el dúo de Camarena/Brownlee me ha puesto la piel de gallina. Es increíble! Volvemos a tener extraordinarios tenores rossinianos. Paso por alto el sobreagudo final, ya que Rossini nunca escribió ninguno como conclusión de ninguna pieza, excepción hecha de “Guillaume Tell” -y en este caso no debía emitirse de pecho- porque es tan fabulosa la entrega de estos dos ilustres cantantes que ese sobreagudo extraordinario se ve venir y se agradece. El público se vuelve loco y no hay por menos. Me han gustado tanto Tamara Wilson como Anna Netrebko, ésta con la voz cada vez más robusta y con unos agudos perfectos y la Wilson con un aspecto y unas facultades que me han recordado a Anita Cerquetti. Por favor que dure más de lo que duró aquella espléndida soprano dramática!
También me ha gustado el duó de “Giulio Cesare” con una DiDonato en lo que le corresponde. El tenor no me ha convencido en el trío de “Norma” pues su voz suena inadecuada para Pollione; está mucho mejor en el final de “Candide”. Por cierto una gala tan extraordinariamente operática es curioso que termine con el fragmento final de una opereta…Si en nuestros lares se ofreciera una gala similar (imposible) y se concluyera con un final de zarzuela habría “boos” y protestas por todas partes, aunque la parte escogida fuera tan buena o mejor que “Make our garden grow” que me encanta.
M'agradaM'agrada
La gala és una vetllada engrescadora per crear afició i tornar a creure que a l’òpera actual també hi ha cantants que els corre sang per les venes
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies ! Vaig gaudir moltíssim,és curiós que no hi hagués cap representant de les veus masculines greus..
Espeterrant el duo rossinià on es va poguer apreciar una genuina habilitat bilateral per la coloratura fet que no va succeir al Liceu.
Estic molt d’acord amb el que dius .Tamara Wilson va ser la gran consagració de la nit.
L’ària de I due foscari va demostrar que ens trobem al davant d’una autèntica diva amb una desbordant entrega.
Una part del públic operístic acostuma a parlar amb grandiloqüència de les virtuts dels cantants del passat amagant les mancances.El cas del rol de Lucrezia Contarini és segons el meu criteri una de les errades de criteri més espectaculars.Hi ha gent que encara diu que aquest rol pertany a Katia Ricciarelli fet que sempre em fa esclatar una forta rialla.Només cal deixar de banda els seus affers amorosos i escoltar per donar-se compte de que ha estat ampliament superada per Monastyrska,Serjan Meade ,Wilson etc.
Estem de sort a l’actualitat tenim una colla de grandíssimes interprets d’aquest rol .
M'agradaM'agrada
Estoy de acuerdo con Dandini, en lo que indica de la Contarini y la Ricciarelli
De la Wilson, recordaros que fue ganadora del Viñas hará como unos 5 años atrás. Gran voz!
M'agradaM'agrada
Repito lo que le he dicho a él y aquí te dejo otra versión
¿Cuando Monarstyrska ha cantado con esta calidez?
M'agradaM'agrada
Per molt que insisteixis a posar en dubte la Lucrezia Contarini de Ricciarelli, aquí et deixo una actuació en directe de la soprano italiana, No hi ha millor exemple de la seva vàlua que escoltar-la, suposo que ho faràs. La gravació és de Chicago l’any 1972 dirigida per Bruno Bartoletti.
De l’escoltada es poden treure moltes conclusions i sobretot posar en dubte aquest “àmpliament superada” per cantants que poden tenir una veu més potent però que en cap cas tenen la sensibilitat, l’estil i la calidesa dels millors anys de Ricciarelli.
M'agradaM'agrada
Por discrepar un poco, no me ha gustado Netrebko, oscurece la voz artificialmente y empuja como las locas para tener más volumen. Opolais me ha gustado más en Rusalka que en Butterfly, con problemas de afinación y casi siempre “crescente”. El resto, espectacular.
M'agradaM'agrada
Netrebko hace tiempo que oscurece la voz para parecer la dramàtica que no es.
M'agradaM'agrada
Amb unes recomanacions com les de Joaquim i Colbran, aquesta gala deu ser el millor d’aquest any, o potser mes encara.
Gracies.
M'agradaM'agrada
L’any no ha acabat encara però creu-me que n’hi ha per sucar-hi pa.
M'agradaM'agrada
La seguí a fragmentos; a Netrebko, no la escuché, no sé entonces qué tal, pero la Wilson me maravilló y lo mismo el dúo Camarena-Brownlee. Espero verlo completo ¡Gracias, como siempre, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Hay en la gal mucho por disfrutar y para mi gusto Netrebko ni de lejos es lo mejor.
M'agradaM'agrada
Prou s’ho mereix el grandíssim Richard Tucker. Va ser el meu primer Radamés (Callas-Gobbi-Barbieri-Serafin) i el meu D. Alvaro favorit (Schippers-Price-Merril).
M'agradaM'agrada
El mejor Eleazar hasta la fecha y eso que solo cantó el rol en teatro 3 veces
( Londres, n Orleans y Barcelona ). En el Liceu, únicas funciones escenificadas
Debut en Europa, 1947 en verona ( la gioconda, callas y tucker )
M'agradaM'agrada
Alex, yo tengo en cassette las grabaciones del Liceu y de Nueva Orleans (1974) al lado de la gran Marisa Galvany. No sé dónde paran pero las tengo, e incluso es muy probable que las pasara a CD. La que no tengo es la de Londres, donde aparte del gran Tucker tengo entendido que el resto del reparto no está a su altura, en especial la intérprete de Rachel.
M'agradaM'agrada
Un tenor tot cor, no n’hi ha d’aquests ara, tots especulen massa i especular i cor emblen antagònics
M'agradaM'agrada
Amigo Fede.
Cuando quieras, te copio la de Londres, función en version conciero que se cantó en 1.973 en el Royal Feztival Hall
La Rachel fue la conocida y gran soprano japonesa, Hayuko Hayashi
Ya me diràs y si coincidimos, llevo una copia
M'agradaM'agrada
Te lo agradeceré muchísimo. Ya concretaremos.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, moltes gràcies per aquest fantàstic apunt, realment sembla una gala de somni, és difícil resistir-se a aquest reguitzell de cantants estratosfèrics, estic delerós de veure-ho, una abraçada! I cada any és així????????
M'agradaM'agrada
No, cada any no és així, a IFL ja n’he deixat unes quantes i a Youtube en pots trobar moltes. Acostumen a ser bones, però és que aquesta edició és rodona.
M'agradaM'agrada
Fede,
Te dejaría incluso el cd live de esa Juive en Londres,cuando quieras.
Incluso la del Liceu 1.974 también la tengo en cd, así como extractos de esa histórica función ( las dos arias que cantó Tucker, grabadas en una Gran Gala de la época monográfica dedicada a este tenor USA, que elaboraron Jaume Tribó y Juan Lluch )
M'agradaM'agrada
Excelente despliege de artistas novatos y otros ya consagrados. Esta Gala de Tucker es un imperdible a través de los años. Muy agradecido Joaquín.
M'agradaM'agrada
Y esta edición es especialmente estimulante porqué los nuevos son muy buenos y los consagrados (casi todos) estan en estado de gracia.
M'agradaM'agrada