Ambient de màxima expectació el diumenge per la tarda al Liceu per assistir al concert que el baríton rus Dmitri Hvorostovsky acompanyat per l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu dirigida per Mikhail Tatarnikov, va oferir en aquest moment especialment sensible de la seva vida, superant una greu malaltia que aparentment no ha deixat gaires seqüeles a la veu, si a la força i la intensitat de l’emissió.
El preciós programa estava format per una part íntegrament eslava, només per això calia anar-hi ja que és molt difícil escoltar les obres programades als escenaris, no només al del Liceu, i una segona part italiana i un afegitó francès molt més habitual tot i que amb una concessió no gens habitual en concerts i recitals. Tot plegat una proposta que cal agrair al carismàtic baríton rus.
Comencem per les coses formals:
Si bé era inevitable alternar fragments cantants amb fragments orquestrals, en aquesta ocasió ell va iniciar les dues parts sense obertures, quelcom que és una bona manera de involucrar al públic, ja que en realitat tots els que érem allà hi érem per escoltar-lo a ell i per tant res millor que trencar les dinàmiques habituals començar cantant. L’altra excel·lent formalitat va ser el propi programa, concentrat en dues parts ben diferenciades: la primera amb obres bellíssimes, malauradament no gens habituals, fins i tot en alguna de les parts orquestrals i malgrat la manca de força generalitzada i l’error d’escollir obres per a baix-baríton que el forçava a límits vocals poc assumibles per la seves característiques, va ser la part més ben cantada. A la segona va triar repertori italià iniciat amb el resta immobile l’ària de Guglielmo Tell de Rossini, cantada com si fos d’Umberto Giordano, i un bloc verdià amb l’escena de la mort del marquès de Posa del Don Carlo i el “Cortigiani” del Rigoletto, ambdues mal cantades, amb greus problemes d’estil i emissió, i trucs de funambulista per fer creure a un públic molt més càlid que a la primera part (paradoxes de l’exigència actual del públic liceista) el que no era, perquè els problemes hi eren i la manera de dissimular-ho era fent teatre vocal per obtenir uns bravos poc exigents, sacrificant valors que es van mantenir a la primera part i que no van obtenir, malgrat l’abundant colònia russa que ca ocupar moltes localitats del teatre, el reconeixement popular.
Per acabar-ho d’adobar no se li va ocórrer res millor que acabar el concert amb la cançó del Toreador de la Carmen de Bizet, un altre error reu ja que sense tenir un registre greu consolidat i ferm, és una temeritat cantar aquesta brillant i popular cançó.
Programa
PRIMERA PART
Anton Rubinstein
The Demon: “Na Vosdushnom ocean”
Mikhaïl Glinka
Ruslan i Liudmila: Obertura
Piotr Ilitx Txaikovski
La donzella de neu – Dansa dels Skomorokh (Orquestra)
Pikovaia dama: “Una vegada, a Versalles”
(Pikovaia dama: “O, tak poslushaite… Odnazhdy v Versale”)
Serguei Rakhmàninov
Aleko: “Tot el campament dorm”
(Aleko: “Ves tabor spit”)
Piotr Ilitx Txaikovski
Eugene Oneguin: Polonesa (Orquestra)
Aleksandr Borodín
Príncep Igor: “No es dorm, no hi ha descans…”
(Knyaz Igor: “Ni sna, ni otdykha…” )
SEGONA PART
Gioachino Rossini
Guillaume Tell: “Resta immobile”
Giuseppe Verdi
Un ballo in maschera – Preludi acte II (Orquestra)
Don Carlo: “O Carlo ascolta…Io Morro”
Pietro Mascagni
Cavalleria rusticana – Intermezzo (Orquestra)
Giuseppe Verdi
Rigoletto: “Cortigiani, vil razza dannata”
George Bizet
Carmen: Preludi (Orquestra)
Ària d’Escamillo: “Votre toast Toreador”
Al Hvorostovski actual li manca projecció, la veu no corra amb llibertat i l’emissió queda endarrerida. Del centre al greu desapareix sovint i només en la zona més aguda brilla i s’imposa amb rotunditat. Li costa mantenir una línia d’emissió, li manca regularitat potser fins i tot la força necessària. Certament conserva un proverbial legato que controla molt bé, tot i que això suposi que quan ha de carregar novament d’aire es produeixi aquella aspiració tan sonora com molesta que caracteritza el seu cant.
Mai ha estat un verdià canònic i amb les seqüeles del tractament mèdic que rep, l’estil el dilapida sense contemplacions amb l’intent de rebre uns aplaudiments gens exigents.
Si el concert era un entreteniment, s’entén la reacció de part d’un públic tan poc exigent, si el concert tenia pretensions musicals més exigents, serioses i amb pretensions de ser recordat, el concert va ser molt decebedor, perquè segons el meu parer com més malament cantava més bravos rebia.
Ell tira de carisma, un carisma bastant estudiat, sap que té un sex appeal que provoca esglais d’admiració, entregues de flors fins i tot abans d’acabar oficialment el concert o intents d’aplaudiment en la pausa abans de les darreres notes del “Io Morró” del Don Carlo, senyal inequívoc que aquella exaltació desaforada no provenia de algú coneixedor d’un fragment tan popular com aquell. Amb part del públic entregat a la festa amb bravos per a mi incomprensibles, ens va regalar una única propina, és clar que només iniciar l’orquestra els primers compassos es va escoltar aquell ooooh generalitzat que produeix la identificació d’una obra coneguda, sent la colònia russa la més entusiasmada en reconèixer Очи чёрные, Ochi chornye o Ulls negres, que és clar, va ser el que més amb va agradar.
L’èxit esclatant d’aquest concert no té res a veure amb aquest apunt, és clar, però si volíeu saber el que en pensava, ja està dit.
Catalunya Música emetrà el concert properament, tot i que la pàgina web del Liceu deia que l’emissora emetia el concert en directe.
IN FERNEM LAND 
Certament, n’esperava més, no l’havia escoltat mai en directe, només en gravacions, on m’havia agradat força, els canvis de registre li eren feixucs i el vaig veure apurat en alguns moments, malgrat tot, vaig descobrir un munt de música nova per a mí, en la primera part del concert.
Una abraçada!!
Xavi
M'agradaM'agrada
Certament el programa va ser magnífic, molt més que la interpretació
M'agradaM'agrada
Ai, començava a pensar que m’estava tornant un vell repatani i rondinaire perquè des de bon començament em va semblar que aquella veu no se sentia, que no projectava i que no sortia cap enfora! En alguns moments, fins i tot el veia patir quan gairebé s’ofegava! I, en canvi, tot eren bravos i aplaudiments i flors i violes!
Potser amb un altre repertori hauria anat més descansat, però amb el rus i l’italià cal estar en molt bona forma i -per desgràcia- Hvorostovsky ara no pot estar al cent per cent. Això sí, agraeixo l’esforç i l’espectacle (si no tenim en compte el vessant canor).
Sóc només jo o li passa a més gent que quan comencen a sonar els primers compassos de l’obertura de Carmen o de l’ària del “toreador”, ja pateixo? De tant sentir-la a tot arreu, sembla com si aquesta òpera ja no calgués respectar-la i tot són crits i cops d’efecte gratuïts.
Salutacions i gràcies pel blog.
M'agradaM'agrada
Lamentablement no va ser un concert memorable. Un tractament com el que està passant el baríton Hvorostovsky deixa sempre petjada. Si això li serveix per ajudar a superar la malaltia no cal dir que allà hi serem, però el que em sembla positiu com a teràpia, no m’ho sembla artísticament. No va estar bé. El seu estil ja el coneixem, però allà on abans hi havia esplendor vocal ara hi ha moltes limitacions i angoixes.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Tal com ja vem comentar durant l’entreacta vaig trobar que li faltava volum, en petits moments l’orquestra el tapava i en feia l´efecte que a vegades forçava la veu…suposo que era el que tu expliques del fet de carregrar l´aire, que és quelcom que em fa patir.
Considero igualment que el repertori de la primera part va ser més interessant i millor cantat (potser pel meu desconeixement de les àrees) però vaig tenir la sensació que és un repertori que és més natural per ell i on no força tant, en comptes a la segona part amb un repertori més conegut sinserament m’en esperava més…ja has explicat molt bé els perquès.
Jo només l´havia escoltat en cd,dvd o cinema i en tenia moltes ganes però em va decebre una mica, ara que amb la greu malaltia que està superant m´imagino que és normal que la seva veu no sigui la mateixa i per això considero que és un exemple molt gran de superació. Bravo!
És un gran seductor i ho sap per això diumenge va ser una tarda per descobrir una mica la música russa i passar-s’ho bé sense ser gaire exigent.
M'agradaM'agrada
Quan un cantant ha de tirar del carisme i la seducció perquè lla veu no respon com s’espera, malament. És clar que els fans passen d’això i canti com canti li perdonen tot, ho hem viscut innombrables vegades, però el resultat del concert per a i va ser altament decebedor.
Gràcies per comentar i un paler compartir l’entreacte amb la família Bach
M'agradaM'agrada
Que pena, pobre Dmitri! No estuve, pero te agradezco mucho los comentarios y espero poderlo escuchar pronto. Cuantos milagros que se agotan! Un abrazo
M'agradaM'agrada
Por radio irá en diferido pero aún no tenemos fecha o no se ha hecho pública.
M'agradaM'agrada
Vaig pensar el mateix. Faltava volum, i semblava agotat. El públic ultra-agraït d’allò que sentia, semblava que fos espectacular (em declaro fan de qui va aplaudir al mig d’una pausa dramàtica al Cortigiani).
Una llastima… sempre em fa pena veure el final de glòries que han donat, encara que jo no he pogut veure, grans nits (Nucci, Frittoli, Vargas, Domingo… i ara Hvorotovsky). Malgrat tot, va donar tot el maxim, i se li ha d’agraïr. Tota una història de superació.
I finalment, no coneixia res de la primera part i vaig gaudir un munt (vaig gaudir molt amb el Pikovaia Dama) i de la segona no havia vist ni el Guillaume Tell ni el Don Carlo. Porto un parell de dies cantant allò de “Io morrò, ma lieto in core…”. El gran descobriment d’aquella nit! Ja sé quina òpera intentaré veure’m el mes aviat possible…
M'agradaM'agrada
CErt, va ser en el Cortigiani i no en el morró, com vaig dir jo erròniament, el fetven qualsevol cas denota que la majoria dels reunits anaven a una altra cosa del que anava jo i penso que uns quants, pocs, més.
L’entreteniment que tant agrada darrerament estava servit i amb aquest l’èxit, el que volem uns quants forma part d’una utopia.
M'agradaM'agrada
La veu de Dmitri Hvorostovsky sempre ha tingut molt vellut i poc metall,fet que podem atribuir a d’altres cantants famosos com poden ser Renato Bruson,Patrizia Ciofi,etc.
Aixó provoca que la veu corri poc quan l’orquestra puja ,excepte en el registre agut.
La seva dicció podria ser més clara i entenedora.
Com tots els grans cantants té un munt de defectes i un munt de qualitats.
El seu legato sempre ha estat un dels seus punts forts i el fiato segueix sent prodigiós.
Les aspiracions d’aire són evidents en una retransmisió de video que exigeix un micro prop de la boca,al teatre són practicament indetectables i no crec que puguin molestar a ningú.
La millor habilitat d’en Dmitri és la que la seva emissió natural no ha de canviar alhora de passar del forte al pianíssim i sorgeix de forma natural .No tots el barítons saben fer aixó ,dels actuals citaría a Quin Kelsey i Peter Mattei.
Es possible que el seu rendiment hagi baixat lleugerament degut a l’edat i a la malaltia pero els que el sentim desde fa anys sabem que sempre ha estat una mica així.
El fet del seu “carisma” habitual és utilitzat tant al seu favor com en el seu contra pel públic operístic i ajuda a provocar reaccions extremes.
En principi i tractan-se d’un recital d’un sol cantant tot-hom ( excepte públic primerenc)es podia imaginar que anava a veure i que seria totalment oposat a Tito Gobbi o Dietrich Fischer-Dieskau per exemple.
M'agradaM'agrada
El problema és que les qualitats en aquest concert van estar per sota del que esperàvem. Tots sabíem el procés complicat que està passant, però si fa concerts jo esperava que l’estat de la seva veu fos millor del que vaig percebre. A la primera part d’un programa gloriós ja es van percebre les mancances d’una veu que corria molt menys que les altre vegades que l’havia vist en directe. Altre cosa és l’estil, però en ser la primera part tan eslava pensava que els problemes els trobaria a la segona. En cap cas Hvorostovsky és un baix baríton i el repertori triat en masses casos ho era.
Desitjo que superi la malaltia i que es recuperi pel cant. L’òpera necessita veus i carisma com el seu.
M'agradaM'agrada
Y yo esperando y esperando…Y no lo escuchaba. Gracias por la crónica que, con todo, me maravilla la parte eslava del concierto (ojalá me pueda enterar y lo escuche) ¡Saludos a todos, infernems!
M'agradaM'agrada
A ver si lo anuncian con suficiente antelación para avisarte.
M'agradaM'agrada
Fui al concierto sin esperar nada excepcional ya que ya me habían informado sobre su estado físico y su voz. Pero el programa de la primera parte me pareció motivo suficiente para asistir. Poder escuchar estas rarezas interpretadas por un ruso es todo un lujo. Sobre la segunda parte nada que añadir. Joaquim ya lo ha dicho todo.
Un saludo a todos los infernems.
M'agradaM'agrada
Fuimos por los mismos motivos y salimos más o menos igual.
M'agradaM'agrada
La salut passa sempre factura, quin greu!. Jo només li he vist un directe, el “Rigoletto” força abans de saber-se públicament la seva malaltia. No em va agradar perquè ni tenia la veu del malvat bufó ni es movia com hauria estat necessari en un personatge vell i estrafet.
El seu innegable “sex appeal” l’assaboreixo amb qualsevol bona fotografia.
M'agradaM'agrada
sex appeal i Rigoletto no lliguen ni amb borles
M'agradaM'agrada
Gracies! ara ja tinc conceptes i frases per explicar per que a mi D Hvorostovsky no m’agrada. A mes les cançons russes tampoc son les meves preferides.
M'agradaM'agrada
Doncs les àries triades a la primera part són un tresor
M'agradaM'agrada
A mi em va sorprendre la seva manca de volum, efectivament, i també estic d’acord en que la primera part va ser clarament superior a la segona, a més que, com dius tu mateix, tenia l’al·licient de cantar peces eslaves molt poc habituals entre nosaltres. El que sí em va esfereir va estar el show que van muntar les “matruixques”. algunes de les quals no havia manera de treure-les de davant, pobre Dmitiri, quina paciència va tenir…
M'agradaM'agrada
Sempre arrossega un públic particular, de fet quan va venir Netrebko també es va mobilitzar tota la colònia russa i són si més no. peculiars.
Però quan un cantant ha de jugar segons quines cartes, malament.
M'agradaM'agrada