IN FERNEM LAND

OSTERFESTPIELE BADEN-BADEN 2017: TOSCA (Opolais-Álvarez-Vratogna;Himmelmann-Rattle)


Tosca (Kristine Opolais) i Cavaradossi (Marcelo Álvarez) a baden-Baden Producció de Philipp Himmelmann Fotografia de Monika Rittershaus

Una Tosca absolutament contemporània, que grinyola i que és bàsicament inútil i eminentment lletja.

Una Tosca que té l’atractiu sonor d’una Berliner Philharmoniker  esplendorosa de luxoses sonoritats, però que no estic del tot segur que Simon Rattle hagi encertat en dotar d’un discurs veritablement dramàtic, per culpa d’un tempo esllanguit per fer-ho bonic però teatralment inoperant. La sonoritat és aplastufant però hi ha quelcom que resta credibilitat al melodrama tràgic i segurament la lentitud en el tempo emprat i la fredor conceptual de la posada en escena de Philipp Himmelmann no ajuda gens a Sir Simon, a qui trobo a faltar aquell tremp sumptuós que Karajan aconseguia amb la mateixa orquestra, per no parlar del tremp indiscutible en el Puccini d’un altre Sir actual, Antonio Pappano.

Una Tosca que té una parella protagonista de relleu. Opolais abans de cantar-la en la nova producció del MET de l’any vinent, alternant-se amb Netrebko i després d’un llunyà debut al 2013 a la ROH, llueix una veu esplèndida, però enduta per aquest distanciament escènic que ho contagia tot, fins hi tot el fossat, no acaba de colpir tot i la correcció sense màcula. Marcelo Álvarez per la seva part fa esforços notoris per dotar al seu Cavaradossi de més distinció del que és habitual en el tenor argentí. En aquest sentit suposo que la tasca de Simon Rattle és decisiva, però tot i la tendència a ploriquejar que sempre utilitza per intentar emocionar i un us voluntariós de les mitges veus, no sempre reeixit del tot, la seva intervenció no sobrepassava aquesta correcta, pulcra i asèptica interpretació que ho envaeix tot i a tothom.

Scarpia havia de ser Evgeny Nikitin, que ja era tot un risc, però ha acabat sent Marco Vratogna, que és tota una provocació tenint en compta que l’entrada més barata costava 59€ i la més cara 360€ (quasi com el Chénier del Liceu) i jo crec que el públic de Baden-Baden es mereixia una mica més d’esforç per part de la seva direcció artística. Tot i així per bramar obté un sonor èxit.

Peter Rose és un sorprenent Sagrestano i Alexander Tsymbalyuk un episòdic Angelotti.

El cor, sempre amb vestits masculins (La Traviata de Decker a Salzburg ha creat escola) està contundent en un Te Deum més propi de l’església de la Cienciologia que no pas d’una església que grinyola en la concepció global.

No cal dir que totes les acotacions del llibret no pinten res en aquesta proposta, ni els occhi negri de Tosca, ni Napoleó, ni pastoret bucòlic a la matinada romana, ni molt menys l’afusellament o el salt al buit de Tosca, però no faré cap spoiler. Giuro! La producció no s’ho mereix, Una “schifezza” més.

Giacomo Puccini
TOSCA

Kristine Opolais (Floria Tosca)
Marcelo Álvarez (Mario Cavaradossi)
Marco Vratogna (Baron Scarpia)
Peter Rose (Il Sagrestano)
Alexander Tsymbalyuk (Cesare Angelotti)
Peter Tantsits (Spoletta)
Douglas Williams (Sciarrone)
Walter Fink (Un carceriere)

Philharmonia Chor Wien, Cantus Juvenum Karlsruhe
Directors del dor: Walter Zeh, Anette Schneider
Berliner Philharmoniker
Direcció musical: Sir Simon Rattle

Direcció d’escena: Philipp Himmelmann
Escenografia: Raimund Bauer
Disseny de vestuari: Kathi Maurer

Festspielhaus Baden-Baden, 17-04-2017

Opolais, no aquí, serà una Tosca remarcable, com és una Butterfly i una Manon Lescaut remarcable, però no n’hi ha prou amb una orquestra de somni i aquest streaming pasqual n’és la prova.

Un comentari

  1. Retroenllaç: Noticias de abril 2017 | Beckmesser

  2. Gador

    Totalmente de acuerdo.
    No había escuchado una Tosca tan fría en mucho tiempo. La falta de química entre los cantantes, supongo que propiciada por la estupida puesta en escena, arruino la opera en su conjunto. Una lastima. Como comenté en Facebook una versión muy alemana de una opera muy italiana donde el drama, la pasión y el sello indiscutible de Puccini brillaron por su ausencia.

    M'agrada

    Respon
  3. SANTI

    No crec que acabi caient en la temptació ans lliuteu-nos de qualsevol Himmelmann, Amen.
    De totes maneres tampoc em tempta Rattle dirigint Puccini, per tant esperaré l’opció MET, que segur oferirà més garanties a Opolais.
    Malaguanyat apunt 😦

    M'agrada

    Respon
  5. marcozincone

    Gracias Joaquim por tu comentario, pero por una vez discrepo en el juicio de la puesta en escena: es fria y modernisima, sin duda, pero no más moderna que la Semiramide o la Salomé que nos hicieron tragar en el Liceu, y sin duda más acertada que la terrible Tosca con Nelly Miricioiu que nos dieron hace unos años. Al contrario, me parece bastante respetuosa del texto, aunque ver una Tosca vestida a la moda de hoy sea algo chocante. En cuanto a las voces, no voy a desviarme ni un ápice de lo que dices.

    M'agrada

    Respon
  7. Franco Calenco

    Vista, con pazienza sempre più scarsa mano mano che si procedeva, sul satellite. La Tosca diretta da Karajan nel 1988 e nel 1989 a Salisburgo era quanto mai tradizionale, visivamente piuttosto scarna e non propriamente memorabile. Ma, nonostante la disastrosa presenza di Fiamma Izzo d’Amico (con Luis Lima, nel 1998) e Josephine Barstow (con Pavarotti, nel 1989) era di un livello stratosferico, rispetto a questa schifezza propinata a Baden-Baden. Su Opolais e Alvarez siamo d’accordo, ma Puccini in orchestra non c’è proprio, e l’allestimento è di un insulsaggine paragonabile solo a quella dell’ultimo desolante Ring di Bayreuth. Spero di non dover più assistere a spettacoli di un tale livello per molto, molto tempo!

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari