IN FERNEM LAND

DER RING DES NIBELUNGEN BAYREUTH 1961 (Kempe:Nilsson,Varnay, Hines,Kraus,Hopf,Milligan,Crespin, Resnik…)


arn_kempe-1961

Després del darrer Ring de Hans Knappertsbusch amb la producció mítica de Wieland Wagner (1958) degudament perfeccionada al llarg d’una dècada miraculosa del Neue Bayreuth, dècada que ens va deixar el millor testament del cant wagnerià modern, només hi va haver una edició del festival sense Ring, ja que l’any 1960 es va estrenar la nova producció, ara amb Wolfgang Wagner com a responsable escènic, el que suposava un repte majúscul per el germà petit, sempre a remolc del geni de Wieland i sempre condicionat a la comparació tantes vegades cruel. La producció que no va reeixir ja que la petjada del seu germà era massa forta i en l’edició de 1965 va tornar a ser Wieland qui va dirigir el Ring i tot i que va morir a l’octubre de 1966 la seva producció es va fer fins l’any 1969. L’any següent Wolfgang va tornar a posar-se al capdavant fins l’any 1975, ja que l’any 1976 Chéreau i Boulez ho capgirarien tot.

El director musical que va succeir a Hans Knappertsbusch, un altre repte majúscul, va ser Rudolf Kempe (Dresden 14/06/1910 – Zuric 13 de maig de 1979) i després d’un primer any d’adaptació a la famosa acústica i amb un equip de cantants renovats que també calia retocar, es va consolidar en la segona edició (1961) i és aquesta segona edició del nou Ring que inaugurava la dècada dels 60’s el que ara el segell Orfeo ha tret del meravellós bagul dels arxius de la  radio bavaresa, remasteritzant el so de manera espectacular per la nitidesa i per la fidelitat a aquella sonoritat única del Festspielhaus

Poc imaginava Ángel-Fernando Mayo que aquesta edició de 1961 veuria la llum, després del relatiu desencís que suposava l’edició de 1960.

Jo sempre m’he estimat molt els Ring que conserven l’unitat dels intèrprets durant les quatre jornades i en aquest malauradament no és així, ja que tenim un Wotan (Jerome Hines) pel pròleg i la primera jornada mentre que el vianant és un admirable baríton-baix canadenc que va morir pocs mesos després del seu debut al turó verd d’un atac de cor, James Milligan, mentre que la primera Brünnhilde és encara l’eminent Astrid Varnay i quan s’humanitza esclata la gran Birgit Nilsson. en les dues darreres jornades,

La resta de rols que protagonitzen més d’una jornada repeteixen i en la majoria de casos tots ells s’incorporen en un equip vocal que pretenia consolidar-se com ho havienn fet els gloriosos Hotter, Varnay, Windgassen, Greindl, Neidlinger, Küen, com a espinar dorsal.

El primer gran atractiu d’aquesta edició és Rudolf Kempe un wagnerià de pedra picada a qui li devem gravacions immenses dels drames wagnerians i que ofereix una versió dramàtica, densa i imponent, de sonoritats rotundes i grans moments d’èpica millor que en  els més lírics, d’una presència sonora admirable i un discurs dramàtic intens i emocionant. Kempe deixa cantar i obté resultats personals i extraordinàriament valuosos, mai com amb Kempe he sentit més humana a Birgit Nilsson. Ángel-Fernando Mayo deia  que Kempe mai es va sentir a gust en el fossat de Bayreuth i en canvi escoltant aquesta versió de 1961, que ell diu que ja denota la decadència, jo he experimentat una immensa satisfacció, i en gran part és gràcies a Kempe.

Jerome Hines és un Wotan que potser quadraria més com a Wanderer que no pas com a el juvenil déu del pròleg, però el seu Wotan és poderós, potser massa monolític, però imposa molta autoritat, és clar que ser el successor de Hotter era un repte massa titànic,, però el defensa prou bé, No acabo d’entendre el motiu per el qual els germans Wagner no van confiar plenament amb James M¡ulligan, ja que si l’hi haguessin donat l’oportunitat de cantar el pròleg i les dues primeres jornades, de ben segur hagués estat un esclat total, ja que la preciosa i poderosa veu del cantant canadenc amb un registre més natural que el de Hines, sobretot en les notes agudes, i per sobre de qualsevol altre aspecte, una expressivitat dramàtica molt més convincent, profunda i variada, auguraven un Wotan pel futur Bayreuth de grandiosa projecció. Un infart se’l va endur mentre assajava a Basilea el 28 de novembre de 1961,

L’estiu de 1961 Astrid Varnay encara estava en una plenitud vocal majúscula i la seva Brünnhilde, potser hagués estat millor per a la darrera jornada que ella feia tan humana (només Theorin s’aproxima a aquella tràgica humanitat de la Varnay). El que és capaç de transmetre en el anunci de la mort de Siegmund és estratosfèric, també gràcies a Kempe que l’acompanya amb un inspiradíssim tremp dramàtic. La Brünnhilde que s’enfronta amb el pare en el tercer acte és d’una colpidora sensibilitat que Varnay desplega amb un control vocal admirable, amb una tècnica que li permetia fer aquells pianíssims, mitges veus i graduacions molt poc escoltats en les sopranos dramàtiques wagnerianes.

Quan Siegfried besa a la valquíria dormida es trobarà amb Birgit Nilsson, una Nilsson esclatant de veu claríssima, pur acer nítid, punyent però com us he dit abans i suposo que gràcies a Kempe d’una dolçor que poques vegades he trobat en el cant de la grandiosa cantant sueca, que m’ha agradat més en el capvespre que en el despertar de Brünnhilde, on fa alguna que altre nota sorprenentment, perquè ella sempre l’encertava,, no del tot ajustada. Tenor a les dues grandioses sueques compartint el mateix rol en un mateix Ring era un provilegi que mai més s’ha tornar a repetir al turo verd.

Mai he escoltat tan bé a Hans Hopf com en aquest Siegfried de 1961, Certament en el tercer acte del Götterdämmerung va una mica al límit, però la segona jornada la resolt amb una suficiència vocal admirable i fent ostentació d’una línia de cant precisa i un estil heroic que sembla actualment desaparegut del mapa, quelcom que no l’impossibilita d efer mitges veus i apianar com mai s’acostuma a escoltar en aquest rol. Ara, si aguanten fins al final ja ens semblen prodigiosos i només quan escoltes a cantants com Hopf, que tampoc estava considerat com el millor heldentenor de la seva generació, ens adonem de la gravetat ui del declivi de les veus wagnerianes.

Otokar Kraus era millor intèrpret que distingit cantant. El seu Alberich no pot compatir amb l’ombra del passat, però té la personalitat adequada tot i que la veu no imposa gaire.

La Sieglinde i la tercera Norna van anar a càrrec de la gran Regine Crespin, que va substituir a la soprano Aase Nordmo-Loevberg que en l’edició de 1960 no va convèncer a ningú, La soprano francesa està meravellosa, per la qualitat de la veu i la intensitat del seu cant, llàstima que no comptés amb un Siegmund més apropiat a la seva categoria, perquè Fritz Uhl no tenia una veu seductora, ni un cant suggeridor, es mou en la correcció però el rol sabem que exigeix molt més i en la darrera edició de Kna havia esclatat Vickers.

Absolutament imponent Gottlob Frick com a Hunding i Hagen. paorosos per la gravetat i presència d’una veu veritablement negre.

Sumptuosa la Fricka de Regina Resnik i profunda l’Erda de Marga Höffgen, mentre que per a mi la Waltraute de Grace Hoffmann ha estat una mica decebedora així com la Gutrune i la Freia de veu ingrata de Wilma Schmidt,

Eminent Gunther del gran Thomas Stewart, poderós el Loge de Gerhard Stolze gens caricaturesc i histriònic, com s’acostuma a interpretar, el Mime de Herold Kraus.

Pel que fa als baixos gegantins, compleixen però es troben a faltar els històrics i temibles baixos dels 50’s.

En definitiva un Ring que no es pot menystenir, ans al contrari, que estic segur que us donarà tantes alegries com m’ha donat en a mi la seva estimulant audició, i que lluny de quedar aparcat en la gloriosa prestatgeria dels Rings bayreuthians, estic segur que serà revisitat en més d’¡una ocasió.

Absolutament recomanable.

Richard Wagner
DER RING DES NIBELUNGEN
Festival de Bayreuth 1961

Conductor Rudolf Kempe
Director Wolfgang Wagner
Stage design Wolfgang Wagner
Costumes Kurt Palm
 DAS RHEINGOLD Cast  26 de juliol de 1961
Wotan Jerome Hines
Donner Thomas Stewart
Froh David Thaw
Loge Gerhard Stolze
Fricka Regina Resnik
Freia Wilma Schmidt
Erda Marga Höffgen
Alberich Otakar Kraus
Mime Herold Kraus
Fasolt David Ward
Fafner Peter Roth-Ehrang
Woglinde Ingeborg Felderer
Wellgunde Elisabeth Steiner
Floßhilde Elisabeth Schärtel

DIE WALKÜRE Cast  27 de juliol de 1961

Siegmund Fritz Uhl

Hunding Gottlob Frick

Wotan Jerome Hines

Sieglinde Régine Crespin

Brünnhilde Astrid Varnay

Fricka Regina Resnik

Gerhilde Gertraud Hopf

Ortlinde Wilma Schmidt

Waltraute Elisabeth Schärtel

Schwertleite Lilo Brockhaus

Helmwige Ingeborg Felderer

Siegrune Grace Hoffman 

Grimgerde Elisabeth Steiner

Rossweisse Ruth Hesse

SIEGFRIED Cast  28 de juliol de 1961

Siegfried Hans Hopf

Mime Herold Kraus

Der Wanderer James Milligan

Alberich Otakar Kraus

Fafner Peter Roth-Ehrang

Erda Marga Höffgen

Brünnhilde Birgit Nilsson

Waldvogel Ingeborg Felderer

GÖTTERDÄMMERUNG Cast 30 de juliol de 1961

Siegfried Hans Hopf
Gunther Thomas Stewart
Alberich Otakar Kraus
Hagen Gottlob Frick
Brünnhilde Birgit Nilsson
Gutrune Wilma Schmidt
Waltraute Grace Hoffman
1. Norn Elisabeth Schärtel
2. Norn Grace Hoffman
3. Norn Régine Crespin
Woglinde Ingeborg Felderer
Wellgunde Elisabeth Steiner
Floßhilde Elisabeth Schärtel

Un comentari

  1. Niklaus Vogel

    Ooooooooooooooooooh! Això és fantàstic, deu ser de reclinatori, com tú mateix diries…quines ganes tinc d’escoltar-lo després de llegir els teus comentaris. Jo tinc en el meu cervell incrustat el Ring de’n Knappertsbusch com ja saps i inconscientment tots els camins tard o d’hora em retornen a ell, per mi el meu referent, però ja tinc ganes d’endinsar-me en Kempe. Moltes gràcies!

    M'agrada

    • És que un Ring va més enllà d’una excel·lent direcció i les de Kna són pràcticament insuperables, però és molt important el conjunt de cantants i en aquest cas és encra envejable, al cap de pocs anys ja no tornaria a passar més.

      M'agrada

  2. No s’entén que el Festival i la Ràdio de Baviera no s’uneixin per fer una web de pagament on puguem escoltar totes les gravacions existents de Bayreuth, perquè a banda d’alguna coseta dels 50, es conserva tot. I amb la publicació anual d’Orfeo no n’hi ha prou. Per dir un exemple: quan podrem escoltar finalment amb bon so el Parsifal de 1967 amb Boulez al fossat i Christa Ludwig de Kundry?

    M'agrada

  3. Fernando S.T.

    Particularmente creo que con todo lo dicho entre 1951 y 1958 ya está incluído todo lo que un wagneriano debe saber de como debe cantarse y dirigirse Wagner, pero bienvenidas sean todas las tetralogías que nos puedan caer del cielo. Perdonarle la vida a Kempe, como he leído por ahí, es de una pedantería insufrible

    M'agrada

  4. M´he deixat aquest magnífic post per llegir-lo tranquilament el cap de setmana i em serveix per poder tenir informació de primera per poder tenir un RING de referència (en aquest primer any que estic a punt de complir com seguidor de IFL, he pogut anar coneixent i escoltant fragments d´aquest època daurada wagneriana de Bayreuth) et volia preguntar per quin em recomanes que començi, pel de Kempe o pel de Knappertsbusch, imagino que la pregunta es dificil ,doncs tots dos son dues eleccions segures……Gràcies Joaquim

    M'agrada

    • Doncs per començar, ni l’un ni l’altre, comença per el de Clemens Kraus del 53, és una meravella. Després podràs assaborir millor el del 56 de Kna i aquest del 62 el deixes per molt més endavant quan t’hagis assedegat amb els del 55 (Keilberth), 56, 57 i 58 de (Kna)

      Liked by 1 person

      • Hola Joaquim, et volia donar les gràcies per aquesta resposta teva a un comentari meu en el blog. Gràcies a ell em vaig fer amb la versió del Ring de Kraus del 53 , l´he escoltat varies vegades i efectivament és una meravella, l´estic gaudit moltissim i segur que no em cansaré de fer-ho. Seguiré per les següents versions, en l´ordre que em proposes. Ës una inmensa sort que t´aconsellin (quan no saps) per on començar. També m´encanta la versió del Holandès del Kna del 55, altra meravella absoluta. En les meves ganes de coneixement de Wagner i en el meu apasionament per la seva obra, escoltar aquestes versions em permet tenir una referència per comparar-les amb el d´ara, això potser em farà gaudir-les menys (ex.el darrer Holandès del Liceu), però em fa ser més exigent i això m´agrada.

        Repeteixo, moltes gràcies pel teu comentari i per la feina que fas en aquest meravellós blog (no ens cansarem mai de donar-les).

        Salutacions

        Alexis

        M'agrada

Deixa un comentari