IN FERNEM LAND

EL MET 2016/2017: L’AMOUR DE LOIN de Kaija Saariaho


El 22 de febrer d’aquest mateix any vaig fer una prèvia a l’apunt d’avui, ja que us vaig parlar de L’amour de loin, l’òpera de la compositora finlandesa Kaija Saariaho. arran de les representacions que aquests dies han tingut lloc  al teatre novaiorquès.

Ja en aquell apunt us vaig fer cinc cèntims del poètic argument i ja en aquell apunt es podia apreciar la qualitat i les característiques de la música de Saariaho, una experiència sensorial només apte per a públics inquiets a la recerca de la poètica musical més que no pas de les emocions intenses que tradicionalment associem a l’òpera clàssica.

Saariaho planteja tot un món sonor hipnòtic, de gran riquesa tímbrica i amb una paleta de colors extraordinària que ens remet a Messiaen i Debussy, però aquest hipnotisme estàtic pot arribar perillosament al col·lapse repetitiu degut a un llenguatge contemplatiu que acaba esdevenint monòton,  perquè només sembla fonamentar-se en el flux oscil·lant que sedueix però que fàcilment pot portar-nos al tedi més soporífer.

És imprescindible per obtenir el interès del públic, vestir la música amb una producció seductora com la música, poètica com el llibret i capaç de dotar d’un discurs dramàtic a una narració contemplativa i amb un llibret més idoni per un cicle de lied que no per a un relat teatralitzat, si bé és veritat que aquest acaba sent pràcticament inexistent.

La directora finlandesa Susanna Mälkki fa fluir tot aquest quadre de sensacions sonores de manera riquíssima gràcies a una orquestra i un cor del MET que per enésima vegada demostren la gran importància dels cossos estables d’una casa operística per enlairar un edifici d’aquesta complexitat. El públic li dedica unes ovacions immenses. Ella fa possible aquest embolcall i compta amb un tercer protagonista d’alçada, sobretot per la participació de Susanna Phillips per interpretar a la comtessa Clémence i demostrar el fascinant desplegament tècnic i expressiu d’una veu plena i flexible, de sons eteris i accents dramàtics  que configuren una interpretació absolutament colpidora.

La mezzosoprano Tamara Mumford es fa càrrec del pelegrí amb una veu càlida d’accents terapèutics i un discurs musical que tendeix a la monotonia soporífera.

El gran Eric Owens en un estat de forma oscil·lant i una mica al límit de les seves possibilitats vocals evidenciant un cert esgotament, interpreta al príncep Jaufré Rudel, segurament el rol més intensament dramàtic.

La producció quasi minimalista, del canadenc Robert Lepage és un poema visual fascinant, però seguint la complexitat musical, també esdevé repetitiva  malgrat les grans possibilitats que donen els 28.000 punts de llums sobre unes làmines que formen un mar acolorit per on navega la barca del pelegrí i sobre el que s’eleva una torre hidràulica que serveix per a ubicar espais poc concrets de terra ferma.

No és una experiència fàcil, però si gratificant si deixeu enrere els models habituals, tant de música, com de cant i també els teatrals. El món sonor de Saariaho és estimulant i a estones inquietant, mentre que la poètica visual de Lepage ajuda a submergir-nos en aquest mar de sensacions d’un llibret excessivament simbòlic i fins i tot podríem dir que presumptuós.

L’AMOUR DE LOIN
Kaija Saariaho

Jaufré Rudel…………….Eric Owens
Clémence………………..Susanna Phillips
Pilgrim…………………Tamara Mumford

Direcció musical……………….Susanna Mälkki

Direcció escènica………………Robert Lepage
Direcció associada……….Sybille Wilson
Disseny………………..Michael Curry
Disseny de llums………..Kevin Adams
Disseny d’imatges….Lionel Arnould
Disseny de so…………..Mark Grey

Metropolitan Opera House de Nova Yorh 10 de desembre de 2016

S’agraeix que el Metropolitan, en una temporada tan poc arriscada hagi apostat per aquesta òpera i l’hagi inclòs en la programació als cinemes. Aquí ja he dit en més d’una ocasió, que aquest any els títols no són prou atractius, i mentre obvien Salome o Guillaume Tell, repeteixen Onegin o porten un Nabucco que no crec que superi la versió videogràfica existent, per tant benvinguda sigui aquesta proposta malgrat que estic segur que no estimula al públic habitual del MET al cinema.

Un comentari

  1. Retroenllaç: Noticias de Diciembre 2016 | Beckmesser

  2. jordifosal

    Ho vaig intentar però no és una música per a mi i penso que insistir-hi és una pèrdua de temps.
    No cal que et digui que agraeixo molt el interès que hi poses, però en aquest cas no em motiva suficientment.

    Liked by 2 people

  3. marcozincone

    Lo he intentado, pero no aguanté ni 20 minutos. Desde luego, mis contactos con las operas contemporanea acaban siempre de la misma manera 🙂 Pero gracias, siempre es bueno ponerse a prueba…

    M'agrada

  4. Pep

    Ja vaig endinsar-m’hi una mica el primer apunt que vares fer, vaig ampliar amb música de la mateixa autora, i ara ho podré fer de manera completa. No és pas una música ensordidora, ans al contrari, dins dels paràmetres moderns encara et pot transmetre quelcom interior…. crec que segueix la línia de molts autors nòrdics que vaig trobant cada dia més interessants.
    Gràcies per aquests apunts descobridors de noves sensacions!

    M'agrada

  5. OLYMPIA

    Saps que sempre respecto el que dius però m’agrada ser franca: la crònica que fas avui m’invita a fugir d’aquesta òpera si tôt que possible. Loin, loin…a mi m’agrada una mica de nianu nianu.

    M'agrada

  6. colbran

    Yo ya he padecido demasiados experimentos y me niego a mi edad a perder el tiempo, acabando de mala “milk”, o sea que no pienso dedicar ni un segundo a estas maravillas escritas para amigos y público predispuesto, yo no lo estoy ni quiero estarlo.

    No obstante, agradezco a Joaquim que se haga eco de todo lo que pueda significar interés para quien quiera arriesgarse y prefiera el experimento a las inmensas melodías que yacen dormidas, esperando que alguien las recupere y las de a conocer. Youtube va lleno de verdaderas joyas de Auber, Mercadante, Halèvy, Adam, Hèrold, incluso del menospreciado Bretón (“Covadonga”, “Garín”, como ejemplos de este salmantino)… que esperan su recuperación. Entonces existía inspiración, hoy predomina la técnica y la técnica es fría como el témpano, al menos para mí.

    Qué poco nuevo me interesa! Me repito: “The ghosts of Versailles”, “A streetcar named desire”, “L’eclipsi”… y por ahora parem de contar.

    Gracias, Joaquim, por tu esfuerzo, pero el viaje a Valencia para ver unas mediocres “I vespri siciliani” me libró de tener que soportar un nuevo experimento que puede ser genial para quien pueda interesarle, pero yo ya estoy harto.

    M'agrada

    • colbran

      Al citar las únicas óperas recientes que me han agradado -lógicamente no he visto todo lo que se ha estrenado- he olvidado citar “Alba eterna” de Guinovart y debo incluirla porque incluso quisiera volverla a escuchar, sea en disco o en vivo cuanto antes mejor.

      M'agrada

  7. Rai

    Moltes gràcies Joaquim! L’escoltaré! Fa molts anys vaig anar a l’auditori amb el meu pare i en el programa hi havia una obra de Saariaho que no en recordo el títol, però si que recordo que em va sorprendre molt! Tinc ganes d’escoltar Eric Owens, la seva veu és imponent…!

    M'agrada

  8. scriabin

    Captivadora opera. L’he escoltat un parell de cops (tot i que a priori no soc gaire amant de la musica contemporania) i potser pel fet der una mena de Tristan i Isolda la historia t’acava enganxant i la musia t’acava entrant.

    M'agrada

Deixa un comentari