IN FERNEM LAND

OBC: UN MAPPING COM A RECLAM?


Aquest proper cap de setmana i en la recta final de la temporada 2016/2017 de l’OBC a L’Auditori en una demostració més que està perdent el nord, sempre sota el meu parer, és clar, anuncia en un comunicat de premsa i suposo que com a reclam per portar a més públic a comprar entrades, que mentre s’interpreti el Rèquiem de Verdi es projectarà en els murs de la sala Pau Casals un mapping 360º.

Per a tots aquells que no estiguin gaire avesats amb aquests anglicismes en gerundi, un mapping és una tècnica utilitzada per a projectar imatges i objectes virtuals de dues o tres dimensions sobre qualsevol tipus de superfície o per ser més il·lustratiu, allò que veiem en façanes d’edificis emblemàtics (Ajuntament, Palau de la Generalitat,Casa Batlló, antic Hospital de Sant Pau…,) els dies de festa grossa.

La pregunta o les preguntes que em venen al cap després de l’impacte, la reflexió i la derivada emprenyada, que m’ha motivat la proposta, és:

  • Per què un concert simfònic necessita un mapping com a reclam per vendre més entrades?
  • És una missa de Rèquiem com la de Verdi, l’obra més idònia per fer un mapping?
  • Quin és l’objectiu de fer un mapping en un concert de temporada de l’orquestra?
  • Estava previst a l’inici de temporada o s’ha improvisat a última hora?
  • En quin aspecte millora el mapping el resultat d’un concert?

Els responsables de l’OBC i/o L’Auditori no confien en un Rèquiem de Verdi amb l’orquestra sota la direcció del seu director titular i els solistes i els cors contractats?

Em temo que com va succeir en aquell Winterreise proposat per Matthias Goerne amb el suport de l’obra pictòrica de William Kentridge, el resultat sigui una nosa que no es pot gaudir en la seva integritat sense renunciar a part de l’obra original.

El comunicat publicitari que l’OBC ha enviat és aquest:

L’OBC proposa una nova dimensió del Rèquiem de Verdi amb unmapping creat expressament per la Sala 1 de L’Auditori

L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya estrena aquest cap de setmana a L’Auditori una visió molt especial del Rèquiem de Verdi que es combina amb un treball d’art visual per proporcionar al públic una nova experiència al voltant d’aquesta magnífica obra dirigida en aquesta ocasió per Kazushi Ono.

Per tal de proporcionar una nova dimensió a la interpretació del Rèquiem l’OBC i L’Auditori han ideat un mapping concebut expressament per a les parets de la Sala 1 Pau Casals i desenvolupat per l’empresa Slidemedia. La projecció s’ha concebut com un acompanyament visual sobre les superfícies de la sala que acostarà al públic imatges de la natura i altres d’abstractes que evoquen les pròpies imatges que genera l’obra amb el seu joc de contrastos de llum i ombra. La unió de text, música i imatge permeten emfasitzar l’experiència emocional i espiritual que proporciona l’escolta del Rèquiem i gaudir-lo d’una forma nova aprofitant les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, sempre respectant la primacia de la música.

Per desenvolupar aquest projecte l’Orquestra Simfònica de Barcelona ha unit forces amb l’ Orquesta Sinfónica de Castilla y León i l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears “Ciutat de Palma” que han coproduït el mapping i que el programaran l’any que ve a les seves sales.

Em dóna la sensació com si els responsables dels equipaments culturals, en aquest cas L’Auditori/OBC de Barcelona i en un futur els de Castella i Lleó o les Illes Balears, que coprodueixen l’experiment, no acabessin de confiar amb la capacitat que té el seu públic potencial per entendre i acceptar una obra sense necessitat de suports addicionals que no deixaran de ser una manipulació per “ajudar” a fer més assequible l’obra per a torts aquells que un concert sense ajuts els pugui resultar excessivament feixuc una concentració excesiva. Ara serà el Rèquiem de Verdi, però demà si té èxit la proposta. serà amb la novena simfonia de Beethoven,la 40 de Mozart o la sisena de Txaikovski, ja no m’atreviria a dir que això ho intentin amb la vuitena de Bruckner,o qualsevol altre obra allunyada dels 40 principals. De fet Walt Disney i la seva Fantasia ve a ser el mateix.

Potser de mica en mica però sense aturador, aquesta banalització dels concerts o les mateixes representacions operístiques, ens portarà o ja ens està portant, a entendre els concerts i les representacions com un pur i simple entreteniment, on l’esforç´i la concentració que qualsevol obra musical requereix per esser gaudida en la seva integritat i amb la total complicitat amb els interpretis, causi estupor o fins i tot pànic, i per això davant de la creença que el públic no vol complicacions i ho necessita tot ben mastegat i sense que hagi d’aportar cap esforç o concentració addicional, millor ajudar-lo a distreure i a evadir-se, amb boniques i evocadores imatges mentre el cor es esgargamella en el Dies Irae o mentre lo soprano levita en el Libera me. Mal anem si la impressió del Dies Iare ens l’ha de proporcionar les imatges i no la potencia, la expressivitat i fermesa de l’emissió del cor, o si la soprano és incapaç de colpir-nos  amb la dolcesa immaterial de la seva veu amb frases i notes flotants, i ha de ser ajudada per una evocació mística que ens suggerirà aquest mapping projectat en 360º, envoltant-nos i que possiblement no ens deixi altre opció que tancar els ulls per no veure’ns immersos en un tercer grau hipnòtic.

Demà hi aniré i ja us en parlaré, però em preocupa la banalització, la recerca del públic fàcil a costa d’una pèrdua de valors absolutament necessaris per entendre i gaudir la música en la seva dimensió més pura, amb esforç, és clar que si, però anant molt més enllà de l’entreteniment i el concepte espectacle que volen donar a tot allò que vagi associat a la compra d’una entrada.

D’acord que el Rèquiem de Verdi no deixa de ser una òpera, com ho són les Passions  de Bach, però als assistents, al públic que hem pagat una entrada per assistir -hi no ens han de motivar amb projeccions audiovisuals, ens han de motivar portant un quartet solista de primeríssima fila perquè les parts són exigents, i no és el cas, i potser tampoc és el cas la tria dels cors, tant de bo m’erri. Ves que tot plegat no sigui precisament per dissimular algunes carències i ens vulguin tenir ben distrets.

Us ho explicaré dissabte, però si no m’agradava gens que em diguessin que m’atrevís amb Wagner, ara no m’agrada gens que em proporcionin noves dimensions que m’han de “permetre emfasitzar l’experiència emocional i espiritual que proporciona l’escolta del Rèquiem i gaudir-la d’una forma nova aprofitant les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, sempre respectant la primacia de la música”. Quina por em fa tot plegat, quina tristesa em produeix que confiïn tan poc amb la meva i amb la vostra capacitat per gaudir de la música sense ajudes i additius.

Ens estan empobrint?

Més informació a:

Un comentari

  1. Francesc de Castro

    No és millor poder gaudir del só i deixar-se de tanta ximpleria que només acaba fent nosa a l’audició. Tinc l’abonament del dissabte tarada i ja tremolo.

    M'agrada

  2. Stendhal

    Aquest experiment és una prova mes de la pobresa musical dels responsables artístics de l’OBC. A la programació esta ple de detalls de no saber ajuntar les peces adequades i adequadament. Son programacions no sempre encertades o directament mal fetes. Afegir qualsevol cosa al Requiem de Verdi és no saber, o no conèixer res del valor musical d’aquesta obra. Magnífic si l’OBC vol ser moderna, però no ha d’estar renyit amb el coneixement i la professionalitat.

    M'agrada

  3. Al pa, pa i al vi, vi. Home una nova experiència, d’una altre dimensió potser ho és, però a las sales de concerts si ha d’anar a escoltar la música no a distreure’s amb projeccions que “salvo excepciones” acostumen a ser un nyap. Potser volen amagar hi carències del concert, ai perdo, vull dir del espectacle.

    M'agrada

  4. Montserrat

    A un concert, a una òpera hi assisteixo per emocionar-me amb una bona obra, interpretada per una bona orquestra, uns bons intèrprets i uns bons cantants. La resta és farciment innecessari que distreu i desconcentra laudició. He rebut ofertes per comprar entrades per a aquest Rèquiem des de diferents institucions (Auditori, Liceu…), però el “màping” m’ha fet enrere i no he picat. I mira que m’agrada molt aquest rèquiem operístic. Me l’escoltaré per ràdio si el retransmeten diumenge

    M'agrada

  5. Jose Luis

    me parece que los directores artisiticos del liceo y del auditori son amigos…jajajaja y comparten ideas….como por ejemplo meter con calzador a Bibiana Fernandez(Bibi Anderson) en la Fille, o algunos maravillosos esloganes publicitarios conmontañas rusas y valentia para escuchar a Wagner…

    M'agrada

  6. jordifosal

    He rebut propaganda a casa amb descomptes si ets abonat del Liceu. No he mirat l’aforament venut perquè no hi pensava anar, però deuen anar justets de vendes i això en un Rèquiem de Verdi a Barcelona és molt mala senyal.
    Per què estem en mans de gent tan mediocre?

    Liked by 1 person

  7. Marc

    Es nota que no n’heu vist ni sentit mai cap de ben parit de mapping. Espero que us fotin una bona rapaçada i quedeu postrats. De moment no heu començat bé….
    Una mica d’aventura nois! 🙂

    M'agrada

  8. Josep Olivé

    Si, estava previst i no és cap improvisació d’última hora. En el llibre programa de la temporada 2016-2017 ja s’ens anuncia “un treball d’art visual, un mapping, projectat sobre les mateixes parets de l’Auditori”.

    En principi no m’atrauen gens aquets experiments aplicats a concerts de música clàssica però també he tingut sorpreses que m’han captivat l’atenció i no les he trobat desencertades. Vaig poder asistir a una una magnífica i sorprenen versió de Manfred de Schumann a Dusseldorf feta a base de mapping. I no amb mapping, però sí coreografiat, vaig poder asistir a Hamburg a una Passió de Bach (Mateu) amb dramatització de Neumeier (la de Sant Joan també la té escenificada) realment colpidora. Rattle també en té una de semiescenificada amb coreografia de Sellars molt impactant. Altres experiencies han estat un fracàs rotund que a més ha malbaratat i destroçat la propia música que pretenia enaltir. És el cas de l’any passat amb el Winterreise amb Goerner. La Fura tampoc s’en ensurt gens bé amb Carl Off i el seu Carmina Burana. Bill Viola també ens va fer una mena de mapping, aquest crec jo força plàtic i bell, abans de començar el cor inicial de la Passió de S.Mateu amb Herreweghe i li vaig veure al mateix Bill Viola a Madrid un Tristan també amb una mena de mapping de fons força potent, aquesta vegada ja durant la representació. A l’òpera, amb motiu més que justificat, les projeccions videogràfiques s’han fet ja del tot normals i fins i tot s’en abusa. Però hi han grans troballes, magnífiques, com la de la Flauta Màgica de l’any passat al Liceu o la gens convencional Flauta Mâgica de la Fura de Paris amb Minkowski o Madrid amb text de Rafael Argullol que substutuien als recitatius i escena de Plensa, una aposta arriscadíssima però que que al meu parer va ser una versión encantadora, com la del Liceu.

    Potser m’he anat una mica més enllà del tema del pur “mapping” però ha estat a conciència per posar èmfasi en el fet de que una bona i ingenyiosa adaptació plàstica i estètica aplicada a una obra purament musical no té per qué ser un atentat a la mateixa obra. D’altra banda ha de quedar clar, abans de que algú em llanci la caballeria, que sóc dels que no necessito res més que lo escrit en els seus pentagrames i per tant, del Rèquiem de Verdi no necessito altre cosa que la seva música, però si em proposen un experiment no deixaré d’anar-hi. I com tots els experiments, podré sortir de l’auditori enaltint-lo o matxacant-lo. Per tant, la resposta a les preguntes que formules les tindrem ben aviat.

    Com fet immediat cal esmentar l’experiment de la setmana passada a l’Auditori. Ben segur que molts debien pensar que unes Quatre Estacions re-adaptades per en Max Richter era concert a evitar. Bé, doncs ha estat un dels concerts més extraordinaris viscuts a l’Auditori. Un meravellos Richter amb un sensacional/extraordinari/empàtic Volpe, i un format orquestral de l’OBC amb una motivació i autoexigència interpretativa que hauria de sovintejar més en les seves llargues temporades. I jo era dels que anava amb certa rencança. Doncs vaig repetir-lo.

    M'agrada

    • El resultat si que és una improvització de darrera hora, perquè no em puc imaginar que per fer el que varem veure ahir hagin trigat més d’una any.
      Hi ha obres, com les passions bachianas que tenen una dramatúrgia evident i que poden ser representades, de manera discreta o de manera molt més potent, com les versions que esmentes i que en algun cas han estat motiu d’apunts a IFL, però en una missa de rèquiem hi ha un text litúrgic que té poc de teatral, altra cosa és que Verdi utilitzés les formes musicals habituals en les seves òperes i per això diuen que és una òpera més del seu opus.
      L’experiment que van voler vendre com un mapping va ser fallit perquè només pretenia amenitzar la música perquè potser els responsables de l’Auditori creuen que amb la música sola no n’hi ha prou per atreure prou públic o han d’atreure a un públic diferent, públic que quan deixin de posar llumetes ja no hi anirà encara que el resultat artístic sigui millor que el assolit ahir.
      Els experiments poden ser interessants quan sabem a priori on es vol arribar o que es pretén aconseguir, en aquest cas ho dubto, perquè si volen omplir l’Auditori, no hi ha gaires secrets, amb 4 o 3 noms, perquè Pertusi ja donava la talla, l’omplim, hi tant que l’omplim. Tot i així i perquè els que creuen que només em fixo amb les veus, i ja intentant filar més prim,, també estaria be que en el Dies irae o en el Sanctus les veus del cor traspassessin el llindar permès per entrar en el terreny del crit. Ja deixo de banda la visió del mestre Ono, que no em va satisfer, però en això ja entraríem en una zona sempre discutible, de preferències, però solistes i cor no.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Que diguis que és o sembla una improvisació de darrera hora no vol dir que ho sigui. És la teva impresió. Les temporades es preparen amb més d’un any d’antelació i el llibre programa de l’OBC editat a principis del 2016 ja anunciava aquesta proposta a fer-se més d’un any després. Negre sobre blanc. Una cosa es que no t’agradi i un altra negar evidències. Tampoc consta cap evidència que hagint trigat un any en preparar-ho. Per tant és lògic que et costi imaginar-t’ho.

        M'agrada

        • No ho dic, des del moment que ja vas dir que estava pevist (jo no ho recordava) no ho poso en discussió, ara bé si hagués estat així comprendria millor el resultat, fent tant de temps que han tingut per preparar-ho, trobo que el resultat, tenint presents altres mappings i els seus brillants resultats,ha estat pobríssim, tècnicament parlant, Estèticament ja no dic res perquè és una qüestió estrictament personal d’impossible discussió.

          M'agrada

    • Es preveia i s’ha confirmat, ho lamento, però és que no li fa cap falta a la música en general, ajudes d’aquesta mena. La música és prou potent per fer-nos viure sensacions, sempre ha estat així, però si volien fer-ho, haver-ho fet bé, no d’aquesta manera tan galdosa

      M'agrada

    • colbran

      Lo visto por TV da ganas de apretar a correr o por lo menos de cerrar los ojos. Qué ordinariez de colores. Están todos y por todas partes. Acabaremos mareados como en los tiempos de Valerio Lazarov..Está tan promocionado que parece ser que lo que menos importa es la calidad de la música de Verdi, sólo parece interesar el mapping o como demonios se llame ese invento tan hortera.

      M'agrada

  9. Marta

    Totalment d’acord!!! He pogut assistir a un assaig i em molestava tant el mapping que vaig estar tota l’estona amb els ulls tancats, no em van deixar cap altra opció. Horrible, em sentia dins de youtube.

    M'agrada

  10. Retroenllaç: Noticias de mayo 2017 | Beckmesser

Deixa un comentari