El Der Rosenkavalier que dissabte va tancar la temporada 2016/207 del Metropolitan al cinema és de llarg la millor de les 10 representacions que hem vist aquest any i també una de les millors representacions des de que el teatre novaiorquès comparteix amb el món i a través del cinema, el teòricament bo i millor de les seves programacions.

Feia dies que s’havia penjat el cartell anhelat del “sould out”, cartell que aquest any el tenien ple de pols, però és que el comiat dels escenaris de Renée Fleming  (no queda clar si és del rol o de qualsevol òpera representada) era un reclam ineludible, reclam al que calia afegir la nova producció de Robert Carsen que enterrava la producció de Nathaniel Merrill que s’havia estrenat l’any 1969.

Mr. Gelb no ho podia fer millor per acomiadar la Marschallin de la Fleming, perquè li va posar el millor Octavian possible, Elina Garanča, encapçalant un repartiment que voreja la perfecció i confiant la direcció al “nostre” Sebastian Weigle.

El director alemany extrau de la fabulosa orquestra del MET un  so vigorós i un lirisme refinat, sense manierismes i sense decadències sonores i atmosfèriques que tant han utilitzat directors referencials en representacions i gravacions mítiques. Weigle no es recrea de manera malaltissa en el final del primer acte, tan propens al sentimentalisme, però no per això deixa d’atorgar a la gran reflexió de la Mariscala d’una sonoritat emocional d’impacte, acompanyant amb una nitidesa i una transparència d’alta qualitat els grans moments d’esplendorosa orfebreria i delicada cristalleria orquestral, tot i que no va desaprofitar l’ocasió de brillar en els grans esclats de vigorós esplendor simfònic, ja sigui el orgasmàtic preludi del primer acte o el grandiós scherzo que quasi ocupa tot el tercer acte, on l’orquestra té un protagonisme que Weigle explora amb personalitat, sense complexes i sense voler imitar a ningú. Em va agradat molt.

L’extensíssim cast l’encapçala la mezzosoprano letona Elina Garanča, que també anuncia que deixa després de 17 anys de cantar aquest rol després de ser-ne una  referència. Han passat els anys però ella continua sent un xicotet adolescent amb les feromones alterades (sensacional inici del primer acte) que canta sense cap afectació, amb una naturalitat i una seducció vocal i interpretativa abassegadora. Fa creïble que Marschallin, Sophie, Ochs, el públic del MET i de ben segur tots els espectadors que omplíem les platees dels cinemes, quedéssim immediatament i irremeiablement enamorats  i fascinats de la interpretació elegant, del seu cant, de la calidesa i l’erotisme que desprenen les seves frases, les seves mirades i fins i tot la xuleria de qui se sap centre del món. Sublim! Res a veure amb aquella distància amb la que algunes vegades aborda els personatges que interpreta.

La Marschallin de Renée Fleming no té ni secrets, ni discussió possible. No s’assembla a cap altre. S’allunya del sofisticat model Schwarkopf i l’apropa, humanitza i modernitza, reivindicant, també gràcies a Carsen, el dret a la felicitat a la no resignació del pas del temps. La comunió entre el personatge i aquest final de la soprano es fa evident en una actuació que transmet veritat. A Fleming no li calen gaires exercicis interpretatius per fer un genial canvi entre la primera i la darrera escena del primer acte, tot és creïble i dolorosament quotidià, el pas inexorable del temps i la por a l’abisme de la solitud, els viu amb versemblança, sense efectismes ni tocs melodramàtics, amb petits gests, mirades, lleus somriures o inquietants silencis en té prou per commoure en un “Da geht er ihm” de reclinatori. Vocalment i malgrat les “i” i les “e” de sonoritat més discutible, aquest és un rol que no presenta grans dificultats, sobretot quan al llarg de la seva carrera sempre ha demostrat classe i un domini tècnic d’una veu que en els seus millors temps no semblava tenir límits. Aquesta classe i aquesta tècnica li permeten fer un comiat a l’alçada de la seva carrera, jo diria que més que digne és un comiat dels escenaris, gloriós.

Günther Groissböck s’ha anat imposant de mica en mica com un dels baixos del moment i després d’aquest Ochs, ja no en queda cap dubte, és més, sembla difícil pensar en qui pot fer aquest rol millor que ell. El seu baró, ajudat per Carsen, deixa enrere la versió sempiterna del vell xaruc amb les cames arquejades i  maneres camperoles, per oferir una imatge més inquietant, de domini, poder, masculinitat i grolleria prepotent. Es fa difícil sentir una certa tendresa pel “maltracta” que pateix en el tercer acte. Ochs no és Falstaff i en aquest sentit el gir i el castic al que el sotmet Carsen em sembla molt pertinent i necessari, no hi ha pietat per a una personalitat com la seva. Vocalment el rol el posa en una certa dificultat en els moments on ha de fer front a les notes més cavernoses del final del segon acte amb el meravellós “Ohne mich, ohne mich jeder Tag dir zu bang” (robat del vals Dynamiden de Josef Strauss), però això no va ser cap obstacle perquè el seu Ochs esdevingués  un dels èxits inesperats d’una representació farcida d’èxits esperats.

La Sophie de la soprano de Salt Lake City, Erin Morley està una mica per sota de la resta. En l’inici del segon acte no em va agradar gaire perquè la veu no té la fascinació i bellesa que ha de tenir per seduir a Octavian (no parlo del físic, que tampoc, parlo d’òpera). Sophie és un rol que no té res especial, “només” la radiant joventut i l’exultant bellesa, com l’ Angelica Sedara a Il Gattopardo i la soprano que l’interpreta ha de seduir per això, per aquest domini de l’emissió, amb sons captivadors i flotants que narcotitzin a l’enamoradís Rofrano. En la presentació de la rosa “Mir ist die Ehre widerfahren” no va estar a l’alçada del repartiment, si bé en el tercer acte va millorar i va estar deliciosa en l’hipnòtic tercet “Hab` mir`s gelobt” i en el duo que conclou l’òpera “Ist ein Traum, kann nicht wirklich sein”. Tot i quedar lluny de sopranos que han deixat memorables versions, tant en el teatre com en el disc, i per tant no ser referència com ho son Fleming, Garanča i Groissböck en els seus respectius rols, contribueix a qualificar aquesta representació amb un excel·lent.

El baríton alemany Markus Brück contribueix  a la memorable representació amb un Faninal espectacular, de plenitud i presència vocal inusual, amb caràcter i lluny dels il·lustres cantants acabats que se’n fan càrrec al final de la seva carrera.

El tenor Matthew Polenzani completa el sextet de cantants rellevants, interpretant el tenor que promociona el seus discs (gag subtil de Carsen) durant la recepció matinal que la divina Mariscala fa a la seva cambra. Com tothom sap és una única intervenció però de dificultat emmetzinada en la bellíssima i arcaïtzant ària “Di rigori armato il seno” que el tenor nord-americà va cantar de manera exemplar, amb molt de gust i detalls de domini tècnic admirable. Curiosament també feia de mestre de cerimònies de la retransmissió (Owens també ho va fer a Idomeneo).

La resta de l’extensíssim cast va estar a l’alçada, potser vocalment no tots (a l’Aninna d’Helene Schneiderman li faltaven greus de rèplica a Ochs en el “Ohne mich”), però el conjunt va ser magnífic, sobretot amb un notable comissari de policia (Scott Conner) possiblement immediat escalfador del llit de Maria Therese (Carsen dixit) i un hilarant hostaler (Tony Stevenson) que Carsen converteix en una “madame” travesti en el brillant tercer acte i que segurament marcarà un “abans i un després” en la carrera d’aquest tenor. Com a curiositat cal dir que Susan Neves, la soprano que a principi del 2000 en el Liceu reconstruït ens va visitar molt assíduament cantant rols de compromís dramàtic o spinto, interpretava el rol de Marianne. Una altra carrera malaguanyada

Robert Carsen va produir un Der Rosenkavalier en el Salzburger Festspiele de l’any 2004 (Adrianne Pieczonka, Angelika Kirschslager, Miah Persson, Franz Hawlata i Franz Grundheber amb direcció musical de Semyon Bychkov) que ha servit de base a aquesta nova producció del MET. A Salzburg Carsen va idear en un escenari en  cinemascope, però que va ser el banc de proves, amb els pertinents retocs, de la producció novaiorquesa.

L’acció és situa al llindar de la primera Guerra Mundial quan Àustria encara era un imperi, tot i que  a punt de perdre tota la seva influència i on per tant, malgrat algun anacronisme, la proposta encara es manté en total vigència amb el llibret de Hofmannsthal, si bé Carsen el situa sota la influència ineludible de Stefan Zweig a les seves imprescindibles memòries (El món d’ahir).

Ochs ja hem dit que representa  l’exponent de la grollera classe social que va portar al definitiu declivi d’una societat culte i refinada, que perd tot el protagonisme davant del nou poder que acabaria amb l’annexió a l’Alemanya del III Reich. Poca broma.

Maria Therese no és una aristòcrata avorrida, sap el que vol però també sap que no pot lluitar contra natura. A ella la preocupa més el dia que no tingui un Rofrano al costat que perdre’l mentre en tingui un altre. Octavian és un més dels joves que han passat fascinats per la cambra de l’eminent senyora, però ella comença a témer el dia que ja no en tingui a cap, tot i que de moment Carsen li regala el jove comissari de policia, amb qui en el tercet acte surt de bracet del prostíbul i no com és costum del impresentable Faninal, un Ochs sense títol, fabricant d’armament bèl·lic que ningú té cap dubte que acabarà els seus grans dies al final de la segona Guerra Mundial. La Marschallin de Carsen no és aquell ideal de senyorassa a dins d’una vitrina, és una dona del segle XX, que malgrat estar educada al XIX sap que el món al que pertany ja no tornarà a existir, al menys de la manera tal i com la van educar.

Octavian no presenta gaires canvis, de fet els adolescents que acaben de descobrir el sexe són idèntics en tots els períodes de l’história, es deixen emportar per la força de la natura, per les feromones alterades, són insegurs però se saben seductors, invencibles i motiu del desig. Ells pensen que això és amor, però no, trigarà encara a venir (no crec que amb Sophie la cosa acabi funcionant gaire bé, però aquesta hipòtesi no la desenvoluparé en aquest apunt. Ja li diu la Mariscala en el tercer acte que ha trigat ben poc  a donar-li la raó quan al final del primer acte ell s’ofen quan li diu que la deixarà aviat.

Sophie és una bleda innocent, tot i que Carsen la revesteix de més caràcter i determinació quan es revela tan aviat veu a Ochs. Ella sap que guanyarà la partida a la Mariscala.

Faninal és la nova classe emergent, la classe que representa la decadència, és un personatge odiós i a Carsen tampoc li agrada gaire. Arriba a un pacte amb la Mariscala perquè sap que amb Octavian no perdrà el que busca, introduir-se a l’aristocràcia, ell no busca diners. Acabarà amb la creu gamada al braç, però a Carsen no li dóna temps material per mostrar-ho.

El més important d’aquesta encertada producció és que el director canadenc fa un treball minuciós de l’època i els personatges, trencant uns quants esquemes que semblen inherents a l’obra de Strauss i Hofmannsthal. La modernitza no tan sols treien-li les perruques, les levites i els mirinyacs. dóna sentit a l’anacronisme inicial d’utilitzar el vals quan encara no existia i coreografia dos moments importants del relat taumatúrgic, tant a la presentació de la rosa, com en el “Ohne mich”.

Hi ha en molts moments la màgia escènica habitual en Carsen, aconseguits gràcies a un disseny de llums, com sempre, esplèndid, tot i que l’escenografia no sigui el millor de la proposta. Ja sigui per un primer acte on l’omnipresent vermell en tapisseries, llençols i parets atapeïdes de quadres, monocromitze en excés l’escenari. o per un segon acte,  pràcticament en blanc i negre, de murs despullats i grisencs que sembla el plató ideal per fer ballar i Ginger & Fred, però sorprèn per la fredor tan acostumats com estem a salons rococó i versallescs. Però on Carsen encerta, sorprèn i mostra el gran home de teatre que porta a dins, és en el tercer acte, acte que en la majoria de produccions esdevé el més galdós després del luxe mostrat en els dos primers. Carsen es deixa estar de mitges tintes i estalvia l’hostal de mala reputació per situar-lo en un bordell, sense embuts i sense glamour que fa especialment versemblant i grotesc el parany amb que Octavian fa caure al baró, i això gràcies a un treball teatral esplèndid, que no tan sols s’evidencia en la caracterització del que fins ahir era l’hostaler, sinó en cadascun dels personatges dels molts que intervenen en aquest acte. L’aparició de la  Mariscala no deixa de tenir l’impacte que sempre ha tingut, però  i fins i tot el tractament dels personatges en el famós tercet, en una coreografia en prou feines perceptible, denoten que Carsen no deixa escapar cap oportunitat per deixar la seva mestrívola autoria.

Hi ha dos homenatges cinematogràfics, curiosos i fora d’època: L’orquestrina que ha d’amenitzar el sopar entre Ochs i Mariandel és calcada a l’orquestra de senyoretes de “Some like in hot“, sense Marilyn i Lemmon, és clar, i l’entrada de Mariandel al tercer acte és talment una Marlene d’estar per casa a “Der blaue Engel”, si bé tant l’una com l’altra succeeixen uns anys més tard que l’acció d’aquest Rosenkavalier inoblidable.

Richard Strauss
DER ROSENKAVALIER
Llibret d’Hugo Von Hofmannsthal

Octavian…………………Elina Garanča
Princess von Werdenberg……Renée Fleming
Baron Ochs……………….Günther Groissböck
Sophie…………………..Erin Morley
Faninal………………….Markus Brück
Annina…………………..Helene Schneiderman
Valzacchi………………..Alan Oke
Italian Singer……………Matthew Polenzani
Marianne…………………Susan Neves
Mahomet………………….Billy Conahan
Princess’ Major-domo………Scott Scully
Lackey…………………..Marco Jordão
Lackey…………………..Ross Benoliel
Lackey…………………..Daniel Clark Smith
Lackey…………………..Edward Hanlon
Orphan…………………..Maria D’Amato
Orphan…………………..Christina Thomson Anderson
Orphan…………………..Rosalie Sullivan
Milliner…………………Anne Nonnemacher
Animal Vendor…………….Dustin Lucas
Hairdresser………………Tom Watson
Notary…………………..James Courtney
Leopold………………….Patrick Stoffer
Faninal’s Major-domo………Mark Schowalter
Innkeeper………………..Tony Stevenson
Waiter…………………..Brian Frutiger
Waiter…………………..Bradley Garvin
Waiter…………………..Brian Kontes
Waiter…………………..Christopher Job
Police Commissioner……….Scott Conner
Widow……………………Sidney Fortner
Doctor…………………..Frank Colardo

Chorus and Orchester Metropolitan Opera House 
Conductor………………..Sebastian Weigle

Direcció d’escena……………….Robert Carsen
Escenografia……………..Paul Steinberg
Disseny de vestuari………….Brigitte Reiffenstuel
Disseny de llums………..Robert Carsen / Peter Van Praet
Coreografia………….Philippe Giraudeau

Metropolitan Opera House, Lincoln Center de New York 13 de maig de 2017

No cal dir que caldrà insistir-hi, oi? Mentrestant ens anem preparant