IN FERNEM LAND

BORIS GODUNOV A MOSCOU COM A SOLIDARITAT PER LES VÍCTIMES DEL METRO DE SANT PETERSBURG


Valery Polyansky

Avui no estava previst parlar-vos d’aquest Boris Godunov que es va interpretar en versió de concert a la ja familiar sala Txaikovski de la capital russa el passat 30 de març, però`els trists i lamentables fets ocorreguts al metro de Sant Petersburg m’han fet accelerar la seva publicació, ja sigui com a testimoni de suport a un poble permanentment castigat a viure sota la tirania, ja sigui com record a les víctimes, no només del metro, sinó de totes aquelles persones que encara hores d’ara no podem viure amb la llibertat que el poble rus es mereix.

Boris Godunov segueix vigent i present

La versió oferta en forma concertant és l’orquestrada per Rimski, per a nosaltres una absoluta raresa avui en dia, i conté .l’acte de Polònia, tot i que sense el cabdal duet de Marina i Rangoni. L’òpera no acaba amb la mort de Boris, ja que després hi ha l’escena del bosc de Kromi, amb la clarivident intervenció de l’idiota.

La versió de Rimski-Kórsakov curiosament s’interpreta més a Rússia que no pas a la resta d’occident on darrerament s’ha imposat la versió original de Mussorgski, més fosca i més concentrada.

Escena primera El tsarevitx Demetri, fill d’Ivan el Terrible, ha mort en circumstàncies estranyes el 1591. El 1598, al pati del monestir de Novodévitxi, prop de Moscou, el poble rus espera un successor al tron​​. El boiar Txelkalov els convoca a tots a la plaça del Kremlin l’endemà.

Escena segona En una plaça del Kremlin, el príncep Xúiski anuncia que la Duma de nobles russos ha elegit el boiar Borís Godunov, que amb profunda pena és coronat tsar a la plaça del Kremlin.

Escena tercera Al monestir dels Miracles, el vell monjo Pimen escriu una crònica de la història de Rússia en un monestir del Kremlin. Li falta redactar encara l’últim capítol, abans de passar la tasca al seu deixeble Gregori; es tracta de l’assassinat del tsarevitx Demetri a instàncies de Borís Godunov. Gregori sent que ell tindria la mateixa edat que Demetri si aquest visqués encara i es proposa fer justícia.

Escena quarta En un hostal a la frontera amb Lituània, la tavernera canta la cançó d’un ànec. Arriben tres clients, els monjos vagabunds Varlaam i Missaïl, així com Gregori, que ha fugit del monestir, disfressat de pagès. Mentre els monjos s’emborratxen, a Gregori la tavernera li indica la manera de passar la frontera cap a Lituània. Un oficial de policia analfabet entra amb una ordre de detenció contra un fugitiu de Moscou; Gregori, que entén que és a ell a qui busquen, s’ofereix a llegir l’ordre, modificant la seva descripció perquè sembli la del monjo Varlaam. Indignat, aquest acaba per llegir com pot l’ordre, moment en què Gregori treu un ganivet i fuig de la posada.

Escena cinquena A les estances del tsar, Xènia, la filla de Borís, plora desconsolada la mort del seu promès. El seu germà Fiódor i la dida entonen cançons infantils. Quan Borís apareix, Fiódor li demostra els seus coneixements de la geografia de l’Imperi rus, mentre Borís mostra inquietud per la seva autoritat dins del regne. El príncep Xúiski interromp l’ambient familiar per anunciar que un usurpador, sota el nom de Demetri, es fa passar a Polònia per aspirant al tron del tsar amb el suport del rei, els nobles i el Papa. Pres del pànic, Borís pateix al·lucinacions en què creu veure el nen mort -l’autèntic Demetri- en una cantonada de l’habitació.

Escena sisena (“Acte polonès”, només en la versió de 1872) Al castell de la ciutat polonesa de Sandomir, la princesa Marina Mníxek prepara la seva trobada amb el (fals) Demetri. Quan somia desperta amb el seu gloriós futur com a tsarina, el jesuïta Rangoni persuadeix Marina perquè utilitzi els seus encants per tal de seduir Demetri i aconseguir que Rússia abandoni el credo ortodox i torni al catolicisme.

Escena setena Al jardí del palau de Sandomir, el fals Demetri espera l’arribada de Marina. En el diàleg entre tots dos, Marina expressa fredament el seu escàs interès per l’amor i fa partícip a Demetri dels seus desitjos de poder. Tots dos canten un duo amorós.

Escena vuitena Al palau de les Facetes del Kremlin, la Duma debat com procedir contra el fals Demetri, que s’aproxima a Rússia amb un exèrcit des de Polònia. Xúiski relata l’estranya conducta del tsar Borís, qui poc després es presenta davant els boiars, embolicat en les seves al·lucinacions. El vell Pimen fa la seva aparició i narra la miraculosa curació d’un cec davant la tomba de l’autèntic nen Demetri. A punt d’esfondrar-se, Borís nomena al seu fill Teodor successor al tron ​​de Rússia i mor.

Escena novena (“Escena de Kromi”, només en la versió de 1872 com a escena segona) En el clar del bosc prop de la ciutat de Kromi, una multitud ha capturat al boiar Khruixtxov amb el propòsit de colpejar-lo i assassinar-lo. Arriben els monjos Varlaam i Missaïl i poc després dos jesuïtes cantant en llatí. Incapaç d’entendre els seus cants, la xusma pretén linxar dos jesuïtes, moment en el qual apareix el fals Demetri i convoca a tots sense excepció -ortodoxos, jesuïtes, boiars i la massa popular- a acompanyar-lo en la seva marxa triomfal cap a Moscou. Enrere queda en solitari el pobre idiota, que entona un lament sobre l’infortuni del famolenc poble rus

La versió que ens proposa la temporada de la sala Txaikovski de Moscou, dirigida sense cap concessió amable per Valery Polyansky, reuneix un sòlid equip de cantants dels que lamento no poder precisar el rol que interpreten, perquè ni s’anuncien com altres vegades, ni la pàgina web els esmenta amb el rol que interpreten. He pogut anar fent una certa tasca de investigació gràcies a les imatges de Google,(quasi semblava una prova del concurs estiuenc del mes d’agost).

Modest Mússorgsky
BORIS GODUNOV
Versió de Rimski-Kórsakov 1872

Mikhail Guzhov (Boris)
Irina Reynard (Fiodor)
Anastasia Privoznova (Xenia)
Yevgenia Segenyuk (Dida de Xenia)
Leonid Bomshtein (tenor)
Mikhail Dyakov (baritone)
Alexander Markeyev (bass)
Sergey Drobyshevsky (tenor)
Yelena Yevseyeva (Marina)
Valery Gilmanov (bass)
Vasily Gafner (tenor)
Lyudmila Kuznetsova (Hostalera)
Maxim Sazhin (tenor)
Andrey Antonov (bass)
Oleg Polshkov (tenor)
Ivan Nikiforchin (tenor)
Alexey Prokopiev (bass)

State Symphonу Capella of Russia
Director: Valery Polyansky

Demà aquí insistiré amb l’Idomeneo del MET.

 

Un comentari

  1. Retroenllaç: Noticias de abril 2017 | Beckmesser

  2. colbran

    Como es natural me solidarizo con todos los afectados por este supuesto atentado ocurrido en el Metro de San Petersburgo y con todos los rusos en general que, por lo visto, están bajo el punto de mira de los irracionales.

    No obstante esto no tiene nada que ver con mi impresión con esta interpretación de “Boris Godunov”, una de mis óperas preferidas y la que posiblemente sea la que me es más familiar, junto con “Il barbiere di Siviglia”. A mi me agradan tanto la versión original de 1869, como la revisada por el propio Mussorgsky de 1872 (con una duración de aproximadamente tres horas y media), con el melódico acto de Polonia o las orquestadas y reducidas de Rimsky Korsakov (1896 y 1908) que conservan el acto de Polonia, pero realizan una serie de cortes de una media hora aproximadamente. Pues bien esta versión es una de las de Rimsky, pero, aparte de ser la más corta, el director Valery Polyansky la lleva a un ritmo supervertiginoso que la ejecución de lo que he escuchado (no en su totalidad) me recuerdan los movimientos del cine mudo cuando no están corregidos. La mazurka de Marina parece un pasacalle y la polonesa un galop. Francamente lo que he escuchado no me ha satisfecho. Las voces son interesantes, pero la dirección musical me parece errónea.

    La única versión absolutamente completa de la versión de Mussorgsky de 1872 la realizó Valery Gergiev en el Mariinsky en 1990 con Robert Lloyd (Boris), Olga Borodina (Marina), Alexei Steblianko (el falso Dimitri) y Sergei Leiferkus (Rangoni) y se encuentra aún en DVD en el catálogo Decca, Tiene una duración de 221′. Puede que no se la más aceptada, pero me agrada mucho, especialmente por ser íntegra y contar con una espléndida Marina de Borodina y un sibilino Leiferkus como el jesuita Rangoni. Dispongo de unas 8 versiones diferentes (o más) de esta ópera, particulamente me agrada mucho la primera grabada por Boris Christoff con Eugenia Zareska y Nicolai Gedda en 1952.

    Liked by 1 person

    Respon
    • JordiP

      Creo que esta es la primera opera que vi, por la tele en un programa que hacia el Sr. Roger Alier, e incluso la grave en Beta! (Ni VHS). Me dejo bastante impresionado. Luego cayo en el fondo de mi memoria hasta que, ya abonado al Liceu, el sr. Salminen, si no recuerdo mal, realizo una interpretacion de la que me ha quedado el vivido recuerdo de la piel de gallina y los densos aplausos. De alli adquiri un set de CD con unas gravaciones de la version 69 y la 72, dirigidas por Gergiev y publicadas bajo el sello Philips, me parecen estupendas, a pesar de que, tal vez por la sugestion creada en la funcion a la que asisti en el Liceu, tengo una cierta preferencia por la primera version. Recuerdo que eran mis primeros tiempos de asistencia a funciones en vivo, y mi mujer, que me acompañaba, salio horrorizada: a donde iban con esos bozarrones! Y donde estaban las mujeres protagonistas! Y en ruso! En cambio para mi sigue siendo uno de mis grandes momentos en el Liceu cuando alguien me pregunta.

      M'agrada

      Respon
  3. nachoferrer

    Per què? Senzillament preguntem-nos per què? És necessària la violència? Cal?

    Paternal
    Tornant del Liceu enla nit del
    7 de novembre de 1893.

    Furient va esclatant l’odi per la terra
    regalen sang les colltorçades testes,
    i cal anâ a les festes
    amb pit ben esforçat, com a la guerra.

    A cada esclat mortal – la gent trèmula es gira:
    la crudeltat que avança, –la por que s’enretira,
    se van partint el món…
    Mirant el fill que mama, –la mare que sospira,
    el pare arruga el front.

    Pro l’infant innocent,
    que deixa, satisfet, la buidada mamella,
    se mira en ell, –se mira en ella,
    i riu bàrbarament.

    Joan Maragall.

    VISCA LA PAU I VISCA LA LLIBERTAT!

    Liked by 1 person

    Respon
  5. marcozincone

    Gracias! Boris me fascina y aunque no sea perfecto siempre se agradece. (Por cierto, el DVD del que habla Fede lo tengo y me encanta). El valor añadido de ser ejecutado en memoria de las victimas me parece muy oportuno (Inolvidable un Requiem de Mozart ejecutado en Sarajevo, en la biblioteca…). Hasta mañana para insistir amb Idomeneo!

    M'agrada

    Respon
    • colbran

      Creo que esta versión también te va a gustar. Anatoli Kotscherga no es mi Boris favorito, pero está acompañado de Marjana Lipovsek, Vladimir Galouzine, Samuel Ramey, Sergei Leiferkus (el macabro jesuita Rangoni, de nuevo), Philip Langridge, Berliner Philarmoniker, dirigidos por un Claudio Abbado sensacional y una producción con momentos gloriosos a cargo de Herbert Wernicke. Procede del Festival de Salzburg de 1998. Quizás ya la conoces o la tienes. Yo la tenía en VHS, ahora ya la tengo en DVD…

      Gracias por leerme.
      Fede

      M'agrada

      Respon
  6. Fernando S.T.

    Lamentable ataque a los ciudadanos de un gran país gobernado desde siempre por zares, revestidos de lo que haga falta, pero siempre zares opresores y dictatoriales. Ahora no es distinto y por lo tanto muy pertinente este Boris, una opera que ningun reparto o director, por mediocres que sean, podran ningunear.
    Solidaridad con las familías de las víctimas.

    M'agrada

    Respon
  8. colbran

    No sé qué le habrá parecido al Sr. Putin que se homenajeara a las víctimas, con una ópera que ataca de pleno: la opresión, el zarismo, la falsedad, la religión manipuladora y el desprecio a los pobres. El gesto de dejar flores en la pared del Metro es muy fotogénico, pero también algo oportunista. Todo sirve para ganar adeptos. “Anything goes!”, como testimonió Cole Porter en una fabulosa canción de un más que fabuloso musical.

    Y hemos de ir con tiento porque esa amenaza se extiende por todas partes, como la tinta vertida.

    M'agrada

    Respon
  9. OLYMPIA

    M’ha agradat molt, com sempre, el que deixes escrit Mr. Colbran. Un cop més m’obres els ulls a una òpera que tinc i no he mirat encara…la trec del seu lloc per fer-ho de seguida.
    M’uneixo a l’homenatge que fas, Joaquim, a les víctimes de l’atentat. Un bon detall per part teva i una ocasió per que els teus parroquians manifestem la nostra més absoluta repulsa.
    Tenim, sempre, la vida penjant d’un fil.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      I no hem de callar perquè al final ho acceptarem tot com a normal i això no és normal i que cada dia els TN ens posin a la pantalla massacres que ens acaben relliscant és lamentable. Ho veiem lluny i tots hi estem exposats

      M'agrada

      Respon
  10. JordiP

    Son fets deplorables, pero sembla que inevitables, inherents a l’evolucio de la raça humana. Un dels meus grans reptes com a pare es que els meus fills interioritzin que el respecte als demes i les seves opinions ha d’estar a l’ordre del dia. Pero malauradament, aquesta no es la prioritat de tothom.

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari