Roberto Alagna (Manrico) c-wiener-staatsoper-gmbh-michael-pohn

Roberto Alagna i Anna Netrebko (Il Trovatore) c-wiener-staatsoper-gmbh-michael-pohn

Ludovic Tézier (Conte di Luna)-c-wiener-staatsoper-gmbh-michael-pohn

Luciana D’Intino (Azucena) -3-c-wiener-staatsoper-gmbh-michael-pohn

Anna Netrebko (Leonora) 3-c-wiener-staatsoper-gmbh-michael-pohn

El diumenge 5 de febrer es va estrenar a la Staatsoper de Viena la nova producció de Il Trovatore i ves per on aquesta no l’han inclòs en la temporada del streaming televisiu que l¡òpera vienesa programa sota abonament. Incomprensible que repeteixin tants títols amb repartiments idèntics o tan similars, temporada rere tempoarda i aquest, amb un quintet protagonista d’interès s’hagi “limitat” a la transmissió radiofònica, interessant però insuficient, a no ser que la producció, ambientada en la guerra civil espanyola, sigui un nyap, cosa que tampoc seria tan estranya.

A la radio ja sabem que tot és magnifica, però a primera escoltada la representació, que va obtenir un èxit clamorós, la cosa no està gens malament, tot i que cal fer alguna que altre consideració.

Roberto Alagna sembla ser que va cantar indisposat.

Un dels punt àlgids de la representació va ser l’enèrgica direcció de Marco Armiliato, que sembla que li té presa la mida a Il Trovatore, ja que sap extraure tota l’enèrgica vitalitat de la partitura, sense decaure mai el ritme i la teatralitat, sense deixar de comptar amb el que en aquesta òpera és més important, les veus. És clar que comptava amb un quintet de veus en els que les intensitats decibèliques no els perjudicava, però la batuta entusiasmant d’Armiliato va fer treure de la letàrgica i acomodatícia rutina, una partitura mil i una vegada escoltada, sense deixar que en cap moment decaigués el ritme i la tensió. Bravo, no és un director genial però té l’ofici ben aprés i encara que en alguna ocasió els cantants vagin a la seva (Tézier a Il balen del suo sorriso) ell redreça la situació amb decisió, coneixement i modèstia. Està per la feina i això és molt d’agrair. No hi ha molts matisos, cert, però la seva direcció es contagiosa d’entusiasme, va sempre a favor de la representació, no la frena ni la desvirtua.

Bé l’orquestra i el cor, potser excessivament forçats a tocar i cantar en forte, però responen amb cohesió i equilibri.

Després d’una carrera llarga i uns excesos que han passat factura a la veu eminentment lírica de Roberto Alagna, que el tenor francès encara canti Manrico és tot un acte de generositat i valentia, perquè Alagna, que ja he dit que cantava indisposat, ho dóna tot sense reservar-se, ni especular, que ja sabeu que no m’agrada que ho facin. Portamenteja molt, perd la quadratura en més d’una ocasió i algunes notes sonen obertes i no del tot afinades, a banda que a la Pira està punt d’enganxar-se i el final és més aviat poc heroic, per no dir patètic, però el cant és franc, l’explosió lírica d’una veu solar i encara en molts moments brillant, el salva d’una desfeta. Conserva la “italianitat” desbordant que tan bé sap gestionar encara que els recursos el traeixin, sobretot amb els micròfons de la ràdio al davant captant-ho tot. No té una bona nit però em resisteixo a no treure’m el barret davant de tanta generositat.

Anna Netrebko, aquesta si que enfosqueix la veu per dramatitzar l’emissió, no comença gaire afinada i passa per algun que altre inconvenient, diríem que sense importància si no portés l’etiqueta de la millor soprano del moment, però és clar, hi ha coses que si porta la corona no s’hauria de permetre, malgrat que el públic vienès acaba rendit al seus peus després d’una segona part molt més brillant i espectacular. A la gran escena de la torre desplega tots els mitjans a disposició, que són molts i tot el ventall de recursos, que també llueix amb escreix, els defectes que són els de sempre, queden minimitzats per una veu poderosa, que si no enfosquís de manera artificial, brillaria amb molt més esplendor. La respiració és capriciosa perquè ella podria fer-ho perfecte, però no s’aplica com caldria, sembla com si tant li fes tallar les frases per on a ella li és més còmode, sabent com sap, que amb un parell o tres de detalls inigualables, deixarà al públic bocabadat, perquè quan recull el torrencial doll vocal fins a una mitja veu prodigiosa o a un pianíssim catàrtic, el públic s’ha oblidat de tot allò que ha fet abans de dubtosa “legalitat”.

Sensacional prestació de Ludovic Tézier que endut per la direcció sense treva d’Armiliato, abandona aquella condescendent monotonia que a vegades l’addueix, i ofereix una vibrant i intensa interpretació del compromès rol del Conte di Luna, amb l’exigent legato i sobretot la intenció dramàtica dels grans barítons verdians, que en aquesta representació si que sembla que el baríton francès ho sigui.

Quan ja la creia pràcticament retirada torna a aparèixer Luciana D’Intino, cantant un rol que ha cantat arreu amb èxit incontestable i que encara pot defensar amb greus poderosos i acontraltats tot i el canvi de color i algunes notes més parlades que cantades o un aguts no del tot controlats. Hi ha en el seu cant la força i la contundència de les mezzosopranos verdianes. Hi ha rauxa i sang, quelcom imprescindible quan es canta aquest rol. Altres ho cantaran molt millor, però segurament no transmetran la visceralitat contagiosa del seu cant.

Magnífica la vocalitat de Jongmin Park cantant el Ferrando. No sé com resultarà en altres rols verdians i sobretot en el teatre, però el relat inicial impressiona (al menys per ràdio).

La resta, tot i l’anecdòtica intervenció són més driscetots.

No és un gran Trovatore en “stricto sensu”, però està molt més a prop de les representacions que tant enyoro on en el teatre es respira emoció i l’energia es transmet en positiu, sense cap mena de dubte perquè al capdavant de l’orquestra hi ha un director que sembla que hagi donat un clatellot energètic i benèvol a tots els participants abans de començar, i encara que a algun/a els hagi desestabilitzat, tots hi posen l’empeny per fer-ho possible.

Giuseppe Verdi
IL TROVATORE

Ludovic Tezier (Il Conte di Luna)
Anna Netrebko (Leonora)
Roberto Alagna (Manrico)
Luciana D’Intino (Azucena)
Jongmin Park (Ferrando)
Simina Ivan (Ines)

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper,
Director musical: Marco Armiliato

Staatsoper de Viena 5 de febrer de 2017

Si no fos que la Staatsoper de Viena (entre d’altres) em va cridar l’atenció amb la utilització del material provinent de les seves representacions, avui m’agradaria oferir-vos aquí uns tasts d’aquesta Trovatore, però segur que trobareu la manera de fer-vos amb ell.