Mentre a la Scala s’interpretava La Traviata comentada a IFL, al MET també es reposava amb la coneguda i per a mi admirable producció de Willy Decker que va captivar a mig món gràcies a l’esclat de la parella Netrebko Villazón i que fa que qualsevol nova interpretació del treball del director alemany ens condueixi irremeiablement a aquell miratge. Tot i així el seu treball continua plenament vigent per la intel·ligència del seu plantejament, per el treball intens dels aspectes escènics tractats amb cura i un sentit dramàtic tan essencial com efectiu, malgrat el minimalisme que prescindeix dels elements decoratius, normalment tan vistosos com superflus. En aquest sentit la proposta de Cavani pel teatre milanès surt perdent malgrat l’impacte dels cinc primers minuts de cada escena. Decker concentra en l’essència cada escena i això que pot ser admirable quan hi ha veritables cantants dotats d’instint teatral, és també un llast quan aquests es queden palplantats enmig del quasi no res o no acaben de trobar la mateixa veritat que el director els demana i només es dediquen a moure’s amb més o menys encert segons les directrius.
Nicola Luisotti no fa una direcció especial notable però si eficaç. L’orquestra del MET sabem que sempre fa goig, però precisament per això no en tinc prou amb un acompanyament amable i previsible a estones i en altres precipitat i sorollós (perillós inici del concertant final del segon acte). N’esperava més però en qualsevol cas és molt millor que la decebedora, asfixiant i castrant direcció del mestre Santi a Milà.
Si a la Scala l’aposta era Anna Netrebko, al MET era Sonya Yoncheva, precisament la soprano que va saltar a la fama substituint arreu on la russa fallava i que aviat va brillar amb llum pròpia per mèrits i engrescadores possibilitats d’una veu reciosa de lírica pura.
La soprano búlgara s’ha deixat temptar per ofertes absolutament fora de lloc, com la Norma del Covent Garden, però com a Violetta la veu és ideal i malgrat que al final del primer acte arriba apurada i amb mancances tècniques per resoldre amb suficiència el perillós “sempre libera”, el seu segon acte i sobretot el tercer, són notables. No té el carisma de Netrebko, ni aquella magnètica simpatia, ans al contrari, la seva Violetta resulta escènicament quasi antipàtica o poc amable i empàtica, però com també succeïa amb Netrebko a la Scala, fan que el tercer acte, sense les noses de barítons insofribles (en ambdós casos), s’apoderin de tot l’escenari amb el que és més valuós, cantant, ara bé el tercer acte de Netrebko és molt millor que el seu, perquè a Yoncheva li manca aquella suficiència vocal, aquell fiato i aquella capacitat d’emetre sons catàrtics en moments catàrtics o dit d’una altre manera, no té l’instint vocal de les “fuori classe”. És una bona cantant, i tant!, però no tant com ens diuen molts.
Michael Fabiano ha de lluitar amb una incapacitat per actuar de manera natural, exasperant. A banda que amb la perruca sembla una mena de Norman Bates amb vestuari de home del temps de TV3 (és a dir dues talles menys) el seu cant és franc i espontani. Potser li manca “finezza” en el pas de la veu i no té aquella elegància d’un Bergonzi o un Kraus, però el seu Alfredo és vocalment creïble, transmet joventut amb lirisme i la rauxa inconscient de l’imprudent inexperiència. El “Parigi o cara” iniciat amb mitges veus no del tot perfectes però convincents, té el seu impacte, mentre que en els moments més expansius, l’emissió és càlida i passional. Sense ser definitiu, el seu Alfredo és preferible al de Meli a la Scala.
Thomas Hampson en caiguda lliure em produeix allò que un cantant de prestigi no ens hauria de produir mai, vergonya aliena. Veu de tenor (com més gran e sfa més es tenoritza el color), incapacitat de cantar legato, cops maldestres de veu per intentar arribar als aguts cridats i fora de to (té mèrit desafinar els crits), greus no cal dir que més que sords, inexistents.. Hauria de refusar propostes de rols per els quals està actualment incapacitat. Em sap greu perquè Hampson tenia el seu repertori (mai Verdi) i un estil depurat que en actuacions com aquesta esmicola llastimosament. No diré que Nucci em va agradar més perquè cap dels dos va estar bé, per tant millor dir que ell encara va estar més malament que l’italià.
En tot l’equip de rols secundaris, el MET està per sota del teatre milanès, si bé a Nova York cal destacar a Rebecca Jo Loeb com a Flora i a Dwayne Croft com a Douphol (caldria un baix), que estic segur que molts us vareu preguntar en algun moment si no hagués estat millor ell com a Germont.
James Courtney és el omnipresent, misteriós i inquietant Dr Grenvil en l’eficaç “tour de force” amb el que Decker vesteix el personatge i la totalitat de la narració,
Giuseppe Verdi
LA TRAVIATA
Opera en 3 actes llibret de Francesco Maria Piave
Violetta…………………Sonya Yoncheva
Alfredo………………….Michael Fabiano
Germont………………….Thomas Hampson
Flora……………………Rebecca Jo Loeb
Gastone………………….Scott Scully
Baron Douphol…………….Dwayne Croft
Marquis D’Obigny………….Jeff Mattsey
Dr. Grenvil………………James Courtney
Annina…………………..Jane Bunnell
Giuseppe…………………Juhwan Lee
Messenger………………..Brandon Mayberry
Guest……………………Sam Meredith
Gentleman………………..Paul Corona
Conductor………………..Nicola Luisotti
Production……………….Willy Decker
Designer…………………Wolfgang Gussmann
Associate Costume Designer…Susana Mendoza
Lighting Designer…………Hans Toelstede
Choreographer…………….Athol Farmer
Metropoliatn Opera House, New York 11 de març de 2017
Ja sabem que les standing ovations del MET premien amb molta més generositat del que realment es mereixen, la majoria de representacions del teatre novaiorquès, però per poc que es coneguin les transmissions d’aquest teatre, després d’aquesta representació apreciem que a banda de no omplir l’aforament amb un títol tan popular, aquest cast d’aquí a una setmana possiblement ja s’haurà quasi oblidat, quelcom que vol dir que no agraïm a Kiko la possibilitat que de manera virtual hagi pogut fer realitat allò del do de l’obliqüitat.
IN FERNEM LAND 
Thank you very much.
Regards, Werner
M'agradaM'agrada
Enjoy it!
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim i Kiko per insistir-hi.
M'agradaM'agrada
Era obligat parlar-ne
M'agradaM'agrada
En primer lugar, gracias a los dos, a Kiko y a Joaquim, por hacernos llegar esta versión; la seguí a la escucha y me pareció Yoncheva muy adecuada y expresiva, con las dificultades en el final del acto I (que solucionó como la mayoría, eso sí). Los señores, contra ella, no me gustaron los Germont.
¡Un saludo y buenos días!
M'agradaM'agrada
Ella está bien, pero creo, como sucede a menudo, que hemos puesto demasiadas expectativas en su carrera.
Visto y escuchado lo del papá, el hijo Germont mejora la especie.
M'agradaM'agrada
Hoy si que puedo expresar mi opinión sobre la retransmisión completa porque la he aguantado hasta el final. Para mí lo mejor la escena, no tanto la dirección escénica ya que donde había elegancia y espontaneidad en los movimientos de la pareja (Netrebko-Villazón) ahora hay bastante vulgaridad. Yoncheva no sabe comunicar ni el glamour de la rusa ni su erotismo, cae antipática y roza lo basto (supongo que la auténtica Marie Duplessis que tanto “admira” Yoncheva en la entrevista, aunque bajita como era, debía destilar mucha más elegancia para encandilar a Liszt y otras personalidades de su época, a pesar de morir el 3 de febrero de 1847 a la edad de 23 años). Y Fabiano es un Alfredo sin encanto alguno ni simpatía (a Villazón le sobraba), a pesar de los “piropos” que le lanzó Isabel Leonard en la entrevista.
En cuanto a las voces. Yoncheva es una voz bonita que sigue sin convencerme. Su “amami Alfredo!” que tiene que ser desgarrador parecía un “Hasta luego, querido, nos vemos” y su tercer acto, mejorado respecto a los dos anteriores -su aria del primero no me gustó, su dúo con Germont no me convenció y en el concertante no me produjo ni pizca de entusiasmo- le “salió” algo mejor, gracias a Verdi y su inspiradísima y patética música. Fabiano cumple, pero su voz no me interesa para nada. Y no hablemos de Hampson en plena decrepitud y haciendo “rap” en varios momentos y “accidentándose” casi constantemente. Tiene razón Joaquim, Dwayne Croft hubiera salido más airoso que Hampson, como Germont, pero no posee la “`planta” de éste a sus ya 61 años.
La orquesta magnífiica, la dirección de Luisotti no tanto. El coro disciplinado y los secundarios, alguno bastante malo.
No me perdí nada no asistiendo al Yelmo y eso que creí que desaprovechaba una excelente ocasión de revisar uno de esos títulos que ya tengo archivados.
Gracias a Joaquim y por supuesto a Kiko.
P.S. No comprendo como una soprano lírica sin zona grave se atreve a grabar un aria de mezzo-soprano/contralto (Pauline Viardot la estrenó): “O ma lyre immortelle” (de “Sapho” de Gounod) y otra de soprano dramática: “Pleurez, pleurez , mes yeux” (de “Le Cid”, de Massenet). Pues Sonja Yoncheva lo ha conseguido y “tutti contenti”…
M'agradaM'agrada
La llista d’obres interpretades en disc per veus poc adequades és llarguíssima, sobretot dels cantants més grans quan es posen estupendos i creuen que ho poden gravar tot, des del In questa regia de Netrebko al Che gelida manina de Flórez, però per això és un disc,
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Joaquín y Kiko por compartir a Yoncheva y Fabbiano interesantes intérpretes no así al decadente Hampson
M'agradaM'agrada
Hampson nunca ha diso un cantante verdiano pero ahora hace sufrir y sufre.
M'agradaM'agrada
Només puc reivindicar la Yoncheva com a Desdémona. Va estar més que digna.
M'agradaM'agrada
Però si la compares amb Tebaldi, la Fleming, Caballé o Freni, queda apagadeta a l’ombra de la correcta discreció
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de marzo 2017 | Beckmesser
Divertit apunt, tant per les referencies al sastre de TV3 com per el”rapero-Hampson”. Al DVD de Netrebcko-Villazon, el que menys en va agradar va ser ell, en canvi quan canta Lied de Mahler m’agrada molt, es clar que era molt mes jove.
Gracies.
M'agradaM'agrada
És un liderista esplèndid i encara ho deu ser,
M'agradaM'agrada
La veritat és que he estat dubtant fins l’últim moment de si veure o no veure aquesta representació que molt amablement ens fas arribar, però la mítica Traviata de Netrebko i Villazon de Salzburg va ser de les primeres òperes que vaig enganxar per Youtube quan començava el meu redescobriment de l’òpera (dic redescobriment perquè la cosa ja venia de petita) i li tinc gran estima a la producció, a nivell escènic i interpretatiu (Gran Anna Netrebko!), així que dieu-me nostàlgica però al final he decidit no donar la oportunitat (que segurament mereix) a Yoncheva i companyia, quedar-me amb el record de la versió Rizzi-Decker i revisionar-la en versió dvd (per cert comprat a Salzburg, on 10 anys més tard encara es segueix venent a un preu exagerat…).
Tot i això gràcies com sempre per aquests apunts tant didàctics!
M'agradaM'agrada
Pot ser una solució per no enrabiar-te però cal nio tancar mai l’oportunitat a poder comparar, ni que sigui per reafirmar-te amb les meves assentades conviccions.
M'agradaM'agrada