Karine Deshayes (Charlotte) i Andrey Dunayev (Werther) a Moscou 2016

Avui us proposo un Werther alternatiu, vull dir que no tindrem els noms habituals: Ni Kaufmann, ni Beczala, ni Borras, ni Bros, ni Vargas, ni Grigolo, ni tan sols Flórez que darrerament s’ha colat entre els tenors que protagonitzen aquest emblemàtic rol, paradigma del romanticisme literari i gràcies a la genialitat massenetiana també a l’operística.

És tracta del tenor rus Andrey Dunayev, que atenent a les seva poc dissimulada alegria després del “Pourquoi me reveiller” semblava que no les tingues totes en si mateix amb l’assoliment del repte. Ho fa bé i és una garantia per a tots els teatres que vulguin tenir un cover a disposició en el hipotètic cas que el tenor previst no acabés cantant. No vull dir res amb això, senzillament abans de segons quin experiments ell pot salvar amb una nota més que acceptable el repte de cantar un rol tan exigent, no tan sols musicalment, sinó també d’expressió dramàtica i psicològica. El seu francès no és del tot canònic però entenedor, la línia potser és més passional que elegant, però té detalls i cura en oferir una interpretació variada de matisos. La veu és eminentment lírica, pura i gens eslava, vull dir que no és d’aquells tenors que associaríem només escoltar-lo al rol de l’idiota en el Boris. És clar que li manca aquella distinció aristocràtica que tants tenors li han sabut donar, però és un Werther ben honest, segur i amb una tessitura que defensa amb fermesa en tot el seu recorregut, tot i el seus greus més anònims. Utilitza la mitja veu amb prudència perquè no acaba de dominar el recolliment i els reguladors d’altres col·legues, però hi ha bons intens.

Karine Deshayes és una mezzosoprano que sempre m’interessa perquè ho dóna tot, és passional i ho comunica amb sinceritat. La veu es carnosa i no varia de colors, ni es tensa ni s’emblanquina. No té el recolzament mediàtic i això sempre relega als cantants a un desconeixement de part del gran públic que només coneix els de sempre. Deshayes té una veu poderosa de mezzosoprano lírica, no li podem demanar els grans rols verdians, però si els de belcanto i per suposat l’òpera francesa. La seva Charlotte és carnal i sensual, desborda passió en els dos darrers actes.

Jean-Luc Ballestra és un baríton ideal per aquests rols on cal ser-hi sense necessitat de ser un “fuori classe”. Compleix bé, la veu és prou baritonal i el seu cant no és gaire distingit però si correcte.

Uliana Alexyuk és una soprano ucraïnesa que canta el rol de Sophie amb desimboltura i sobrada suficiència. La veu és molt eslava, és a dir, timbrada i lluminosa, amb més metall que vellut. Caldria escoltar-la amb altres rols per calibrar bé l’abast d’una veu amb possibilitats.

Correctes la resta de papers, ja sabeu, tan ingrats.

Magnífica la direcció de l’italià Luciano Acocella, extraient refinament però sense renunciar a la passió massenetiana.

Aquesta versió en forma de concert té als cantants, sobretot a la parella protagonista massa agafada al faristol i atenent la partitura, quelcom que distancia la visió perquè en cap moment hi ha aproximacions entre Werther i Charlotte, i quan la música invita a l’abraçada encesa, decep aquest encotillament formal.

Jules Émile Frédéric Massenet
WERTHER

Andrey Dunayev (Werther)
Karine Deshayes (Charlotte)
Jean-Luc Ballestra (Albert)
Uliana Alexyuk (Sophie)
Dmitry Skorikov (Le Bailli)
Igor Morozov (Schmidt)
Denis Makarov (Johann)

Cor de nens del Teatre  Bolxoi
Novaya Rossiya Symphony Orchestra

Director musical: Luciano Acocella

Versió de concert

Txaikovski Concert Hall, 12 de novembre de 2016

Per veure el streaming us deixo l’enllaç

http://meloman.ru/concert/zhyul-massne-verter/

Werther també ens espera aquesta temporada al Liceu i aquí en faré els corresponents apunts preparatoris i les tries que calgui, però aquesta no deixa de ser una prèvia interessant que us recomano, ja que encara està disponible el streaming de la televisió russa.