Sonja Yoncheva a la sala Philharmonie de París, 18 d’abril de 2017

Sonja Yoncheva a la sala Philharmonie de París, 18 d’abril de 2017

Sonja Yoncheva a la sala Philharmonie de París amb Academia Montis Regalis i Alessandro de Marchi 18 d’abril de 2017

Avui us parlo del streaming que el passat 18 d’abril va oferir en Canal Medici des de la sala Philharmonie de Paris (era realment el lloc adequat?) del concert celebrat a l’entorn de Purcell, Rameau i sobretot Handel,, que va tenir com a protagonista a la soprano Sonya Yoncheva i l’Academia Montis Regalis Orchestra sota la direcció d’Alessandro de Marchi.

Farà qüestió de tres mesos va sortir al mercat un disc de la diva búlgara amb la mateixa orquestra i director, dedicat integralment a Handel i que per el que he llegit, i el que he escoltat una mica, no ha estat rebut de manera gaire entusiasta i si he de jutjar per el resultat d’aquest concert que també afegeix obres de Rameau i Purcell, ho entenc perfectament, perquè Yoncheva no em diu res, no em fa sentir res, no m’emociona gens, ni tan sols m’enlluerna amb la seva veu i mitjans en un repertori on tantes han deixat meravelloses i colpidores versions.

Yoncheva a més a més, vol ser original i versionar i aleshores l’estil és poc definit, imprecís i decididament erroni i erràtic, No aguanta cap comparació amb cantants segurament menys dotades que ella, però molt més adequades amb la tècnica i la seva utilització a favor d’una interpretació, bella, intel·ligent i mestrívola.. No és el cas i l’avorriment es materialitza ben aviat i ja no em va abandonar, ans al contrari, hi ha moments que s’incrementa per la poca substància de la interpretació dramàtica, on potser creu que intentant fer-ho bonic ja n’hi ha prou i com tot, sense una interpretació dramàtica del que es canta, també en el repertori barroc tan carregat d’emocions tràgiques com de melodies colpidores i bellíssimes, s’acaba avorrint a l’auditori.

Yoncheva a vegades sembla una aprenent, una noia que comença i que ha d’aprendre encara les primeres lliçons d’estil, és incomprensible que una cantant de la seva categoria resolgui d’una manera tan poc distingida una ària com “Tornami a vagheggiar” o que hagi comprés tan malament una ària com  “Se pietà” on no és estat capaç d’emocionar-me en cap moment, ni tan sols un intent de calfred, res,

Un altre exemple de malbaratament artístic és l’aproximació epidèrmica que fa del trasbalsador lament de Dido d’Henry Purcell, que tanca oficialment el concert i que a banda que no hagi estat escrit per la seva vocalitat, no és capaç de vestir amb la senzilla i enorme dimensió tràgica d’una de les melodies més belles mai escrites. L’aplaudeixen no molt, moltíssim.