El novembre de 2012 René Jacobs i la Akademie für Alte Musik Berlin van visitar el Palau i ens van deixar una memorable versió de Zauberflöte, amb un equip de cantants digníssims. Un any més tard i amb la Freiburger Barockorchester, el director belga va tornar a signar una nit memorable amb una versió esplèndida de Le nozze di Figaro. L’equip vocal digne i com en la Zauberflöte de l’any anterior, amb algun nom que sobrepassava la correcta mitjania. El mes de maig de 2015 i amb la Freiburger ens va deixar bocabadats amb un Don Giovanni majestuós per aquell concepte dramàtic global que feia com en les altres tres ocasions que un equip vocal correcte brillés. Un miracle o pura màgia “jacobiana”.
Certament i això ho sap tothom, els cantants que van de gira amb en Jacobs, no són primeres figures i potser en algun cas ni segones figures, però el director i les seves intenses versions els convertien en molt millors del que potser eren.
Amb aquesta esperança vaig assistir ahir al Palau, amb ganes de que el colofó mozartià de René Jacobs a Palau 100, estigués a l’alçada de les tres cites anteriors. Del sextet solista, només coneixia als habitual Sunhae Im i Marcos Fink, ella ja va ser Papagena, Zerlina i ara Despina, ell va ser un sorprenent Sarastro, Bartolo i Antonio a Le nozze i un justet Leporello a Don Giovanni. Robin Jophannsen (Fiordiligi), Sophie Harmsen (Dorabella), Christian Senn (Ferrando) i Mark Milhofer (Guglielmo) van ser la resta de protagonistes i tots plegats també van ser el motiu per el qual i malgrat la devoció que sento per les direccions mozartianes de René Jacobs, que amb la primera part ja en tingués ben bé prou i marxés sense cap recança cap a casa.
Crec que aquesta vegada a Palau 100 no l’hi ha sortir bé la jugada i de tant abaixar el llistó esperant que la genialitat de Jacobs salvés els mobles, va fer que amb cantants més que discrets, discretíssims, no s’aconseguís allò que en les altres ocasions va ser possible. És clar que en les tres representacions esmentades hi havia noms més engrescadors, sobretot en la vessant femenina com: Alexandrina Pendatchanska, Birgitte Christensen, Rosemary Joshua, Sophie Karthäuser, Anett Fritsch, Miah Persson, Inga Kalna, Anna Grevelius o Isabelle Druet, mentre que entre els senyors varem comptar amb noms com Pietro Spagnoli, Daniel Schmutzhard o Topi Lehtipuu.
Ahir l’esperit revolucionari, dramàtic, inquiet, diria que fins i tot explosiu de Jacobs hi continuava sent, i aquell finale primo espurnejant va estar a l’alçada de les nits glorioses, però en cap cas de les grans àries i números concertants del primer acte, hi va haver cap mena de distinció a l’alçada de la genial direcció. Direcció que també va trigar una mica a esclafar-se, però que me’n guardaré prou de trobar-li pegues. Ara bé, si algun cantant del Viñas es presenta amb “un’aura amorosa” com la cantada per Christian Senn o un “Come scoglio” com el cantat per ahir per Robin Johannsen, no passen l’eliminatòria.
Mozart més que gran és grandiós, possiblement per això i en un cicle com Palau 100, amb un director planetari com Jacobs a sobre l’hemicicle i al capdavant d’una orquestra estratosfèrica com la Freiburger, no ens podem resignar a aplaudir unes interpretacions tan poc distingides, tan insuportablement vulgars, amb veus minúscules o gastades, discretes o directament insuficients. Nosaltres no ens ho mereixem i sobretot Mozart tampoc.
No cal que us digui que si voleu escoltar a tres senyores enlluernant el firmament mozartià mentre canten el Così, podeu anar a la gravació de Sir Colin Davis on trobareu a la Caballé, la Baker i la Cotrubas, en estat de gràcia, i fins i tot si aneu a la gravació de Jacobs trobareu a Véronique Gens i Bernarda Fink, que estan esplèndides. La llista de cantants que han honorat aquesta difícil partitura és immensa i ahir mentre m’avorria sobiranament intentant trobar una guspira de geni vocal enmig de tanta vulgaritat em va venir al cap una llista de reclinatori. No cal dir que el darrer repartiment del Liceu va ser notòriament superior a aquest saldo que ens va encolomar Palau 100 de la mà de René Jacobs, motiu suficient per marxar a la mitja part, cosa que feia anys i panys que no feia. No vaig ser l’únic.
IN FERNEM LAND 
És una llàstima, és una gran obra.
A veure si la programen aviat per aquí, i si no és molt demanar, que sigui digne d’escoltar…
M'agradaM'agrada
Precisament perquè és una gran obra, perquè el director i perquè el cicle era Palau 100, no precisament econòmic, em va molestar tant que els cantants fossin tan discrets.
M'agradaM'agrada
Doncs en el segon acte, els cantants s’han entonat una mica. Tampoc no gaire, i més ells que elles.
M'agradaM'agrada
No és suficient per a mi. Entonar-se una mica vol dir que no van estar a l’alçada, al menys a l’alçada que jo exigeixo.
M'agradaM'agrada
Tro o molt bè que es marxi a la mitja part,però no molt avans d’acabar
M'agradaM'agrada
Aixó segurament era degut a la manca de tacte de la direcció del Palau, que en una òpera tan llarga hagués hagut d’avançar l’hora d’inici, sortir passada la mitjanit no és un horari acceptable.
M'agradaM'agrada
No fuimos los únicos en marcharnos, fueron muchos, incluso una señora que salía delante nuestro creía que había terminado la ópera al finalizar el primer acto…, o al menos esa fue la excusa para huir. Mi aburrimiento fue supino. Nunca o casi nunca he escuchado un reparto de tan baja calidad. Las voces de Fiordiligi y Despina se confundían y parecían coristas de tercera fila y la Dorabella de mezzo tenía lo que yo de soprano ligera. Por lo que respecta a Jacobs no me recordó al gran director de “Die Zauberflöte” y “Le nozze di Figaro” (no pude asistir al “Don Giovanni” por imperativos). El sonido de la orquesta era limpio y los tempi a mi me parecieron algo lentos, pero quizás es sólo una apreciación mía.
Qué desastre de “Come scoglio” y “Un aura amorosa”, por no citar el hermoso dúo de entrada de Fiordiligi y Dorabella “Ah, guarda sorella” del que tenemos referentes que están en la mente de todos.
Mozart no se merece este “bolo”. No sé cómo sería el segundo acto, pero de verdad que me importa poco.
M'agradaM'agrada
En les altres òperes mozartianes que Jacobs va fer al palau, sempre hi havia alguna figura i el nivell vocal era més alt, quelcom que gràcies a jacobs encara els feia créixer més, però en aquesta ocasió no ni va haver cap i el director per molt que s’esforcés no va ser capaç de fer lluir la part vocal.
M'agradaM'agrada
La segona part feia pena per les desercions a la sala i segons el meu punt de vista ni Mozart, ni Jacobs s’ho mereixien. Les veus varen trigar a esclafar-se però a la segona part varen millorar moltíssim, especialment els homes.
Aguantar gairebé tres hores de música pot costar de vegades, sobretot entre setmana, per això entenc que el cansament pugui més que esperar al final en alguns casos, no obstant ahir no crec que estigués justificat marxar a la mitja part.
Evidentment és qüestió de gustos. Jo no em penedeixo gens ni mica d’haver-me quedat fins al final.
M'agradaM'agrada
Si els cantants haguessin estat a l’alçada no hagués marxat ningú, i només era dilluns.
Començar a quarts de nou no ajudava gens ni mica i per tant si a una òpera només se salva la part orquestral i les veus esdevenen una massa amorfa de mediocritat es fa difícil mantenir al públic interessat. les desercions s’expliquen amb facilitat.
M'agradaM'agrada
Pues me alegro de habermela perdido, es una de mis obras favortias de todos los tiempos y Jacobs me tiene enamorado con sus versiones…hubiera sido una decepcion memorable, y mas despues de haber asistido a una Pasion segun San mateo sublime hace unos dias
M'agradaLiked by 1 person
Quizás te hubiera gustado, yo solamente puedo hablar por mi.
M'agradaM'agrada
Em va agradar i la vaig gaudir com poques vegades. A la meva opinió, René Jacobs, bon coneixedor de Mozart, ens va delectar amb una versió de l’òpera “Cosi fan tutte” esplèndida, brillant, marcant en tot moment la grandiositat del compositor salzburgés.
El més important i destacable per a Jacobs és el conjunt en general, la interpretació musical de tot un equip, i això ho perceps en el treball del director.
M'agradaM'agrada
El conjunt vocal no era admissible i molt inferior a les edicions anteriors. Está clar que el director és primordial i en aquest sentit Jacobs v aestar espléndid, però sense cantants capaços d’estar a la seva alçada desmereix molt el resultat final, motiu per el qual no vaig malbaratar el meu temps senzillament perquè Jacobs fos el director. Ja tinc una edat per poder fins i tot blasfemar educadament, és clar..
M'agradaM'agrada
No hi vaig ser, ni tampoc conec l’òpera a fons. El que si que aprecio és que al blog es puguin expressar opinions contraposades amb tota naturalitat i que ningú pretengui convèncer als demés. Sembla que això és un bé que escasseja cada cop més.
Enhorabona al blogger!
JordiP
M'agradaM'agrada
T’ho agraeixo, però com hauràs vist hi ha hagut comentaris fins i tot ofensius per aquells que no voilen acceptar la diversitat i pluralitat.
M'agradaM'agrada
És veritat….em vaig quedar una mica sorprés de la deserció a la segona part. Ara bè, tambè hem de tenir en compte les hores que eren. La informació del Palau deia que l’espectacle durava aprox. 200 min. Vaig estar dubtant d’anar amb els Ferrocarrils. L’últim tren a Sant Cugat era a les 24.00h. En realitat tot plegat va durar 3.h 45″…jo vaig fugir sense aplaudir, dons l’última part estava més pendent dels meus sogres que em feien de cangur que en altre cosa. Pero crec que jo no vaig se l’únic, perque va haver una estampida general. Jo, que no sóc ni tant sols un diletant amb el tema dels concerts de música clasica em va semblar tot una mica com el tema de l’obra que és podria titular “cadaescú amb lo seu” .
M'agradaM'agrada
Si marxa molta gent és que hi ha alguna cosa que no acaba de rotllar, no pot ser fruit de la paranoia dels amargats,
M'agradaM'agrada
Celebro que mejorara la interpretación vocal en la segunda parte para bien de quienes se quedaron. Yo no debía tener el día, ni ninguno de los múltiples asistentes que nos fuimos. El disfrutar o aburrirse es muy subjetivo. Yo disfruté muchísimo con el concierto del domingo de la Orquesta Camera Musicae, con el “Eugene Onegin” del sábado y con el recital de Enric Martínez Castignani/Alba Ventura del viernes, ayer me aburrí terriblemente. Voilà!
M'agradaM'agrada
Jo també crec que, moltes vegades, tenir el dia (o no), és cabdal per gaudir (o no) de la funció. Si el bunyol és molt gran, o si la excel.lència és incontestable, doncs hi ha poc a fer: gaudeixes o t´avorreixes tinguis el dia que tinguis. Però si hi ha uns mínims sense arribar a la perfecció palmària, ja comencen a jugar molts altres factors: aquest mal de queixal em mata, que bé que per fi s´ha acabat l´auditoria, no entenc com m´han pogut multar, de veritat que m´ha dit que m´estima?,…
M'agradaM'agrada
Quan tens totes aquestes qüestions al cap sent René Jabobs l’oficiant és que l’escolania no està fina
M'agradaM'agrada
No són concerts comparables. Cal posar el llistó i l’objectiu a diferents nivells.
M'agradaM'agrada
Yo me quedé hasta el final pero estoy contigo, de todos los Mozart de Jacobs en el Palau, este ha sido el más flojo, no sólo por los cantantes.
M'agradaLiked by 1 person
Jo crec que els cantants hi feien molt o per a ser mñés acurats, molt poc
M'agradaM'agrada
Qué lástima tener que alegrarse por haberlo perdido! Pero así es…
M'agradaM'agrada
Ja veus que no és una opinió equànime
M'agradaM'agrada
Comparteixo l’opinió de’n JordiP, que carai tothom pot expressar-se lliurement només faltaría, ara bé hi han coses que són de llibre com 2 + 2 són 4. No hi vaig ser entre d’altres coses perquè el Così no es Sant de la meva devoció.
Avui espero gaudir escoltant i veient per primera vegada i al cinema l’opera Sniegurochka d’en Rimski-Korsakov, totalment desconeguda per mi, en directe des de l’òpera de París.
M'agradaM'agrada
Aviat comentaré la meravellosa òpera de Rimski.
M'agradaM'agrada
Pues vaya, qué plan. Eso no se hace con “Cosí fan tutte” ni con Mozart.
Una, aparte, recomienda la versión de Solti con esas dos hermanas que son Pilar Lorengar y Teresa Berganza. 🙂
M'agradaM'agrada
Si partes de semejantes cantates ya te aviso que la decepción hubiera sido enorme
M'agradaM'agrada
Reconec que “Così fan tutte” no és de les meves predilectes i també coincideixo que l’equip vocal no era res del altre món, però jo sí em vaig quedar fins el final. Només per l’orquestra, crec que ja va valdre la pena, tot i que vaig disfrutar molt més els anys anteriors. I no diguem amb la sublim Passió de fa pocs dies!
Certament, molta gent va prendre la mateixa decisió que en Joaquim, perquè a la segona part va quedar el Palau mitg buit.
M'agradaM'agrada
No és normal aquesta deserció. Res més.
M'agradaM'agrada
Aquesta vegada no tenia elecció. L’abonament d’Ibercamera va fer que em saltés aquest Così.
Per cert, esplèndid concert el dirigit per Fedosseiev. El segon concert de piano de Rachmaninov molt ben interpretat per Varvara tot i que vaig trobar la direcció un xic lenta. La suite del LLac dels Cignes, en canvi, em va entusiasmar, sobretot per la creativitat del mestre que en va fer un interessantíssim arranjament mantenint la fidelitat txaikovskiana.
Crec que m’ho vaig passar millor que els que vàreu anar al Così i mira que m’agrada en Jacobs!
M'agradaM'agrada
Tenia entrades per aquest concert (invitacions( i les vaig rebutjar per anar al Palau, em sap tan greu!
M'agradaM'agrada
Com a mozartiana apasionada em va saber greu descobrir que se m’havia passat per alt la visita de Jacobs a Barcelona (encara que per una habitant de províncies que depèn del transport públic i els seus fabulosos horaris m’era IMPOSSIBLE assistir-hi), llegint la crònica d’en Joaquim ja em quedo molt més tranquil·la. Llàstima…
M'agradaM'agrada
Compte perquè ja veus que hi ha qui fins i tot em maltracta per dir el que dic.
M'agradaM'agrada
Però quin amargament! Mare meva! Una màquina del temps hauríem d’agafar per poder veure la posada en escena de les interpretacions musicals amb Mozart que era un trol de primera: fer que la prima dona semblés una gallina (ja sabeu que en diuen de les dones i les gallines), dirigir-se a les nobles de la cort (quan es dirigeix al públic) i mitjançant Guglielmo, insultar-les dient que són unes meuques sense conseqüències legals i després aconseguir que t’aplaudeixin i cobrar per l’espectacle. Això sí es mereix un bravo! Aquesta és la genialitat de Mozart, fotre’s amb tothom i riure sense parar! (la música és simplement un instrument per trolejar)
A mí l’obra em fa fer riure molt i pensava que, de fet, molts dels homes que sortien de la sala se n’anaven a fer qua a fora a esperar que la Despina sortís per demanar-li matrimoni (que aquesta forma de llençar cadires i aquells talons daurats alteren el cor a més d’un) o a sospirar al lavabo pensant en ella amb urgència que ni al segon acte es podien esperar.
Bueno, a tots els amargats que dieu que tant malament ho han fet, el pròxim cop pugeu a l’escenari perquè vamos, aquí tots els que critiquen deuen ser els millors tenors i sopranos del món, això o prendre’s la medicació pel TOC.
M'agradaM'agrada
Lamento tan profundament el to i el menysteniment del teu comentari com el cast d’aquest Cosí. Malgrat tot ja veus que t’he respectat, quelcom que tu no fas. El més normal és que hagués llençat el teu comentari a la paperera per aquesta mala educació que has gastat en mancar al respecte als que no pensen com tu.
M'agradaM'agrada
Adoro el Cosí -lletra i música- i vaig tornar a passar-m’ho molt bé.
Si que hauria preferit un cast més enlluernador (i que la dicció de la Despina fos més entenedora ja que els seus recitatius són antològics).
Mai no havia vist tan clar que, tal com diu algun estudiós de Mozart del qual no recordo el nom, Mozart ens dona la pista que en realitat les parelles estan més ben aparellades quan hi ha la juguesca (tenor-soprano i baríton-mezzo).
Vam ser els darrers a deixar d’aplaudir i em va fer vergonya però hauria cridat a saludar l’autor (música i llibret).
Vaig tornar a casa força content (tot i el mal de cames tal com diu Xavier C.). Amb taxi per allò dels horaris del tren de Sarrià.
Res a veure amb la presa de pèl del Tristany del Gergyev
M'agradaM'agrada
Jo també m’ho vaig passar molt bé. La orquestra em va encantar. Vaig entendre la obra com un tot global, independentment dels desequilibris entre algunes veus. Vaig sortir amb ganes de més i amb la sensació que “l’equip” Jacobs havia fet esforços per explicar molt bé tot el que passa.
M'agradaM'agrada
Efectivament, perquè a diferència de Jacobs, Gergiev va estar molt desmotivat i quan va veure que el desastre era escandalós es va voler posar les piles al tercer acte.
Jacobs era prou coneixedor que amb la mediocritat vocal que portava tot requeia a les seves mans i des d’un bon inici va posar el seu geni al servei de la partitura. magnífic però insuficient (per a mi)
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de abril 2017 | Beckmesser
A mi también me gusta la letra y sobre todo la música de “Cosí fan tutte”, no tanto el desarrollo argumental que encuentro que contiene situaciones algo forzadas y poco creíbles, si bien el trasfondo del tema hace pensar bastante.
Pero quiero aclarar que el público “amargado” (adjetivo que considero poco adecuado para rebatir una opinión) no tiene por qué saber cantar para asistir a un espectáculo, paga -a no ser que vaya invitado- para que lo que le ofrezcan le satisfaga y si no le satisface tiene todo el derecho de sentirse estafado. En esta ocasión este ha sido mi caso. Celebro que hubiera quien saliera complacido de este “Cosí”, este es el objeto que persigue quien se desplaza de su domicilio para asistir a un espectáculo artístico, pese a todos los inconvenientes que pueda sufrir por horario, movilidad, escasez económica, etc…
El domingo pasado -cuántos mozartianos presentes en este “Cosí” asistieron?- la presentadora del estupendo concierto de la Orquesta Camera Musicae indicó -quizás no utilizo las palabras exactas- que el Arte tiene tres finalidades: deleitar, conmover y enseñar. Pues bien yo no me sentí ni deleitado, ni conmovido ni me enseñaron nada que yo pueda considerar que no conozco, más bien todo lo contrario.
M'agradaM'agrada
En lugar de “objeto” quise decir “objetivo”. Me he dado cuenta al releer el comentario. Pido excusas.
M'agradaM'agrada
Y en la última frase me refiero al “Cosí fan tutte” del lunes. Lo aclaro por si alguien considera que me contradigo respecto al magnífico concierto del domingo pasado.
M'agradaM'agrada
Me gusta mucho la expresión y la considero acertadisima eso de deleitar, conmover y enseñar.
Gracias por comentarlo. Un placer tener estos interlocutores en este blog.
M'agradaM'agrada
En una versió en forma de concert el mínim que es pot exigirr és que el cantants siguin bons, el director musical no pot ser la vedete
M'agradaM'agrada
També.
M'agradaM'agrada
Estic una mica perplex…ara resulta que una orquestra de bolo com Càmera Musicae, que s’ha carregat les altres orquestres del panorama amb la seva política de reventar preus i un director immens com a comercial però incapaç de fer una nota de música son molt mes interessants que la Freiburger Barockorchester , la qual ni s’anomena, i un director amb un concepte musical i dramàtic a anys llum de tots els mortals. Desconec si hi ha interessos o es una percepció personal pero si volem ser seriosos una cosa es fer música i un altra cosa fer notes una darrera l’altra. Endavant amb el bloc!
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb el seu comentari. Difícil entendre que es pugui comparar l’orquestra Camera Musicae amb el refinament, potència i brillant musicalitat de la Freiburger + la direcció de Jacobs. L’any passat vaig sentir un programa mozartià de l’OCM i vaig sortir prou decebut, i fins i tot una mica indignat del nivell, diguem-ne justet, que van oferir. Aquesta vegada no he pogut assistir al Cosí (sí que ho vaig fer a les anteriors sessions de Jacobs i vaig sortir entusiasmat), però crec que tant comentari negatiu vers els cantants rau, como sovint passa, en l’obsessió pel divisme i l’oblit que les operes del S. XVIII són espectacles totals en les que l’expressivitat, la teatralitat i la imbricació àgil d’àries i recitatius són essencials per assolir una obra mestre. I en això Jacobs és gaire bé insuperable.
M'agradaM'agrada
No he vist comaparança per part de ningú.
No estic d’acord amb aquesta apreciació sobre l’òpera al segle XVIII, al menys pel que fa a Mozart, extraotdinàriament exigent quan tenia cantants a l’abast capaços de superar les exigències temibles de molts dels seus rols. El conjunt sempre és desitjable però quan els solistes han de superar proves a l’alçada de les àries de Fiordiligi, Dorabella, Ferrando o Guglielmo, aleshores el conjunt, com va ser el cas, només demostra la poca traça de programar una òpera com aquesta,, en un cicle amb entrades a preu de luxe, amb uns solistes de provinciana categoriamalgrat la importància del director i orquestra. Aquesta vegada Jacobs ens va donar gat per llebre, pel que fa als cantants.
Fins i tot en el cas que en l’època de Mozart els cantants no tinguessin cap mena de importància, quelcom que no era així perquè Mozart els exigeix molt a nivell vocal, tècnic i expressiu, potser va pensar que un dia s’interpretaria de manera magistral i com que en tenim proves fefaents que això s’ha arribat a aconseguir, no entenc que ara recorrem a l’excusa de la veritat historicista, que ningú pot saber, per defensar uns cantants que sense Jacobs ens semblarien impropis
M'agradaM'agrada
Por lo que a mi respecta no comparé para nada una orquesta con la otra, sino que en un concierto disfruté mucho, incluso lloré con el “Cant dels ocells” -cosa que me sucede rara vez- y en la ópera concertada me aburrí tremendamente, siendo un título que conozco muy bien y dirigido por un maestro al que le debo dos Mozarts extraordinarios en el Palau (“Die Zauberflötte” y “Le nozze di Figaro”, a “Don Giovanni” no pude asistir ni a la reciente Pasión), pero este “Cosí…” se me hizo insoportable. Es mucho más ecuánime adjetivar con prudencia porque en este mundo no hay nadie, no ha habido ni habrá a años luz de los mortales, en todo caso sólo Dios. Y en cuanto a seriedad sobre música dudo que a mis 78 años -y de ellos 63 envuelto de música por todas partes en todo momento y habiendo visto y escuchado de todo- alguien que me conozca me lo pueda discutir..
Un saludo.
Fede
M'agradaM'agrada
No hace falta que se disguste. Es solo una opinión. Saludos.
M'agradaM'agrada
Com que jo no he parlat del que esmentes no puc rebatre el teu comentari però crec que en cap cas s’ha comparat un concert amb un altre.
A vegades un concert et dona molt perquè n’esperes poc i al contrari d’un altre que n’esperes molt et decep.
Precisament perquè amb Jacobs i la Freiburger hem viscut moments inoblidables, aquest Così en a mi em va semblar altament decebedor perquè les òperes de Mozart no poden passar amb mitjanies vocals i la tasca de conjunt sempre és excel·lent fins que no arriba un “Come scoglio” on el conjunt poc et pot salvar de les brillants exigències en la que Mozart sotmet a Fiordiligi
M'agradaM'agrada
Crec que estem d’acord.
Tan sols posàvem de relleu que sembla que hi ha dues apreciacions diferents, una molt exigent amb Jacobs i una molt complaent amb OCM. Si apliquem l’exigencia emprada en Jacobs a la OCM ens trobem amb una orquestra que no te el nivell (jround deia “justet” sent benèvol) del que un espera escoltar en un Palau de la Música (mes enllà que ens pugui emocionar) pero llegint la critica sembla que sigui l’Orquestra de Lucerna…i serà que no. La música es comunicar i no te res a veure amb solistes famosos i marketing i una manera d’interpretar rutinària i sense estil i personalitat (justament el contrari de Jacobs). Salutacions.
M'agradaM'agrada
En primer lloc el nivell de l’OCM està evolucionant positivament. Mai diria que és una orquestra adotzenada i hi ha moltes ganes de millora i s’impliquen molt, quelcom que s’agreix perquè si bé és cert que encara no tenen una personalitat pròpia, l’evolució és bona i alguna cosa deu tenir a veure el mestre Grau que també està evolucionant amb l’orquestra, quelcom que ens hauria d’alegrar, primer perquè dóna oportunitat a musics de casa a fer-se i després perquè també dóna visibilitat a territoris tan valuosos com la centralista Barcelona. Si l’aposta des de la conselleria fos sincera, forta i decidia, s’hauria de fer de les orquestres perifèriques, com l’OCM, la Julià Carbonell o la GIO orquestres importats com ho són les angleses allunyades de Londres, per no parlar de les alemanyes. És clar que també caldria que les barcelonines tinguessin més nivell.
I per no insistir més, a Jacobs també se li ha d’exigir que l’equip vocal tingui el nivell dels solistes orquestrals, De què em serveix que l’oboè faci un solo meravellós si després l’aura amorosa no està al nivell?. Parlem de conjunt però no acceptaríem en cap cas que l’orquestra fos mediocre encara que el director fos meravellós, per tant no sé perquè Jacobs, a qui les discogràfiques si que exigeixen que el conjunt tingui un nivell vocal d’alçada quan les grava, ens encolomi un conjunt així, quan en l’època de l’estrena els principals solistes eren el bo i millor.
M'agradaM'agrada
No tots els que se’n van anar eren per aburriment o decebuts, molts i dic molts van ser perquè perdien l’últim tren o metro, com el cas dels meus amics o coneguts, persones que estaven gaudint del concert.
M'agradaM'agrada
Segurament si, com molts que es varen quedar segur que no estaven tan satisfets com tu.
M'agradaM'agrada
Esta clar que tenim apreciacions diferents sobre la OCM i les orquestres del nostre país. Això es molt saludable. Jo no veig cap evolució sinó la constatació que manquen persones amb capacitats musicals i carisma per liderar les orquestres. Necesitem mes músics i menys negociants. Sota el meu punt de vista amb ganes de millora no hi ha prou. Perque una orquestra funcioni calen dos coses: músics de qualitat i un bon director. De músics per sort en tenim malgrat pateixen unes condicions laborals lamentables. De directors, la cosa canvia. Gent que mou les mans, diu quatre frases rutinàries i juguen a canviar cromos amb jo et convido a aquest concert i tu em convides a mi…els que vulguis. Parlar de orquestres angleses i alemanyes ens queda tan lluny….tot arribarà. Bona nit.
M'agradaM'agrada
Segurament no són tan diferents, però les meves ganes poden més que el teu poc estimulant pessimisme. Venint d’on venim que el territori s’ompli d’orquestres ja és bo, que després cal fer molta feina, està clar i hi ha directors del país per aquests mons de Déu que podrien tornar si els oferim plataformes estimulants. Tot depen de la política cultural d’un país amb aspiracions, ara per ara, petites.
M'agradaM'agrada