Joan Martçin Royo LIFE Victoria 2016 Foto gentilesa de Josep Colet

Pierre Réach i Joan Martín Royo LIFE Vistoria 2016, Foto gentilesa de Josep Colet

Pierre Réach LIFE Vistoria 2016, Foto gentilesa de Josep Colet

Ahir va tenir lloc el penúltim liderabend de l’edició 2016 del LIFE VICTORIA, amb un programa titulat Die Nacht (La nit) amb obres de Schumann i Schubert que tenien com a protagonistes al gran cantant, baríton i liderista Joan Martín Royo i el pianista Pierre Réach.

Com a prèvia al recital i com és magnífica costum en els concerts del LIFE des de la primera edició, va tenir lloc un petit lierabend del LIFE  New Generation Artists, amb la soprano argentina Mercedes Gancedo posseïdora d’una veu ample, carnosa, càlida i flexible que en mans de l’artista sensible i acompanyada prodigiosament per la pianista càntabra Carmen Santamaria, en van tenir prou amb els encisadors  4 lieder Op 2 d’Arnold Schönberg i amb 3 dels 12 lieder del cicle  Liederkreis Op 39 de Robert Schumann, per posar-se el públic a la butxaca i quedar-nos amb ganes de més.

Carmen Santamaria LIFE Victoria 2016. Fotografia gentilesa de Josep Colet

Mercedes Gancedo LIFE Victoria 2016. Foto gentilesa de Josep Colet

La compenetració imprescindible entre veu i piano, sumat a l’expressivitat i l’exquisit i intens fraseig van fer que allò que creiem que seria un tràmit ben intencionat d’una oportunitat a unes joves artistes, esdevingués un descobriment d’una artista i una veu que caldrà seguir amb molt d’interès perquè estic segur que de Mercedes Gancedo en sentirem a parlar. Té estil, sap fer arribar el que canta amb el gran suport d’una veu natural, sedosa, càlida i generosa que utilitza amb l’elegància i la justa mesura que l’adequació estilística al món del lied exigeix, sense emfatitzar l’emissió o utilitzant sonoritats artificioses o sofisticades. Gancedo canta amb la naturalitat, fluïdesa i senzillesa de les grans. No té encara 30 anys i tots els presents ens hem quedat, a banda de bocabadats, ansiosos de repetir o si ho voleu  llegir d’una altra manera, amb ganes de molt més.

Carmen Santamaria va acompanyar-la amb delicadesa i embolcallant de manera precisa i preciosa els decadents lieder de Schönberg.

Va ser un meravellós preludi a l’intens programa que Joan Martín Royo i Pierre Réach ens havien preparat, amb el bellíssim Dichterliebe de Robert Schumann a la primera part, i una selecció de 6 perles meravelloses de Franz Schubert a la segona: Ständche, Gute Nacht, Des Baches Wiegenlied, Wandrers Nachtlied, Nachtsück i Erlkönig.

Martín Royo està en un moment dolç de plenitud vocal i interpretativa, sap dir i comunicar sense trair l’essència d’intimitat i proximitat que un bon liderista ha de saber crear, amb austeritat de recursos i generosa sensibilitat, que ha de fer possible en cada micro drama transmetre l’essència.

Té una veu de baríton líric, que administra amb sapiència, utilitzant l’ampli ventall de recursos tècnics al servei de la partitura, sempre amb senzillesa, frasejant amb claredat i administrant els recursos expressius amb naturalitat, sense els artificis  que molts cantants d’òpera utilitzant quan s’endinsen en el món del lied. El seu registre greu és encara feble per fer-se escoltar amb la contundència que a vegades exigeix la partitura, potser per això em va semblar estrany i fins i tot contraproduent que en els moments més intensos i dramàtics, quan el piano incrementa els batecs, Pierre Réach no semblés tenir en compte les condicions acústiques del Pavelló Sant Rafael de l’antic recinte de Sant Pau, amb una reverberació que juntament amb l’excés de pedal, van fer que el piano sonés excessivament en front la veu i que aquell imprescindible equilibri que tant vaig gaudir amb Gancedo i Santamaria no acabés de funcionar amb ells.

Els moments més intensos del Dichterliebe o el conclusiu Erlkönig em van semblar excessius, impropis de l’equilibri que sempre s’ha d’exigir entre veu i piano, deixant que la veu flueixi i òbviament sense intentar, ni que sigui de manera involuntària, eclipsar al cantant. Réach es va mostrar molt més “conciliador” en els moments més lírics i intimistes, però encara és l’hora que hagi d’assimilar aquella desproporció exagerada.

Potser l’esforç per intentar sobrepassar el mur pianístic va fer que Martín Royo forces en excés la veu i a la segona part va mostrar alguna petita defallença d’emissió, projecció i fiato, res preocupant malgrat l’evidència i res que fes rebaixar la qualitat del que possiblement sigui el millor liderista de l’actualitat a casa nostra.

Com a mostra d’agraïment ens van oferir dues propines delicioses de Schubert, “An die Leier” i la segona dedicada a Victòria de los Ángeles, “An die Musik”.

Finalment Martín Royo, ja més relaxat i exhibint la seva natural i extravertida vessant comunicativa va parlar del “seu llibre” explicant al públic que es va quedar.Va ser lleig els que van marxar ho fessin de manera precipitada i sorollosa quan ell ens explicava aquesta part més solidària del concert, la del compromís amb la ONG “Le Refuge du Kol” i amb la que el baríton hi col·labora i a la que la Fundació Victoria de los Ángeles ha cedit generosament la recaptació del concert.

Alhora, el baríton català ens va parlar del CD del Winterreise que es va gravar en aquell concert que va tenir lloc al Teatre de Sarrià el mes de març passat i que ja va ser motiu d’un entusiasta apunt, que s’ha publicat gràcies al Verkami que han fet possible les generoses aportacions i que els beneficis obtinguts també serviran per enviar a Cambodja en aquest acte de solidaritat que diu tant també de la faceta humana d’aquest gran artista.

Encara hi va haver una tercera propina, però aquesta recitada i en Joan, en la seva faceta més teatral va recitar de manera  magnífica el poema nadalenc d’Ernest Torra i Duran, el 25 de desembre. Una joia reivindicativa que va cloure de manera entranyable un concert solidari i de gran interès musical.

Si voleu comprar el CD ho podeu fer a:

http://www.victoriadelosangeles.org/ca

I si voleu saber més coses de Le Refuge Kol:

http://recreapro.fr/le-refuge-de-kol-2/