Àngel Ódena, Rigoletto al Liceu març 2017 Fotografia ®A Bofill

Àngel Ódena (Rigoletto), María José Moreno (Gilda), Ana Ibarra (Maddalena) i Enrico Iori (Sparafucile) Rigoletto, producció de Monique Wagemakers Fotografia ®A Bofill

María José Moreno (Gilda) Rigoletto Liceu 2017 Fotografia ®A Bofill

María JOsé Moreno (Gilda) i ANtoniono Siragusa (Duca) a Rigoletto, Liceu 2017 Fotografia ®A Bofill

Àngel Ódena, Rigoletto al Liceu març 2017 Fotografia ®A Bofill

No em vaig endur cap sorpresa, no esperava més del que vaig rebre, senzillament cal dir, perquè ara ho utilitzaré alhora de valorar les representacions liceistes, que en cap dels casos la tarifa 4 (de 270€ a 13€) d’una representació que segons quin dia de la setmana també es representa  en tarifa 6, es justifica, perquè aquest segon repartiment de Rigoletto és, sent generós, un bon Rigoletto d’un teatre de segona categoria, però en canvi els preus que paguem són de teatre de primera amb cantants de primera i per tant com que no es compleixen cap de les dues coses, em semblen un abús.

Riccardo Frizza ha millorat respecte al dia que vaig veure el primer cast, diria que no va amb tanta cura a l’hora de controlar el volum i la direcció guanya amb intensitat i color verdià, sense aquelles delicadeses belcantistes amb que tractava a Camarena i Álvarez.

L’Orquestra del Liceu va mostrar un bon so i un bon equilibri, amb bones intervencions solistes i sense els desconnexions entre fossar i escenari del dia del primer cast, mentre que el Cor d’homes va repetir la magnífica prestació en la que segurament és una de les millors de les darreres temporades. Bravo!

Àngel Òdena té una veu de privilegi, de baríton sense discussió i de baríton dramàtic, una veu gran i que s’esplaia sense cap mena de dificultat per tota la sala sense cap perjudici per culpa d’una escenografia que sembla perjudicar a segons quines veus més que a altres..El baríton tarragoní no és un prodigi com a intèrpret i com acostuma a passar amb el cantants amb un instrument prodigiós, sembla que es refií del seu privilegi vocal mentre que la part interpretativa la relega a un segon terme. Durant tota la primera part (els dos primers actes) es va dedicar a llençar la veu de manera imponent tot i que en les llargues frases i les notes que necessitaven l’imprescindible fiato, la veu mostrava una oscil·lació enutjosa segurament de desgast o d’esgotament. El seu “pari siamo” va ser intranscendent, pla, poc dramàtic, només una lectura d’un personatge tan ric de matisos i tan polièdric que necessita quelcom més que ser llegit per arribar a commoure. A la segona part va millorar involucrant-se molt més en la tragèdia a partir d’un “Cortigiani vil razza dannata” molt més intens que sobrepassava una lectura correcte, transmetent emocions, quelcom que s’agreix, però hi ha aspectes que Òdena desatén i que són imprescindibles per fer de la seva interpretació una gran interpretació o per dir-ho d’una altra manera, per esdevenir un cantant excepcional. Potser és una qüestió tècnica, un control desigual de la seva emissió o una manca de precisió dramàtica en un rol on cada frase necessita ser dita amb convicció i veritat. Òdena va acabar triomfant davant d’un públic poc exigent malgrat el que havia pagat.

Antonio Siragusa sempre juga amb el handicap conegut d’una veu lletja i un timbre ingrat. Tampoc té una presència distingida i elegant que el faci creïble com a Duca, un personatge que a banda del poder que utilitza per obtenir tot el que desitja, també ha de seduir i també quan ho ha de fer disfressat de Gualtier Maldé davant de jovenetes virginals a la sortida de missa.  El tenor italià té una bona línia però la veu no sembla la més adequada per fer front a aquest rol de tenor líric. Ell és un líric lleuger amb un bon bagatge en el repertori de contraltino rossinià massa allunyat del tenor líric verdià. El seu registre agut és esplèndid però li manquen masses coses per arrodonir un Duca convincent, seductor, elegant i aristocràticament pervers.En el seu gran moment a l’inici del tercer acte, queda curt en la volada lírica d’una veu que de manera natural no omple el personatge, ni tècnicament, ni en la vessant interpretativa. Ja no era d’antuvi l’opció més idònia per complementar a Javier Camarena, però després de la representació d’ahir només puc dir que el senyor Siragusa s’equivoca cantant Verdi.

Maria José Moreno hagués hagut d’anar al primer cast perquè és molt millor que Rancatore, però és una Gilda vocalment feble. Verdi demanava una altra vocalitat de soprano i massa sovint s’han fet càrrec d’aquest rol les sopranos coloratura, oblidant la part dramàtica que també té, i que posa en dificultats a les lleugeres quan han de fer front a la zona central i greu dels moments més intensament dramàtics (tercer i quart acte). És clar que el seu “caro nome” és una delícia en la pulcritud i justesa dels picats o aquell llarg fiato en la nota conclusiva en piano i també la intensitat de “tutte le feste al tempio! va ser colpidora, però Gilda és molt més i en moltes estones queda superada, ja sigui pel registre, ja sigui per la intensitat orquestral. És una soprano exquisida, musical i de línia elegant, però la seva veu per a Gilda i en un teatre com el Liceu, no sembla la més adequada.

Malament Enrico Iori com a Sparafucile i sorprenent el canvi d’Ana Ibarra, de  soprano lírica plena a mezzosoprano en menys de 15 anys. Algunes coses no deu haver fet bé perquè hem perdut massa aviat una veu lírica de grans possibilitats i no hem guanyat una mezzosoprano rellevant, només tenim una cantant que fa front a la descarada Maddalena amb una desimboltura vocal poc natural.

La resta, tots els rols secundaris repeteixen en ambdós repartiments excepte el patge que en la funció d’ahir va ser Mariel Fontes, amb les mateixes virtuts i defectes esmentats en l‘apunt del 25 de març.

La producció em reafirmo amb tot el que vaig dir, és una magnífica perquè sense trair res, innova el concepte escènic sense renunciar a la bellesa estètica tot i despullar l’escenari fins a un ninimalisme, aquesta vegada atractiu, tot i que el vestuari barroquitzant de Sandy Powell amb l’assistència del regi Lorenzo Caprile és vistós i agraït.

Liceu molt ple,  a l’inici amb un públic més aviat fred, però a partir del “Cortigiani”  més generós tot i que la sensació no va ser en cap moment d’assistir a una representació memorable, més aviat va ser com ja he dit tot just començar, una bona representació d’un teatre de segona, quelcom que no ens agrada perquè no és ni al que aspirem ni sobretot, el que paguem.