Juan Diego Flórez (Raoul de Nangys) a Berlín Fotografia © 2016, Bettina Stöß

El mes de novembre de l’any passat a la Deutsche Oper de Berlín van tenir lloc unes representacions de la més que Grand Opera, jo diria que grandiosa òpera, Les Huguenots de Meyerbeer, un títo que no es representa al Liceu des de el 2 de desembre de 1971 i tot i així fins aleshores se n’havien fet 227 representacions, el que vol dir que va ser una òpera imprescindible en el repertori del XIX i en els principis del segle XX per caure en el més que injust oblit, diuen molts per la superficialitat de la partitura i jo més aviat diria que per la impossibilitat de trobar els grans cantants que la partitura exigeix i que facin justícia a una obra mestra del cant líric de tots els temps.

Les vocalitats dels cantants de l’estrena ja ens donen una idea de la mítica i l’èpica d’un cast que va definir precisament les tipologies vocals que després han servit per orientar-nos en el que va ser la complexitat vocal de l’òpera romàntica i el belcanto del tardà: Adolphe Nourrit (Raoul), Cornélie Falcon (Valentine), Nicolas Levasseur (Marcel), Julie Dorus-Gras (Marguerite de Valois), Prosper Dérivis (Nevers) són uns quants dels noms que es va reunir a la Salle Peletier de l’òpera de Paris el 29 de febrer de 1836, la nit de l’estrena d’un dels cims de l’òpera francesa.

180 anys més tard a Berlín no es va reunir un cast a l’alçada d’aquella mítica companyia de l’estrena, tot i que l’intent tenia molt mèrit i bones intencions, oferir el rol de Raoul a Juan Diego Flórez va ser un error conceptual important. Penseu que Nourrit va estrenar el rol de Eleazar a La Juive de Halévy i a ningú se li passaria pel cap fer cantar aquest rol al tenor peruà. Que canti amb més o menys encert “Plus blanche que la blanche hermine” no li permet cantar un rol tan heroic i romàntic allunyat de la veu de pur contraltino rossinià. Com més endavant podreu escoltar en el gran duo amb Valentine, només hi ha la meitat del registre, el centre es dilueix mentre que el greu desapareix. Flórez força per ser més present, més líric, més heroic, però el que aconsegueix és que aquella veu pura i bellíssima, soni més oberta, amb sonoritats nasals i alguna que altre oscil·lació preocupant, mentre que els sobreaguts més intensos sonen vorejant el crit. De l’Arnold de Guillaume Tell se’n va sortir dignament quan tampoc és el rol adequat a la seva veu, però d’aquest no em puc estar de dir que no, que malgrat canti bé i amb el gust que el caracteritza, aquest Raoul serà un rol més per afegir en aquesta cursa sense sentit, cap a un repertori impossible de consolidar. Kraus, amb el que tant s’emmiralla només va gravar l’ària (que canta millor que Flórez a Berlín) i prou, mai es va llençar a la piscina i menys si no hi havia prou aigua. Dubto que Flórez hi torni, a no ser que vagi a la recerca del suïcidi vocal.

Si Raoul no és un tenor heroïc, Valentine no pot ser una soprano Falcon o una mezzosoprano, com més us estimeu. De ser-ho segurament Flórez hagués quedat tapat en el gran duo del quart acte. A Berlín van optar per una bona soprano lírica, de registre no suficientment ple per fer justícia a aquest meravellós rol de Valentine, però al menys per salvar, no amb aclaparador desvergonyiment, el rol. Quan Kurzak canta Rachel, rol estrennat també `per Falcon, a La Juive i ningú posa el crit al cel, és normal que quan ho canta Olesya Golovneva a molts els pugui semblar la reencarnació de Marie-Cornélie, ja que la soprano lírica russa que interpreta a Berlín el rol com a mínim sembla tenir un cert cos vocal. SEgurament si dominés el belcantonornamentat podria ser una bona Marguerite de Valois.

Per aquest rol de la reina navarresa Berlín va cridar a la soprano Patrizia Ciofi, que tot i el desgast vocal ofereix una bona aproximació a l’excel·lència d’un rol destinat per a una gran belcantista amb brillant coloratura. La soprano italiana té un gust exquidsit i domina les mitges veus i el cant ornamentat tot i la particularitat d’una veu que sempre ha estat afona i de la que ha tret un grandiós partit gr+acies a la bona formació tècnica i la raça artística que recòrrer les seves venes. Està clar que no és la Sutherland dels millors temps (gloriosa Marguerite de Valois a la Scala), però sap com sempre treure més partit de les seves limitacions, que moltes altres col·legues de les seves virtuts.

El rol de Marcel, destinat a un gran baix va ser interpretat per una de les grans promeses del immediat futur, el baix Ante Jerkunica, al que encara li queda una mica de perfeccionament per esdevenir un imprescindible.

Bé l’Urbain de la mezzosoprano nord-americana Irene Roberts membre de la companyia de la Deutsche Oper, on està fent molt repertori que de ben segur li servirà per agafar la seguretat que l’hauria de convertir en una figura  atenir en compte.

Els altres dos grans rols per a baix van a càrrec de Marc Barrard com a Le comte de Nevers i Derek Welton com a Le comte de Saint-Bris, que sense ser res excepcional compleixen com la resta de l’extensa companyia. No serà per a tots ells que em queixi, ara us deixo un tast:

Escoltem a Juan Diego Flórez cantant “Plus blanche que la blanche hermine” la mítica ària de Raoul de Nangis al primer acte

I així va cantar Patrizia Ciofi “Ô beau pays de la Touraine…A ce mot seul s’anime et renaît la nature”, amb unes variacions a la cadència que incorporen amb encert un vocalise amb un fragment de la melodia del “verrano  a te” de la Lucia donizzetiana (estrenada 5 mesos abans a Nàpols) i una mica més desconcertant uns picats de la Reina de la Nit mozartiana.

I ara us deixaré el grandiós duo entre Valentine i Raoul de l’acte IV que sense cap mena de dubte veureu com va servir de inspiració per el “Tutte le feste al tempio” del Rigoletto verdià, estrenada 15 anys més tard i del Teco Io sto del Ballo, estrenada 25 anys més tard. Canten Juan Dieglo Flórez i Olesya Golovneva

• N^o 24a: Duo Valentine-Raoul, première partie « Ô ciel ! où courez-vous ? »
• N^o 24b: Duo Valentine-Raoul, deuxième partie « Le danger presse et le temps vole »
• N^o 24c: Duo Valentine-Raoul, troisième partie « Tu l’as dit : oui, tu m’aimes ! »
• N^o 24d: Duo Valentine-Raoul, quatrième partie « Plus d’amour ! plus d’ivresse ! »

Giacomo Meyerbeer
LES HUGUENOTS
Grand Opéra en 5 actes
Libretto: Eugène Scribe, Gaetano Rossi i Emile Deschamps

Juan Diego Flórez (Raoul de Nangis)
Olesya Golovneva (Valentine)
Patrizia Ciofi (Marguerite de Valois)
Derek Welton (Le comte de Saint-Bris)
Marc Barrard (Le comte de Nevers)
Irene Roberts (Urbain)
Andrew Dickinson (Cossé)
James Kryshak (Tavannes, 1 moine)
John Carpenter  (Méru, 2 moine)
Stephen Bronk (de Retz,3 moine)
Alexei Botnarciuc (Thoré, Maurevert)
Ante Jerkunica (Marcel)
Robert Watson (Bois-Rosé)
Ben Wager (Un veilleur de nuit)

Chor und Orchester der Deutschen Oper Berlin
Director musical: Michele Mariotti

Deutch Oper Berlín 30 de novembre de 2016

No sé si Mariotti és el director més idoni per aquesta obra, jo sempre vaig pensar que Prêtre o Plasson ens haguessin hagut de deixar un enregistrament per a la història, però no ha estat possible. Té moments inspirats però sembla que tingui pressa per acabar i no deixa en molts moments que la concertació esdevingui colpidora en l’exaltació romàntica d’una música inspirada en el tractament melòdic, brillant en l’orquestració i espectacular en l’artifici teatral. Mariotti no ho aprofita, potser més interessat en treure d’atzucacs perillosos al seu amic Flórez. Només que hagués deixat fluir les grans frases melòdiques segurament la seva direcció hagués pres la grandesa requerida, tot i que potser hagués ofegat sense voler al divo.

Jo dubto que en els propers vint-i-cinc anys podem arribar a veure aquesta òpera aquí, a casa nostra, al Liceu. El darrer dia de la darrera vegada que es va representar al teatre barceloní, la cantant que interpretava el rol de Margueritte de Valois Christiane Eda-Pierre Valentine, Enriqueta Tarrés (una altra lírica sense la veu idònia) es va posar malalta i en lloc de suspendre la representació, perquè òbviament trobar una substituta per aquest rol deu ser impossible, van optar per tallar la part solista de les seves intervencions mentre que en els números concertants on apareixia la reina van fer  sortir a ballar amb una coreografia improvisada a Asunción Aguadé (Send in the clowns), la ballarina de la casa. Coses que només podien passar en el Liceu de l’empresari Pamias.

La rectificació i aclariment són gràcies a Jaume Tribó, a qui agraeixo públicament la rectificació.