Una altra demostració de l’evident competència que s0ha establert entre els streamings de la Staatsoper de Viena i la temporada cinematogràfica del MET.
Després del Roméo et Juliette de fa uns dies ara toca el Nabucco de Verdi que varem poder veure el mes passat des del teatre novaiorquès i si allà era Plácido Domingo qui ens volia fer creure que podia amb Nabucco, a Viena és un altre veterà, Leo Nucci, que tot i l’interminable seguit de portamentos i notes emeses amb el nas, amb aquesta obsessió per apalancar l’emissió ara ja de manera exagerada i sense compassió per l’oient o aquesta oscil·lació que s’evidencia quan vol fer ostentació del fiato que encara conserva, guanya la partida al tenor madrileny per el color veritablement barítonal. En el concertant que tanca el primer acte és perd o és incapaç de seguir el vertiginós ritme de García Calvo, però potser després d’una xerrada reconciliadora a l’entreacte es posen més d’acord. En la gran escena del quart acte treu tot el bo i millor d’un artista que conserva els valors d’un estil operístic a punt de desaparèixer, i òbviament el pitjor d’una veu gastada que es resisteix a baixar de l’escenari.
La que fa uns anys semblava destinada a ser una eterna Eboli, més aviat poc distingida, Anna Smirnova, m’ha sorprès amb una Abigaille di “tutto rispeto”. És valenta, una mica agosarada i arrauxada. No podem demanar-li la distinció que no té, però el registre impossible hi és i també l’estil..
Notable Zaccaria el del jove Roberto Tagliavini, que sense cap mena de dubte si segueix l’evolució vocal que exhibeix pot esdevenir aquell baix italià que fa tant temps que estem esperant i que segueixi la tradicional escola de cant italiana en la corda masculina més profunda.
Ilseyar Khayrullova és una mezzosoprano que s’esplaia amb el bombonet que Verdi regala a la cantant que interpreta Fenena, si bé la jove mezzosoprano russa sembla no entendre que el rol i la seva plegaria necessiten més sentiment que temperament, perquè aquest l’ha de posar la seva germana i ella no crec que si canta com canta ara, arribi a poder cantar Abigaille.
Bé l’Ismaele de Bror Magnus Tødenes tot i una veu perfectament reconeixible com el que hem estereotipat com a veu de cantant secundari.
Garcia Calvo vola o sembla que se li escapi l’avió. Hi ha altres maneres de no fer caure la tensió i tot i que en a ki el primer Verdi m’agrada enèrgic i lleuger, crec que a la direcció del madrileny li manca una mica d’espai per respirar.
Cor magnífic i orquestra, segurament per la direcció a galop, una mica sorollosa.
La producció de Günter Krämer és minimalista i sense ser la tan gastada de Daniele Abbado, ho sembla en molts moments. Òbviament el recurs suat de situar l’acció en una època propera al primer terç del segle XX ajuda a confondre-les, perquè el vestit i corbata de Nabucco semblen trets del mateix dissenyador, així com el vestuari del cor deuen ser intercanviables. No molesta, però ja no aporta res i el ciclorama arrugat del darrera recorda el del darrer Liceu de Pamias.
Giuseppe Verdi
NABUCCO
ôpera en 4 actes llibret de Temistocle Solera
Nabucco: Leo Nucci
Ismaele, Bror Magnus Tødenes
Zaccaria, Roberto Tagliavini
Abigaille, Anna Smirnova
Fenena, Ilseyar Khayrullova
Gran sacerdot del Baal, Ayk Martirossian
Abdallo, Benedikt Kobel
Anna, Caroline Wenborn
Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Conductor: Guillermo García Calvo
Director d’escena: Günter Krämer
Escenografia: Petra Buchholz
Disseny de vestuari: Falk Bauer
Disseny de llums: Manfred Voss
Staatsoper de Viena, 11 de febrer de 2017
La sensació rutinària de la temporada vienesa persisteix, costa trobar una representació que es situí en un pla d’excel·lència. Hi ha moments bons, cantants remarcables i alguns veritables de gran nivell, però ho he dit moltes vegades aquí, costa trobar i potser només deu passar en les estrenes de les noves produccions, i si són reeixides, el gran nivell que sempre atorguem a la Staatsoper de Viena i que els seus streamings s’encaparren en no mostrar.
IN FERNEM LAND 
soc la mosca cojonera, pero l’aquí te la ‘carpeta vacia’
M'agradaM'agrada
Ara i aquí la mosca ja no hauria de ser collonera. 😉
M'agradaM'agrada
TOT ÉS OK
M'agradaM'agrada
Recuperarem les “Éboli” dels insistents apunts del blog, i especialment aquesta Abigaile de l’Esmirnova perquè si tú t’ha convençut bé val dedicar-hi el nostre temps. Un bon Zaccaria també mereix l’atenció. Llàstima que no s’afirmi definitivament als escenaris un Nabucco que substitueixi ja a les velles glòries que ens fan posar l’ai al cor de patiment.
M'agradaM'agrada
Segueixen les gràcies insistents a Joaquim i Kiko pels corresponents apunts
M'agradaM'agrada
No hi ha de què, tot i que en aquest en Kiko no hagi intervingut cal donar-li les gràcies per atots aquells que hi ha fet possible que són molts
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de febrero 2017 | Beckmesser