La primera de les tres col·laboracions de Mozart amb Da Ponte és la que més estimo, potser no té la perfecció formal i el toc embogit de Don Giovanni o l’equilibri i el cinisme de Così fan tutte, però en canvi té una historia incomparable, grandiosa i és clar, revolucionaria, uns personatges creïbles, humans i per els quals podem sentir en un moment o altre del relat dramàtic, complicitats de tota mena, cosa que no em passa amb les altres dues. Avui doncs m’he imposat l’encàrrec de parlar-vos d’aquesta òpera que adoro arran de les representacions que el Liceu ha programat en aquesta temporada 2016/2017 i que s’inicien el dilluns 7 de novembre.

La genial etapa vienesa de Mozart ens va deixar 5 obres mestres absolutes Die Entführung aus dem Serail (1752), Le nozze di Figaro (1786), Don Giovanni (1787), Così fan tutte (1789-1790) i Die Zauberflöte (1791), la primera i l’última classificades en el gènere del Singspiele i la trilogia “dapontiana” en el gènere que es podria classificar de manera massa simple com opera bufa, ja que en totes tres hi ha aspectes, situacions i fets dramàtics i fins i tot tràgics (violacions més o menys consentides, violència i assassinat amb nocturnitat i traïdoria, maltractes i pallisses) que no acaben d’encaixar bé en la classificació “bufa”.

Més que una òpera bufa “Le nozze di Figaro” és una comèdia humana amb un amplíssim ventall de sentiments confrontats: amor, gelosia, sentiments classistes, sexe, venjança, ira o melangia que mai acabarà tenint l’incomprensible i fins i tot missatge moral de Don Giovanni, a “le nozze” tots els personatges cerquen la seva felicitat, la necessitat d’estimar i ser estimat, des de la meravellosa febrada adolescent de Cherubino a la recerca sexual i sensual fins a la dolorosa nostàlgia dels bells temps perduts de la Comtessa, aquella Rosina “Oh, bella assai! Eccovi il suo ritratto in due parole: grassotta, genialotta, capello nero, guancia porporina”del Barbiere que després de descobrir que Almaviva no era només aquell galant que li cantava serenates sota el balcó de la casa/presó del Dottor Bartolo, sinó un ranci aristòcrata aferrat als privilegis feudals d’una aristocràcia a punt de ser guillotinada. Per contra la parella central Figaro i Susanna representen l’emergent classe burgesa que malgrat la felicitat que els porta el nou estat de la família que acaben d’encetar, ja estan marcats pels recels i la gelosia que el joc que ells mateixos tramen per castigar Almaviva, acaba provocant.

La Rosina jove i potser inconscient, alegre i decidida, segons Rossini

La Rosina adulta, desencisada i melangiosa segons Mozart

Els personatges de “Le nozze di Figaro” deixen enrere els estereotips vodevilescs de la “commedia dell’arte” tenen una personalitat dramàtica i psicològica que no trobem abans en els llibrets operístics, són un retrat gens encotillat de la diversitat humana i per tant tenen l’atractiu positivista d’un optimisme que ja no trobarem ni en la possibilitat d’estimar que envolten el personatges de Don Giovanni, ni molt menys el cinisme i l’egoisme de tot l’equip del Così, on cap d’ells en surt ben parat quan cau el teló per darrera vegada.

La genialitat d’aquesta òpera no es troba tant en les mestrívoles i meravelloses àries prou conegudes i que tindrem temps d’escoltar en aquest apunt preparatori sinó en els números de conjunt, els meravellosos concertants que doten a l’òpera d’un excitant ritme dramàtic que atorga, sobretot en els tres primers actes, una irresistible teatralitat, sent durant quasi la darrera mitja hora del segon acte quan Mozart treu tot el seu geni en un dels moments teatrals més gloriós de la història musical/operística, un crescendo imponent on a partir d’una escena de dos personatges (el matrimoni Almaviva) s’hi acaben sumant sis personatges més (Sussanna, Figaro, Basilio, Bartolo, Marzellina i Antonio) tots sacsejats en una torrencial i hilarant successió d’esdeveniments dramàtics en un discurs musical continuat.

Orquestralment l’òpera també suposa una evolució esplèndida en el tractament de l’acompanyament dels personatges i l’emotivitat dels seus sentiments.

La genialitat de l’òpera no s’entendria sense Da Ponte. Després d’una desconfiança inicial per part de Mozart el tàndem va fructificar en acceptar l’abate italià la sol·licitud que Mozart li va enviar per fer-li un llibret basat en lobra de Beaumarchais escrita l’any 1778 i estrenada l’any 1784 per causa de la censura, obtenint un gran èxit que la va dur a tots els escenaris europeus amb l’etiqueta de revolucionaria i subversiva, dues etiquetes que de ben segur van ser un reclam del que ara anomenaríem màrqueting.

A Viena l’emperador Joseph II també la va prohibir tot i que era conegut per el seu tarannà lliberal, fet que va motivar que Da Ponte hagués d’esmerçar tot el seu potencial comercial per tal de que amb els deguts retocs edulcorants, acabés sent acceptada.

L’òpera va obtenir un èxit clamorós i durant les primeres representacions els cantants es veien obligats a repetir molts números musicals, motiu per el qual fins i tot l’emperador va dictar l’ordre de prohibir que es repetissin els números musicals amb la intervenció de més d’un cantant, no així les àries solistes.

El reclam popular d’aquest títol va quedar eclipsat per l’estrena de Una cosa rara de Vicent Martin i Soler, quelcom que ara pot sorprendre perquè la distància entre ambdues obres jo trobo que és sideral, però segurament el públic del moment no era prou conscient de la importància i rellevància de Mozart, a banda de la suposada trama liderada per Salieri en contra del geni, que prèviament ja havia fet de les seves per intentar que l’obra no es representés.

L’obra va tornar a Viena l’any 1789. En aquesta reposició Mozart va escriure per a Adriana Ferrarese (Susanna) l’ària “Un moto di gioia” que substituïa “Venite inginocchiatevi” del segon acte i “Al desio di chi t’adora” per substituir incomprensiblement la deliciosa “Deh vieni non tardar” del quart acte.

Les escoltem per la soprano Barbara Bonney i la mezzosoprano Teresa Berganza

LES VEUS:

Il Conte di Almaviva (baríton)

La Contessa di Almaviva (soprano lírica-spinto)

Susanna (soprano lírica), promesa sposa di

Figaro, fido del Conte (baix-baritono)

Cherubino, paggio del Conte (soprano lírica o mezzosoprano en travesti)

Marcellina, governante (soprano)

Bartolo, medico di Siviglia (baix)

Basilio, maestro di musica (tenor)

Don Curzio, giudice (tenor)

Barbarina (soprano), figlia di

Antonio, giardiniere del Conte e zio di Susanna (baix)

ARGUMENT i NÜMEROS MUSICALS
ACTE I

Fígaro i Susanna, la seva promesa, criats del comte d’Almaviva, prenen mides de l’habitació que ocuparan després de casar-se. Susanna no vol que es posi el llit en aquesta habitació, ja que és a prop de la del comte, que s’oposa al seu matrimoni, la festeja, i li exigeix el dret de cuixa, tot i haver-hi renunciat públicament, en cas que ella es casi. Fígaro pensa llavors que si el comte d’Almaviva vol ballar (Se vuol ballare), ho farà al so que ell toqui.

A continuació, entra el doctor Bartolo amb Marcellina, la seva majordoma, a exigir un antic acord, pel qual Figaro ha de casar-se amb Marcellina, o bé, pagar-li una gran suma de diners. Susanna i Marcellina canten un duet, Via resti servita (Accepta les meves deferències), de fingida cortesia. Entra Cherubino, patge del comte, que s’ha d’amagar en entrar aquest en escena. El comte ofereix molts diners a Susanna a canvi d’una cita, però ella els rebutja. Entra don Basilio, mestre de música i organista de palau, de manera que el comte també s’ha d’amagar. Don Basilio explica a Susanna l’interès que té el comte en ella, i l’interès que té Cherubino, amagat en aquesta mateixa habitació, per la comtessa. El comte, enfurismat, amenaça d’acomiadar Cherubino, però quan el mateix Cherubino surt del seu amagatall, entén que ha estat testimoni de la seva escena amb Susanna, i canvia d’actitud.

Apareix Fígaro al costat d’una colla de camperols, que agraeixen al comte l’abolició del dret feudal i li demana que el casi amb Susanna. Promet de fer-ho, i per desempallegar-se de Cherubino, el nomena oficial del seu regiment i li ordena de partir cap a Sevilla.
El numéros musicals

Obertura

He escollit una versió electritzant, lluminosa i guspirejant  de Riccardio Muti amb la Wiener Philharmoniker

N. 1 Duet Cinque… dieci… venti… (Susanna, Figaro)
L’escoltem per Ildebrando d’Arcangelo i Diana Damrau a la Scala.

N. 2 Duet Se a caso madama la notte ti chiama (Susanna, Figaro)

L’escoltem per Samuel Ramey i Lucia Popp en la mítica gravació d’estudi dirigida per Georg Solti

N. 3 Ària Se vuol ballare, signor Contino (Figaro)

L’escoltem en la versió de Samuel Ramey dirigit per Riccardo Muti a la Scala en la producció de Giorgio Strehler.

N. 4 Ària La vendetta, oh la vendetta! (Bartolo)

L’escoltem en la poderosa veu de Kurt Moll

N. 5 Duet Via resti servita, madama brillante (Susanna, Marcellina)

L’escoltem dirigit per James Levine i amb les veus de Tatiana Troyanos (Marzellina) i Dawn Upshaw l’any 1990 al mET

N. 6 Ària Non so più cosa son, cosa faccio (Cherubino)

L’escoltem per Frederica von Stade l’any 1980 en un luxosa representació a l’òpera Garnier de París

N. 7 Trio Cosa sento! tosto andate (Susanna, Basilio, Il Conte)

Us proposo escoltar la versió dirigida per Karl Böhm l’any 1968 amb Dietrich Fischer Dieskau (Il Conte di Almaviva), Erwin Wohlfahrt (Don Basilio) i Edith Mathis (Susanna)

N. 8 Cor Giovani liete, fiori spargete

L’escoltem en la versió dirigida per Karl Böhm amb el cor i l’orquestra  de la Deutschen Oper Berlin (Hamburg 1968)

N. 9 Represa del cor Giovani liete, fiori spargete
N. 10 Ària Non più andrai, farfallone amoroso (Figaro)

Us deixo la celebèrrima interpretació de Hermann Prey

ACTE II

La comtessa lamenta les infidelitats del seu espòs, Porgi, amor, qualche ristoro (Dóna’m, amor, algun remei). Arriben Susanna, la seva donzella, i Fígaro, que li diu que ha enviat una carta anònima al comte en què li fa creure que ha concertat una trobada amb un altre home. Surt Fígaro, i entra en aquest moment Cherubino, que canta a la comtessa el seu amor, Voi che sapete che cosa e amor (Vós que sabeu què és l’amor). La comtessa i Susanna el disfressen de dona i citen el comte a una entrevista amb Susanna, a la qual -en realitat- assistirà Cherubino.

En aquest moment, apareix el comte, i Cherubino s’ha de tancar en una habitació. La comtessa diu al comte que és Susanna qui s’ha tancat allí i que per res del món en sortirà, ja que abans l’ha fet sentir molt malament; aleshores ell -sense cap mirament- intenta de tirar la porta a terra. Mentrestant, Susanna, també amagada, ajuda a sortir de l’habitació Cherubino i es posa en el seu lloc. Finalment, la comtessa confessa al comte que és Cherubino qui hi ha allí, però en obrir la porta, apareix Susanna, i tant la comtessa com el comte es queden molt sorpresos. Llavors, la comtessa, així que recupera la calma, li diu que el que s’ha esdevingut ha estat un ardit per posar gelós el comte.

Entra el jardiner, Antonio, queixant-se que algú ha trencat els seus tests saltant d’una finestra. Entra Fígaro, i diu que ha estat ell, però Antonio mostra uns papers que va perdre qui va saltar per la finestra, que resulten ser les credencials de Cherubino. Fígaro l’excusa dient que Cherubino els hi havia donats perquè hi faltava un segell, però el comte no queda convençut amb l’explicació. En aquest mateix moment, apareixen altra vegada Bartolo i Marcellina, que reclamen al comte el compliment de la seva demanda, les noces d’aquesta amb Fígaro.

Números musicals

N. 11 Cavatina Porgi amor qualche ristoro (La Contessa)

L’escoltem per Renée Fleming l’any 1998 al MET

 

N. 12 Arietta Voi che sapete che cosa è amor (Cherubino)

L’escoltem per la mezzosoprano Angelika Kirchschlager dirigida per René Jacobs al Théâtre des Champs-Élysées (Paris), l’any 2004.

N. 13 Ària Venite inginocchiatevi (Susanna)

Us proposo a la deliciosa Lucia Popp a París l’any 1980 sota la direcció de Georg Solti

 

N. 14 Trio Susanna or via sortite (La Contessa, Susanna, Il Conte)

Tornem al MET per escoltar la versió de l’any 1999 amb Renée Fleming, Cecilia Bartoli i Dwayne Croft, dirigint Levine, és clar.

N. 15 Duet Aprite presto aprite (Susanna, Cherubino)

Us proposo un experiment impossible, Joyce DiDonato cantant els dos rols.

N. 16 Final Esci omai garzon malnato (Susanna, La Contessa, Marcellina, Basilio, Il Conte, Antonio, Bartolo, Figaro)

Del que us proposo escoltar en primer lloc la versió inigualable dirigida per Erich Kleiber l’any 1955 (DECCA) amb Il Conte di Almaviva d’Alfred Poell, la Contessa de Lisa della Casa, el Figaro de Cesare Siepi, la Susanna de Hilde Gueden, la Marcellina: Hilde Rössel-Majdan,  el Bartolo de Fernando Corena, el Don Basilio de Murray Dickey i  l’Antonio de Harald Pröglhof

Després d’escoltar aquesta sublim versió em sembla innecessari anar a buscar un vídeo

ACTE III

El jutge don Curzio exigeix a Fígaro que pagui una gran suma de diners a Marcellina per indemnitzar-la de l’incompliment del contracte de matrimoni, però com aquest no en té, l’obliga doncs a casar-s’hi. Fígaro s’excusa dient que ell és de família noble i que, per aquest motiu, no pot casar-se sense una autorització dels seus pares, que no coneix perquè uns bandolers el van robar quan era un infant. Com a prova d’aquesta noblesa, mostra un senyal en el braç dret. Llavors, Marcellina diu que Fígaro és son fill, que va desaparèixer acabat de néixer, i que Bartolo n’és el pare, de manera que ja no pot casar-se amb ella.

Quan arriba Susanna i veu abraçats Marcellina i Fígaro, li colpeja la cara, però Marcellina li explica la nova situació.

La comtessa dicta a Susanna una carta per al comte, amb la intenció de confondre’l. Mentrestant, entren una colla de camperoles per oferir flors a la comtessa. Entre aquestes hi ha Cherubino, vestit de dona, però Antonio, el jardiner, i el comte el reconeixen.

Se celebren les noces entre Fígaro i Susanna i entre Bartolo i Marcellina, i, durant el ball, Susanna passa al comte la nota que va escriure dictada per la comtessa, en què estableix una cita per a la mateixa nit. L’agulla amb què s’ha clos la carta li ha de ser retornada, en senyal de conformitat. El pla és que aquesta nit no es trobi amb Susanna o amb Cherubino, sinó que ho faci amb la mateixa comtessa, per a la qual cosa intercanvia la roba amb Susanna.

Números musicals

N. 17 Duet Crudel! perché finora (Susanna, Il Conte)

Us proposo a Dietrich Fischer Dieskau i la deliciosa Susanna de Mirella Freni

N. 18 Recitatiu i ària Hai già vinta la causa – Vedrò mentr’io sospiro (Il Conte)

Escoltem al gran George London l’any 1950 dirigit per Herbert von Karajan

N. 19 Sextet Riconosci in questo amplesso (Susanna, Marcellina, Don Curzio, Il Conte, Bartolo, Figaro)

Us proposo la controvertida versió de Harnoncourt a Salzburg l’any 2006 amb Conte: Bo Skovhus;
Susanna: Anna Netrebko; Figaro: Ildebrando D’Arcangelo; Marcellina: Marie McLaughlin; Bartolo: Franz-Josef Selig i Don Cruzio: Oliver Ringelhahn;

N. 20 Recitatiu i ària E Susanna non vien – Dove sono i bei momenti (La Contessa)

Us deixo a Montserrat Caballé en una versió meravellosa l’any 1970

N. 21 Duet Canzonetta sull’aria (Susanna, La Contessa)

Us ofereixo, entre moltes possibles, la deliciosa versió de Gundula Janowitz i Lucia Popp a Paris l’any 1980

N. 22 Cor Ricevete, o padroncina (Fanciulle)

N. 23 Final Ecco la marcia, andiamo (Susanna, La Contessa, Il Conte, Figaro; Cor)

Escoltem els dos darrers números en la versió de John Eliot Gardiner amb el Figaro de Bryn Terfel, la Susanna d’ Alison Hagley, el Conte de Rodney Gilfry i la Contessa de Hillevi Martinpelto

ACTE IV

Fígaro sorprèn Barbarina cercant l’agulla que segellava la carta, ja que el comte la lliurà a la jove perquè la donés a Susanna, però l’havia perduda. Fígaro interpreta aleshores que Susanna s’ha citat amb el comte, perquè no està al corrent del pla. Empipat, convida Bartolo i Basilio a ser testimonis d’aquesta cita i els adverteix que les dones els fan el salt (Aprite un po quelli occhi, Obriu una mica els ulls).

Arriben la comtessa i Susanna, amb els vestits intercanviats, i es produïx una trobada complicada.

Cherubino, que havia quedat amb Barbarina, veu la comtessa, que anava disfressada de Susanna, i intenta besar-la, però en aquell moment arriba el comte i és ell qui rep el petó. Aquest li respon amb una bufetada, però la rep Fígaro, que s’havia acostat per veure què passava. Per venjar-se del comte, Fígaro comença a festejar Susanna, pensant-se que era la comtessa, però quan aquest la reconeix, li declara el seu amor i Susanna s’enutja perquè creu que el seu espòs no l’havia encara reconeguda. Quan s’adona que Fígaro ja sap que és ella, la parella s’abraça i això enfureix el comte, perquè encara es pensa que Susanna és la comtessa. Quan s’aclareix la situació, el comte demana perdó a la seva muller per les sospites i la mala conducta que ha tingut. Però la comtessa el perdona i s’acaba l’obra amb una alegre festa.

Números musicals

N. 24 Cavatina L’ho perduta… me meschina (Barbarina)

Us proposo la versió de Patricia Petibon

N. 25 Ària Il capro e la capretta (Marcellina)

D’aquesta ària que s’acostuma a tallar us proposo la versió de Charlotte Margiono a Àmsterdam l’any 2006 en una producció de Jossi Wieler i Sergio Morabito.

N. 26 Ària In quegl’anni in cui val poco (Basilio)

D’aquesta ària que també pateix de les estisores de la majoria de directors, escoltem la versió del tenor Luigi Alva en una producciñó televisiva de la RAI

N. 27 Recitatiu i ària Tutto è disposto – Aprite un po’ quegl’occhi (Figaro)

Escoltem al mític Cesare Siepi

N. 28 Recitatiu i ària Giunse alfin il momento – Deh vieni, non tardar (Susanna)

Us deixo a la magnífica Mirella Freni en la versió cinematogràfica dirigida per Jean-Pierre Ponnelle i Karl Böhm

N. 29 Final Pian pianin le andrò più presso (Susanna, La Contessa, Barbarina, Cherubino, Marcellina, Basilio, Il Conte, Antonio, Figaro)

Us deixo amb la versió de René Jacobs, un mozartià que ha re-revolucionat la interpretació mozartiana amb un tractament del recitatiu absolutament trencador i estimulant, al Théâtre des Champs-Élysées (Paris), l’any 2004. Amb el Cherubino d’Angelika Kirchschlager, la Contessa d’Annette Dasch, Il Conte de Pietro Spagnoli, el Figaro de Luca Pisaroni, la Susanna de Rosemary Joshua, el Basilio d’Enrico Facini i l’Antonio d’Alessandro Svab

Sé que hi ha moltes altres versions possibles, i possiblement també millors dels fragments que he escollit per el resum de l’apunt, però també crec que són fragments tots ells excel·lents . Tot i així abans de deixar-vos les versions discogràfiques que crec més destacable us deixaré un parell de versions integres que crec que si coneixeu els hi heu de fer una ullada. Són:

La versió de Georg Solti a Paris l’any 1980 amb un repartiment de somni i la producció de Giorgio Strehler:

La versió de Claudio Abbado a Viena 1991, i producció escènica de Jonathan Miller.

 DISCOGRAFIA (selecció)

De les més de 40 versions oficials de Le nozze di Figaro des de la de l’any 1934 dirigida per Fritz Busch fins a la de l’any 2006 dirigida per Nikolaus Harnoncourt jo destacaria les següents:

• La de l’any 1955 dirigida per Vittorio Gui Amb Sesto Bruscantini (Figaro) Graziella Sciutti (Susanna), Franco Calabrese (Il Conte), Sena Jurinac (la Contessa), Risë Stevens (Cherubino) Festival de Glyndebourne 1955 EMI
• El mateix any la DECCA va gravar la versió d’estudi amb Erich Kleiber i la Wiener Philharmoniker amb un equip antològic encapçalat per: Cesare Siepi (Figaro), Hilde Güden (Susanna), Alfred Poell (Il Conte), Lisa della Casa (Contessa), Susanne Danco (Cherubino).
• L’any 1959 la EMI reuneix un equip de somni dirigit per Carlo Maria Giulini i Giuseppe Taddei (Figaro), Anna Moffo (Susanna), Eberhhard Wachter (Il Conte), Elisabet Schwarzkopf (Contessa), Fiorenza Cossotto (Cherubino). L’orquestra és la Philharmonia.
• L’any 1971 un gran mozartià com Colin Davis grava una nova versió amb Wladimiro Ganzarolli (Figaro), Mirella freni (Susanna), Igmar Wixell (Il Conte), Jessye Norman (Contessa), Yvonne Minton (Cherubino) Philips.
• L’any 1976 es grava la banda sonora per la famosa pel·lícula de Jean-Pierre Ponnelle, amb la direcció de Karl Böhm (Wiener Philharmoniker) amb Herman Prey (Figaro), Mirella Freni (Susanna), Kiri Te Kanawa (Contessa), Dietrich Fischer.Dieskau (Il Conte), Maria Ewing (Cherubino).
• De l’any 1980 tenim el vídeo de la representació parisenca que us he deixat, dirigida per Solti.
• Dos anys més tard i per la DECCA el mateix director reuneix un cast de luxe amb variacions al cast parisenc: Samuel Ramey (Figaro), Lucia Popp (Sussanna), Kiri te Kanawa (la contessa), Thomas Allen (Il Conte), Frederica von Satde (Cherubino). L’orquestra és la Filharmònica de Londres.
• La DG va reunir sota la direcció de James Levine a Ferrucio Furlanetto (Figaro), Dawn Upshaw (Susanna), Kiri te Kanawa (Contessa), Thomas Hampson (Conte) i Anne Sophie von Otter (Cherubino).
• L’any 1991 ERATO presenta una versió dirigida per Daniel Barenboim i la Berliner Philharmoniker amb: John Tomlinson (Figaro), Joan Rodgers (Susanna), Andreas Schmidt (Il Conte), Leila Cuberli (Contessa) i Cecilia Bartoli (Cherubino).
• L’any 1992 Claudio Abbado i Jonathan Miller dirigeixen una producció a la Staatsoper de Viena amb, Lucio Gallo (Figaro), Marie McLaughlin (Susanna), Ruggero Raimondi (Il Conte), Cheryl Studer (Contessa), Gabriele Sima (Cherubino).
• La versió de Renée Jacobs de l’any 2004 amb Lorenzo Ragazzo (Figaro), Patricia Ciofi (Susanna), Simon Keenlyside (Conte), Veronique Gens (Contessa), Angelika Kirschschlager.
• Finalment l’any 2006 Nikolaus Harnoncourt va dirigir a Salzburg una producció que la Deutsche Grammophon va comercialitzar amb: Ildebrando D’Arcangelo (Figaro), Anna Netrebko (Susanna), Bo Skovhus (il Conte), Dorothea Röschmann (la contessa), Christine Schäfer (Cherubino).

VERSIONS EN DVD

DVD

Any	Elenc (Figaro, Susanna, Comte, Comtessa, Cherubino)	Director	Segell
1966	Walter Berry, Reri Grist, Ingvar Wixell, Claire Watson, Edith Mathis	Karl Böhm	TDK
1975	Hermann Prey, Mirella Freni, Dietrich Fischer-Dieskau, Kiri Te Kanawa, Maria Ewing	Karl Böhm	Deutsche Grammophon
1980	José van Dam, Lucia Popp, Gabriel Bacquier, Gundula Janowitz, Frederica von Stade	Georg Solti	Dreamlife
1993	Bryn Terfel, Alison Hagley, Rodney Glifry, Hillevi Martinpelto, Pamela Helen Stephens	John Eliot Gardiner	Archiv
1996	Gerald Finley, Alison Hagley, Andreas Schmidt, Renée Fleming, Marie-Ange Todorovitch	Bernard Haitink	Kultur
2006	Ildebrando D’Arcangelo, Anna Netrebko, Bo Skovhus, Dorothea Röschmann, Christine Schäafer	Nikolaus Harnoncourt	Deutsche Grammophon

LE NOZZE DI FIGARO AL LICEU

Le nozze di Figaro no es va estrenar a Barcelona fins el 2 de febrer de 1916, S’han fet fins ara 95 representacions.

La producció de Lluís Pasqual que es reposa per tercera vegada, es va estrenar en la temporada 2008/2009 dirigida per Antoni Ros Marbà  i un repartiment esplèndid. La temporada 2011/2012 es va tornar a presentar amb gran èxit dirigida per Christophe Rousset i un repartiment pràcticament integrat per cantants de l’estat espanyol.

La cronologia de Jaume Tribó al web del Liceu:

Feu clic per accedir a cronologia_nozze_cat.pdf

Les representacions de la temporada 2016/2017.

Josep Pons dirigirà la part musical i l’equip de cantants ha sofert un canvi important respecte a l’anunciat, ja que la soprano Olga Mykytenko que havia de cantar la Comtessa ha estat feliçment substituïda per l’esplèndida Anett Fritsch. El Conte el cantarà el baríton hongarès/romanès Gyula Orendt, mentre que Figaro tornarà a ser el baríton que va estrenar aquesta producció, el nord-americà Kyle Ketelsen, un cantant que semblava que havia d’arribar molt amunt i s’ha estancat.Mentre que com a Susanna s’alternaran la soprano alemanya Mojca Erdmann i la catalana Elena Copons. També hi haurà doble repartiment en el rol de Cherubino, amb la italiana Anna Bonitatibus i la catalana Gemma Coma-Alabert. Marcellina serà Maria Riccarda Wesseling, després de la genial interpretació de Begoña Alberdi. Bartolo tornarà a ser Valeriano Lanchas i també repetirà el Basilio de José Manuel Zapata. Don Curzio el cantarà Vicenç Esteve Madrid i la deliciosa Barbarina la cantarà Rocío Martínez. Finalment el rol del jardiner Antonio anirà a càrrec de Roberto Accurso.

És un repartiment que funciona molt bé (vaig assistir al assaig pre-general) i on destaca la meravellosa comtessa de Anett Fritsch.

Us la deixo cantant la canzonetta sull’aria al costat de la Susanna de Martina Janková al Festival de Salzburg

Espero que la gaudirem i recordeu que per preparar bé aquesta òpera és imprescindible llegir el llibre de Pere-Albert Balcells, Escoltar Le Nozze di Figaro, de l’editorial Duxelm.