Després d’alguns intents no reeixits com una òpera basada en Die Laune des Verliebten de Goethe o Die Hochzeit (les noces) en la que va començar a treballar-hi en ferm l’any 1832 i sobretot després de l’estrena d’obres tan interessants com poc transcendents a l’historia de l’òpera com són Die Feen (Les fades, 1833) que no va ser mai interpretada en vida del compositor, Das Liebesverbot (La prohibició d’estimar, 1836), que no va superar la nit de l’estrena i  Rienzi (1842) el seu primer gran èxit i que s’emmiralla més en l’idolatrat i posteriorment odiat Giacomo Meyerbeer que no pas en la revolució musical que ben aviat saccesajaria el món musical, Richard Wagner pren el llibre “Memoires des Herrn von Schmabelewopski” escrit l’any 1834 per Heinrich Heine com a relat per a construir el llibret del que acabaria sent Der Fliegende Holländer (L’holandès errant), malgrat que la llegenda de l’holandès és freqüent en la literatura nòrdica que Wagner coneixia perfectament.

Wagner va utilitzar la traumàtica experiència personal d’una tempesta marítima viscuda en la travessa marítima entre Prússia i Londres l’estiu de l’any 1839 amb el refugi a la costa Noruega per reflectir-la en l’exaltada partitura, així com el cants dels mariners, L’experiència  es va convertit en un llibret entre 1840 i 1841 en l’estada que el compositor va fer a París, on per qüestions econòmiques imperiosament urgents, Wagner va vendre el llibret de l’holandès al teatre de l’òpera parisenc per 500 francs, però per a la música la institució francesa va humiliar al jove Wagner (26 anys) dient-li que per la música ja disposaven de compositors a la casa. El llibret que va ser musicat per Pierre Dietsch, director del cor de l’òpera parisenca i organista i  es va estrenar amb el títol de Le Vaisseau fantôme, a l’Opéra l’any 1842. Minkovsky i els seus Les Musiciens du Louvre la van recuperar i van gravar-la per a Naïve en companyia de la que coneixem de Wagner, en un àlbum interessantíssim de 4 CD’s. Ens ho explica el propi Minkovski

La posterior utilització de El vaixell fantasma com a títol també per a l’òpera wagneriana es deu a aquest fet, on a França, Itàlia i també a casa nostre es continua utilitzant tot i que sortosament cada vegada menys.

L’òpera es va estrenar l’any 1843 a Dresden on Wagner havia obtingut amb Rienzi el seu primer gran èxit (hi ha qui diu que no va tornar a tenir un èxit a les seves estrenes com aquell), Va ser per la versió de Dresden que Wagner va subdividir l’òpera en els tres actes que posteriorment i com la veurem en el Liceu, es van unir tal i com volia inicialment el compositor.

Wagner va retocar la partitura posteriorment, sobretot l’orquestració. La versió definitiva es considera la de 1860.

La versió original està escrita en els tres actes sense intervals, units per els preludis orquestrals. El tema de la redempció no tanca el tercer acte ni tampoc l’obertura inicial. La balda de Senta té una tessitura més aguda (La menor/Do major). Per a l’estrena va haver de retocar els finals de cada acte sense enllaçar els actes i va canviar la tessitura de la balada de Senta per tal de que la soprano que la va estrena la pogués cantar més còmodament (Sol menor/Si bemoll major), L’any 1860 va canviar el final de l’obertura i va afegir l’arpa per acompanyar el catàrtic motiu de la redempció, motiu que també va afegir pel final del tercer acte.

A Bayreuth no es va representar fins l’any 1901 i la versió original de l’estrena es va interpretar per primera vegada al turó verd en l’edició de 1959, dirigida per Wolfgang Sawallisch i amb la Senta de Anja Silja que va cantar la versió en la tessitura original.

Der Fliegende Holländer representa un salt importantíssim  en la concepció wagneriana del drama musical tot i preservant en certa mesura els esquemes de l’òpera romàntica alemanya, amb la utilització d’elements folklòrics tant en el cor dels mariners, com en el cant de les filadores o el tractament dramàtic de personatges secundaris ancorats en la tradició com Erik o Daland, el tenor i el baix quasi belcantistes, patètic el primer i quasi còmic el segon. La mateixa estructura discursiva es pot definir en números musicals tancats, si bé Wagner els desenvolupa de manera variada i complexa i sobretot els acaba enllaçant.

1. Obertura
2. Introducció, cançó del mariner
3. Ària de l’holandès
4. Escena i duo de l’holandès, Daland i cor
5. Cançó de les filadores
6. Balada de Senta
7. Duet de Senta i Erik
8. Duo de Senta i l’holandès
9. Cor de mariners
10. Cavatina d’Erik
11. Final

L’imponent obertura mostra per primera vegada la utilització de temes melòdics més que no pas dels famosos leitmotiv wagnerians que tant utilitzarà i desenvoluparà anys després en el Ring. Aquí es tracta bàsicament de tres melodies: la de l’holandès, la de la redempció per amor (obsessió wagneriana) i la dels mariners norueccs,, Són temes associats als personatges, a les situacions dramàtiques i fins i tot a les atmosferes i climes psicològics, però que no tindran variacions i protagonisme per part de solistes orquestrals com si succeirà a la Tetralogia. No cal dir que la descripció d’un mar enfurismat atorga ja des d’un bon inici a tota la partitura, d’un destacat caràcter marí que ho impregna tot.

Vocalment l’obra presenta la novetat del tractament vocal de l’holandès, una part dramàtica ideal per a un baix-baríton que haurà de combinar la part declamada amb la pròpiament cantada en el que és sense cap mena de dubte un banc de proves pel futur desenvolupament vocal dels personatges del drama wagnerià. També el personatge de Senta a partir de la seva balada a l’inici de l’acte central esdevé un desenvolupament vocal entre el cantant i el declamat per donar més força a un personatge transcendent que renuncia a l’amor d’Erik al que estima, davant la missió passional a la que se sap predestinada per salvar l’holandès. Són dos personatges totalment wagnerians que sobrepassen la trivialitat de la resta, encara massa subjectes a convencionalismes dramàtics i també musicals. Senta està per sobre del sentimentalisme amorós que podria lligar-la de per vida a Erik, però mai a l’holandès, la seva missió redemptora, el destí assenyalt per a ella ens apropa el que esdevindrà pocs anys a venir la immensitat amorosa de Tristan und Isolde.

SINOPSI ARGUMENTAL

Acte 1er
En el viatge de retorn, el capità Daland s’ha vist obligat a buscar refugi per al vaixell en un port. Deixa el comandament al seu timoner, i tant ell com la resta de la tripulació es retiren. (Cançó del timoner: “Mit Gewitter und Storm”) El timoner s’adorm. Un vaixell fantasmagòric apareix per la popa, empès per la mar contra la nau de Daland, les cadenes mantenen els dos vaixells units. Mans invisibles recullen les veles. Un home pàl·lid, vestit de negre, amb una espessa barba negra, apareix en terra ferma. Lamenta el seu destí. (ària: “Die Frist ist um – und abermals verstrichen sind sieben Jahr. Voll Überdruß wirft mich das Meer an Land …”)

En haver blasfemat, està condemnat a navegar sense descans. Un àngel li va dur les condicions per a la seva redempció: cada set anys les ones el portaran a terra ferma, si pot trobar una dona que li sigui fidel, serà perdonat. Daland parla amb ell. Quan l’holandès s’assabenta que Daland té una filla jove i soltera li demana convertir-la en la seva muller a canvi de tresors (solo “Mein Schiff ist fest”). Temptat per l’or Daland ho accepta i afavorits pel vent del sud calorosament celebrat pels homes de Daland, ambdós vaixells salpen.

Acte 2on
Les dones estan filant i cantant a la casa de Daland. (Cor de filadores: “Summ und brumm, du gutes Rädchen”). Senta contempla embadalida el retrat de l’holandès errant, a qui desitja salvar. En contra del desig de la seva nodrissa canta la història de l’holandès (Balada amb el leitmotiv “Johohoe! Doch Kann dem bleichen Mann), com el diable el va sentir blasfemar i el va portar al seu món. Declara que vol salvar-lo amb la seva fidelitat. Arriba Erik i la sent; les noies se’n van, i el caçador, que estima Senta, li diu que ha d’anar en compte amb el seu somni. Finalment, com que no aconsegueixen fer canviar de parer a Senta, surt desesperat. Daland arriba amb l’estranger; l’holandès i Senta es miren en silenci. Senta gairebé ignora la presència de son pare, fins i tot quan li anuncia que l’holandès és el seu promès. L’acte finalitza amb el duo Wie aus der ferne; Er steht vor mir  en el que Senta promet fidelitat fins a la mort a l’holandès.

Acte 3er
Al capvespre, la tripulació de Daland invita els homes de l’estranger a què s’afegeixin a la festa, però és en va. Les noies es retiren alegres mentre que en el vaixell de l’estranger comencen a aparèixer formes fantasmagòriques. Els homes de Daland s’espanten. Arriba Senta seguida per Erik, qui li retreu el seu menyspreu, malgrat que ella sempre l’ha estimat de manera formal i constant. Quan l’estranger, que ha estat sentint la conversa, sent aquestes paraules s’enfonsa en la desesperació, perquè ara està definitivament condemnat. Convoca als seus homes i confessa a tots que ell és l’holandès errant. Immediatament després que l’holandès salpa, Senta es llança a la mar, fidel fins a la mort. Aquesta és la salvació de l’holandès. El vaixell fantasma desapareix, i Senta i l’holandès ascendeixen al cel.

Per iniciar l’escolta dels principals números musicals, us vull fer escoltar tres versions diferents de l’obertura notòriament diferenciades, sobretot la tercera molt més àgil que les dues primeres:

Wilheml Furtwängler l’any 1949 al capdavant de Wiener Philharmoniker

La d’Antal Dorati l’any 1960 al capdavant de l’orquestra de la ROH Covent Garden de Londres

La versió original de 1841 dirigida per Marc Minkovski l’any 2013 al capdavant de Les Musicians du Louvre Grenoble l’any 2013

I ara seguint la cronologia de la partitura us vull fer escoltar la cançó del mariner Mit Gewitter und Sturm per tres grans tenors lírics. El rol necessita d’una extensió que abraça del Sol3 al Sol 4 i la cançó del Re 3 al Sol 4 (el seu límit).

Els tenors escollits són:

Peter Anders amb Männerchor und Orchester Des Deutschen Opernhauses sota la direcció d’Arthur Grüber l’any 1939

Ernst Haefliger acompanyat per la Radio-Symphonie-Orchester Berlin sota la direcció de Ferenc Fricsay l’any 1952

Fritz Wunderlich acompanyat per el Chor der Deutschen Staatsoper Berlin
i la Staatskapelle Berlin sota la direcció de Franz Konwitschny l’any 1960

Seguint el relat ara toca escoltar a l’holandès. El rol és per a un baríton dramàtic o un baix-baríton, Estem davant de la vocalitat que determinarà el futur Wotan, però no només per tessitura, que abraça del Fa#1 al Fa#3, sinó per aquest estil absolutament wagnerià d’alternança entre el cant i el declamat cantat que atorga  la interpretació d’una teatralitat i dramatúrgia absolutament nova. Us proposo escoltar la gran ària de presentació “Die Frist ist um…Wie oft in Meeres tiefsten Schlund” on el cantant ha de demostrar una capacitat dramàtica imponent i encara que no hagi d’arribar als extrems greus i aguts del rol, necessita d’un gran intèrpret i una veu molt solida que haurà de fer front a una progressió expressiva i d’emissió imponent.

Escoltem les versions de:

Hans Hotter en la històrica gravació dirigida per Clemens Kraus l’any 1944 a Munich

Ara escoltem a qui possiblement sigui el millor holandès, Hermann Uhde sota la direcció de Hans Knappertsbusch a Bayreuth l’any 1955 en la que per a mi és la millor versió discogràfica possible.

Però no podem obviar a Georg London, el gran cantant canadenc especialista enn aquest rol del que ha deixat nombroses gravacions discogràfiques com podreu constatar en la llista que us he deixat. He escollit la d’estudi perquè és una versió esplèndida dirigida per Antal Dorati, una altra referència discogràfica.

I no voldria deixar-vos, malgrat que hi ha molts cantants notables que cal escoltar com Simon Estes, James Morris, Robert Hale o Falk Struckmann, a un pletòric Bryn Terfel dirigit per James Levine

Ara escoltarem la balada de Senta “Traft ihr das Schiff”, la presentació del cabdal i transcendent personatge, un altre prototip de la vocalitat wagneriana, destinat a una soprano dramàtica que ha de cobrir una tessitura que va del Do#4 al Sol5 tot i que sembla que les notes siguin molt més agudes. Potser per això Karajan va cometre la fatal errada (una més) d’escollir una mezzosoprano tan inadequada com Dunja Vejzovic per fer-ne front després que Hildegard Behrens (ideal Senta tot i ser una lírica) i ell s’enemistessin. Es van estavellar. Certament és una part molt central, però la tessitura és més apropiada per a una soprano ja que està sempre situada en el centre agut de la zona de pas que fa que per a una mezzo el rol sigui molt incòmode.

Iniciem la tria amb Kirsten Flagstad a l’any 1937 dirigida per Fritz Reiner amb l’orquestra de la ROH

Escoltem ara a la immensa Astrid Varnay, que malgrat que ella mateixa va dir que no era un rol fàcil per a ella, va deixar testimoniatge de la imponent versió, amb el control vocal admirable.

Per a molts la millor Senta és Anja Silja, la soprano alemanya que va trasbalsar entre a molts, al mateix Wilhem Wagner, que va imposar-la a Bayreuth,  Escoltem-la precisament a Bayreuth l’any 1961 acompanyada per Wolfgang Sawallisch. La Silja canta la balada en la tessitura original de La.

Us deixo finalment amb la soprano sueca Ingela Brimberg, no perquè sigui la millor actual, però si perquè canta les dues versions en tessitures diferents, l’original en La menor sota la direcció historicista de Marc Minkovski que també varem veure i gaudir al Palau de la Música i amb Sol menor sota la direcció de Pablo Heras Casado.

Ara toca escoltar l’ària de Daland, el pare de Senta que de manera força indigne ven la filla per un cofre de joiells. El tractament dramàtic és força banal i la música que l’acompanya mira més enrere que no pas a l’imminent futur wagnerià, però la melodia que l’acompanya, hereva de la tradició romàntica alemanya té un innegable atractiu. La tessitura del rol és ideal per a un baix líric i va del La2 al Re4.

Escoltem la versió del immens i profund Joseg Greindl sota la direcció de Feren Fricsay l’any 1952, L’acompanya la Senta d’Annelies Kupper.

I només em queda presentar-vos a Erik, amb la seva cavatina del tercer acte. És un rol per a un heldentenor amb una tessitura entre un Fa3 a un Sib4 que ha d’aplegar-se a unes exigències belcantistes que dificulten la seves esporàdiques intervencions. Escoltem “Willst jenes Tag’s du nicht” cantada pr Wolfgang Windgassen dirigit per Ferenc Fricsay l’any 1952.

El personatge de Mary, que no disposa de cap moment en solitari, és per a una contralt.

No us vull deixar l’apunt preparatori sense escoltar el moment culminat de l’òpera, el gran duo entre L’holandès i Senta “Wie aus der Ferne” en la memorable interpretació que en fan Hans Hotter i Birgit Nilsson, acompanyats per la Philharmonia Orchestra sota la direcció de Leopold Ludwig en una gravació d’estudi realitzada l’any 1957. Tant Hotter com la resplendent Nilsson  mostren a la perfecció les personalitats dramàtiques d’un obscur i misteriós holandès amb la veu exultant tant en les tenebres de la zona més ombrívola com en els esclats d’aguts ferms i contundents, al costat de la veu brillant de la Nilsson cantant una poc habitual Senta, tota ella franquesa i jovial entrega a la causa redemptora, És una versió absolutament radiant,

ENREGISTRAMENTS DISCOGRÀFICS I VIDEOGRÀFICA (en vermell les que em semblen més interessants i en vermell ressaltat les imprescindibles)

Der Fliegende Holländer al Liceu

L’Holandès errant s’ha representat fins ara en 86 ocasions, la primera el 12 de desembre de 1885 i la darrera el 4 de setembre de 2012 en ocasió de la segona visita memorable del Festival de Bayreuth al Liceu. Per veure el detall de totes les representacions liceistes res millor que anar a la pàgina web del teatre on podreu veure la relació que Jaume Tribó ens regala.

Les representacions d’aquesta temporada 2016/2017 tenen dos repartiments, que d’entrada no semblen que hagin de ser especialment recordats a no ser per la Senta d’Anja Kampe, el veritable nom estel·lar al costat d’Albert Dohmen que caldrà veure com està de veu i que en cap coincideixen, A banda d’una posada en escena que sembla ser lamentablement l’aposta més interessant, caldrà veure com se’n surt la senyora Oksana Lyniv al capdavant de la direcció musical d’un títol que incomprensiblement no ha dirigit el director musical de la casa, esdevenint un misteri de difícil comprensió, sent com és, un dels títols de la temporada de més exigència i després de la feliç experiència en els títols wagnerians dirigits per Josep Pons en els darrers anys.

Daland Attila Jun
Senta Elena Popovskaya 2,6,10,14,18,22 de maig Anja Kampe 26,28 de maig
Erik Timothy Richards 2,6 de maig Daniel Kirch 10,14,18,22,26,28 de maig
Mary Itxaro Mentxaka
Timoner Mikeldi Atxalandabaso
L’holandès Albert Dohmen 2,6,10,14 de maig Egils Siliņš 18,22,26,28 de maig

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Directora del cor; Conxita Garcia
Direcció musical; Oksana Lyniv

Direcció d’escena: Philipp Stölzl
Codirectora: Mara Kurotschka
Assistència a la direcció d’escena lrike Jühe i Eleonora Herder
Escenografia; Philipp Stölzl i Conrad Moritz Reinhardt
Assistència a l’escenografia: Elisabeth Vogetseder
Disseny de vestuari; Ursula Kudrna
Assistència al vestuari; Kristina Bell
Disseny de llums: Olaf Freese
Coproducció: Staatsoper Unter den Linden (Berlín), original del Theater Basel (Basilea)
Assistència a la direcció musical Daniel Gil de Tejada
Assistents musicals: Veronique Werklé, Pau Casan, Vanessa García i Jaume Tribó

Més informació a;  http://www.liceubarcelona.cat/ca/temporada-2016-2017/opera/lholandes-errant

Us deixo la versió completa del Festival de Bayreuth 2013, quasi exclusivament per la fantàstica direcció de Christian Thielemann i la Senta de Ricarda Merbeth

L’apunt d’avui el dedico a Maria Àngels, una estimada wagneriana i seguidora del blog que lamentablement ja no el podrà llegir. D.E.P.