Lluitar contra la pròpia obra és un dels grans handicaps que sempre neguitejaran al gran Albert Guinovart, perquè a ell com a Claude-Michel Schönberg i els seus Misérables, el persegueix l’èxit de Mar i Cel (1988)i molts dels que van al teatre a veure les seves obres volen sortir cantant allò de “Les veles s’inflaran” o “Per què plorar” i sortosament Guinovart ha fet molta i excel·lent música en les altres obres que ha escrit per el teatre musical, des de Flor de Nit (1992) fins a la imponent La vampira del Raval (2011). Ara torna amb un projecte ambiciós de la ma de Dagoll Dagom, una factoria teatral que embolcalla el seus productes amb grans llassades, paper de regal del bo i capses de categoria que no sempre contenen el gran regal que hom espera amb la luxosa presentació, adaptant un dels relats més brillants de les novel·les de capa i espasa, Scaramouche de Rafael Sabatini, que va donar peu a una pel·lícula muda l’any 1923 i a una extraordinària versió (lliure) dirigida l’any 1952 per George Sidney, amb Stewart Granger, Mel Ferrer, Janet Leigh i la immensa Eleanor Parker.

L’admiració de Guinovart per Korngold i les grans bandes sonores que el genial compositor va deixar en pel·lícules de capa i espassa, el va esperonar i inspirar per escriure una partitura que és molt més que una seguit de números de teatre musical amb melodies que s’enganxin a la primera escoltada i ens facin sortir xiulant del teatre, de fet és quelcom molt diferent i possiblement no agradi a aquests que busquen un segon “himne dels pirates”, ni molt menys  a aquells que no poden ni entendre, ni perdonar com un pianista clàssic reconegudíssim arreu del món, escrigui música entenedora i que tant serveixi per anuncis, com per a sèries de televisió, teatre musical, sales de concert o escenaris d’òpera. A Scaramouche es mostra tan eclèctic en els diversos estils inspiradors emprats, com en les altres ocasions, emprant l’habitual segell guinovarià que el distingeix als primers compassos i que perdura al llarg de tota l’obra, això sí,  amb interessants aproximacions a la música barroca o al classicisme mozartià (Ballet de Neptú) i amb un inici del segon acte tan brillant com sorprenent, amb un “Salve Regina” de complicada comprensió formal per a aquells que continuen cercant el “per què plorar?”. Hi ha grans moments de pur teatre musical amb reminiscències “revisterils”, que comprèn “La màscara”, “La revolució italiana”, “Actors!”, altres més liederistics com el deliciós “Si fos un xicotot” o altres més sofisticats i de resolució formal més inesperada com “Plaça i Palau” i d’altres que tenen el segell de banda sonora cinematogràfica amb una orquestració, jo diria que excessiva, forçosament gravada i que dóna relleu i sovint ofega a l’orquestra d’onze musics que toquen, aquests si, en directe. Hi ha aclucades d’ull fins i tot a Bernstein (Pertot arreu) o a Weill (Himne del poble). Un treball excel·lent de Guinovart.

El llibret de Joan Lluis Bozzo és una versió molt lliure del relat original, que mantenint l’època del relat original i alguns dels personatges, intenta actualitzar les lluites i reivindicacions socials i de gènere actuals, fins i tot amb un cop de puny al sota ventre a càrrec del malèfic Marquès, quan abans de ser reclòs etziba una amenaça contra els polítics i la burgesia emergent que ocuparà el poder fins aleshores en mans de l’aristocràcia, molt més entenedora sota els ulls dels inicis del segle XXI que no pas de XVIII.

És un llibret que no amaga la seva simplicitat, ingenuïtat i a estones infantilisme, és clar, si el volen apte per a tots els públics, com les pel·lícules de capa i espassa no podia ser d’altre manera. Tot molt simpàtic, fins i tot els personatges més malignes, revestits en clau de comèdia d’una crueltat amable que acaba sent castigada (només faltaria!).

Les lletres de les cançons són del mateix Bozzo, David Pintó i Joan Vives. Algunes són força interessants, altres em van semblar més forçades i més narracions a la recerca de les notes, que no pas els lírics per a una melodia. Hi ha un auto homenatge a aquell memorable “S’han acabat les mariconades” de Flor de Nit, ara convertit (amb música diversa) amb “S’han acabat les criaturades”, políticament molt més correcta que aquell llibret més esquerranós i tan criticat en el seu temps per la pujolàndia del 92, degut a Vázquez Montalban. Hi ha un himne del poble que pretén tocar la fibra social de la platea i en fi, no deixa de ser un relat que vol satisfer a tothom i potser no acabi satisfent del tot a ningú.

Pero Dagoll Dagom tenen molt ofici i saben el que cal fer per bocabadar al personal. S’envolten del bo i millor: Alfons Flores per a la magnífica i grandiloqüent escenografia, Montse Amenós per el fastuós vestuari, Albert Faura en el disseny de llums, Francesc Abós per la coreografia i uns imprescindibles equips d’esgrima i lluita escènica amb Jesús Esperanza i Kike Inchausti al capdavant, que aconsegueixen una cosa que ningú es podria imaginar que és pogués fer en un escenari nostrat, que les lluites a espassa tingin versemblança i sigyuin coreogràfiques, com al cinema. Bravo!

El resultat és brillant tot i que l’obra teatral, potser per aquesta voluntat d’agradar a tothom, és fluixota.

Tot plegat sense els actors i cantants que dominin el teatre musical no seria possible, i en això el grup català també hi té la mà trencada i si no poden comptar amb Joan Crosas o Pep Cruz, busquen qui se li assembli, com per altra part sempre ha fet La Cubana quan han marxat figures emblemàtiques.

Toni Viñals és Scaramouche, més bon cantant que carismàtic galant, això si dominant l’esgrima amb precisió cinematogràfica. Olynpia (la Janet Leigh cinematogràfica) és Ana San Martín, amb una caracterització molt més feminista del que hom podia esperar l’any 1952 al cinema, llueix una veu lírica, dolça i brillant que contrasta amb el personatge teatral que marca la versió de Bozzo, ja que de fet ella és més revolucionaria, transgressora i emprenedora que no pas Scaramouche, molt més fatxenda o babau i no explico més per no explicar coses noves del relat d’aquesta versió.

La gran revelació és la Camilla de Mireia Mambo, ja que si Eleanor Parker era la gran presencia al cinema, aquí ella és la reina de l’espectacle, amb una veu formidable i una presencia amb molta personalitat. I això que ha de lluitar amb el Marquès de Ivan Labanda, tota una creació en un rol fet a mida (podria ser també ideal per a Mingo Rafols) per esdevenir el rei de la festa, gràcies a la maligna gràcia, la mala baba i les plomes llençades a tort i a dret, i que desprèn aprofitant la ridícula gestualitat de l’aristocràcia “pre guillotinable”.

Jordi Coromina (Don Bartolo) és l’alter ego de Joan Crosas o si voleu de Pep Cruz, Bozzo segueix fidel als seus esquemes, com també ho és Guinovart atorgant a veus lleugeres amb tendència feridora, rols de vailets anarquistes, grumets crispadors i ara actrius emergents (Fanny) si bé Clara Moraleda té una veu que enamora, allunyada de les actrius que varen interpretar els estereotips esmentats.

Tota la companyia és esplèndida, no hi ha fissures Albert Mora (Philippe), el libidinós i agraït Coullardin de l’excel·lent Frank Capdet, Pitu Manubens, Madame Méricourt, el baix Josep Ferrer com a Dégeon, Armand i Puccinella, i que ha d’iniciar el “Himne del poble”, un dels moments predestinats a l’emotivitat; Jan Forrellat, Eduard Mauri, Lucía Torres, Cristina Murillo, Mireia Dolç, Neus Pàmies i Marcel Clement.

Tot està pensat per a una llarga estada i per esdevenir un altre fenomen del teatre català, però tinc els meus dubtes de si ho aconseguirà perquè l’èxit no està garantit malgrat comptar amb els millors ingredients, hi ha un intangible que sa’nomena connexió entre platea i escenari, que això malgrat tot el talent concentrat no està garantit.

Els hi desitjo sort perquè s’han gastat molts diners i el Victoria costa d’omplir.