Quan l’Eduardio em va oferir una entrada que li sobrava per assistir a la representació de La Traviata que va tenir lloc abans d’ahir a la Scala de Milà vaig tenir un moment de dubte, La Traviata? però és clar sempre m’havia dit a mi mateix que fins que no assistís a una representació d’una òpera verdiana al teatre milanès no podia dir que no havia acomplert un objectiu, ja que en les dues ocasions anteriors i amb resultats dispars havia assistit a una representació mozartiana (avorriment supí) i una altra wagneriana (quasi l’excel·lència), i a la Scala, digueu-me mitòman, has de veure, ni que sigui un cop a la vida, una òpera de Giuseppe Verdi, per això és el el temple de l’òpera italiana i Verdi no cal dir que el déu més significatiu i preuat a la casa.
Que l’òpera fos La Traviata li atorgava un plus de morbositat, nio debades aquest títol tan cabdal com popular, durant molts anys i després de les glorioses representacions que va oferir Maria Callas en les temporades de 1955 i 1956, va esdevenir un títol mític i maleït, ençà que la soprano que va cantar el rol després d’ella, Mirella Freni, va ser injustament protestada en una producció que pretenia fer normal després de vuit anys absent del teatre, allò que els temuts i odiosos “vedovi” de la Callas van creure que era un sacrilegi, Ni l’estimada soprano de Mòdena, ni la direcció de tot un Karajan, ni molt menys la producció de Zeffirelli (un altre sacrilegi després de l’encara recordada regia de Visconti) ho van aconseguir. Freni va exclamar allò tan dolorós contra part del públic més talibanesc de la Scala “che volete da me”·.
No va ser fins 26 anys més tard, que aviat està dit, que Riccardo Muti va tornar a la normalitat allò que mai hagués hagut de deixar de ser normal, programant el títol verdià amb la direcció escènica de Liliana Cavani (la mateixa que s’ha reposat ara, 27 anys després de l’estrena) i una discretíssima Tiziana Fabbricini, protestada però imposada pel mestre napolità en quatre ocasions més, de les 6 reposicions que va dirigir ell (el 2007, la darrera abans d’aquesta del 2017, la va dirigir Lorin Maezel).
Però el morbo no acabava amb el títol que sortosament per els milanesos ja tornava a ser normal, sinó que en les tres darreres representacions de les 6 programades fora d’abonament (com el Liceu amb Kaufmann), Violeta Valery era Anna Netrebko, i és clar la temptació estava servida. Tot i que he dit moltes vegades que en a mi m’agrada viatjar per títols i no per repartiments (per allò de les cancel·lacions que tanta ràbia fan) a l’Eduardo li vaig dir que si, que l’acompanyaria.
L’expectació a Milà era enorme i amb 20 minuts es van esgotar les localitats el dia que es van posar a la venda, amb cues des de la matinada. Dissabte mateix hi havia una cua de més de 250 persones per comprar les entrades generals del mateix dia (com es feia al Liceu, recordeu?) i no cal dir que el teatre presentava un aspecte immillorable amb l’expectació, la tensió i l’ambient de les grans ocasions, és a dir tot a punt per a una nit per recordar. Cal dir que la primera representació amb Netrebko, que havia tingut lloc dos dies abans va ser un èxit clamorós per a ella i amb alguna protesta per el veteraníssim mestre Santi.
Jo no us diré que la protesta a Nello Santi fos justa o merescuda, ja que un director de 85 anys deu estar per sobre del bé i del mal, sobretot després de la carrera que ha fet, però si que per a mi ell és en part el culpable que la vetllada no fos memorable.
L’orquestra cantava de manera elegant, amb un so ric i de qualitat, però els tempi emprats van ser letàrgics i això va anar en perjudici del discurs dramàtic, sobretot en els dos primers actes, el primer espurnejant i el segon d’intensitat teatral cabdal al voltant del gran duo entre Violeta i Germont. El primer acte va ser “pesante” quan hauria de ser espurnejant i sobretot anava en detriment dels cantants que van patir per mantenir el legato i jo diria que fins i tot l’afinació, tant lpexplosiva Netrebko, el voluntariós Meli i l’acabat Nucci.
En el primer acte, el més conflictiu per les condicions vocals actuals de la soprano russa Nello Santi hagués pogut ajudar-la fent que tot brollés amb llibertat, des del brindis que va resultar esmorteït al “sempre libera” que sonava més dubtós que el fals esclat de llibertat. En el segon tot i comptar amb moments d’una subtilesa remarcable, com el deliciós subratllat de “Dite alla giovine” el seu relat va esdevenir massa discontinu, pesant i sense el nervi discursiu lògic, sobretot degut a les capritxoses cabaletes de les àries i duos d’un alentiment inexplicable. Ara bé quan va arribar el tercer acte tot va prendre un altre caire i ja des del preludi, d’una colpidora transcendència, dramatisme o patetisme diria jo, fins a al “Oh mio dolor!” final, la direcció de Santi va prendre, tot i la lentitud exasperant, un sentit, òbviament massa tardà, però també finalment beneficiós per a la soprano russa i per l’èxit definitiu d’una representació en general freda. .
No cal dir que a cada sortida del venerable mestre, que amb molta dificultat pujava dalt del podi, així com en la pausa de canvi d’escenografia del segon acte, els pesats espontanis de la Scala no paraven de llençar-li floretes del tipus “Grazie maestro per la gran lezioni” i coses similars que s’haguessin pogut estalviar, perquè per a mi no va ser cap “lezioni” de res, però potser pretenien netejar el greuge de les protestes del primer dia i el cas és que per a mi va posar en perill en més d’una ocasió la concertació entre fossat i escenari, tant en els números concertants, com també en els números dels solistes, al costat d’altres moments de veritable geni que d’haver-se mantingut haguessin pogut deixar aquella lliçó que tan proclamaven. Una veritable llàstima .
La veu d’Anna Netrebko, degut a les imprudències comeses (i les que vol cometre) en rols dramàtics que no li corresponen, aparentment ha perdut l’homogeneïtat del color. Les primeres frases del primer acte “Flora, amici, la notte che resta”, mostraven uns colors més que foscs, bruts i entubats, que no feien presagiar res de bo, ella volia impressionar-nos i aquella no era la manera o no era el camí correcte. Per sort aquesta falsedat vocal amb la que Netrebko s’encaparrar a fer-se creure que és una dramàtica, no la manté durant tota la representació, i quan s’oblida aleshores surt el millor i el millor és molt perquè no hi ha gaires cantants que en l’actualitat puguin mostrar una veu com la seva, gran, impactant, que brilla i imple cada racó d’0una sala gran, fins i tot quan canta d’esquenes a la sala, i no només és el volum, és la qualitat i el domini tècnic, que també qual vol, impacta i enlluerna.
El motiu per el qual Netrebko no sempre manté la mateixa exigència és un misteri, però dissabte a la Scala tenia ganes i l’esforç al límit del primer acte va ser molt d’agrair, perquè quan un cantant s’ofereix d’aquesta manera i arrisca, jo mai tinc res a dir, tot iq ue els resultats no siguin els desitjats. Aquest primer acte res té a veure amb aquella Violeta de fa 12 anys a Salzburg, i ja no es tracta que posi les pauses per respirar on vulgui o s’ajudi a atacar els “gioir” amb una nota pedal que afegeix amb astúcia, es tracta de la impossibilitat d’alleugerir la naturalitat d’un registre que de no enterbolir-se, continua sent captivador. El problema és que després d’una frase gloriosa en pot venir una altra superflua, bruta o artificiosa. i per tant vaig acabar tenint la sensació que malgrat les gannes innegables i evidents, de deixar petjada, res acabava sent veritablement colpidor. Vaig pensar que el catàrtic “amami Alfredo” amb una veu tan potent i un legato que quann vol és poderosíssim, seria definitiu, però no ho va ser. Les notes hi eren, o millor seria dir quasi totes, algunes no del tot afinades (Santi i les seves lentituds no ajudaven gens), algunes (poques) vorejaven el crit, altres més entubades, però moltes, la majoria resultaven explosives, gratificants i d’una generositat aclaparadora. La generositat i l’empatia que Netrebko assoleix amb el públic acaben sempre sent definitives. En els dos primers actes no hi havia emoció, ganes moltes, però emoció no.
En el tercer acte, el millor per a ella, Netrebko sense fer-me arribar al calfred, va estar esplèndida, amb una excel·lent lectura de la carta i un “addio del pasato” important, amb personalitat i implicació dramàtica. Va enlairar-se en el “Parigi o cara” i es va esquinçà convenientment amb un “Morró” sincer. Brava! sí, però no definitiva. Els grans mitjans ajuden molt però no va trobar complicitat en res de la que l’envoltava, ni la direcció ni la resta del cast. No hi ha dubte que és la gran soprano dels nostres dies.
Si les coses no haguessin anat com han anat, per a Francesco Meli, l’ALfredo no hauria de suposar un problema, ans al contrari seria un rol idoni, però quan ja s’ha fet Manrico, Riccardo, Cavaradossi, Don Carlo i està a punt de fer Radames (imprudència màxima), aleshores es comprensible que amb l’Alfredo tingui preocupants problemes en la zona de pas i que en els aguts la veu perdi control, qualitat i puresa. Va patir en la cabaletta “Oh, mio rimorso”, després de fer un “De’ miei bolenti spiriti” amb vocació meritòria però irregular. Quan vol fer front a les frases més feixugues del concertant s’intueix ja en la veu, malgrat que encara no té 40 anys, una oscil·lació preocupant. Fa per altra banda coses bellíssimes, amb mitges veus expressives i una elegant línia i dicció, però està clar que com tants altres ha estat mal aconsellat.
El cas de Leo Nucci, és col el de Domingo, esgotador. En prou feines queda veu, els defectes s’evidencien cada vegada amb més cruesa, dissabte ni tan sols l’estil es va mantenir. Santi i la seva direcció van posar en evidència les greus carències d’una veu gastada que ha de recórrer permanentment a les nasalitats i els portamentos exagerats per intentar amb trucs que ja no duen a engany (si es que no vols que t’enganyin, és clar) a ningú. Va obtenir, com tothom un clamorós èxit.
Si Mirella Freni hagués estat a la sala de ben segur hagués pensat que la vida és molt injusta.
La resta de rols van complir amb una correcte discreció.
Retornar a Cavani després de la pèrdua de diners i temps amb el nyap de Tcherniakov evidenciat al món sencer, no deixa de ser un reconeixement públic de l’absurditat de la gestió i el menysteniment dels diners públics, un “mea culpa” que hauria de fer reflexionar a més d’un. La producció es va estrenar, com ja he dit abans, l’any 1990, i continua sent tan vàlida com funcional, ara bé, no ajuda gaire a emocionar. Més enllà del gaudi visual d’uns decorats fastuosos i exagerats (mai els salons de Marie Duplessis podien tenir les dimensions dels que tants i tants directors (Cavani també) mostren en les seves produccions, més propers a palaus reials que a cases de mantingudes o del deliciós vestuari dissenyat per Gabriela Pescucci, la producció esdevé distant i no ajuda a viure el drama. Després d’un primer acte on cista ubicar als solistes enmig de tantes trames paral·leles (a cada corista li passa alguna cosa diferent), la immensitat escenogràfica acaba passant factura en la primera escena del segon acte i en la immensitat d’una cambra mortuòria enmig d’un saló..
La bellesa, si no hi ha veritat al darrere, acaba sent un decorat pla.
L’experiència ja sabia que no podria ser del tot positiva perquè el cast oferia masses llacunes, però com que pensava que Netrebko m’agradaria menys del que em va agradar, podria dir que va ser satisfactòria i sobretot també va servir per constatar que els anys a la Scala, com arreu, no passen en va i el que abans hagués estat un daltabaix o un escàndol injust, dissabte passat va acabar sent un èxit triomfal igualment injust.
El fascino del Verdi a la Scala queda pendent d’una representació més satisfactòria, que en cap cas valia els 1000€ amb els quals els de la reventa es van fer d’or, però que en cap cas mai m’hagués venut l’entrada tot i que és fàcil constatar que no va ser ni de bon tros la millor de les Traviates possibles.
Grazie Eduardo!
IN FERNEM LAND 
Retroenllaç: Noticias de marzo 2017 | Beckmesser
Jo esperava la crònica de La Traviata del MET i em trobo amb la de la Scala, T’ho portaves molt amagat.
El jo hi era val molt més que els 1000 euros que t’oferien, perquè per el que expliques si haguessis pagat aquesta xifra inhumana estic segur que no t’hagués agradat gens perquè no hi ha res que ho valgui aquesta quantitat que és més alta que molts sous de l’actualitat.
Excel·lent post, com és habitual.
M'agradaLiked by 1 person
1000 euros no ho val res i per aquesta Traviata amb Netrebko no hagués pagat més del que vaig pagar (110€) en una butaca incomodíssima de quart pis primera fila absolutament centrada en el que al Liceu seria zona 4 tarifa 1 (per cantar Netrebko, és clar). Doncs bé, a tarifa del 2017/2018 m’hagués costat 155€, i ves per on al Liceu li queda una mica per ser la Scala.
M'agradaM'agrada
Gracias por la crónica y más o menos en línea con lo escuchado del audio que me llegó de la función del dia 9
( lástima que esta Traviata no la dirigiera Armiliato quien dirigió un muy buen Trovatore en Viena con la propia Netrebko y donde sí hubo un Verdi vibrante)
No quisiera comparar pero en estos momentos y sin ser barítono, prefiero la musicalidad o inteligencia musical de Domingo a los golpes de glotis y agudos portamenteados del SR. Nucci
Joaquim, os perdisteis un muy divertido y hasta notable a ratos, COMTE ORY ,con los amigos del Teatro de Sarriá ( buena pianista y muy esperanzadores los jóvenes Georg Vlad y Serena Saenz ). Estuve ayer y me lo pasé muy agradablemente
M'agradaM'agrada
Doncs jo no puc diferir més del que has dit de le Comte Ory. Em va semblar tot el contrari. Bé la pianista, però els solistes no em van agradar. El Georg Vlad el trobava sense aguts, i tots els cantava amb un falset (em va agradar bastant al trio final). La Serena Saenz anava molt bé de coloratura, però em va semblar cridaire. Sense més (encara que bastant bé) el Isolier de Marina Viotti. Fatal el tutor de Monty Park, amb una veuarra que promet, però descontroladíssima. Tampoc em va dir massa la Ragonde de Mae Hayasi. La gran sorpresa de la nit va ser amb el baríton Roberto Maietta, el Raimbaud. Es va menjar a tota la resta de la companyia amb patates. Ho va donar tot al “Dans ce lieux solitaire”, fent una gran demostració vocal i actoral. Bravo!
I em deixo pel final el cor, sense comentaris. Entenc que per economitzar el reduïssin a 4 cantants (5 quan cantava l’Alice), però semblava que havien començat a ajuntar feia una hora. Anaven descontrolats, cadascú per la seva banda, entrant tard i malament. I sobretot, qui pitjor va estar va ser la part masculina. La femenina encara va lluir a l’escena de la tempesta. Ara, els homes a l’escena de les monjes, van estar fatal (el tenor del cor substituit per Vlad). Em vaig quedar amb quan a l’ària de Raimbaud, van entrar malament a les dues primeres intervencions curtes i van decidir quedar-se callats (potser millor) enlloc d’entrar al final de cada estrofa tard, malament i sense cap mena de seguretat. A millorar.
I la direcció escènica… un Comte Ory és una obra còmica, d’aquella que gaudeixes. I el dissabte no va ser així. Algun moment on se’m va dibuixar un somriure (especialment Maietta (se li notaven les taules) i Vlad (que feia l’esforç d’intentar transmetre la comicitat del personatge)), però amb uns cantants palplantats sense pràcticament moure’s… costa d’agafar aquesta obra.
Una mica decepcionant tot plegat, esperava més. Ja saps que quan vas a Sarrià, que no exigeixes tant com el Liceu, però igualment em va semblar molt fluix. Una llastima, perquè és una òpera que m’encanta, i que dubto que l’arribi a veure en condicions al Liceu (hauré d’anar al MET, que la fan cada dos dies…).
M'agradaM'agrada
El tema “griterío” que aduces, está en parte motivado por la muy deficiente acústica del teatro y por el efecto rebote de las voces, sobre todo cuando van al registro agudo ( a mi me pareció Serena Saenz, una buena voz de ligera y que además sabe matizar y regular el instrumento aunque algún agudo sostenido pareciera estridente, en parte por ese efecto rebote )
M'agradaM'agrada
Domingo, tu mismo prescindes de él cuando canta de barítono o así lo dejaste escrito aquí mismo, no me interesa para nada. No hace falta compararlo con Nucci, una catástrofe vocal en la Scala que lo vitoréo, com el Liceu y la misma Scala a Domingo.
Deberíann marcharse, pero llenan y así quien és el director que deja la gallina de los huevos de oro fuera de sus programaciones. Artísticamente hablando, en un teatro u otro, dice muy poco de su honestidad artística.
M'agradaM'agrada
Bé, t’ha servit per trure´t l'”espineta”si més no. Ja has vist i escoltat un Verdi alla Scala.
M'agradaM'agrada
Si, i la Scala té una gran seducció, com la té Milà, alhora que viatjar ens fa més feliços i desestresa i ens fa una mica més rics encara que la butxaca s’afebleixi.
M'agradaM'agrada
Malgrat tots els malgrats, felicitats per haver anat a veure un Verdi a la Scala.
Recordo molt bé les entrades generals del mateix dia que es venien al Liceu perquè n’era una bona clienta.
Els cantans es deixen enganyar o s’enganyen ells mateixos en voler cantar papers que no són per a la seva veu i es fan mal a si mateixos. Una pena
M'agradaM'agrada
Gràcies Rosa.
Hi va haver masses malgrats, cert, però l’experiència va ser bona quan hagués pogut ser excelent, però amb Meli i Nucci es feia difícil. El desengany més gran va ser la direcció de Nello Santi
M'agradaM'agrada
Bueno, podía haber sido mejor, pero nadie te quita la satisfacción! Lástima por tantas voces estropeadas, cantantes envejecidos, hasta director envejecido (y eso cuesta)… Quizás la Scala también deba revisar su vocación de museo y echar una miradita al presente?
M'agradaM'agrada
Yo creo que Alfredos mejor que Meli hay. Germonds mejores que Nucci TAMBIEN i Violettas más adecuadas que Netrebko también, però la rusa tiene gancho y a pesar que su voz es ideal para Traviata y sus ganas eran de convencer plenamente, cosa que agradezco muchísimo, hay cosas que se echan a faltar en la que según tantos es la mejor soprano del momento.
M'agradaM'agrada
Jo vaig seri el dia 9. Viatge per veure la funció. Estic d’acord amb la teva crítica. La direcció pesante, però ella va aconseguir brillar, això sí, molt lluny de la producció de Salzburg on, amb en Rolando, van aconseguir la millor Traviata que s’ha fet mai
M'agradaM'agrada
La mejor “Traviata” que se haya hecho nunca? Por favor nadie puede decir una cosa así, será la mejor “traviata” que haya visto usted o que usted prefiera. Es que ha visto todas las que se han interpretado? A que no? Y destacar a Rolando , por favor dónde deja a Kraus, Gedda, Bergonzi, Domingo,…Anna Netrebko es una extraordinaria cantante y muy buena actríz, pero no olvide que han cantado ese rol Callas, Tebaldi, Scotto, Cotrubas, Sills, …La vehemencia a menudo nos juega una mala pasada.
En Salzburg Netrebko y Villazón estuvieron magníficos, pero de eso a decir que es la mejor “Traviata” que se haya hecho nunca es muy exagerado y fácilmente discutible.
M'agradaLiked by 1 person
Totalmente de acuerdo con Colbran. Añadiría solo que más que fácilmente discutible, fácilmente rebatible
¿Mejor Traviata la de Salzburgo, con Netrebko y Villazón ? De risa…
M'agradaM'agrada
Alex, discutible y rebatible (aquello que puede contradecir con argumentos lo que otros dicen) son adjetivos sinónimos, si bien el que tu utilizas me parece más propio de ser empleado en términos legales, pues en el castellano común se utiliza muy poco en la actualidad.
M'agradaM'agrada
Hola Lourdes, jo no sé si La Traviata de Salzburg va ser la millor que s’ha fet mai, jo diria que no, en absolut, però que va ser molt millor que la de la Scala, sí.
M'agradaM'agrada
Jo la titllo de “la millor que s’ha fet mai” però, evidentment, vull dir de les que jo he vist. I n’he vist unes quantes perquè ja tinc una edat! De fet, la primera òpera que vaig veure va ser aquesta. Jo tenia 10 anys. Al Liceu. El meu oncle em va dir que a la soprano (no recordo qui era) li havien de donar el “la” des de darrera perquè no afinava!!! La de Salzburg em sembla inolvidable perquè va ser una combinació gairebé perfecte de música, veus, interpretació, escenografia… Tot estava ben pensat i ben proporcionat i, per sobre de tot, hi havia passió, drama. A la que hem vist a La Scala no n’hi havia de drama i això em va mancar. Per cert, què tal l’Andrea Chenier d’ahir? Ens la comentaràs?
M'agradaM'agrada
Que decir, una Traviata sin energia, sin dramatismo es un aburrimiento soberano…..es una de mis favoritas, a pesar de ser tan popular, porque escuchar cualquier version de la Callas pone los pelos de punta, hasta en sus peores momentos(aunque no sea su mejor Traviata, la de Lisboa con un Kraus sublime es mi favorita), supongo que la cuestion es hacer caja mas que una traviata memorable, porque por mas que la Netrebko hubiera estado sublime…Nucci era imposible.
M'agradaM'agrada
El pimer fallo fue el venerado maestro Santi, él solito se cargó gran parte de la emoción que La Traviata siempre tiene que producir y aunque en el tercer acto acertó, fué demasiado tarde.
Netrebko si hubiera tenido unos Germonds a su altura hubiera brillado y el conjunto hubiera resultado más convincente.
Mario Sereni no era un barítono de primera, pero al lado de Callas (ya no en su mejor momento) y Kraus, brilla, eso hubiera querido yo en la Scala, però claro, la personalidad artística de Netrebko no es la de Callas, y los otros dos no supieron crecer con ella o hacerla crecer a ella.
M'agradaM'agrada
Jo tampoc em puc imaginar a Nucci fent de decrèpit papà Germont i tots dirigits per una orquestra que no té la marxa que hauria de tenir però és Scala i hi havia la refetona Anita, una tuberculosa saludable. Li trobo enormes facultats però no acabo de copsar l’artista…ha enregistrat un cd de verisme que ja deveu conèixer i que jo vaig escoltar, de molt bon grat, a la ràdio.
En fi, Joaquim. El díptic Scala-Netrebko era prou atractiu i jo t’agraeixo la crònica.
M'agradaM'agrada
Per edat quedava bé perquè l’Anna Netrebko tampoc semblava una noia de vints, ens entenem oi?, ara bé, vocalment la cosa era absolutament geriàtrica, i per tant inadmissible.
M'agradaM'agrada
Qué curioso. En mi primer viaje a Milán hace 16 años fui a la Scala a ver un Verdi, Rigoletto dirigido por Muti (ni un solo agudo añadido), con Ramón Vargas, Leo Nucci (cuando cantaba) y…. ay, una jovencísima Netrebko antes de subir al estrellato, que canceló a última hora y fue sustituida por Andrea Rost. ¡Y mismo hotel!
M'agradaM'agrada
¡Qué cosas!
He estado recuperando esos Rigoletto para la preparación del post que saldrá mañana. Lástima que no fuera el de Alagana con Bruso y la misma Rost, me parece una representación espléndida a pesar del coitus interruptus que supone escuchar una vendetta con final en el grave. Eso solamente se lo permitian (y le costó) al Muti más genial.
Con Santi no tuvimos tanta suerte.
En cuanto al hotel le han pasado los años pero sigue teniendo el encanto de un palacio italiano del siglo XV y sobretodo está a 15 minutos andando de la Scala, un paseo más que agradable por Via Magenta hasta llegar al Granaio, las galerias y teatro, o al lado mismo de Sant’Ambrogio.
M'agradaM'agrada
Jo també hi era dissabte a la Scala. M’hagués agradat poder saludar-te, ja que no ens coneixem personalment.
Era el nostre primer cop al teatre de Milà i la il·lusió era màxima. En general, les nostres expectatives es van acomplir, sobretot perquè quan et poses les ulleres de color rosa, es difícil que te les puguin treure. Netrebko va estar molt bé, Meli crec que va complir, de Nucci a aquestes alçades ja s’ha dit tot i la direcció de Santi em va semblar horrorosa, d’una lentitud exasperant, sense caràcter, sense força, sense emoció,…
Darrera nostre teníem un grupet de la vella guàrdia liderat per un senyor que deu ser contemporani d’en Nello Santi, que era una delícia escoltar als entreactes. Era memòria viva del teatre, recordant funcions de Callas, Tebaldi, etc. i criticant, molt educadament i ben argumentat, l’òpera que es fa avui. Val a dir que no van aplaudir ni un sol cop i van marxar tant bon punt va caure el teló al darrer acte.
Nosaltres hem acomplert un somni i, de vegades, un es resisteix que la realitat li espatlli.
M'agradaM'agrada
Ho trobo fortíssim. Compartint representació sense saber-ho.
La realitat acaba posant les coses al seu lloc, ara bé, la Scala lluïa esplèndida i el lloc és mític.
Llàstima no saber que éreu allà perquè hagués estat ben curiós, eh?
M'agradaM'agrada
Amigo Colbran
ja..ja… me has “cazado” por el término utilizado , intencionadamente, de rebatible : profesional de las leyes, por formación profesional.
saludos y un placer
M'agradaM'agrada
El que està clar es que s’ho va passar d’allò més bé.Ja només amb el viatge pagava la pena,Milà es una ciutat preciosa i m’imagino a Joaquim passejant per les galeries i m’estic arrancant la pell a tires.I amés a més va veure Traviata,” acabàramos”, quin luxe.El veig tan puriste i disfrutant tantíssim de la funció que tot deuria sortir fantàstic.I a més la crònica que ens ha regalat “demasiè”.Gràcies,com sempre,Joaquim
M'agradaM'agrada
Milà més que preciosa és imprescindible per a moltes coses, però preciosa jo no la trobo, però com que Itàlia és un país que jo necessito molt més sovint del que puc permetrem, qualsevol viatge allà és per a ni terapèutic
M'agradaM'agrada
Thank you Joaquim. Sorry I don’t speak/write Catalan. Do you know if they are going to broadcast this performance. I wish I could see at least the video of this performance
M'agradaM'agrada
hi Alex:
As long as I know, the broadcast was the Ailyn Perez Violetta’s.
I am very sorry
M'agradaM'agrada
Magnífica crónica Joaquim, m’agrada molt com descrius la vetllada i la funció , em quedo amb això de veure un Verdi a la Scala almenys un cop a la vida.Em sembla molt interessant com descrius el moment actual de la Netrebko, tant en el positiu com en el que no ho és tant, encara i així també per a mi és la gran soprano actual .M’alegro que la vetllada fos com a mínim satisfactòria.
M'agradaM'agrada
L’experiència va ser gratificant perquè una vetllada verdiana a la Scala és diferent a altres teatres, és aixi, segurament subjectiu i per tant inexplicable. NO va ser satisfactòria perquè van fallar masses elements necessaris per fer-ho inoblidable, però tampoc ho esperava, hi havia masses indicis que hagués estat imperdonable no tenir en compte.
M'agradaM'agrada