Mariella Devia a Lucrezia Borgia. Palau de les Arts, producció d’Emilio Sagi
He llegit moltes opinions entusiastes d’aquestes representacions de Lucrezia Borgia, l’òpera de Gaetano Donizetti que el Palau de Les Arts ha programat per aquesta temporada 2016/2017 en 5 representacions (dissabte 8 última representació) amb un únic repartiment que té com a principal i quasi únic reclam a la gran soprano italiana Mariella Devia que amb 69 anys a punt de celebrar (12 d’abril de 1948) continua sent un dels referents belcantistes sense discussió.
Getano Donizetti va estrenar la primera versió de Lucrezia Borgia el 26 de desembre de 1833 al Teatro alla Scala a Milà, és a dir al bell mig del seu corpus operístic i quan ja havia consolidat uns esquemes formals i vocals que va anar repetint al llarg de la seva obra sense gaires novetats evolutives , però que va reafirmar unes vocalitats hereves del gran esplendor romàntic rossinià i obrint les portes a les veus que acabaran esdevenint verdianes.
La soprano que va estrenar el rol de Lucrezia va ser la francesa Henriette Méric-Lalande, una veu que les cròniques ens diuen que era plena, molt àmplia i vigorosa i alhora flexible, àgil i ben recolzada per una excel·lent tècnica virtuosística al servei d’una excel·lent intèrpret del repertori dramàtic d’agilitat.
Sense cap mena de dubte una gran i que els compositors més notables del moment escrivien per a ella rols protagonistes.
- Palmide a Il crociato in Egitto de Meyerbeer (7 març 1824, Venècia)
- Bianca a Bianca e Gernando de Bellini (30 de maig de 1826, Nàpols)
- Elvida a l’òpera del mateix títol de Donizetti (6 de juliol de 1826, Nàpols)
- Imogene a Il pirata de Bellini (27 d’octubre de 1827, Milà)
- Isabella di Lara a I Cavalieri di Valenza de Pacini (11 de juny de 1828, Milà)
- Mina a L’orfano della selva de Coccia (15 de novembre de 1828, Milà)
- Alaide a La straniera de Bellini (24 de febrer de 1829, Milà)
- Zaira a l’òpera del mateix títol de Bellini (16 de maig de 1829, Parma)
- Zilia a Il Colombo de Ricci (27 de juny de 1829, Parma)
- Giovanna d’Arco de Pacini (14 de març de 1830, Milà)
- Lucrezia Borgia de Donizetti (26 de desembre de 1833, Milà)
- Leonora di Jork a Carlo di Borgogna de Pacini (21 de febrer de 1835, Venècia)
- Francesca da Rimini de Borgatta (28 de gener de 1837, Génova)
Però també va ser una notable intèrpret de rols rossinians estrenats per la Colbran com Semiramide, Elena (La donna del lago) i Elcia (Mosé in Egitto) o una Elisabetta del Roberto Devereux que no va estrenar però si interpretar amb gran èxit.
Tot aquest llarg preàmbul es per intentar justificar que la veu de Mariella Devia no s’acaba d’ajustar a una vocalitat on la soprano italiana queda limitada per un registre greu que no té cap força, quelcom que per a una dramàtica d’agilitat és fonamental.
Devia canta una Lucrezia molt poc Borgia, molt més dolça que el caràcter operístic dissenyat per Felice Romani i Gaetano Donizetti a partir del personatge històric que Victor Hugo va falsejar de manera teatralment molt potent. Hi ha en el cant de Devia una certa monotonia esteticista, un refinament al servei de la bellesa i de l’atracció virtuosística del belcanto, encara que en l’objectiu es quedin pel camí aspectes tan essencials com la meitat d’un registre que ella no té. Com que Mariella Devia mai traeix els seus principis de bellesa de so i elegància de línia canora, mai força aquest instrument limitat per aquest repertori dramàtic d’agilitat i no vol, com tantes altres intenten, fer veure que la seva veu és el que realment no és. Hi ha un ventall amplíssims de recursos de veritable impacte: pianíssim, sons flotants, trinats, escales i coloratures vertiginoses, i encara que els anys no perdonen i alguns aguts són estridents i oberts, també és veritat que aquests són emesos en els moments més intensos que “suavitzen” l’estridència en nom de la veracitat dramàtica i no acaben d’esberlar un conjunt pulcre i excessivament reperfilat que és més distant i fred del que jo desitjaria. En cap cas faré un elogi de l’edat, perquè un cantant mentre conserva la veu no té edat, malament quan s’ha de dir, “per l’edat que té…” Per sort Devia conserva una veu sana, però de la mateixa manera que per a mi no és Norma, tampoc és Lucrezia, tot i que en aquest rol no mostra tan poca adequació com amb l’heroïna belliniana.
William Davenport no va ser una bona opció per cantar el rol de Gennaro, ja que no posseeix cap tret del caràcter romàntic del personatge, ni la aristocràtica línia de cant, ni l’elegància melangiosa del fraseig, ni una veu distingida. Massa distànciat del preciosisme de Devia.
Marco Mimica és un dels cantants més interessants i estimulants del moment. La veu ja he dit més d’una vegada que és la d’un baix de veritat, però l’únic que li manca és una autoritat com a intèrpret que segurament amb els anys anirà guanyant. és potser massa jove per a ser un Alfonso d’Este, Duc de Ferrara, imponent.
Sílvia Tro Santafé es va fer càrrec del rol de Orsini, amb estil i vocalitat adequada, si bé li va faltar la rotunditat i una personalitat més definitiva per imposar-se en les seves agraïdes intervencions.
La llarga llista de rols secundaris va estar a càrrec de joves del Centro de Perfeccionamiento Plácido Domingo, aposta que sempre és d’agrair en qualsevol casa operística que vulgui construir un veritable projecte artístic de futur.
Fabio Biondi tampoc em sembla l’aposta més encertada per dotar d’un discurs dramàtic i romàntic a una història que no en té prou amb sonoritats nítides i lleugeresa, en cap moment vaig sentir ni emoció ni aquella grandesa que ofereixen sempre els grans concertants o les escenes culminants de les grans òperes del segle d’or del melodrama romàntic italià.
La no-producció d’Emilio Sagi és el més semblant que he vist mai a una versió de concert amb vestits carnavalescs, perquè no hi ha cap mena de dramatúrgia,, cap mena de tensió dramàtica , cap mena d’intent de fer teatre musical, un tràmit que potser no venia de gust al director asturià, que té en el seu currículum notables encerts tant operístics, com zarzuelers, de teatre musical o opereta, però aquesta producció no. No hi ha cap mena de talent.
Les Arts ha encetat amb aquesta producció la seva emissió en streamig, un encert més del teatre valencià que malgrat la precarietat que ha de viure després d’estirar més el braç que la màniga, continua tenint a banda d’una orquestra i un cor de primera, una empenta envejable.
Us deixo l’enllaç amb The Opera Platform que permet veure d’urant bastant de temps la representació del dia 1 d’abril de 2017
Gaetano Donizetti
LUCREZIA BORGIA
Mariella Devia – Lucrezia Borgia
William Davenport – Gennaro
Marko Mimica – Alfonso d’Este
Silvia Tro Santafé – Maffio Orsini
Fabián Lara – Liverotto
Andrés Sulbarán – Vitellozzo
Alejandro López – Gazella
Moisés Marín – Rustighello
Andrea Pellegrini – Gubetta
Michael Borth – Astolfo
Simone Alberti – Petrucci
Orquestra de la Comunitat Valenciana
Cor de la Generalitat Valenciana
Direcció musical: Fabio Biondi
Direcció d’escena :Emilio Sagi
Escenografia: Llorenç Corbella
Disseny de vestuari: Pepa Ojanguren
Disseny de llums: Eduardo Bravo
Palau de Les Arts, València 1 d’abril de 2017
El més probable és que l’opinió expressada avui aquí, com sempre amb tota llibertat, no sigui compartida per a molts, sobretot els que han decidit que la Devia, si o si, ho pot cantar tot senzillament perquè és una gran belcantista.
IN FERNEM LAND 
Retroenllaç: Noticias de abril 2017 | Beckmesser
Vaig veure la funció amb streaming i com parteixo bastant els teus comentaris.
No acabo d’entendre la veneració que desperta Maríella Devia en segons quins sectors i crec que tenen una base més dirigida que espontanea.
Ella sempre s’ha distingit per la seva perfecta caligrafía belcantista pero aquestes obres necessiten una rotuditat vocal i/o interpretativa de primer ordre que ella no té.
Jo mateix era als anys 80 un gran entusiasta de dos cantants veterans com Carlo Bergonzi o Alfredo Kraus que aconseguien amb el públic una comunicació fora de sèrie.
Aquest malauradament no és el cas de Maríella Devia
M'agradaM'agrada
Ella és una belcantista de manual i això és molt valuós en un moment on el belcanto no té gaires cantants que l’exerceixin. En qualsevol cas Bergonzi i Kraus també eren titllats de freds i distants, de narcisistes fins i tot.
Jo diria que Devia precisament per ser de les poques que encara canta el belcanto amb una escrupolosa adequació té aquesta munió de seguidors, potser en altres moments amb cantants més rellevants, seria una més.
M'agradaM'agrada
Aun recuerdo la BORGIA liceistica del 89 – creo-, con un excelente Kraus, una decadente ya Sutherland y unos buenos Pertusi y Martine Dupuy
A mi por algún extracto que me han pasado desde Valencia, el tal Davenport me ha parecido un tenorcito muy deficiente e insuficiente y la dirección de Biondi para ser protestada
La Devia fiel a si misma, representa el bel canto de la clásica escuela italiana ( bastante diferente de ” los inventos con agudos y sobreagudos de Dña. Edita ), aunque para la Lucrezia puede quedar insuficiente y falta de dramatismo
M'agradaM'agrada
Yo si quiero una Lucrezia no lo dudo, ni Edita, ni Mariella, ni Joana, Montserrat Caballé
M'agradaM'agrada
Por como lo describes, me parece que se sintetiza en “un churro”… pero no me desanimo y voy a mirar un poco del streaming. Gracias como siempre por todo lo que traes aqui!
M'agradaM'agrada
No es un churro pero tampoco la función del siglo como a veces parece o nos quieren hacer creer.
M'agradaM'agrada
Vaig assistir en directe a València a la representació de dissabte. Comparteixo del tot les vostres opinions: Davenport, clarament insuficient, dolent dolent; Devia, en la part final de la seva carrera, però encara manté allò que va ser. El millor per mi va ser Marko Mimica. Quant a Biondi, millor que es dediqui a tocar barroc.La seva direcció la vaig trobar molt plana. No vaig entendre gaire els cridaners i embogits bravos del públic al final de la representació, perquè no n’hi havia per tant.
M'agradaM'agrada
Devia té una legió de seguidors i quan un cantant té la sort o la desgracia de comptar amb aquests supporters sabem que aquestes coses passen, al Liceu amb la Gruberova no cal dir que ens hem hagut d’empesar coses bastant decadents rebudes amb triomfs esclatants.
M'agradaM'agrada
Després del streaming em vaig anar a escoltar a Caballé i Kraus, torno a estimar aquesta òpera
M'agradaM'agrada
jajajajajajaja, què gran!
M'agradaM'agrada
en el streaming al davenport se le abuchea discretamente y se le aplaude mucho menos que al resto. La escenografía dado que en la comunidad valenciana “estamos a la última pregunta” me pareció muy bien, quitando las medusas y el pataleo inicial. Pobre Sagi si le dicen “tens dos cents euros a vore que fas….” pues se hace lo que se puede, una propuesta minimalista pero sugerente.
M'agradaM'agrada
Yo creo que Sagi con euros es capaz de hacer cosas mñas decentes y sobrarle para una paelleta en el Cabanyal
M'agradaM'agrada
He trobat la proposta de València molt decebedora, la posta de escena ridícula i d´embalat de festa major, no m´han agradat cap del cantants excepte la Devia s´ha de tenir en compte qui pot cantar aquests rols com ella avui en dia? la màgia de la veu d´aquesta senyora malgrat el desgast per
l´edat, penseu que la Gruberova de greus res de res, La veu no té els greus però quines escales i trinos tant bonics, esclar que quan va cantar El pirata a Barcelona amb el Kunde la veu estava en molt millor estat, la senyora Caballé als 69 anys ja no podia cantar res, amb quedo amb aquella gravació de la Sutherland amb l´Aragall amb estat de gràcia per a mí es la millor Lucrezia Borgia
M'agradaM'agrada
Lo que son las cosas para mi la grabación discográfica de Sutherland-Aragall-Horne (1978)siempre me ha parecido la grabación más discutible de la soprano australiana. Dicha grabación la tuve en LP y la tengo en CD, pero no resiste la comparación con la versión RCA de Caballé/Kraus/Verrett, realizada ésta en 1966, a raíz del éxito descomunal conseguido por la soprano catalana en el Carnegie Hall en 1965 -de la cual nos ofrece jordifosal la cavatina “Com’é bello”- y que la convirtió de la noche a la mañana en la primera diva belcantista mundial, calificándola los críticos de “La Superba” (Callas era “La Divina” y Sutherland “La Stupenda”)
Joan Sutherland está mucho más convincente en la versión videográfica de 1980, gracias a la química entre ella y Alfredo Kraus, si bien como actríz roza la caricatura y su vestuario lo risible, pero la voz está sólida, a pesar de su infernal dicción -no se le entiende nada ni subtitulada- aunque los sobreagudos añadidos son innecesarios pero firmes, como siempre.
Hasta el presente -vi su “Lucrezia Borgia” en el Liceu en 1970, al lado de un principiante Josep Carreras- no he visto ni escuchado a ninguna soprano equiparable a Montserrat Caballé en ese rol.. La pureza del sonido de su voz era inimaginable, se ajustaba a la partitura no interpolando sobreagudos no escritos (que además no tenía) y sus pianísimos eran tan puros y emocionantes que el silencio del Liceu era sepulcral, para no perder ni una décima de segundo de su emisión. Por otra parte, aunque su envergadura corporal no le permitía demasiadas “virguerías”, su interpretación dramática era convincente. Yo soy algo más exigente que jordifosal, los 18 años comprendidos entre 1965 y 1983 (siendo su “Herodiade” de 1983 su ultima gran interpretación) fueron incomparables. Con anterioridad a 1965 llevó a cabo interpretaciones memorables (“Salome”, “Der Rosenkavalier”, “Armida” de Dvorak, “Arabella”, “Don Giovanni”, “Madama Butterfly”, “Manon Lescaut”…), pero su reconocimiento mundial comenzó en 1965 en el Carnegie Hall.
Mariella Devia conserva una voz sana a sus 69 años, pero aparte de un sorprendente “Die Entführung aus dem Serail” en el Teatro de la Zarzuela de Madrid en 1988 -que nos entusiasmó a todos- siempre me ha dejado indiferente, cada vez más. Nunca me ha comunicado emoción, a pesar de disponer de una voz absolutamente belcantista, muy pura en sus trinos y agudos, pero de escaso volumen, carente de zona grave, aquejada de frialdad y algo mermada como actríz (por ejemplo en “La fille du regiment” -La Scala 2002-, Ewa Podles se convertía en la reina de la función…) . Esta es mi opinión que no preciso que nadie comparta.
M'agradaM'agrada
Però la Caballé en els anys que va ser gran va deixar una petjada que dubto que Devia deixi. És simple.
Un cantant als 69 anys ha d’estar cuidant als néts i haver deixat pas a les generacions més joves.
M'agradaM'agrada
No crec que s’hagi de valorar als cantants als 69 anys. La majoria en tota la seva carrera no arribaran mai a fer el que va fer ella del 65 al 85.
Quan la Caballé cantava la Lucrezia Borgia no tenia rival i no hi ha cantant actual que l’iguali en aquest rol.
M'agradaM'agrada
BRAVO I BRAVA
M'agradaM'agrada
Si es veritat que molts aguts no estan escrits però aquell rondó final amb re sobreagut la Sr Sutherland ens deixa sense respiració, la Caballe també estava extraordinària sobretot a l’ ària come e bello…no m’agrada tant la versió de la Shuterland de 1980 la veu està mes desgastada si l ‘ Alfredo kraus, la Sra Sutherland te una dicció horrible però laCaballė quan canta no se li entėn res, si veieu la Lucrezia de la Devia a La Scala veureu com la veu a canviat
M'agradaM'agrada
Però no és tant la veu,, és més aviat plana i sobretot com que no té el registre adequat, la força dramàtica desapareix quan la veu desapareix.
M'agradaM'agrada
A mi la Sra. Caballé m’ha agradat molt però el seu esplandor es va esvaïr a partir de la temporada 82-83 quan va cantar Anna Bolena a La Scala i al Liceu i discrepo del Caballé de la Rosa va fer una mariscala bastant decadent, fins que es va atrevir a cantar la Isolda amb resultats deficients
M'agradaM'agrada
A qué “Der Rosenkavalier” te refieres? Porque el que yo cito es del 30 de mayo de 1965 (un mes después de su sensacional “Lucrezia Borgia· del Carnegie Hall) y valdria la pena que lo escucharas. Lo cantó en Glyndebourne, al lado de Teresa Zyllis-Gara, Edith Mathis y Otto Eddelmann, dirigidos por Sir John Pritchard, con la London Symphony Orchestra y ella está sensacional; existe grabación lanzada como un hito por la firma Glyndebourne. El que cantó en el Liceu en la temporada 1984/5 ya corresponde a la decadencia. Ya dije en mi comentario anterior que lo último bien cantado por Montserrat Caballé fue “Herodiade” (1983), aunque un “Don Carlo” de Orange” (1984) y una “Sancia di Castiglia” de Madrid (1992) posteriores” son más que aceptables.
M'agradaM'agrada
L’any 1985 “pas mal”
M'agradaM'agrada
Visca aquesta decadència
M'agradaM'agrada