Avui, mentre preparo l’apunt d’Elektra em ve de gust insistir en el Tristan und Isolde de l’òpera de Roma i ara que s’ha posat de moda i és tan engrescador, utilitzaré 5 poderoses raons:
Òbviament la primera no pot ser un altre que aquesta: és molt llarga. Quan estem davant d’una obra mestra, que sigui llarga és un regal afegit, un bé de Déu.
La segona és perquè estem davant d’un cúmul de mites que conflueixen en una obra que més enllà de la bellesa innegable d’una música excelsa, amb un acord que diuen que va canviar la història de la música i que trobareu just quan s’inicia l’obertura, és la història d’amor més intensa que mai s’hagi musicat de manera tan bella i despullada, refusant qualsevol artifici que pugui enterbolir la narració i desviar l’atenció de l’essència. Sempre trobareu a Tristan o Isolde sobre l’escenari i quan s’uneixen ambdós, aleshores la bellesa es fa tan intensa que quasi esdevé feridora i el dolor emocional que produeix la seva mort (De fet aquí mor fins i tot l’apuntador però el spoiler aquí no té la més mínima importància) és tan colpidor que trasbalsa.
La tercera perquè si Wagner és considerat per a molts com el millor compositor, no només d’òperes i Tristan und Isolde també molts diuen que és la millor òpera, no cal que m’escarrassi gaire més. Feu-me cas no us en penedireu. Això sí, Wagner és perillós, certament, quan t’atrapa no et deixa de per vida, et quedes enganxat, és addictiu i sovint provoca síndromes d’abstinència si l’oblides. No cal dir que és tan absorbent que quan acabes d’escoltar una obra seva la immensa majoria de les músiques que escoltis immediatament després et sonaran absolutament superflus, per tant abans d’anar al Sónar o al Primavera Sound no us poseu Wagner. Avisats esteu.
La quarta perquè malgrat que molts i molts directors d’escena l’han potinejada de forma immisericorde, començant per la besnéta del compositor, Tristan und Isolde és tan important que sense escena no perd res, perquè la importància no rau en les accions escèniques pràcticament inexistents, sinó en les emocions i la plàstica que no es veu, la interna. La versió de Pierre Audi que es va estrenar a Paris i ara ha inaugurat la temporada a Roma i que podem gaudir gràcies a la RAI, no aporta res de nou al que ja han aportat d’altres però m’atreviria a dir que tampoc ho pretén, ja que ni molesta, ni enterboleix la narració, ni despista. Audi és fidel a si mateix, no inquieta, ni neguiteja, emmarca la meravella wagneriana d’una atmosfera propicia al drama.
Finalment la cinquena, i no pas per tenir menys importància, és perquè la representació la dirigeix Gatti i això suposa una experiència intensa, que sacseja i colpeix amb fidelitat i una cura rigorosa en oferir per sobre de qualsevol altra cosa el Tristan und Isolde de Richard Wagner. L’orquestra i el cor (aquí anecdòtic) no són els de Bayreuth, Berlín, Munich, París, Nova York o Londres i el millor que podem dir és que no semblen els de Roma, el treball del director milanès és extraordinari. Però és que els imprescindibles cantants que han de fer possible que els quatre punts anteriors siguin aliats, formen una “squadra vincente” admirable en uns temps de individualitats que ens han acostumat a arrossegar cap a l’èxit global a la resta de l’equip, doncs aquí no, amb una parella protagonista de primeríssim nivell, la resta tenen una vàlua pròpia que fa que tota la representació sigui, com deien abans quan els enregistraments eren d’un nivell insuperable, una representació de disc.
Richard Wagner
TRISTAN UND ISOLDE
Tristan: Andreas Schager
König Marke: John Relyea
Isolde: Rachel Nicholls
Kurwenal: Brett Polegato
Melot: Andrew Rees
Brangäne: Michelle Breedt
Ein Hirt: Gregory Bonfatti
Ein Steuermann: Gianfranco Montresor
Stimme eines jungen Seemanns: Rainer Trost
Orchestra e coro del Teatro dell’Opera di Roma
Maestro del coro: Roberto Gabbiano
Director musical: Daniele Gatti
Director d’escena: Pierre Audi
Dramatúrgia: Willem Bruls
Escenografia i vestuari: Christof Hetzer
Disseny de llums: Jean Kalman
Vídeo: Anna Bertsch
Teatro Constanzi, Roma 27 de novembre de 2016
Mentre Youtube ho permeti…
Si les cinc raons argumentades aquí no us han fet el pes, no perdeu ni cinc minuts, no hi ha cap obligació d’insistir en aquest Tristan und Isolde, però seria una llàstima que us perdéssiu una de les inauguracions de la temporada 2016/2017 de més nivell en una de les òperes més exigents i també més belles.
IN FERNEM LAND 
Tienes razón en todo lo que dices pero creo que el tono es innecesariamente agrio hacia el Liceu. Sería interesante saber la política de subvenciones y sponsors que se llevan el Real, Valencia y Sevilla y compararlo con el Liceu, por no decir como nos han dejado a la ABAO (500.000 € de subvención del Ministerio)
M'agradaM'agrada
Hola Gurutz, gracias por comentar, te doy la bienvenida a IFL.
¿En este post precisamente? En cualquier caso la falta de subvenciones y el descuido de las diferentes administraciones en el apoyo a la cultura y a la música en particular, poco tiene que ver con la forma de promocionar y vender una institución prestigiosa como si fuera un producto de consumo de usa y tirar. Si no saben respetar la marca que venden mejor que se dediquen a otra cosa.
No hay un proyecto artístico definido más allá de vender entradas al precio que sea. La acritud hacia el modelo de teatro persistirá mientras me den motivos para ello y creeme que ponen todo su empeño.
Te agradezco tu participación que espero continúe.
M'agradaM'agrada
Genial!!
M'agradaM'agrada
El TRistan und Isolde si
M'agradaM'agrada
Post genial, sarcastico y “engrescador”! En los decenios de mi vida, Roma no tuvo muy buena fama como teatro de opera y me alegra que recupere! Gracias
M'agradaM'agrada
Nunca los ha tenido, pero de vez en cuando dan sorpresas y esta es una de ellas.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per la insistència i les 5 raons.
M'agradaM'agrada
De res, a disposar
M'agradaM'agrada
Esa leve “ironía”en las cinco razones, me han estimulado y mucho, porque todo es verdad. Sobre todo la adicción, he pasado algunos días de mi vida escuchando La Tetralogia completa. Gracias Joaquim!!!!!!
M'agradaM'agrada
Ningún otro compositor produce esa dependència, por eso es peligroso, porqué muchos han terminado despreciando a toda la música que no sea Wagnner y eso és peligroso de verdad.
Un abrazo Eduardo
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim, finalment l’he pogut veure.
M'agradaM'agrada
Ja ho dic jo. Aixo si que es una forma de fer un article promocional que enganxi！o com a minim a mi! Ja desitjant que arribi dimecres per disposar de connexio a internet i poder-la veure. Seeeempre em passa igual. Llegeixo els posts i ja no voldria fer res mes que veure o escoltar les propostes! Refotut Joaquim! 😉 Com engresques el personal!
M'agradaM'agrada
No puc evitar recordar la deliciosa pel·lícula “Arianne” de Billy Wilder. Després d’una representació de Wagner el company de música d’Audrey Hepburn.Arianne diu: “Quan escoltes això tota l’altra música et sembla de fira” (Literalment la traducció diu “música de tiovivo”). No he oblidat mai aquesta cita provinent del genial jueu Wilder a qui no li agradava quasi cap mena de música.
Jo vaig anar entrant en Wagner per caminets secrets i mig d’amagat però vaig ser perseverant i he vist compensats els meus treballs d’amor. Wagner no em farà oblidar mai altres grans compositors però sí que reconec que, en el meu cervell, el seu nom és una part imprescindible i una apart immens.
M'agradaM'agrada
Bon dia Infermens.
T’has fixat Joaquim com tothom al·ludeix a caràcter motivador i enggrescador de l’apunt?. En aquest i molts altres apunts, quan recomanes amb insistència l’obra en qüestió, es nota, com ara, l’amor incondicional a l’obra i l’artista. I quan les coses es transmeten des d’aquesta vivència personal i alhora passional és impossible que als que llegim no se’ns despertin les ganes terribles de posar-nos-hi de cap a peus. D’aquí suposo que els sempre interessats a aprofundir més i més en el coneixement de les obres t’anem seguint de manera incondicional.
Quin gran promotor que es perd el Liceu!!!!.
Salut i gràcies. I a gaudir de Sant Youtube, que realmet atança més l’òpera -com tú- a qui no pot gaudir-ne, que moltes institucions culturals dites “públiques”.
M'agradaM'agrada
El Liceu no crec que es perdi res, ells també ho poden fer, però potser la gràcia és ser independent perquè si ho digués en boca del Liceu no seria tan sincer, suposo que m’entens.
Gràcies per aquest entusiasmat i entusiasmant comentari
M'agradaM'agrada
Com es diu per Italia, ” un sucesso strepitosso “. Ahir tots van estar a un nivel mes alt que a ” la prima representacione “. Amb mes seguratat en tota la representació. L’ Andreas Schager en viu, es tot un spectacle de potencia I valentía. 12 minuts de bravos I aplaudiments. Daniele Gatti I l’ orquestra van estar extraordinaris. Un obra d’ ART music-vocal inoblidable.
M'agradaM'agrada
Què bé!F. Me n’alegro molt per a tu, per a tots els romans i per gatti, director que sempre m’ha agradat molt fins i tot quan alguns diuen que no n’hi ha per tant.
M'agradaM'agrada
Bravo, bravo, bravo Joaquim , 5 raons motivadores de debò 😉, m’encanta la teva passió per Wagner i pel Tristan i Isolda, doncs la comparteixo plenament, per a mi Wagner i aquesta òpera van ser un “amor a primera vista”, en diferents moments de la meva vida i ara son imprescindibles. Gràcies per l’apunt i l’enllaç.
M'agradaM'agrada
De res, ja saps que per a mi la satisfacció més gran és que us agradi la feina que faig
M'agradaM'agrada
Me abono a las 5 razones que expones totalmente.
Sin perjuicio del respeto al verismo, el nº 1 es Wagner, una buena prueba de ello fue “La prohibición de amar” el año pasado en el Real donde encuentras un Wagner en una ópera “italiana” pero, en cuya perfecta construcción, desde lo musical hasta el libreto no tiene que envidiar a ninguna ópera “italiana”.
En segundo lugar, nos puede gustar mas una ópera que otra de Wagner, pero Tristan und Isolde reunte todos los tributos para tener el principal atractivo.
Miguel
M'agradaM'agrada
Miguel, no creo que la prohibición de amar la podamos considerar wagneriana, aun siendo de Wagner, pero bueno…interesante lo es, claro.
M'agradaM'agrada
“Das Liebesverbot” la programé en DVD hace años para unos amigos del Liceu y me parecio algo “plasta”. En realidad semejaba una zarzuela con pareja cómica incluída. Además Wagner tuvo el “atrevimiento” en la obertura de pautar unos sones de campanas calcados de los golpes de arco sobre el violín que Rossini compuso para la obertura de “Il Signor Bruschino” estrenada 23 años antes y que en su momento constituyó un escándalo mayúsculo y es que el Cisne de Pesaro se adelantó en muchas originalidades a compositores posteriores.
Pero si a tí te gustó lo celebro, ha de haber gustos para todo y eso es indiscutible.
M'agradaM'agrada
Si tu insisteixes, deu ser per alguna cosa.
A Wagner, fa molts d’anys el depreciava (W Allen va dir: Després d’escoltar-ho t’entren ganes d’envair Polònia), però si el deu Barenboim te els (perdó) l’atreviment de programar-ho a Israel, deu ser per alguna raó transcendent. Escoltat sense prejudicis Wagner es immens.
M'agradaM'agrada
Vols dir que hi ha algun artista que accepti prejudicis?
M'agradaM'agrada