Elektra di Richard Strauss Producció de Patrice Chéreau ripresa da: Vincent Huguet Scene: Richard Peduzzi Costumi: Caroline De Vivaise Luci: Dominique Bruguière

El primer record que tinc de l’Elektra de Richard Strauss és remot, ara fa exactament 46 anys, és a dir jo en tenia 11 i segurament no era l’edat més propicia per entendre el que Strauss m’oferia. Ho recordo bé, jo estava al davant de la ràdio escoltant la transmissió de Radio Nacional des del Liceu, com feia en quasi totes les òperes que es retransmetien per Radio Nacional i ho recordo perquè em va quedar un nom d’aquella retransmissió, el de la soprano catalana, ara tan oblidada, Enriqueta Tarrés, una magnífica soprano lírica que va fer una boníssima carrera a Alemanya i que de tant en tant aterrava a casa seva, com en aquesta ocasió que cantava Chrysothemis, al costat de l’Elektra d’Edelmira Calomfirescu (ignota total) i la Klytämnestra de Sona Cervena. Era la temporada 1970/1971 del Liceu. Crec recordar que vaig aguantar cinc o deu minuts de la transmissió dient-me  a mi mateix una d’aquelles màximes que recordes per sempre més, “Això no m’agradarà mai a la vida” i que sortosament es desmenteixen tan aviat ets capaç d’entendre la immensitat de la música de Strauss, potser no vaig arribar a escoltar l’imponent “Allein” i no vaig passar del “safareig” de les criades.

No vaig trigar gaire a estimar-la, però van passar uns anys, deu, quan la vaig veure per primera vegada amb Danika Mastilovic que la interpretava per segona vegada al Liceu, en el rol titular, amb Gerlinde Lorenz com a Chrysothemis i Anny Schelm com a Klytämnestra. L’impacte va ser enorme. La curiositat de la vetllada és que en aquelles temporades de l’empresari Pàmies, semblava que una Elektra era massa curta (com ara diu el Time Out com a reclam) i van programar a la segona part (Elektra de telonera té molta gosadia, sinó directament delicte) l’estrena en el teatre de “Adiós a la Bohemia” de Pablo Solozabal, amb Mirna Lacambra, Enric Serra i Pere Farrés. Temps estranys, curiosos i agosarats malgrat les precarietats de tota mena.

Elektra és la quarta òpera de Richard Strauss i la segona del seu opus oficial, ja que com les tres primeres de Wagner, les dues primeres: Guntram (1894) i Feuersnot (1901) en prou feines es representen i són una rara avis fins i tot conceptualment, ja que són molt més properes a un post wagnerisme impersonal que en el sorprenent esclat straussià que es produirà a partir de l’extraordinària i escandalosa estrena de Salome a Dresden l’any 1905.

Aquell esclat va situar a Strauss al capdavant dels compositors del moment, posició que li va permetre proposar a Hugo von Hofmannsthal que li escribes el llibret de la seva Elektra que havia vist representada a Berlín l’any 1903 i que l’havia colpit. L’acceptació de Hofmannsthal va donar peu a la creació d’una parella artística irrepetible al llarg d’una vintena d’anys transcendentals no només per la història de la música. Tant el poeta i dramaturg com el compositor representaven l’exponent màxim de la creació post romàntica del imperi austríac, decadent i apunt de la fallida econòmica, política i nacional més gran de la seva historia en el marc d’una Europa convulsa i a punt d’esberlar-se.

El binomi Strauss-Hofmannthal, com Mozart-Da Ponte o Verdi-Boito, ens va deixar 6 obres rellevants, algunes sense cap mena de dubte les millors del compositor i algunes de les més emblemàtiques, significatives i estimades de tot el repertori. Potser Elektra, la primera d’elles, la més violenta, passional i diria que radical, no sigui tan estimada com l’amable Der Rosenkavalier, que la va eclipsar fins que el MET no va estrenar Elektra l’any 1932 imposant-la amb una certa regularitat, però significa una giragonsa radical a l’explosiva Salome, de la que molts creuen que segueix els esquemes i els estereotips psicològics amb parelles anàlogues (Heròdies/Herodes Antipes  vs Klytemnästra/Egist), la virilitat esperada o desitjada en la veu baritonal (Jochanaan vs Orest), escenaris palatins nocturns, atmosferes denses i claustrofòbies passionals,  danses alliberadores i avantsala de la mort de la protagonista, amb l’odi, la venjança, la por i la mort com a motius conductors d’una tragèdia que en les mans de Hofmannsthal perd la vessant més divina per fer un retrat pervers i incòmode d’una societat molt més moderna i contemporània.

Quan Hofmannsthal va rebre l’encàrrec de Max Reinhardt d’escriure una nova versió de l’Elektra de Sòfocles, va voler reconstruir els personatges  en un ambient modern com si es tractés d’un drama modern d’Ibsen tenint a Freud en el punt de mira i anticipant el psicoanàlisi.

Strauss era un home reservat que no podia evidenciar de manera pública els fantasmes interiors creats a partir de la personalitat dominant i austera del pare que no se n’estava de retreure al seu fill la qualitat de la seva música i una mare amb desequilibris emocionals i mentals, agreujats a partir de la mort del seu marit (1905) i el posterior internament a un psiquiàtric. Tots aquest entorn familiar de ben segur es va veure reflectit en la partitura d’Elektra, amb la presència inquietant del pare i els temors de la mare posats en solfa en una partitura de caràcter torrencial que sobrepassa el cataclisme emocional de Salome en una aterridora i salvatge fascinació per a l’oient. I l’oient i espectador de la primera Elektra estava a punt de veure com el imperi dels Habsburg s’ensorrava en un entorn familiar pervers, viciós i corrupte que bé podia ser l’opressora claustrofòbia del pati interior del palau reial de Micenes

L’acció de l’òpera té lloc en un acte únic en el pati interior del palau reial dels Atrides, a Micenas. L’obra s’inicia sense preludi amb tres cops violents de l’orquestra que esdevindrà un dels molts leitmotiv que la partitura arreplega, el d’Agamenon. Al voltant d’Elektra  es teixeix una trama d’odi que té com a únic motiu conductor la venjança i com a preu la renúncia a tot el que s’identifica amb la psicologia femenina. Elektra renuncia a la maternitat i a la familia, també a la comoditat d’una vida plaent com a princesa, per evitar la corrupció de l’establishment, malgrat que això signifiqui una marginació familiar i social-

L’altra cara de la moneda és la seva germana Chrysothemis que es capaç d’acceptar l’horror d’aquest establishment corrupte i putrefacte amb tal de viure i estimar.

SINOPSI [extreta del web del Liceu (LF)]

A la vora d’un pou, cinc serventes comenten la vida que porta Elektra, menyspreada i humiliada per tota la cort, des que se’n va apartar, com a protesta per l’assassinat del seu pare a mans de Clitemnestra i d’Egist. Només una serventa se’n compadeix i defensa que caldria tractar-la com correspon a una princesa. Quan les serventes marxen, Elektra surt del fosc racó on es trobava i evoca l’assassinat del seu pare. Espera el retorn del seu germà Orest, a qui ella havia ajudat a fugir, per venjar-se dels assassins. 2 Arriba Crisòtemis, germana d’Elecktra, amb qui no comparteix els mateixos sentiments. Elektra li retreu que no s’enfronti als que han causat la desgràcia de la família. Crisòtemis, en canvi, intenta convèncer-la que s’oblidi de l’odi i del desig de venjança. Ella només aspira a una vida tranquil·la com a mare i esposa. Quan senten que s’apropa Clitemnestra, Crisòtemis s’apressa a fugir per no assistir a l’escena entre la germana i la mare. Arriba la reina amb el seu seguici de servents i parla amb despectiu a la seva filla. Els servents li segueixen el joc. Ben aviat, però, Clitemnestra els fa fora per quedar-se sola amb Elektra. Li confessa que els malsons no la deixen dormir i li demana quin sacrifici podria oferir als déus per trobar la pau. Elektra li deixa entendre que el sacrifici de la seva pròpia vida seria una manera d’acabar amb els malsons. Clitemnestra endevina que la seva filla compta amb el retorn d’Orest perquè l’ajudi a acomplir la venjança i, espantada, vol marxar. Però una serventa ve a xiuxiuejar-li quelcom a l’oïda que la tranquil·litza i la fa esclatar en una forta riallada. Elektra s’estremeix en sentir el riure de la seva mare. Aviat en coneix la causa, quan Crisòtemis torna per anunciar-li que Orest és mort. Elektra comprèn que ara tot està a les seves mans i intenta convèncer la seva germana perquè l’ajudi a matar els dos amants. Ho vol fer amb la mateixa destral amb què mataren Agamemnon. Però Crisòtemis es nega a ajudar-la i fuig horroritzada. Elektra decideix doncs actuar sola. 3 En aquell moment arriba un jove que amaga la seva identitat i que troba Elektra planyent-se de la seva desgràcia. Ben aviat la noia s’adona que el jove és Orest. Després de l’alegria pel retrobament, els dos germans es preparen per assassinar Clitemnestra i el seu amant. Una serventa surt per il·luminar l’entrada de palau i acompanyar Orest a l’interior. L’acompanya el seu tutor que, després de reconeixe’l, l’anima a dur a terme el seu propòsit. Arriba Egist i parla amb Elektra, que l’informa que un jove acabat d’arribar l’està esperant. Ell entra a palau i poc després en torna a sortir, ensangonat i mortalment ferit per Orest, que també ha assassinat Clitemnestra. Crisòtemis, entre horroritzada i eufòrica, surt i diu a la seva germana que Orest és dins del palau. Però Elektra sent només una música que brolla del seu cap i balla, desbordant d’eufòria, fins a caure morta.

ESTRUCTURA DRAMÀTICA

pròleg de les serventes

Elektra sola (“Allein, Weh ganz allein”)

El gran monòleg d’Elektra descriu el relat del retorn d’Agamèmnon de la guerra de Troia quan va ser brutalment assassinat mentre es banyava en mans de la seva esposa, la reina

La segona escena és un monòleg important en dues parts. La primera descriu el problema subjacent una característica tradicional de tota la mitologia. Al seu retorn de la guerra de Troia, el rei Agamèmnon va ser brutalment assassinada al seu bany per la seva esposa, la reina Klytemnästra amb l’ajuda del seu amant, Aegist. Ençà aquell dia ella viu amb l’únic objectiu de venjar al seu pare i per això espera el retorn del seu germà Orestes per matar a la seva mare. Totes les nits Elektra reviu el moment de la mort del seu pare mentre preveu el dia de la venjança, quan els criminals seran castigats i els fills podran ballar sobre la tomba del pare. La música de ball salvatge presagia el final de l’òpera, quan es repeteix en una brillant el·lipsi. A la segona part del seu monòleg, Elektra preveu el dia de la venjança.

A partir d’aquest moment s’inicien les cabdals confrontacions entre els personatges, la primera correspon a les dues germanes: Elektra i Chrysothemis (1er encontre)

Chrysothemis és l’altra revés de la mateixa moneda. Ella és convencional, poruga, defensora de la tradició i els valors burgesos, té coma fita el matrimoni i la maternitat. Sacrifica la memòria del seu pare i no té esperança que Orest torni per venjar-les.

Hi ha en les dues personalitats una veritable confrontació vocal, psicològica i dramàtica, entre la veu poderosa d’autèntica soprano dramàtica de la incisiva  Elektra, i la veu més dolça de soprano lírica o líric-dramàtica de Chrysothemis

Elektra i Klytemnästra

La segona gran confrontació és la que mantenen mare i filla. Elektra considera a Klytemnästra responsable de la mort del seu pare. Hofmannsthal i Strauss van escriure l’escena més colpidora, transgressora, violenta i crispada que ofereix un retrat psicològic imponent de la mare i també de la filla, amb un penediment i un pànic pel que s’intueix, veritablement esgarrifosos. La mare li explica a la filla el que ja coneixem pel que ens han dit les criades a la primera escena. Strauss utilitza una narració recorrent com feia tan sovint Wagner al Ring. En un passatge sorprenent, Klytemnästra li confia a la seva filla els malsons que la turmenten. La música d’aquest passatge és potser la més radical escrita mai per Strauss, amb passatges totalment atonals que ens revelen els problemes mentals de la reina “qui sap si com un psicoanàlisi a la situació viscuda amb la seva pròpia mare quan va emmalaltí.

Elektra i Crisótemis (2n encontre)

A Klytemnästra li arriba la falsa noticia de la mort d’Orest. Tot seguit un cop la reina ha marxat apareix Chrysothemis anunciant que han arribat dos forasters amb la fatal noticia de la mort del germà. Elektra pateix un canvi radical. De ser un protagonista passiva a l’espera d’un càstig just, ella es converteix en una heroïna decidida a actuar. Durant el seu segon enfrontament amb Chrysothemis , Elektra tracta de persuadir a la seva germana a unir-se en el seu pla per matar a la seva mare i l’amant mentre dormen. Elektra pren la torxa del fatídic encàrrec de matar la mare com a venjança hamletiana. L’intens lirisme de la primera confrontació amb Chrysothemis es repeteix com a acompanyament a les súpliques de seducció d’Elektra. Però aquesta vegada Chrysothemis no vol participar en la trama d’Elektra i fuig deixant a Elektra amb l’única alternativa, fer-ho tota sola.

Elektra i Orestes (reconeixement)

Tot seguit té lloc una de les escenes més colpidores de l’òpera, l’altra cara a la confrontació d’Elektra i Klytemnästra, ja que l’encontre amb el desconegut que acabarà sent el germà és una escena molt emotiva que per a Strauss representa un moment de reflexió i aturada a tanta barbàrie sonora, amb un acord dissonant que es portarà a un passatge molt més líric i que desenvolupa un tema melòdic d’aquells amb el que Strauss sap arribar al fons de l’ànima.

Elektra i Egist

Després que Orest i els fidels acompanyants s’endinsin a la foscor terrorífica del Palau amb el funest encàrrec de matar a la mare i després de que l’orquestra tingui un clímax d’emotivitat, queda la darrera confrontació d’Elektra, ara amb el padrastre Aegist, en una escena breu, de caràcter irònic i inquietant

Elektra i Crisótemis

Chrysothemis eufòrica crida a la germana per tal de que s’uneixi a la festa d’alliberament a dins del Palau, però la vida per a Elektra ja no te cap mena de sentit. A partir del dia que va quedar orfe de pare va posar tot el seu empeny en la venjança i una vegada aquesta ha tingut lloc la seva vida perd qualsevol sentit, embogeix ofegada en l’eufòrica venjança després d’una dansa sobrehumana allunyada del ball eròtic i sensual de la princesa Salome. Per a aquesta era la fita per obtenir el que vol, mentre que per a Elektra la dansa és l’orgasme brutal després d’aconseguir justament el que volia.

Com ja us haureu adonat, hi ha molt més que 5 raons per anar a veure aquesta òpera on els autors van reflectir, en menys de dues hores d’una intensitat que potser no hagués estat suportable amb mitja hora més de tensió, una historia de profundes i inquietants personalitats psicològiques, amb personatges complexes i extrems. Si la situació dramàtica no admet respirs, la música tensa les escenes en una barreja d’orgia sonora, on l’orquestra straussiana ens ofereix un crescendo  incessant que alterna permanentment les atonalitats amb la reconeguda inspiració melòdica i amb una exigència vocal, sobretot per la omnipresent protagonista, espectacular però extenuant.

LA VOCALITAT:

L’omnipresència d’Elektra en escena ja denota que Strauss demana a la protagonista una fortalesa vocal extraordinària, tant per la intensitat, la força i el registre, com per la projecció, capaç de superar el mur orquestral en les escenes més intenses.

Elektra ha de ser una soprano dramàtica, certament capaç de mostrar moments lírics, sobretot en la trobada i el reconeixement d’Orest, però ja des de la seva presentació deixa ben clar quina tipologia de soprano és necessària.

Chrysothemis necessita una soprano lírica amb cos, que contrasti vocalment amb la germana, però amb una veu prou consistent per sobrepassar les expansions líriues de l’orquestra que l’acompanyen en les seves intervencions. És un personatge intens que té poc moments d’expansió, ja que sempre està reclosa en el temor i l’angoixa, la veu, malgrat tota la psicologia poruga que l’envolta,  sempre ha de brillar amb un final esclatant “Hörst du denn nicht.”

Klytemnästra ha de ser una mezzosoprano dramàtica o millor una contralt, si bé amb una gran artista i cantant, sense l’exacta definició vocal es poden obtenir resultats espectaculars. No és tant un problema de registre com d’intensitat i incisió vocal en el recitat. La veu és molt millor que sigui fosca i tenebrosa, però Waltraud Meier demostra que sense aquestes característiques específiques es pot arribar a ser referencial. És un rol més compromès que l’Heròdies a la Salome i que com aquesta, acostumen a cantar sopranos o mezzos venerades i en la darrera etapa de la seva carrera. No sempre és una bona solució, tot i que el més exigible és la personalitat avassagadora del intèrpret. (Varnay en la pel·lícula de Karl Böhm, per exemple).

Orest ha de ser un baríton o baríton baix a la manera de Jochanaan. Veu noble, autoritària i contundent. Canta menys que el profeta però la seva intervenció no pot ser una anècdota i cal un cantant de primera per dotar a la part de tota la grandiosa transcendència que atorga el personatge a la tragèdia.

Aegist és un rol curt per a tenor. No ha de ser necessàriament el tenor de veu ingrata i caricaturesca que tant sovint escoltem. El personatge és grotesc, la veu no té perquè ser-ho. Succeeix el mateix que amb Herodes o fins i tot el Mime o Loge wagnerians. Si que ha de ser incisiu per fer-se notar de manera odiosa abans de l’escena final.

La resta de personatges tenen aparicions puntuals i concertants. Tot i així necessiten certa notòria presència la soprano que canta la part de la confident, la primera criada (contralt) i els dos criats masculins (tenor i baix). El tutor  d’Orest és un rol episòdic que en el Liceu veurem actuat més que cantant per Franz Mazura que amb 92 anys es manté dalt de l’escenari amb un vigor admirable.

El cor té una intervenció episòdica i interna.

01ARW787; Richard STRAUSS – Elektra rehearsal on set at Berlin opera house for Berlin premiere on 15 February, 1909 . From l to r :

DISCOGRAFIA RECOMANADA (en vermell les que més m’agraden en a mi)

Eva Marton (Elektra al Liceu el 4 de febrer de 1990, producció signada per Núria Espert)

ELEKTRA AL LICEU

Jaume Tribó ens informa a la pàgina web del Liceu que  l’òpera s’ha fet fins ara 36 vegades, molt poques oi?. Es va estrenar el 15 de febrer de 1949, 40 anys més tard que l’estrena a Dresden. En aquestes 36 representacions han passat per Barcelona noms tan significatius com: Anny Konetzni , Irmgard Meining, Gertrud Grob-Prandl, Danica Mastilović, Ute Vinzing, Eva Marton, Gwyneth Jones o Deborah Polanski, només per esmentar  les sopranos que van cantar el rol d’Elektra,

L’edició 2016 serà de ben segur i atenent a l’apoteòsic assaig general, històrica. L’equip vocal és pràcticament el mateix que la va estrenar a Aix-en-Provence l’any 2013 i l’han treballat amb el malaurat Patrice Chéreau des de la seva creació. L’han repetit en diversos teatres, en alguns amb lleugeres variacions, i per tant arriben al Liceu amb la lliçó ben apresa i un estat vocal òptim. És un equip artístic superb, amb Evelyn Herlitzius, la soprano alemanya que s’adapta com un guant a les inclements característiques vocals del rol amb la seva veu i emissió inconfusibles, de timbre incisiu i ingrat, però de manera definitiva i referencial. Però és que Herlitzius a més a més, fa una interpretació dramàtica extraordinària, també gràcies a la producció teatral magnífica.

L’acompanyen Adrianne Pieczonka i Waltraud Meier. La soprano canadenca retorna al Liceu en un rol i repertori més adient que les seves aventures verdianes i Waltraud Meier ho fa per primera vegada en un representació escenificada i quan ja es va retirant de mokts dels seus rols més carismàtics. És clar que Klytemnästra és massa poc per als liceistes necessitats de l’art d’aquesta cantant immensa, però no hi ha dubte que la seva interpretació deixarà petjada.

La resta del repartiment inclou a Alan Held, Thomas Ranndle, Franz Mazzura, Renate Behle o Roberta Alexander, no cal dir gaires coses més. Impressiona.

La producció és austera i quasi diria que definitiva. Coproduïda entre el Gran Teatre del Liceu, Teatro alla Scala (Milà), Metropolitan Opera House (Nova York), Festival d’Aix-en-Provence, Staatsoper Unter den Linden (Berlín) i Finnish National Opera (Hèlsinki), és d’una precisió teatral admirable, on cada personatge està treballat al mil·límetre i res sembla gratuït, fins i tot l’estalvi de la dansa final o la mort en escena dels malignes. Hi ha un treball imperceptible però precís en el disseny de llums que emmarca una escenografia típicament Chéreauniana del fidel Richard Peduzzi, que ens remet a aquell absis famós de la roca de Die Walküre al mític anell de Bayreuth o als alts i despullats murs del Tristan und Isolde a l’Scala i la claustrofòbica atmosfera de Des de la Casa dels morts salzbutrguesa. Només alçar-se el teló dius: Chéreau!

Queda molta temporada però serà difícil tornar a reunir tot aquest talent en una òpera imponent, no us ho podeu perdre. Encara queden (incomprensiblement) entrades.

Tot el que necessiteu per no perdre l’oportunitat i després lamentar-se, ho teniu a:

http://www.liceubarcelona.cat/ca/temporada-2016-2017/opera/elektra

Si voleu recordar el que vaig dir quan es va estrenar la producció el 2013:

• AIX-EN-PROVENCE 2013: ELEKTRA (HERLITZIUS, PIECZONKA, MEIER, PETRENKO, RANDLE;CHÉREAU, SALONEN) -VÍDEO-

No heu de tenir cap mena de por a aquesta òpera, us podrà agradar menys o més la música de Strauss, però l’experiència musical, vocal i teatral és impressionant i d’imprescindible visió. Ah! no oblideu el reclinatori, el necessitareu, el Liceu l’hauria de facilitar en un kit promocional a la manera de butaca fantasma.