Alguna vegada Bieito m’ha exasperat perquè la radicalitat de la seves propostes ha aconseguit el que estic segur que ell pretenia, en altres ocasions senzillament no m’ha agradat i en altres m’ha convençut plenament, sense objeccions possibles, però sempre he reconegut que en tots els seus treballs per l’escena operística hi ha un treball teatral intens, tot s’explica i encara que en moltes ocasions topa amb els inevitables anacronismes que suposa afrontar la modernitat del missatge pretès amb un llibret que l’encotilla, però quasi sempre aconsegueix rompre aquesta barrera i enfortir l’essència que mai traeix, malgrat que els que no accepten que la creativitat artística alteri les acotacions del llibret original, no l’acceptaran mai. És un debat permanent que una vegada més ha sorgit arran de la nova producció del Tannhäuser estrenada a La Fenice de Venècia en coproducció amb la Vlaamse Opera d’Anvers , el Teatro Carlo Felice de Gènova i el Konzert Theater Berna.
El cast no és un gran què, no hi ha grans figures i alguns cantants són massa discrets per a una òpera de vocalitats rotundes, però el conjunt funciona perquè precisament al darrera hi ha dues direccions que garanteixen la solidesa musical i la dramàtica.
Omer Meir Wellber, el director israelià que va passar fugaçment per Les Arts amb l’encàrrec impossible de succeir a una figura com Lorin Maezel, va ser l’encarregat de la direcció musical. La versió utilitzada va ser la de París (1861) en el primer acte i la de Dresden (1843) per els altres dos, i la veritat és que no sé si això és més trencador o provocador que el controvertida cunnilinció que Venus obliga a fer a Tannhaüser i que tants comentaris, queixes i protestes ha provocat en la parròquia més ortodoxa.
La direcció és solida, molt teatral i dramàtica, obtenint de l’orquestra del teatre venecià una resposta esplèndida, amb sonoritats corpòries, càlides, sempre preservant l’equilibri i la tensió entre el lirisme intimista de les solituds del tercer acte o l’exaltació sensual de tota la llarga escena inicial al Venusberg. És una direcció més eficaç que genial, però que mai enterboleix la representació i sobretot afavoreix als cantants i jo diria que fins i tot els potencia, ja que sense ser grans i rellevants noms, enforteix el conjunt amb la força que sap extraure des del fossar.
El tenor irlandès Paul McNammara va substituir el dia del streaming a Stefan Vinke, que segons he llegit no va està gaire reeixit en les primeres representacions. No és una veu bellíssima, ni un cantant molt expressiu, però la veu és solida, els aguts són segurs i la línia és resistent, garantint la tranquil·litat en el extenuant tercer acte.
El baríton alemany Cristoph Pohl interpreta un Wolfram von Eschenbach esplèndid, per a mi és el millor de tota la companyia, mentre que el baix ucraïnès Pavlo Balakin em va semblar massa jove per interpretar el Landgrave i sobretot massa impersonal.
La vessant femenina va estar ben servida per dues cantants bàltiques la intensa Venus de la soprano lituana Ausrine Stundyte, potser massa gèlida ui mancada de la deguda sensualitat i la letona Liene Kinča com a virginal i mística Elisabeth.
Magnífics els cantors Cameron Becker (Walther) i Paolo Antognetti (Heinrich)
Bieito, com no podem imaginar d’altra manera, escenifica el Tannhäuser en una contemporaneïtat poc definida, enmig d’un Venusberg sorprenentment situat en un obscur entorn natural amb els arbres de cap per avall i sense els excesos sexuals d’una bacanal inexistent, que hom podria imaginar del director burgalès, o un saló de Landgrave que més aviat sembla el vestíbul d’una estació de tren o aeroport que una “Dich teure halle”, tot plegat per moure els seus personatges molt ben definits i que construeixen unes situacions dramàtiques ben treballades i millor explicades que no traeixen la dualitat espiritual i sensual de l’original.
Els aspirants cantors són sectaris violents que sotmeten als seus membres (Tannhäuser no se’n lliura) a estranys rituals de sang, Elisabeth és un esser gèlid, un obscur objecte del desig de façana immaculada, mentre que Venus és la creu de la mateixa moneda, tota ella sensualitat. Òbviament no hi ha peregrins en escena i només en el final més obert possible, apareixen com ànimes poc definides a la recerca d’un encontre en la tercera fase. Impossible no reflexionar sobre el que Bieito ens posa sobre l’escenari. Potser la reflexió no ens agradarà, però el que estic segur és que quan la darrera nota s’hagi esvaït no tindrem la sensació d’haver assistit a un espectacle d’entreteniment, sortosament no.
Richard Wagner
TANNHÄUSER
Hermann, landgrave de Turíngia, senyor del Wartburg: Pavlo Balakin
Heinrich Tannhäuser, un minnesinger, poeta i cantor de l’amor: Paul McNamara
Wolfram von Eschenbach, un minnesinger, company de Tannhäuser: Christoph Pohl
Walther von der Wogelveide: Cameron Becker
Biterolf: Alessio Cacciamani
Heinrich der Schreiber: Paolo Antognetti
Reinmar von Zweter: Mattia Denti
Elisabeth, neboda del Landgrave: Liene Kinča
Venus, deessa de l’amor: Ausrine Stundyte
Un jove pastor: Chiara Cattelan
Patges: Anastasia Bregantin, Laila D’Ascenzio, Emma Formenti, Veronica Mielli, Gianluca Nordio, Francesca Pelizzaro, Matilde Preguerra, Sebastiano Roson, Edoardo Trevisan
Orchestra e Coro del Teatro La Fenice
Director del cor: Claudio Marino Moretti
Solistes del Kolbe Children’s Choir du Centre Culturel p.M.Kolbe de Mestre-Venezia
Director musical: Omer Meir Wellber
Director d’escena: Calixto Bieito
Disseny de vestuari: Ingo Krügler
Disseny de llums: Michael Bauer
Escenografia: Rebecca Ringst
Teatro La Fenice, Venècia 28 de gener de 2017
Mentre es pugui:
Possiblement el Tannhäuser signat per Bieito no esdevindrà icònic com altres produccions seves, però com tot el que ens proposa i moltes de les seves produccions ja han passat per aquí amb el seu corresponent apunt, motiven sempre reflexions a l’entorn de la proposta i això no ho poden dir totes les produccions, ni molt menys aquelles que es queden amb la literalitat del llibret.
IN FERNEM LAND 
Thanks so much, dear Joaquim!!!
M'agradaM'agrada
You’re welcome dear Jolanda
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Joaquim.
He mig escoltat les escenes principals i la veritat és que vocalment aquest Tannhäuser està molt bé.
Direcció d’Escena:
Com molt bé dius: algú ens pot explicar per què la Dich Theure Halle es converteix en l’Estació de Sants? Per què en Wolfram&Co. es converteixen en sicaris “sedientos de sangre”? Cal?
Potser alguns em traureu la raó, però abans que aquest Tannhäuser, prefereixo el del MET. Potser és per ultraconservadorisme Wagnerià, però la del MET la trobo molt més vistosa i encertada. Tannhäuser és una òpera que va de cavallers, trobadors i deesses, no de sicaris i màfies. Crec que es poden fer reinterpretacions, però això que ens ha presentat en Bieito? Repeteixo; Cal?
No vull dir amb això que no m’agradin les produccions modernes d’òperes, és més hi ha algunes que les trobo brillants i d’absoluta referència, però potser la modernitat s’hauria de combinar amb la tradició. Parlant de Tannhäuser, una producció que trobo referencial és aquella del Liceu del 2008. Penso que Carsen fa un molt bon treball.
Per altra banda, el cor i l’orquestra de la Fenice estàn esplèndids! Bravo per ells! Ojalà al Liceu tinguéssim aquests cossos estables…
M'agradaM'agrada
Home entre Bieito i del met hi deu haver un terme mig, si em fas triar sí o sí, sense dubtar-ho Bieito
M'agradaM'agrada
Benvingut a IFL Josep David
M'agradaM'agrada
Penso que masses vegades ens quedem amb l’impacte visual i això ens bloqueja en excés. Bieito sempre aposta fort però l’essència hi és i sobretot hi ha molt de teatre, no és una improvisació o una provocació, hi ha un treball seriós, que no comparteixo en la seva totalitat però que admiro per la seriositat de la proposta. Tant de bo tot el que es veu a sobre d’un escenari tingués quest nivell.
El MET proposa un espectacle d’embolcall respectuós amb la tradició però per a mi molt pla i avorrit, a banda que les perruques fan molt de mal a la vista 😉
Gràcies per deixar la teva opinió.
M'agradaM'agrada
Enhorabuena Joaquim por la abertura mental que demuestras. Yo me quedo mucho más atrás, todavía pataleando en contra de Bieito, en el cual veo reunidos todos los males de las direcciones modernas y de mal gusto, con la única excepción de la Carmen del Liceu, que encontré muy acertada. Gracias como siempre por el detallado comentario: siempre es positivo estar informados, incluso cuando se trata del enemigo!
M'agradaM'agrada
Creo que es conveniente tener esta apertura, aunque no imprescindible, pero si ya vas con ideas preconcebidas seguro que no disfrutas.
Enemigo? Empezamos mal 😉
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim; m’ha anat molt justet però he pogut veure-la. M’ha agradat molt i en diferència amb la resta el Wolfram de Christoph Pohl, amb un cant excel.lent i una veu molt bonica. M’ha agradat Liene Kinca, no tant la Venus de Ausrine Stundyte, i gens el Tannhäusser de Paul McNammara. He trobat encertada la direcció musical d’Omer Meir Wellber. La direcció escènica per part de Bieto, malgrat haver escenes interessants i visoalment boniques, no m’ha agradat del tot la seva visió dels personatges, sobretot la Elisabeth.
M'agradaM'agrada
Una producció de Bieito que satisfaci al 100% és molt difícil i hi ha massa risc en les seves propostes com per encertar-la plenament, ara bé, ningú li pot negar que ho treballi intensament.
M'agradaM'agrada
Ostres Joaquim quin canvi més xulo!
Bravo
M'agradaM'agrada
Doncs sí, sembla que ha agradat a tothom i me n’alegro.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de febrero 2017 | Beckmesser
M’agradat molt McNamara. Crec que la seva prestació i només el que dius (escrius) d’ell justificarien, avui en dia, que estiguès en primera línia de batalla, suposant que el document audio-visual no “manipuli” o amagui ulteriors mancances de potència o volum. Hi ha avui dia Tannhäusers millors? La seva interpretació em sembla prou matitzada i treballada. Caldria veure com resultaria en mans de Thielemann… En quant a Bieito, no es pot discutir la seva sapiència escenogràfica i el seu coneixement de l’obra, tant el text com la música, però a mi em fa la sensació que no sap ben bé què fer amb l’obra. Difícil aportar-hi res de nou sense caure en els tòpics de sempre (Kupfer, Alden, Carsten o Herzog), en el cas de Bieito, innevitablement de caire sexual. Clar, que si ho comparem amb Baumgarten, em sembla la seva proposta d’una profunditat insondable (irònicament, clar). En qualsevol cas, moltes gràcies l’apunt i per brindar-nos la possibilitat de visionar aquest document, que com dius, val la pena veure, i en la meva opinió, sobretot, escoltar. Musicalment m’agradat molt més que vocalment, amb l’excepció del baix. Totalment d’acord amb Pohl, magnífica interpretació de Wolfgang, però -atesa la dificultat de cadascun dels papers- no em sembla que la de McNamara no sigui menys meritòria.
M'agradaM'agrada
Si compares McNamara amb els altres tenors que canten actualment Tannhäuser possiblement el teu raonament sigui inqüestionable, ens hem acostumat massa a tenir que abaixar el llistó. No és un cantant de primeríssima, és resistent i la veu sona sempre ferma, una proesa vaja!, però sempre he pensat que tot allò que exigim en altres repertoris ho oblidem amb els cantants wagnerians per allò de la dificultat, com si cantar un Artuto de I puritani, un Arnold a Guillaume Tell o una Anna Bolena,m Norma o Katarina Ismailova a Lady Macbeth no fos un repte extrem.
M'agradaM'agrada