Werther amb Beczala i Garanca , Producció de Benoît Jacquot ©Émilie Brouchon/ONP 2016

Karine Deshayes i Roberto Alagna en el tercer acte de Werther a l’ONP, producció de Benoît Jacquot. Fotografia de ©Julien Benhamou/Opéra national de Paris

Rolando Villazón (Werther ROH Covent Garden 2011)

Alfredo Kraus (Werther) al Liceu 1992. producció Hugo de Ana

Jonas Kaufmann i Sophie Koch, Werther i Charlotte a l’ONP La bastille (gener del 2010)

Jules Massenet va néixer a Montaud (Loire), prop de Sant-Etiève, el 12 de maig de 1842 i va morir a París, el 13 d’agost de 1912. Va rebre les seves primeres ensenyances musicals de la seva mare, Adélaïde Royer de Marancour  i quan tenia onze anys va entrar al conservatori de Paris, on la família s’havia traslladat l’any 1848. Entre totes les disciplines apreses a la famosa institució parisenca va rebre les lliçons de composició d’Ambroise Thomas. L’any 1859 va rebre el primer premi de piano i quatre anys més tard el primer premi de contrapunt, any que també va guanyar el Grand Prix de Rome per la cantata David Rizzio que li va donar dret a una residència a Villa Medicis  a la capital italiana, on va rebre classes de Franz Liszt i on va conèixer entre els alumnes a la que seria la seva esposa tres anys més tard, Louise-Constance (Ninon) de Gressy.

De tornada a la capital francesa estrena la seva primera òpera La Grand-Tante (1867), a la que succeirien fins a Amadis, estrenada l’any 1922, 42 òperes de les que malauradament es representen en prou feines quatre títols de manera assídua: òbviament Manon (1884) i Werther (1892), i en menor mesura Thaïs (1894) i Don Quichotte (1910), tot i que altres títols com  Le Roi de Lahore (1877), Hérodiade (1891), Le Cid (1885), Esclarmonde (1889) o Cendrillon (1889) es programen de manera massa escadussera.

Molts, i també jo, diem que Werther és l’obra mestra de Jules Massenet, la més personal i la menys convencional en la forma i en el tractament dels personatges, amb un llenguatge musical més “impressionista”, cercant unes atmosferes més denses i tortuoses, més ombrívoles en una línia de cant sense cap artifici, més propera al discurs musical del drama que no a la forma tradicional dels números tancats, això sí, sense renunciar a l’extrema elegància d’una inspiració melòdica envejable.

S’ha parlat tant de la traïció que l’òpera representa envers la font literària de Goethe, sobretot pel que fa referència a Charlotte (Lotte en el relat original), que no vull insistir-hi, sobretot perquè Massenet i els seus llibretistes, Edouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann, ho varen voler així i per tant estem davant de l’enèsim llibret que adapta una obra literària transformant-la en una altra obra, si bé és cert que com succeeix amb el Faust de Gounod, els alemany van posar el crit al cel en la manipulació d’una obra cabdal de la seva literatura i en certa manera a França tenien un complexa d’inferioritat/culpabilitat per haver “adulterat” dues obres tan significatives de la literatura, en el cas que ens ocupa representant del “Sturm und Drang” (tempesta i empenta) que va obrir les portes al romanticisme que després ocuparia tot el món artístic durant el segle XIX,

La Charlotte operística estima des del primer acte a Werther i fins i tot en el darrer acte es precipita a ell, mentre que en l’obra original ell mort en la més gèlida solitud. El turment del jove Werther, de caràcter passional i impulsiu és sentir-se aïllat davant d’una societat petit burgesa incapaç d’acceptar una passió desbordada, el trencament d’uns convencionalismes i també de la moralitat i el sentit del deure. Charlotte sent una amical fascinació per una personalitat que trenca l’avorrida quotidianitat d’una ciutat de províncies i que li desperta un món sensorial i sentimental al que ella no pot accedir davant la llosa que suposa una promesa al peu del llit de la mare moribunda de casar-se amb Albert i per tant acceptant de per vida la submissió i comoditat d’una felicitat postissa sotmesa a un  “masclisme ordenat”.

Per tant caldrà, quan parlem del Werther de Massenet, no intentar buscar la plasmació fidedigne del relat de Goethe, que si que serveix de inspiració i de fonament dramàtic que té com eix central al personatge  del jove i solitari poeta, en una quasi diríem que excepció en la carrera del compositor francès de donar protagonisme a un personatge masculí, ell que era un excepcional observador de la psicologia i sensibilitat femenina dels seus personatges, com Puccini a l’òpera italiana i amb qui sempre es fan paral·lelismes, no només per haver compartit de forma ben diversa i ambdós reeixida, la història de l’Abat Prévost.

La malaltissa obsessió de Werther va captivar a la joventut de l’època de la publicació del relat de Goethe, que es treia la vida davant el més petit daltabaix sentimental. Ara en diríem un fenomen viral i sort que el jove Werther només tenia l’instint suïcida perquè si hagués imposat els tan incomprensibles criteris actuals de possessió masclista, de ben segur la dissortada Charlotte hagués mort primer en mans de l’amant no correspost, abans que aquest una vegada tranquil de saber que sense ell ella no tenia dret a ser feliç, s’hagués tret la vida.

Albert és un jove perdedor incapaç d’admetre les evidències, insensible i fins i tot cruel, còmplice de la mort de Werther en facilitar-li les pistoles (sense elles Werther igualment s’hagués acabat matant), però l’actitud d’Albert denota el pitjor de la condició humana revestida del deure i la recta moralitat. És un personatge odiós.

Sophie mai farà res de bo, en una ciutat petita i amb tant pocs al·licients acabarà, amb una mica de (di)sort casada amb una mena d’Albert, que necessitarà una dona que li doni fills i a qui acompanyarà a missa de dotze tots els diumenges.

La resta són titelles que en un món sense al·licients, personatges grisos sense cap alè vital, permanentment avorrits. Qualsevol, davant d’un panorama com aquest quedaria rendit davant l’aparició d’una personalitat com el de Werther, que situa el centre neuràlgic de la vida en un pla superior.

La plasmació del misteri i de la fascinació per la natura, així com del amor no correspost, està magníficament pintat per un tractament orquestral unitari que dóna continuïtat dramàtica a les escenes alhora que les envolta de l’atmosfera romàntica, passional, tràgica i fins i tot costumista d’aquesta òpera cambrística que només es permet dues intervencions corals (cor infantil), quasi idèntiques en l’assaig de la nadala que en el quart acte contrastarà de manera brutal amb la tragèdia i gèlida solitud de Charlotte amb la càlida i joiosa festa casolana de Nadal. D’altra banda l’ampli, dens i diria que exuberant tractament orquestral de caire wagnerià configura un marc esplèndid i diferencial que disposa de tres moments orquestrals molt remarcables: el preludi del primer acte, el bucòlic i enlluernador clar de lluna del primer acte i el més tràgic, l’interludi que separa el tercer del quart acte.

El preludi inicial desenvolupa dos temes principals, per altra banda els motius troncals de l’obra, la passió i la natura, que a manera de leitmotiv aniran apareixen en els quatre actes. Són fàcilment reconeixibles i descriptius, el primer molt més sincopat, com si es tractés de batecs de cor  accelerat, mentre que el segon és idíl·lic, de caire camperol, bucòlic i fins i tot amable.

El clar de lluna és un nocturn inspiradíssim que dóna peu al primer duo dels quatre que tenen Werther i Charlotte, després del passeig que fan fora d’escena en un moment teatralment si més no curiós, que deixa l’escenari buit mentre es fa la nit a l’escenari, moment que hauria de ser inspirador per a tots els directors d’escena (no sempre és així). La inspiració melòdica de Massenet ens regala un tema extraordinari.

El geni orquestrador de Massenet fa un gir radical en el preludi del quart acte, que s’inicia amb tonalitats amenaçadores de caire wagnerià (després d’escoltar el tret mortal s’escolten uns acords que recorden el comiat de Wotan a Die Walküre) per passar de  manera sobtada a un tema inquietant amb un acompanyament orquestral obstinat que ens condueix sense remissió a la solitud tràgica i amb efectes climàtics i tràgics que detallen amb precisió, el romanticisme malaltís d’aquest emblemàtic relat amb una aproximació a l’imminent impressionisme de Debussy.

Els trets exemples orquestrals pertanyen a la representació que va tenir lloc a l’òpera de Paris el gener de 2016 sota la direcció de Giacomo Sagripanti.

Vocalment l’obra es reparteix entre el rol de Werther, per a un tenor líric i el rol de Charlotte per a una mezzosoprano tot i que alguna soprano lírica spinto o només lírica l’han interpretat o gravat, en algun cas de manera notable. Tot i que com ja he dit Massenet era un especialista en musicar la sensibilitat i la psicologia femenina, a Werther va haver de de sacrificar els seus habituals esquemes i dotar al tenor de tota aquesta complexa psicologia d’un poeta solitari, torturat, passional

Albert, el marit de Charlotte és un rol per a baríton, ingrat perquè no té cap moment d’especial lluïment vocal, mentre que la germana de Charlotte, Sophie, ha de ser una soprano líric lleugera, amb una vocalitat brillant de caire irritant per la superficialitat de la seva inconsciència davant el drama que no sap veure, representa un contrast brutal que en les dues intervencions que té en solitari, en a mi em provoca més irritació que no pas distensió.

Encara hi ha tres rols més aviat destinats a farcir quasi innecessàriament el drama, Le Bailli, el pare de Charlotte destinat a un baix, i els seus dos amics, dos rústecs burgesos massa amants de l’alcohol, Schmidt, per a tenor i Johann, per a baríton.

Encara hi ha una parella de joves enamorats que tenen una breu intervenció destinats a una mezzosoprano (Kätchen) i un tenor (Bruhlmann).

Fritz, Max, Hans, Karl, Gretel i Carla són fills de Le bailli, amb la qual cosa si hi afegim a Sophie i Charlotte, aquest home va fer una mena de família Trapp abans de conèixer a Maria. Cal recordar que si es respectessin les acotacions del llibret Charlotte té 20 anys i Sophie 15, amb la qual cosa la resta de germans és normal que siguin o adolescents o infants, però quan Charlotte ho canta una senyora més aviat adulta a prop de fer excursions amb l’Inserso, els nens que ens martiritzen amb el Noël, Nöel, Nöel, semblen els seus fills o encara pitjor, els seus néts.

SINOPSI ARGUMENTAL

Lloc: Wetzlar, als afores de Frankfurt.

Temps: del juliol al desembre de 1780.

Primer acte

L’agutzil vidu, ensenyant als seus fills una nadala, sorprèn dos veïns, Schmidt i Johann, perquè encara és juliol. Charlotte es vesteix per a un ball. Atès que el seu pretendent, Albert, és fora, serà acompanyada per Werther, a qui tots consideren un melancòlic. Werther arriba i es queda observant com Charlotte prepara el sopar dels seus germans, feina que fa des que sa mare, fa poc, va morir. Werther saluda Charlotte amb un petó; després se’n van al ball. Albert torna inesperadament després d’estar sis mesos de viatge. Es mostra insegur sobre les intencions de Charlotte i disgustat per no trobar-la, però Sophie li dóna esperances i el consola. Finalment se’n va amb la promesa de tornar l’endemà al matí. Werther i Charlotte tornen molt tard, i ell ja es mostra enamorat d’ella. La seva declaració d’amor és interrompuda per l’anunci del retorn d’Albert. Charlotte evoca que va prometre a la seva mare moribunda que es casaria amb Albert. Werther manifesta la seva desesperació.

Segon acte

Han passat tres mesos i Charlotte i Albert s’han casat. Es dirigeixen feliços a l’església, perseguits pel melancòlic Werther. Sophie intenta animar-lo invitant-lo a un ball. Quan Charlotte surt de l’església, ell li parla del seu primer encontre. Charlotte li suplica que no intenti veure-la fins al dia de Nadal, així els dos podran reflexionar sobre la seva situació. Werther pensa a suïcidar-se, però surt immediatament quan Sophie el saluda. Charlotte consola la plorosa Sophie, que no pot comprendre un capteniment tan cruel. Ara Albert s’adona que Werther estima Charlotte.

Tercer acte

Charlotte es troba sola a casa la nit de Nadal. Passa el temps rellegint les cartes de Werther, pensant en ell i imaginant la manera en què podrà demanar-li que s’allunyi d’ella per sempre. De sobte apareix Werther i mentre ell li llegeix els seus poemes, Charlotte s’adona que n’està enamorada. S’abracen durant un moment, però ràpidament ella l’acomiada. Werther se’n va amb pensaments de suïcidi. Albert retorna a casa i troba la seva esposa trastornada. Werther ha enviat un missatge a Albert manllevant-li les seves pistoles, amb l’excusa de necessitar-les per a un llarg viatge. Albert envia un criat amb les pistoles. Charlotte té una terrible premonició i s’afanya a trobar a Werther.

Quart acte

A l’apartament de Werther, Charlotte ha arribat massa tard. Werther agonitza. Ella li declara el seu amor, li demana perdó mentre a  fora els infants canten la nadala que assajaven al primer acte.

Les veus:

Malgrat que hi ha una “exòtica” versió del Werther per a baríton deguda a la fascinació que el baríton Mattia Batistini va mostrar per aquesta òpera, la versió original per a tenor és la que sempre ha prevalgut. La partitura,, com ja he dit, és per a un líric pur, si bé l’han cantat i el canten des de tenors lírics-lleugers (Tito Schippa, Ferruccio Tagliavini o Juan Diego Flórez) fins a spinto (Lauri Volpi,  Georges Thill, Franco Corelli, Plácido Domingo o Jonas Kaufmann).

Escoltem la primera i bellíssima intervenció de Werther, en una declaració d’intencions sense embuts “Ô Nature, pleine de grâce“ per la veu bellíssima, plena, dúctil i baronívola de Georges Thill.

En el segon acte Werther canta dues àries: Un autre est son époux! i Lorsque l’enfant revient d’un voyage.

Escoltem la primera per Jonas Kaufmann

I la segona per Alfredo Kraus

Mentre que de l’emblemàtica  “Pourquoi me réveiller?” us vull fer escoltar una versió que no va aparèixer en la tria i que em sembla esplèndida, la de Josep Carreras.

Charlotte en solitari té dos grans moments en el tercer acte, primer  “Werther! Qui m’aurait dit /Ces lettres!” que és el que es coneix com escena de les cartes i que escoltem en la versió de Regine Crespin, una soprano.

I quasi sense solució de continuïtat si no fos per la sempre ·incordiant” Sophie “Va! laisse couler mes larmes” que us proposo escoltar en la magnífica interpretació de la mezzosoprano nord-americana Susan Graham.

Mentre que de la irritant “Du gai soleil” que ens canta Sophie, us faré escoltar la lluminosa interpretació de Lisette Oropesa al MET.

Però en aquesta òpera són importants els duos entre Werther i Charlotte, un per cada acte i que marquen esplèndidament l’evolució dramàtica i psicològica dels personatges.

Del primer acte escoltem com van cantar “Il faut nous separer” Piotr Beczala i Elïna Garanca a Paris el gener de 2016.

El segon acte ens reserva un altre meravellós duo que escoltarem per Roberto Alagna i Kate Aldrich l’any 2005 a Torí sota la direcció d’Alain Guingal.

La gran escena del tercer acte que s’inicia amb “ah mon courage m’abandonne” és el tercer gran duo de l’obra i us proposo escoltar-lo per Angela Gheorghiu i Jean François Borras a Viena l’any 2015

I finalment del quart acte (tot ell un duo) escoltem la versió de Marcelo Álvarez i Elïna Garanca, dirigits per Philippe Jordan l’any 2005 a Viena.

DISCOGRAFIA:

en vermell les que jo m’estimo més (no necessàriament les millors)

Com a curiositat us vull deixar la versió per a baríton de Puorquoi me réveiller? cantada per quasi un tenor, Thomas Hampson. La versió per  a baríton es va estrenar a Sant Petersburg el 16 de gener de 1894, però en italià. Mattia Battistini també la va cantar en una única ocasió al Liceu, el 28 de desembre de 1907.

Werther al Liceu:

Werther es va estrenar al Liceu el 29 d’abril de 1899 en traducció italiana de Giovanni Targioni-Tozzetti i Guido Menasci. De aleshores ençà s’ha representat 51 vegades.

La primera vegada que es va cantar en francès va ser l’any 1963 amb André Turp de protagonista (va causar sensació), acompanyat de Joan Grillo.

La temporada 1971/1972 va cantar el rol de Werther, Jaume Aragall acompanyat de la Charlotte de Biserka Cvejić.

La temporada 1977/1978 va ser el retorn de Alfredo Kraus al Liceu i el meu primer Werther. Inoblidable Kraus i el cataclisme que va suposar el seu retorn. De més jove Kraus no va acabar d etriomfar al teatre barceloní, li tribaven pegues, Ençà d’aquell Werther va esdevenir divinitat.

Kraus va tornar a interpretar el rol en dues ocasions més, la temporada 1986/1987 amb Renata Scotto de Charllotte i la temporada 1991/1992 amb Martha Senn i Anna Di Mauro com a Charlotte.

Aquelles llunyanes representacions varen suposar la darrera vegada que es va interpretar Werther a Barcelona, masses anys absent a l’espera d’un tenor que la dignifiqui.

Per l’ocasió comptem amb dos repartiments: