Vittorio Grigolo (Roméo) i Diana Damrau (Juliette) a ‘Roméo et Juliette MET 2017 Ken Howard / Metropolitan Opera
Entre el senyor Grigolo i la senyora Damrau hi ha química, s’avenen i això és nota, però la qualitat artística d’ambdós cantants és dispar, i mentre que la Jiulette de Damrau em sebla més que excel·lent, extraordinària, el Roméu de Grigolo em sembla meritori, només, quelcom que tenint en compte la poca estima que tinc pel tenor italià, un cridaner encantador, ja és un gran pas endavant.
Per a mi Roméu i Juliette és millor que el Faust del mateix Gounod, no us sabría dir el motiu, però potser és per l’emoció que em produeix quan tot funciona. Serà segurament perquè la història shakesperiana és teatralment parlant, molt més eficaç que la de Goethe, tan fàcilment procliu al gran guinyol, mentre que la història dels amants veronesos, tot i les mil i una versions possibles, sempre funciona.
Ginandrea Noseda tornava al fossat novaiorquès després d’aquells inoblidables Les Pêcheurs de perles d’ara fa un any al mateix MET i també amb Damrau. Aquesta vegada, tot i els grans moments que sense cap mena de dubte ha tingut, no m’ha agradat tant, no he trobat que el discurs fos tan homogeni i lligat.. La tensió no es mantenia sempre, segurament perquè tret de la parella principal, Verrez i Montague, la resta de l’equip vocal em va semblar mediocre o indigne, i és clar així per molt que Noseda s’esforcés es feia difícil salvar escenes on el conjunt dequeia.
L’orquestra del MET millor que el Cor i la sensació global, a banda d’un senyor que volia tant si com no fer un gran èxit amb bravos estentoris i en algun cas aïllats mentre la resta del públic ni tan sols aplaudia, no em va semblar que fos una gran nit del MET.
Diana Damrau és una de les cantants actuals més portentoses, ja sigui per la qualitat vocal, com per aquest talent artístic que la caracteritza i que fa que totes les seves interpretacions portin el segell de qualitat associat només a uns quats privilegiats. Ella això ho té i l’evolució de la veu, de soprano coloratura (memorable Reina de la Nit al Coven Garden l’any 2003) a lírica pura (Jiuliette al MET 14 anys més tard) sense que s’hagi espatllat, obert o enlletgit, és una raresa en aquest món on s’acostumen a espatllar les veus en aquests traspassos prematurs de repertori.
Damrau és capaç d’oferir una coloratura neta en el vals d’esclat juvenil del primer acte i commoure per la intensitat lírica i dramàtica de la sensacional ària del quart acte “Amour, ranime mon courage”. La intensitat del fraseig, l’emissió i la col·locació de la veu, amb un registre agut sa, un centre poderós i una zona greu audible, fan que la seva Jiuliette sigui una emocionant interpretació no només vocal, i encara que físicament ja no sigui aquella noieta adolescent, te la creus i sap com emocionar. És una cantant fantàstica que canta una Jiuliette fantàstica. Bravo!
Vittorio Grigolo no té la intel·ligència interpretativa de Damrau, ni tampoc els recursos tècnics d’una veu generosa però no sempre ben dosificada. El seu cant és franc i connecta fàcilment amb el públic, però no és gens distingit,m li manca classe i elegància en el seu Roméo i com que tècnicament no evolucionam, els seus finals de frase acostumen a ser excessivament oberts i le snotes agudes sempre semblen més cridades que correctament emeses, possiblement perquè no sempre les recolza correctament. L’estil francès no el caracteritza, només cal comparar entre el Roméo del jove Alagna a la ROH al costat de Vaduva (la parella més perfecte dels darrers anys en aquesta òpera, per adonar-se’n de la diferència i l’adequació estilística d’ambdós cantants. Físicament (perruca a banda) el Roméo de Grigolo és ideal. Té encara un aspecte adolescent que l’ajuda a encaterinar al públic, aspecte essencial per fer creïble aquest personatge.
A Virginie Verrez ja la coneixíem del seu madrigal a la Manon Lescaut també al MET. És una cantant exquisida de veu indefinida deguda a un color clar que l’allunya de les mezzosopranos clàssiques i l’apropa més a una soprano curta. Va cantar un esplèndid Stéphano.
La veterana Diana Montagne va interpretar una digníssima Getrude i Mikhail Petrenko (ja ho va ser a Salzburg al 2008) va treure la seva faceta menys greu en un Frère Laurent gens contundent o sever. La seva vocalitat desconcerta quan costa entreveure a un veritable baix.
Incomprensible l’èxit assolit per Elliot Madore cantant un Mercutio vulgaríssim. El físic segurament l’ajuda, però jo diria que el perjudica. El bravejador oficial de la nit es va deixar endur per altres passions, segur, é sque si no no ho entenc.
Preocupant l’estat vocal de Laurent Naouri, ja que en les darreres actuacions que l’hem vist mostra un declivi que no va mostrar en la fantàstica interpretació dels malvats al Hoffmann del Liceu.
Benvolio, Tybalt, Pàris, Grégorio i Duc de Verona, per oblidar.
La setena producció de Bartlett Sher al MET, hereva de la que ja havia fet per el festival de Salzburg l’any 2008, acaba sent monòtona per l’omnipresència d’una escenografia invariable i d’un disseny de llums molt pla. És una llàstima perquè hi ha un treball de moviment escènic molt interessant, amb unes baralles coreografiades d’espases molt efectives.
Sher no es mou de Verona però si de segle. Per què? No ho acabem de saber. Això potser li permet al dissenyador de vestuari evitar les malles masculines tan compromeses de lluir.
Hi ha coses interessants que s’allunyen del realisme imperant en la immensa majoria de les escenes del muntatge, però globalment la producció pesa com una de les llosses de les tombes de la darrera escena.
La confiança que Me Gelb ha donat a Sher pensant que els seus èxits de Broadway es repetirien al MET no crec que hagi estat un encert, i jo diria que aquest Roméu et Juliette no m’ajudarà a canviar d’opinió.
Charles Gounod
ROMÉO ET JULIETTE
llibret de Jules Barbier i Michel Carré
Roméo……………….Vittorio Grigolo
Juliette…………….Diana Damrau
Frère Laurent………..Mikhail Petrenko
Stéphano…………….Virginie Verrez
Mercutio…………….Elliot Madore
Benvolio…………….Tony Stevenson
Gertrude…………….Diana Montague
Capulet……………..Laurent Naouri
Tybalt………………Diego Silva
Pâris……………….David Crawford
Grégorio…………….Jeongcheol Cha
Duke of Verona……….Oren Gradus
Conductor……………Gianandrea Noseda
Production…………..Bartlett Sher
Set Designer…………Michael Yeargan
Costume Designer……..Catherine Zuber
Lighting designer…….Jennifer Tipton
Choreographer………..Chase Brock
Metropolitan Opera House, Nova York 21 de gener de 2017
Una manca de senyal poc oportuna es va fer la guitza en el darrer i intens duo del darrer acte, finalment el varem escoltar fragmentat i durant alguns compassos sense visió.
He vist aquesta òpera més ben interpretada: la molt entranyable de Carreras i Wise al Liceu, la d’un massa gran Kraus també al Liceu, l’esmentada de la ROH amb Vaduva i Alagna dirigits per un sensacional MacKerras o Alagna una altra vegada però uns quants anys més tard, amb Gheroghiu a Orange. Aquesta del MET m’ha deixat poc entusiasmat malgrat ser una òpera que adoro i puc seguir constatant que aquesta temporada del MET cinematogràfic és la més fluixa des de que s’ha iniciat aquesta estimulant iniciativa. El Met està en crisi
IN FERNEM LAND 
Vaig decicdir comprar l´entrada a última hora i francament vaig disfrutar molt. Jo no he tingut la sort de veure cap de les versions que comentes, aixi doncs no tinc gaires referents, però es nota la bona química entre ells, que et fa creure que malgrat els seus anyets són dos joves adolescents…sino el mite de Romeu i Julieta seria bastant ridícul.
Punt i apart la Damrau està magnífica, però ja ho vem veure en el seu darrer concert al Liceu, és una cantant segura tant amb la coloratura com en els moments dramàtics, amb una bellissima veu. Formidable i era un dels punts que em van fer decidir a comprar l´entrada, que dit de passada, no és gens econòmica i si a sobre es talla al moment culminant del final…un desastre.
Per altre banda el Grigolo l´he escoltat en un Rigoletto i una Boheme no m´havia convençut gaire però ahir em va sorprendre gratament…potser no te una veu refinada però va creixent en el seu personatge i no desmereix en els duos entre ells dos….ja m’imagino que hagués preferit un Carreras o un Alagna però no es pot tenir tot.
De la resta del cast només destacaria la Virginie Verrez però llàstima que només te una ària, i Mikhail Petrenko, la resta molt irregular.
Pel que comentes Joaquim, ja fa bastants anys que no es representa al Liceu…aixi que seria un bon moment que la tornéssin a programar, ja vem tenir la temporada passada el Capuleti e Montecchi de Bellini, ara podriem tenir la versió francesa d´aquesta tragègia shakespeariana tant bella musicalment .
M'agradaM'agrada
Si pots, no deixis de veure el DVD de la ROH amb Alagna i Vaduva, crec que és la millor opció possible per gaudir intensament d’aquesta òpera.
M'agradaM'agrada
Damrau que en general es de las excelentes líricas actuales, solo tiene a veces, un problema tècnico generalmente en òpera italiana belcantista: jadea interrumpiendo la línea de canto ( problemillas de fiato ), cuando el fraseo es largo e intenso
Solucionado este problema , es fantàstica y muy completa vocal y escenicamente
M'agradaM'agrada
Su Juliette es fabulosa por intención, interpretación y entrega. Me cuesta imaginar quien actualmente puede estar mejor que ella en “Amour, ranime mon courage” o en los dúos con Roméo. Sencilamente una pura delicia.
No pido más, porqué si respirar mejor significa perder intención, la prefiero así.
M'agradaM'agrada
SI algú em pogués dir d’on descarregar el fulletó que ahir NO ens van donar a Yelmo Icària estaria molt agraïda. Sempre els guardo i Damrau com a mínim sí mereix el record
M'agradaM'agrada
Jo no me’l enduc mai a casa, si no et faria un escànner, ho lamento.
Un plaer parlar personalment amb tu a l’entreacte.
M'agradaM'agrada
Dame tu correo y te lo mando escaneado y a color.
M'agradaM'agrada
Spirto, si la Isabel em dóna permís ja tel l’envio jo,, no vull que aparegui el e-mail en públic. Questions de la llei de protecció de dades.
M'agradaM'agrada
Vittorio Grigolo ha estat en els darrers anys la diana de tota mena de deqüalificacions ,per mí injustes. Sempre he pensat que és un cantant molt intel·ligent.La veu és gran no especialment bonica i té un bon agut.Amb aquest material ha aconseguit fer una grandíssima carrera internacional. Com s’explica tot aixó doncs amb talent ,intel·ligència i moltes ganes de treballar i superar-se.
El seu Roméo no decau en cap moment,el seu entusiasme no té treva, i sap alternar la dolçor dels pianíssims amb els forte.La seva dicció francesa és gairebe perfecte.En el aspecte escènic té una bona imatge pero ell sap que amb aixó no n’hi ha prou per fer el Roméo i ha treballat moltíssim l’actuació ,l’esgrima i el moviment escènic.
Tot aixó que cito no ho veig ni ho sento en aquells cantants del passat que tampoc es lliuràven de nombrosos problemes vocals.
Diana Damrau és un altre exemple d’excel·lència profesional.Sempre està buscant la forma de ser més expressiva ,d’actuar de forma més convincent.Sempre hi ha aquella transmisió d’energia.
Elliot Madore m’ha agradat moltíssim en el Mercutio ,un rol breu, difícil i capital desde el punt de vista escènic.Dubto que hi hagi un cantant que el pugui superar en el aspecte vocal-escènic avui en dia en aquest rol.
En general crec que al públic li va quedar clar que Roméo i Juliette s’estimàven amb bogeria…
M'agradaM'agrada
Ha estat en el centre de la diana perquè ell solet s’hi ha posat.
La grandíssima carrera internacional és inferior a la de Beczala, per exemple. Ara bé, canta als millors teatres com ho feia Farina o ho fa Berti, vull dir que ara tots canten arreu.
Per altra banda jo valoro en un cantant molt més altres coses que les grans aptituds en l’esgrima, quelcom que no et negaré que ajuda molt a l’hora de valorar el Roméo de Grigolo, sense aquestes aptituds tot seria més vulgar. Jo agraeixo a Grigolo l’esforç.
Em costa entendre que aquell senyor del públic cridés aquell aïllat bravo a Madore, però encara em costa més entendre que t’agrades tant cantant.
Ahir no va ser un gran èxit Dandini, fins i tot en un teatre on tot és mereixedor de standing ovations.
M'agradaM'agrada
Jo era una de les òperes que volia veure al cinema però no hi vaig poder anar. La vaig escoltar per Catalunya Música i em va agradar molt. Tinc el DVD de l’Alagna i la Vaduva que també m’agrada molt. Ara fa temps que no l’escolto i per tant no puc comparar. A mi em costa molt comparar. Ahir vaig gaudir de la retransmissió.
M'agradaM'agrada
És que si te’l tornes a posar te n’adoràs de la diferència.
M'agradaM'agrada
Ja saps, Joaquim que amb Grigolo vaig tenir un trauma veient-li aquell Des Grieux maldestre, quasi cridaner i de pèssima dicció. Em costarà molt donar-li una altra oportunitat. És un xicot guapet que té bona veu i punt però m’arrisco a pensar que amb pocs anys `pot haver millorat. Damrau és una cantant molt ben dotada d’aguts peerò l’última vegada a “I Puritani” l’estiu passat a Madrid no va passar de correcta. Camarena se’ls menjava a tots, ella va complir.
M'agradaM'agrada
La dicció no l’ha millorat gaire…potser no tendeix tan al crit, però segurament tens raó i no millorarà gaire més.
A Damrau un altar
M'agradaM'agrada
Si insisteixes ho probaré
M'agradaM'agrada
Segurament
M'agradaM'agrada
Una sorpresa contradictoria, frente a mis expectativas me trajo el Romeo et Juliette de Gounod del Met:
La positiva fue reafirmándose a medida que se iba desarrollando la ópera, la actuación de Grigolo,- que no me había convencido en anteriores veces, por ejemplo, sin cambiar de escenario, en la Boheme de hace 2 o 3 años-, que realizó una buena actuación, incluso brillante en la que, si bien empezamos a añorar un tenor con algo mas de color que el italiano,- obviamente añorábamos al Alagna que cuando quiera no se le puede superar en este tipo de papeles-, acabó afirmándose en el papel, aunque me gustaría que intentase poner ese algo mas de color y que, sobreactuase algo menos en algunas ocasiones (Juliette no estaba pasado el foso de la orquesta, sino a su lado en el escenario con él).
La digamos “neutra” fue la de Diana Damrau, adoro su voz, sus posibilidades, su técnica, su entrega, desde hace muchos años hasta la última oportunidad que tuve de verla en directo en “I Puritani” del Real, pero Juliette no es su papel, a pesar de dos grandes actuaciones en dos grades arias en la tarde de ayer, el aria del primer acto y, el “Amour, ranime mundo courage” del cuarto, pero en muchos otros momentos anduvo bastante perdida. Ella es grande, muy grande y seguro que no dijo verde cuando en la entrevista pidió perdón a “Violette” (Traviata) por elegir antes a Juliette.
Alabar por último el Mercutio de Elliot Madore y el papel del monje de Mikhail Petrenko, bajo pero con el tono adecuado, no se trataba de zaherir a un Felipe II (Don Carlo) sino de casar a una pareja.
Un saludo
M'agradaM'agrada
Pues no estamos de acuerdo, porqué a mi Damrau en los dúos me pareció el motor, es más, su canto es sincero y libre, transmite verdad, cosa que no me ocurre con Grigolo, siempre sobreactuado, grandilocuente en el gesto y en la expresión, ella me emociona, él no.
En cuanto a Madore sugiero que solamente se escuche.
https://ximo.files.wordpress.com/2017/01/mab.mp3
Los problemas de legato, cortando las frases cuando le parece y cambio de color, a parte de pronunciación creo que son notorios. Puede ser que las exigencias escénicas le perjudiquen, no digo que no, pero por eso es bueno escucharlo solamente y no dar tanta importancia a su faceta Errol Flyn y atender al barítono mejorable.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de enero 2017 | Beckmesser
Lo de tallar les frases no si ets conscient però ho has utilitzat en dos sentits oposats quan parles de Damrau és positiu i en canvi en el cas de Madore passa a ser negatiu.
Crec que Mercutio ha de tenir rauxa vocal i escènica i ell sap com fer-ho.La seva salutació final va evidenciar un enorme èxit.
M'agradaM'agrada
Tallar les frases mai pot ser positiu, però si Damrau comet el mateix error però a canvi ofereix altres coses magnífiques, no ho tinc en compte.
Madore em sembla que només té rauxa en aspectes poc operístics, mira el que et dic.
M'agradaM'agrada
Segur que si em torno a posar el DVD de l’Alagna notaré la diferència però és que jo penso que no tothom pot ser el millor.
M'agradaM'agrada
Aquell DVD de l’Alagna si no el converteix en el millor Roméo que baixi Gounod i em digui que no tinc raó.
M'agradaM'agrada