Philippe Jaroussky © Simon Fowler
Fa dos dies Franco Fagioli ens visita cantant un rol escrit per a contralt, l’Arsace de la Semiramide de Rossini, endinsant-se d’aquesta manera en un rol no escrit per a un contratenor, però aprofitant les capacitats tècniques que ell posseeix per intentar ampliar repertori, i avui en un cas similar resolt de manera per a mi menys satisfactòria, és el contratenor francès Philippe Jaroussky qui s’endinsa en una obra no escrita per a la seva vocalitat, cantant el bellíssim cicle de cançons d’Hector Berlioz, Les Nuits d’Été, originalment escrit per a mezzosoprano o tenor, i del qual posteriorment es va fer una versió per a soprano, alhora que s’orquestava.
No cal dir que d’aquest cicle hi ha versions admirables que queden com a referències, tant en les vocalitats de mezzosoprano i tenor originals, com també de soprano i per tant aquest híbrid que ens ofereix Jaroussky no sé si acaba aportant res extraordinàriament interessant.
En a mi la versió de Jaroussky no m’agrada perquè la veu i l’estil que el tenor utilitza no em semblen els més apropiats per aquest cicle. Segurament obligat per les exigències de la partitura el cantant obligat emet sons fixats, insuficientment coberts i sense la calidesa d’una veu d’emissió fluïda i natural que acaba malmeten part de l’encant amb el que pretén vestir la seva interpretació, alhora que l’estil carregat de sons fixats i portaments innecessaris, més apropiats al barroc, ho acaben de sofisticar en excés. Mai diré que aquestes “nuits” no estiguin ben cantades, si fos així no ho portaria a IFL, només dic que l’exigència em sembla que sobrepassa les capacitats vocals de Jaroussky, que es veu obligat a forçar i a mostrar una veu de cantant caduc en eles notes més agudes, mentre que en la zona greu la inexistència de cos vocal suficient fa que es perdi qualsevol intent de fluïdesa interpretativa.
La versió resulta artificiosa, amanerada, excessivament sofisticada, forçada en els extrem del registre i poc natural, si bé als fans incondicionals del cantant francès no els costarà trobar prou moments notables com per passar per alt aquells que en a mi no m’han convençut en absolut, que són molts.
H. Berlioz
Les nuits d’été, op. 7
I. Villanelle
II. Le spectre de la rose
III. Sur les lagunes – Lamento
IV. Absence
V. Au cimetière – claire de lune
VI. L’île inconnue
Philippe Jaroussky, countertenor
NDR Elbphilharmonie Orchester
Antonello Manacorda
Elbphilharmonie Hamburg, 7 de maig de 2017
Per a més informació i sobretot, per poder escoltar el concert podeu prémer l’enllaç:
I encara que en a mi no m’ha fet gens feliç, no ho he trobat motiu suficient per no parlar-vos-en aquí.
Demà a IFL la versió més triada de Ah mes ami…
IN FERNEM LAND 
Gràcies, Joaquim, per oferir-nos aquesta novetat de’n Jaroussky! Incondicional que sóc del cantant, haig de ser sincera: no m’ha agradat. Penso en tot el repertori que ha cantat fins ara, incloent-hi els darrers Bach-Telemann i La Storia di Orfeo, que m’ha proporcionat tantes emocions, i, francament, després d’escoltar aquestes “Nuits d’été” una mica més i em deprimeixo. No és pas que canti malament, però aquestes cançons… ho lamento, les trobo avorrides fins el desànim. Sense cap intenció d’ofendre els amants de Berlioz.
Els cantants són ben lliures de cantar allò que els sembli, però això no és garantia d’encert. No passa res.
A veure com serà l’Orfeu de Gluck que, si tot va bé, ens portarà l’any vinent!!
Gràcies altra vegada!!!
M'agradaM'agrada
I no serà que l’avorrit és Jaroussky, perquè el cicle de Berlioz és una meravella.
M'agradaM'agrada
Ja va gravar un disc dedicat a la melodie francesa que no funcionava pel mateix que no funciona amb Berlioz. No és un problema d’avorriment de Berlioz, és clar que no. Impossible dir que aquestes versions que et proposo són avorrides, impossible
o
o
o
o
o
{youtube=https://youtu.be/_h-AhBLnxjo]
I així podria seguir i seguir. És obvi que Jaroussky no està a l’alçada de l’obra
M'agradaM'agrada
¡Qué curioso! ¡Gracias, Joaquim! A ver…
M'agradaM'agrada
No esperes mucho
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de mayo 2017 | Beckmesser
Un error y un horror, más claro imposible.
No acierta a encontrar lo que esta obra necesita. la voz de Jaroussky no tiene calidez y esa afectación que en el barroco puede jugar a favor en Berlioz juega totalmente en contra.
M'agradaM'agrada
Certament la imatge d’un pop en un garatge podria ser la més justa 😉
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim ! Lamento respondre tant tard. Aquestes cançons, amb aquestes veus magnífiques, canvien força, és cert. I ja vaig dir que en Jaroussky aquest cop no l’ha encertat. També diré que el Romanticisme francès no és el gènere musical que més m’atrau. En canvi, la Sinfonia fantàstica i la Symphonie funèbre et triomphale, o el Cellini de Berlioz m’entusiasmen. (sóc així de rara!) Salut!
M'agradaM'agrada
Bé Mercè, puc entendre que no sigui el repertori que més t’agradi, no ets rara, això ens passa a tots.
Gràcies per contestar
M'agradaM'agrada