IN FERNEM LAND

ERMIONE A PARÍS (Meade-Spyers-Hubeaux-Korchak;Zedda)


Angela Meade, Ermione al Théâtre des Champs Elysées. 15 de novembre de 2016

Angela Meade, Ermione al Théâtre des Champs Elysées. 15 de novembre de 2016

Entre Ricciardo e Zoraida i Eduardo e Cristina, després de revisar Armida i transformar-la en una òpera en dos actes en lloc dels tres de l’estrena i retocar el tercer acte de Mosé in Egitto, l’inquiet compositor va estrenar la monumental Ermione al Teatro San Carlo de Nàpols el 27 de març de 1819 amb un repartiment que incloïa el bo i millor de l’època que és el mateix que dir els cantants de més anomenada de la seva època i per els que no només Rossini van escriure adhoc les temibles partitures que després han mantingut durant molts i molts anys aquests veritables tresors romàntics/belcantistes en la injusta ombra de l’oblit. Parlem de Isabella Colbran, Rosmunda Pisaroni, Andrea Nozzari, Giovanni David i Giuseppe Cicimarra en el rols principals d’Ermione, Andromaca, Pirro, Oreste i Pilade, tots ells exponents d’una vocalitat que a partir del seu mestratge i excel·lència van crear uns models canors i estilístics que han anat perdurant amb les corresponents alteracions i també adulteracions fins els nostres dies, ara amb uns intents, en alguns casos més que lloables, de recuperar l’essència gràcies als estudis profunds de les versions crítiques que intenten tornar als orígens i per tant no perdre la identitat.

Ermione no s’ha fet gaire i no pas per el fracàs de l’estrena, jo diria que com succeeix en la immensa majoria de les òperes series napolitanes, escrites amb petites variacions, per aquest quartet solista, va fer que els intents de representar-la fossin rebutjats davant les dificultats d’emular a Colbran, Pisaroni, Nozzari i David.  Trobar a una soprano capaç de cantar allò que Colbran va cantar en el seu moment més gloriós no és una tasca a l’abast de qualsevol, fins i tot Montserrat Caballé que després de la seva fabulosa Semiramide a Aix va intentar insistir en rols colbranescos, no va reeixir a repetir l’èxit provençal pocs anys més tard en la primera versió escenificada en temps moderns  (ROF 1987),  ja que a banda de l’inici del seu llarg declivi vocal, un equip ben orquestrat de boicotejadors van assolir avant-match els seus objectius, protagonitzant una de les nits més injustament negres i tristes de la història del ROF (tot i els resultats molt més que acceptables d’una representació que agrupava a l’entorn de Caballé a Horne, Merritt i Blake).

Després dels intents més aviat poc apropiats de Cecilia Gasdia, molt lloada per els boicotejadors pesaresos i les molt més apropiades Antonacci i Ganassi, ara s’ha interpretat a Lió i en una versió concertant com acloenda de les representacions lioneses, al Théâtre des Champs Elysées de París amb Angela Meade en el rol titular, acompanyada per el millor baritenor dels nostres dies, Michael Spyres com a Pirro i amb Dmitry Korchak com a Oreste, sota l’entusiasta i vigorosament juvenil direcció del casi nonagenari Alberto Zedda. Aquesta feliç versió que va tenir lloc el passat 15 de novembre és la que avui protagonitza l’apunt a IFL.

Esplèndida Meade en un rol tan ple de paranys i exigències tècniques i expressives, amb una intensitat dramàtica de molta consistència i força, que la situa en un estadi més interessant i amb moltes més possibilitats que les que semblava en un inici encotillada en mig d’una veu preciosa i efectes més ornamentals que dramàtics. Meade sembla que per fi s’ha llençat a cantar sense xarxa i el resultat en aquest cas és molt estimulant.

Si es difícil trobar sopranos Colbran, trobar tenors Nozzari és una tasca encara més impossible perquè és anar a topar amb un baritenor, una vocalitat extremadament selectiva que surt de tant en tant, i que després de Bruce Ford no havia trobat un just hereu malgrat els intents de Kunde que mai ho ha estat, però vet-ho-aquí que Michael Spyers ha ocupat el preuat lloc amb mèrits més que demostrats i com que no cal res més que escoltar l’ària que us proposo per entendre que estem davant d’un prodigi, us deixo l’ària de Pirro “Balena in man del figlio” on escoltareu coses d’un altre món. L’extraterrestre que sembla tenir un fiato inhumà és Michael Spyers, és clar.

Està clar que és un baritenor o no?

La rèplica tenoril al baritenor era el contraltino, vocalitat que tenia el màxim exponent en Giovanni David i que en els nostres dies és sense cap mena de dubte Juan Diego Flórez, malgrat que altres tenors li disputen les regnes ara que el peruà s’ha encaparrat en ser el que no és i ha abandonat de manera poc intel·ligent aquest repertori on no tenia rival.

Un dels tenors que està demostrant una evolució extraordinària és el rus Dmitry Korchak que ja en l’Otello liceista va deixar al públic esmaperdut. A París canta el rol d’Orestes i va cantar així d’exultant la cavatina “Reggia abborrita”

En una mateixa representació i gràcies, cla dir-ho, a una direcció musical que potencia els cantants, els guia i de ben segur que assessora durant els assaigs, trobem a dos exponents magnífics d’aquella vocalitat rossiniana que ens dóna esperança per a uns quants anys més de gloriós enlluernament.

I finalment us vull deixar amb Meade cantant la seva gran escena del segon acte “Essa corre al trionfo!…Di’ che vedestipiangere” i on la soprano nord.americana es deixa anar en una feliç i engrescadora bogeria vocal.

El rol d’Andromaca queda, malgrat la importància de les seves participacions, una mica eclipsat, però la mezzosoprano suïssa, més que la deguda contralt, Eve-Maud Hubeaux, completa el pòquer d’asos de manera exultant. 

En el rol petit de Pilade Enea Scala fa mèrits per acabar sent un rossinià de primer cast i en tota la representació el grandiós Alberto Zedda, inspirat i vital gràcies a un cast de primeríssima, porta una òpera d’aquesta complexitat al millor dels ports possibles, el del deliri.

No us ho podeu perdre!

Gioachino Rossini
ERMIONE
Azione tragina en dos actes, llibret d’Andrea Leone Tottola a partir de de la tragèdia Andromaque de Jean Racine (1667)

Angela Meade (Ermione)
Eve-Maud Hubeaux (Andromaca)
Michael Spyres (Pirro)
Dmitry Korchak (Oreste)
Enea Scala (Pilade)
Patrick Bolleire (Fenicio)
Rocio Perez  (Cleone)
Josefine Göhmann  (Cefisa)
André Grass (Attalo)

Orchestre et Chœurs de l’Opéra National de Lyon
Direcció musical: Alberto Zedda

Paris, Théâtre des Champs Elysées 15 de novembre de 2016

No en tingueu cap mena de dubte que aquestes representacions que s’han fet a Lió i París i que avui us he portat aquí, esdevindran la referència durant uns anys. La majoria no podrem dir allò tan preuat de jo hi era, però si que la majoria podrem dur, jo ho he escoltat.

Un comentari

  1. Retroenllaç: Noticias de Diciembre 2016 | Beckmesser

  2. colbran

    Esta ópera es la más adelantada a su tiempo que compusiera Rossini. Comentando el fracaso del estreno su autor profetizó que en la posterioridad sería juzgada propiamente, como sucede desde que se interpretó en Pesaro en 1987. Una de las cosas que más desconcertó al público del estreno fue que el coro interviniera en la obertura, cosa que nunca se había hecho antes, una originalidad más de las múltiples que introdujo Rossini a lo largo de sus años de producción operística, como por ejemplo los golpes de arco sobre el violín (obertura de “Il signor Bruschino”), la primera “aria de la locura” para bajo (“Semiramide”), el primer concertante a 14 voces y a cappella (“Il viaggio a Reims”) o el primer trío para tres primeros tenores (“Armida) y así iríamos sumando muchas más.

    Si a lo antedicho añadimos una orquestación avanzada en más de 20/25 años a lo que se escucharía después, nos encontramos ante un título genial pletórico de exigencias: un baritenor con auténticos graves de barítono y sobreagudos escalofriantes, una soprano/mezzo-soprano con un registro grave potente y un control total de la coloratura, a la que no se le exige superar el Si, ya que Isabel Colbran no podía hacerlo -como contraposición poseía un registro grave potente y un centro sólido de auténtica mezzo-, pero Angela Meade si sobrepasa ese tope y finaliza varias intervenciones en sobreagudo, lo mismo que Michael Spyres y Dmitry Korchak (éste con un registro grave notable además), cosa muy espectacular en nuestros días pero que Rossini prohibía, si bien Alberto Zedda entiende que el público actual lo espera y muy a menudo lo permite, sobre todo cuando él se encarga de la dirección musical que en esta ocasión es vibrante, juveníl y pletórica de un ritmo increíble teniendo en cuenta su avanzada edad..

    Que Michael Spyres estuviera magnífico ya era de esperar -no tiene rival en este campo de baritenor rossiniano- y Dmitri Korchak, a quien vimos en Pesaro en sus comienzos y ya nos gustó tanto a Joaquim como a mí, pero es que el progreso vocal que ha conseguido es increíble y dada su facilidad para el registro grave y agudo puede que nos encontremos con un émulo de Rockwell Blake. Los rossiniamos estamos de suerte.

    Pero lo más sorprendente y para mi inaudito, pues hasta el presente no acababa de conectar con ella, es la evolución de Angela Meade. De todo lo que le había escuchado hasta el presente sólo me había gustado de verdad en la dificilísima aria de “Esclarmonde” (Massenet) que Joaquim nos incluyó en un post hace algún tiempo.
    En este maravilloso “Ermione” está soberbia y aunque no es la mezzo original emite todas las notas de todos los tres registros -un grave impresionante- más las añadidas con una emisión segura y contundente que le hace perdonable que las emita aunque Rossini las detestaba. Está genial y deseo que siga indagando en los 10 roles que Rossini compuso para su mujer la madrileña Isabel Colbran, pues el triunfo lo tiene asegurado, facultades le sobran. Sólo tiene un “handicap” y es el excesivo sobrepeso que le va a impedir ser estrella de DVD/BluRay y si se adelazara correriría el peligro de perder esa gloria de voz que hoy dispone.

    Estoy maravillado y sorprendido de escuchar un prodigioso Rossini por parte de un elenco tan extraordinario. Vuelvo a vibrar con mi compositor favorito.

    Qué graves tiene la Meade, Dios mío!!! Qué gloria!!! Pero no olvidemos ese fenomeno de la Naturaleza en que se ha convertido el extraordinario baritenor norteamericano Michael Spyres, muy bien secundado por otro genio rossininiano Dmitri Korchak, por un bajo notable y una dirección musical genial, frenética y endiablada por parte de Alberto Zedda en estado de gracia que te hacen levantar de la silla y hacer una “standing ovation”, pero de verdad no como las reiterativas del Met se programe lo que se programe.

    Me siento felíz de escuchar un Rossini con esta calidad, es decir como tenía que ser siempre, pues su genialidad se lo merece. Hacía tiempo que no escuchaba algo igual.
    Gracias Joaquim, vuelvo a creer en la Opera. Después de “Elektra” esta otra maravilla musical y vocal. Que pena que el Liceu no crea en Rossini!!!

    Fede

    Liked by 1 person

    Respon
  3. kàtia

    Vaig veure Ermione per televisio fa una pila d’anys,la cantava Dalmau Gonzalez que per cert viu al costat de casa i a qui ara em trobo comprant en el Super.Em va agradar molt la òpera i com era els meus principis lirics també em va encantar Dalmau i a qui vaig seguir des de llavors.Escoltare aquestes pistes encantada.

    M'agrada

    Respon
  4. Judit

    Oh! Que bé que aparegui aquesta Ermione a l’IFL! Gràcies! Jo vaig ser a Lyon el 13 de novembre i va ser tot un espectacle! Només vam patir en una coloratura on Spyres va quedar curt de fiato, però per la resta, com bé dius, va ser una meravella. Al meu costat tenia un home que havia vingut expressament de Frankfurt i m’assegurava que entre el públic hi havia molta gent com ell que s’havia desplaçat per l’ocasió. L’Òpera de Lió programa unes delícies úniques allunyant-se amb atreviment del repertori més comercial (per anomenar-lo d’alguna manera) que fan morir d’enveja. He d’afegir a més, que l’entrada a platea per a aquesta única representació amb aquest cast excepcional d’Ermione em va sortir per 43€. No vull ni pensar quant hauria costat al Liceu… Bé, moltes gràcies per aquest post!!!

    M'agrada

    Respon
  5. El vell del racó

    Ermione és l’opera de Rossini que més m’agrada des que la vaig descobrir fa una pila d’anys. És una obra meravellosa que, per desgràcia, dubto que veiem mai al Liceu. Meade, Spyres i Korchak són un luxe i un plaer. Llàstima que no estigui sencera ni “aqui” ni ara.

    M'agrada

    Respon
  6. ISOLDA

    Tres veus rossinianes sortint-se airós de les exigències de Rossini és difícil trobar-les en una mateixa òpera, doncs aquestes són de les que es fan dir si senyor. Aloberto Zedda magnífic com sempre quan es tracta de dirigir Rossini.
    M’ha agradat molt, llàstima que m’he de conformar amb els fragments.
    Bones Festes de Nadal a tots els seguidors d’aquest blog.!!!

    M'agrada

    Respon
  13. XavierCat

    Recordo que en el seu moment aquella Ermione amb la Montserrat Caballé de fa…caram!! 30 anys!!…com passa el temps!!…em va impresionar com ho va fer la Semiramide…totes dues operes eren la primera vegada que les escoltava i em van acabar de posar en un pedestal a Rossini…jo hagues dit que la van emetre per tv2 desde el Teatro Real o La Zarzuela, pero no n’estic segur del tot.
    Com enyoro aquelles retransmisions televisives que s’alternaven amb les del Liceu i que em van ajudar tant a enganxar-me encara mes a la opera!.

    L’he escoltat amb ganes i m’han sorprés molt gratament la Meade i en Dimitri Korchak..en Spyres es un fet que es del millor en l’actualitat i menció especial i molt pel veterá director Alberto Zedda, fa de mal comparar però quina enveja comparar-lo amb masses direccions orquestrals del Liceu!.

    Gràcies Joaquim excelent post i com sempre molt motivador…ara tinc ganes de recuperar alguna d’aquelles grabacions rossinianes de fa trenta anys!.

    Bon Nadal a tots i totes els amics/ amigues de IFL

    M'agrada

    Respon
    • colbran

      La versión de Madrid la puedes encontrar en Youtube. También está la versión de Pesaro en que un grupo de espectadores muy próximos a un famoso crítico italiano protestaroon muy injustamente a Montserrat Caballé. El motivo lo he sabido por un comentario al pie del video en que se dice que la soprano catalana no emitió ningún Do agudo, cuando dicha nota no se encuentra en la partitura, por la sencilla razón que Isabel Colbran que estrenó la obra no la tenía; por esta razón Caballé pidió a un miembro de la orquesta una partitura y la levantó con el brazo, en señal de que ella se atenía a la partitura.

      Es mejor la versión de Pesaro que la de Madrid. Pero puedes ver o bajarte las dos. También encontrarás el audio de la “Semirade” con Caballé y Valentini-Terrani que nos la ofrecieron en versión de concierto en el Liceu con casi una hora menos de música.

      M'agrada

      Respon
  14. XavierCat

    Caray Colbran me has dejado sin palabras, eres un pozo.de sabiduría operística!, te mestoy muy agradecido, tus aportaciones y consejos son como una guía a través de la historia de la ópera de verdad…rememoraré si esta Ermione de La Zarzuela y buscaré la de Pesaro para comparar y ver el injusto agravio a Montserrat Caballé, mi soprano favorita para determinados papeles y óperas como esta.

    Por otro lado buscaré con delirio la Semiramide del Liceu con la llorada Lucia Velentini-Terrani, ésta si que lo afírmo rotundamente mi mezzo favorita desde aquella representación en versión de concierto o mas bien una selección en la que me impresionaron recuerdo algunos duetos con la Caballé bellísimos y si no recuerdo mal a los pocos días asistí tambien a un Recital benéfico en el Liceu en que ambas cantaron algunas partes de Semiramide con una respuesta exultante del público, me cautivaron con su técnica y compenetración sin escenografía, creo que fue un evento histórico y para mi como he dicho a día de hoy la Valentini sigue siendo la que al menos en vívo mas me ha impresionado.

    Gracias por la información, ya tengo objetívo operístico para Navidad!!

    M'agrada

    Respon
  16. Alexis

    Gràcies per compartir-nos apuesta meravella tant musical com per les veus. Cada cop em sento més fascinat per Rossini conforme el vaig descobrint, Gràcies a tu i al Colbran per tota la informació i materials compartits en aquest post , un gran descobriment per a mi ,que pel que dieu ,que el veiem al Liceu serà “missió gairebé impossible”.

    M'agrada

    Respon
  17. JordiP

    Bufff, tot i que uns dies tard, ahir vaig tenir temps de gaudir d’aquesta obra. UAU!!! brutal, espectacular. Ni reclinatori, com ho vols, si amb els focs d’artifici que va escriure Rossini i que executen tan espectacularment aquesta canalla, no pares de saltar i de cridar “Bravo” i aplaudir!!!

    Te raó en Colbran, representacions com aquesta i l’Elektra de l’altre dia, són de les que fan afició.

    Ara vaig al metge a veure si és capaç d’encaixar-me la mandíbula després d’haver escoltat aquesta meravella.

    Gracies Joaquim!

    M'agrada

    Respon
  18. SANTI

    Aprofito la felicitació de Cap d’Any per agrair-te aquest immens regal, potser un dels millors de l’any que avui acabem i mira que això és dir molt vist el nivell que gastes.
    El vaig trobar sensacional.
    Un mil·lió de gràcies

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      No saps pas com m’agrada que aquest Ermione hagi agradat tant. No perquè no s’¡ho mereixi, sinó perquè el Rossini seriós no es gaire conegut i estimat i ja toca fer-lo present. Amb versions com aquesta tot és molt més fàcil

      M'agrada

      Respon

Deixa un comentari