L’Opéra de Nancy ha presentat una nova producció (senzillíssima) de la monumental Semiramide de Rossini amb l’al·licient de comptar amb l’Arsace del contralt Franco Fagioli, el fenomen vocal argentí que s’ha atrevit a traspassar la frontera del barroc per fer front a un dels rols romàntics belcantistes per excel·lència i si bé la sonoritat en molts moments artificiosa de la sublim demostració vocal amb la que acostuma a signar les seves interpretacions és indiscutible des de la vessant purament tècnica, hi ha en el Rossini de Fagioli un excés de voluntat d’aclaparar amb les prodigioses capacitats ornamentals d’un estil canor que mira més en el barroc que no pas en el melodrama romàntic. No hi ha dubte que el model Bartoli en el que sempre s’ha emmirallat el cantant argentí és tant motiu d’admiració com de rebuig per a tots aquells que encara no han superat alguns esquemes mentals pretèrits, si bé és cert que les limitades capacitats com a actor de Fagioli fan que les seves actuacions siguin excessivament afectades i artificioses en el gest, potser també a la recerca del historicisme que tants busquen a la partitura.
La representació si no comptem amb el festival Fagioli té una gran dignitat, però no deixa de ser un cast jove que potser acabarà portant a alguns dels seus intèrprets als grans escenaris.
La protagonista és Salome Jicia, una soprano italiana que ja ha cantat a Pesaro i que està començant a fer una certa carrera de relleu: A la ROH serà Sifire de Mitridate, en l’edició d’enguany del ROF pesarès canta Dorliska i la part de soprano del Stabat Mater, mentre que serà Violetta Valery a la Deutsche Oper Berlin i Amenaide de Tancredi a La Monnaie o Vitelia de La clemensa di Tito a Lausana i Elena de La donna del lago a Lieja després que la cantés l’estiu passat a Pesaro. La veu potser no és seductora, però l’estil acurat, la musicalitat i el gust hi són. ës una soprano lírica a qui el rol de Semiramide li ve una mica gran i poc, però en algunes ocasions es treu de la màniga uns aguts no escrits que són el pitjor de la seva interessant participació. Cal dir que la compenetració amb Fagioli en els dos cabdals duos és total.
De Fagioli ja us he parlat. És pot lloar tant el seu domini canor, com criticar el canvi sobtat de sonoritats i colors en aquest sorprenent i extens registre vocal que s’admira per la gran extensió i per la capacitat que té d’ornamentar tot el recorregut amb una vertiginosa exhibició d’encabir multitud de notes allà on la majori de mortals en posen una. És clar que si no abusés d’alguns sons de pit excessivament oberts la seva actuació mereixeria un cum laude.
Molt interessant tot i que la veu encara s’ha d’acabar d’aposentar, l’Assur de Nahuel Di Pierro, amb una adequació estilística notable en el cant ornamentat i una expresivitat i noblesa que fa pensar que tenim un baix cantant en ascendent progressió que està a punt de sortir del forn, mentre que contràriament l’Idreno de Matthew Grills a qui una versió reduïda de l’obra l’ha deixat només amb una de les dues àries escrites per aquest rol d’exhibició, ha de millorar molt per acabar convencent-me que pot fer grans coses. Fabrizio Beggi, que assumeix tant la part d’Oroe com la de l’ombra de Nino, ha de superar els problemes d’afinació si vol passar a un nivell superior, que potser per veu li correspondria.
D’acord que a Semiramide, Rossini se li en va anar la ma i l’hagués pogut escurçar una mica, però tant com fan a Nancy no. D’entrada l’obertura de més de 12 minuts la redueixen a 4, quelcom que és un atemptat intolerable i inadmissible. Després hi ha molts talls i a Idreno li estalvien la dificilíssima “Ah dov’è, dov’è il cimento”, que no tinc cap dubte que acaba sent un alleugeriment pel públic i pel senyor Grills (per a un tenor és un cognom poc lluït, oi?. És una llàstima perquè Domingo Hindoyan (el marit de Yoncheva) fa una direcció magnífica comptant amb una orquestra de dimensuions reduïdes i diguem que no excepcional, però construeix amb fermesa una estructura sòlida,acompanyant amb pulcritud sense deixar que l’orquestra tingui un rol només d’acompanyament. Ara bé, si ell és el responsable dels talls, sobretot el de l’obertura, aleshores es mereix que l’ira divina li passi factura.
La producció no té cap ni peus, transcorre a dins d’un escenari en època rossiniana on es repesnta una òpera o potser la mateixa Semiramide, i tot podria ser un joc d’interessos i rivalitats entre dives, aneu a saber el que ens vol dir Nicola Raab, responsable d’aquesta solució dramàtica agafada amb pinces.
Gioachino Rossini
SEMIRAMIDE
Melodramma tragico en dos actes
Libretto de Gaetano Rossi
Semiramide : Salome Jicia
Arsace : Franco Fagioli
Assur : Nahuel Di Pierro
Idreno : Matthew Grills
Oroe / L’ombre de Nino : Fabrizio Beggi
Azema : Inna Jeskova
Mitrane : Ju In Yoon
Choeur de l’Opéra national de Lorraine (direction Merion Powell)
Choeur de l’Opéra-Théâtre de Metz Métropole (direction Nathalie Marmeuse)
Orchestre symphonique et lyrique de Nancy
Direcció musical: Domingo Hindoyan
Direcció d’escena: Nicola Raab
Escenografia: Madeleine Boyd
Disseny de vestuari: Julia Müer
Disseny de llums: Bernd Purkrabek
Opéra national de Lorraine, 7 i 9 de maig de 2017
Culturebox permet la visió del streaming en obert, aprofitem-ho
No fa gaire ja varem parlar d’aquesta òpera arran de les representacions de Munich, és obvi que aquesta que avui porto aquí està a un altre nivell, però Fagioli bé mereixia l’apunt, a banda que aquesta òpera és tan bella que qualsevol moment és bo per insistir-hi.
IN FERNEM LAND 
aquesta òpera és tan bella que qualsevol moment és bo per insistir-hi – Nunca mejor dicho! La escucharé como si fuera un recital de Fagioli…. Gracias por el apunte!
M'agradaM'agrada
De res, siempre merece la pena acercarse a Rossini y si es con motivo de una Semiramide, ni te cuento.
M'agradaM'agrada
Los cortes efectuados en esta prodigiosa ópera (casi una hora de música) son una canallada. A quién se le ocurre reducir a la tercera parte una de las oberturas más hermosas que se han escrito? Estoy indignado.
Franco Fagioli está muy bien pero puede estar mejor si se lo propone. Esperaba mucho más de él, máxime habiéndole visto en el DVD de “Aureliiano en Palmira” (también de Rossini) de 2011 en Martina Franca, donde está genial y fue premiado como el mejor intérprete lírico del año en Italia.
A la soprano Salome Jicia le faltan los graves de mezzo-soprano que exige el rol, pero, por lo menos, se inventa pocas notas y, como sucede siempre con Rossini, le salen mal.
La escena muy pobretona y la dirección escénica poco inspirada. Aparte de los inadmisibles cortes, la dirección musical es rossiniana y aunque la orquesta no es extensa considero que es suficiente; no se estrenó con más músicos en La Fenice en 1823.
Franco Fagioli puede ser un extraordinario Arsace pero debe trabajar más el personaje. Su voz es de contralto, con lo cual la tesitura no traiciona a Rossini, aunque el sexo sea distinto… del de la contralto original Rosa Mariani.
M'agradaM'agrada
Estuve en directo viendo esta Semiramide y te aseguro que la obertura la dieron completa. No sé porque han recortado la obertura en la retransmisión. Hay algún que otro corte pequeño corte más. La ópera empezó a las 8 y salimos del teatro casi a las 12, por lo que, descontando la pausa, la obra duró alrededor de las 3 horas y media.
Como pasó en Munich, tampoco el tenor cantó “Dove il cimento…”, pero en este caso estaba algo más justificado. El pobre las pasó canutas con su aria del 2º acto.
Me gustó mucho la orquesta y la dirección. Por lo menos me fuí con la sensación de escuchar un Rossini más auténtico.
La atracción era Fagioli y estuvo a un buen nivel, sin embargo si en Martina Franca el papel lo bordó en el Aureliano, en Nancy estuvo correcto, pero aquí yo prefiero a una buena contralto.
M'agradaM'agrada
Me alegro que en vivo pudieras disfrutar de la bellísima obertura completa. Si consideras que con la pausa el espectáculo duró unas 4 horas, los cortes están entre los 30′ y los 45′. En Pesaro la vimos completa hace 14 años y con el entreacto se apróximó a las 5 horas. Si le restamos que pudo comenzar unos minutos tarde, los aplausos que detienen la acción y el ritmo que le imprimió Carlo Rizzi -que fue protestado- la obra musicalmente duró unas 4 horas y 15′ -como en Madrid, dirigida por Alberto Zedda-. Según las crónicas y Stendhal, en el estreno el primer acto duró 2 horas y media y el segundo 2 horas, pero a esta duración hay que restarle el cambio de decorados y los aplausos. En conclusión, “Semiramide” es una ópera que dura entre 4 y 4 horas y 15′ de música, dependiendo de la dirección musical y sin tener en cuenta el ballet que se añadió posteriormente y que hoy no se utiliza.
M'agradaM'agrada
Han fet el mateix que la transmissió d’Aix, retallar l’obertura per la TV. Quina barra!
Gràcies per fer l’aclariment
M'agradaM'agrada
Tot i així em sembla que estarme d’acord que davant d’una veritable contralt, de coloratura i dominant el belcanto, Fagioli sempre quedarà per sota.
M'agradaM'agrada
M”agradarà escoltar Fagioli-Arsace. És un interpret magnífic que, com tants d’altres, he descobert gràcies a vosaltrs Fede i Joaquim.
M'agradaM'agrada
Sempre és un plaer escoltar un “fuori classe” si bé amb Rossini es fa difícil superar una contralt com Horne o Podles.
M'agradaM'agrada
He vist i escoltat aquest enllaç de Semiramide, coneixia aquesta òpera (Rossini es un dels meus favorits), puig tinc una gravaçió de Decca, cantada per Joan Sutterland i Marilyn Horne (Arsace), i com diu OLYMPIA, no coneixia aquest contralt, la veritat m’ha impresionat la tecnica d’aquest cantant i com juga am la veu, pura delicia escoltarlo. Gràcies Fede i Joaquim.
M'agradaM'agrada
Crec que el repertori barroc no t’agrada gaire, però és el seu habitat més natural i on llueix amb excel·lència possiblement insuperable.
M'agradaM'agrada
esta ópera me gusta mucho (aún estoy en fase de “conocer” operas), y esta versión tambien a pesar de esa puesta en escena tan críptica, excelentes trajes eso sí (los barrocos), sin solución de continuidad voy a ver de nuevo la de munich. Gracies.
M'agradaM'agrada