Em feia por el mapping però d’aquest decebedor Rèquiem és el que menys m’ha importat, tot i que els meus temors s’han confirmat fil per randa.
El que no m’esperava era la decebedora direcció de Kazushi Ono, m’atreviria a dir que anti verdiana, sense drama, sense tensió, mancada de personalitat, quasi semblava que en molts moments volia convertit la visceralitat de Verdi en l’humanisme ecumènic de Fauré, amb uns temps lents, un gruix tou i una sensació de tedi generalitzada, amb una orquestra poc distingida, amorfa i de poca cilindrada. Una immensa decepció perquè sincerament jo creia que Ono i el seu prestigi operístic relegarien el pretensiós mapping a una anècdota fàcilment oblidable, però com més intentava allunyar-me d’aquesta absurda distracció amb pretensions, més em fixava amb la poca categoria d’una direcció incapaç de concertar i equilibrar uns conjunts necessitats de més assaigs. Podria ser que al mantenir l’hemicicle amb una intensitat de llum molt més baixa del que és habitual, músics, solistes i coristes no veiessin bé el gest i la cara del mestre Ono, i això explicaria moltes inseguretats i errades ocorregudes durant la interpretació.
Amb l’arribada de Simon Hasley i el seu equip, l’Orfeo Català comença a mostrar senyals de millora, un equilibri, una homogeneïtat i una qualitat del so prou evidents en els passatges més lírics i suaus, però encara no està a l’alçada d’una obra com el Rèquiem de Verdi en els moments més densos, més potents i més exigents en els registres extrems, perquè aleshores la sensació encara és de insuficiència, però només és qüestió de temps, perquè sembla que les coses s’estiguin fent bé. Ahir hi van haver moments que varen patir (sobretot les sopranos en un “Agnus Dei” on tot va trontollar, començant per Ono i continuant amb les solistes, però també van mostrar una ductilitat fins ara no habitual i un so corpori que quan no s’exposa als extrems, comença a fer goig. Arribarà el dia que no necessitarà de portar un cor de suport (en aquesta ocasió l’excel·lent Cor Jove de l’Orfeó que ja triga massa a renovar els seus membres més veterans que ja haurien d’haver-se incorporat a l’Orfeo.
Ono va fer molt bé de situar el quartet solista davant del cor i no al seu costat, les veus van arribar amb molta més claredat i potència, sense quedar (quasi mai) tapades per l’orquestra com acostuma a succeir.
La soprano inicialment anunciada es va haver de posar-se malalta per a tranquil·litat de tothom, donant pas a Carmen Solis, a la que es va notar despistada en més d’un moment, però que també va ser capaç de fer coses ben notables, tot i que la seva veu desaparegués en la zona greu que no té i que falseja amb un “quasi parlando” grotesc. Tot i així i quan va superar uns certs problemes d’afinació, va emetre uns sons flotants i en piano molt gratificants en un “Libera me” que però, no va superar la correcta discreció.
Ana Ibarra ha passat de soprano a mezzo com Domingo ha passat de tenor a baríton. En cap moment la cantant valenciana és una mezzo, canta en aquesta vocalitat sense tenir el registre necessari i quan ha de fer els greus obre l’emissió canviant el color. És una cantant amb una bona veu però el seu prematur declivi com a soprano no la converteix en mezzo, és més, tot i ja sabent que no podria fer-se càrrec de la part, en molts moments quan l’escoltava no podia evitar de pensar que era la veu idònia per a cantar la part de soprano.
El tenor portuguès Bruno Ribeiro té una veu molt sonora i fins i tot diria que bonica i amb un volum molt considerable, però això és tot. Tècnicament és deficient i va posar en molts moments en perill tant les seves intervencions solistes (Ingesmico), com les intervencions concertants, sobretots els moments a cappella on va desafinar molt i va fer suar de valent als seus companys, sobretot a Michele Pertusi, que va ser l’únic que va mantenir la veu, la dignitat, el color, el to, l’estil, l’afinació del conjunt i la categoria vocal.
El tan anunciat mapping 360º no és tal, 180º com a molt, i és limita de manera discretíssima de resultats, a ser una successió d’imatges a la manera de salva pantalles de Windows, previsibles, reiteratives i innecessàries, que no ajuden, ni potencien, ni tan sols donen la volta a la banda sonora verdiana. Cap innovació, res que ja no haguem vist en muntatges més discrets i res a veure amb els espectaculars mappings de veritable impacte que hem vist projectats en façanes barcelonines. Això que ofereixen queda molt per sota. Qui els ha enredat?
Iniciar el Rèquiem amb uns finestrals gòtics d’una església ja era tota una declaració d’intencions, com ho era la reiteració fins l’extenuació de túnels amb una llum de fons que exemplificava de manera infantil un trànsit de la vida a la mort superat amb escreix per qualsevol treball en qualsevol aula d’escola de primària. Era lògic pensar amb aquest nivell inicial, que el “Dies Irae” seria un piromusical ingenu, i efectivament, entre un castell de focs i una representació post-moderna del que seria l’infern dels Pastorets van resoldre el dramàtic, espectacular i potent moment musical. Dient decebedor em quedo curt.
Hi ha moments que ni les imatges seguien allò que deixant-se portar per la partitura haurien de suggerir amb facilitat.
Mentre em distreia pensant perquè el que se m’oferiria no em motivava a la concentració, pensava que un Rèquiem amb imatges quotidianes de desnonaments, violència de gènere, corrupció política, retallades de drets, pobresa energètica, camps de refugiats, destrucció, atemptats terroristes, barbàrie islàmica, ascens de l’ultra dreta, un telenotícies sencer, vaja!, podia ser molt més punyent i temible, que la successió d’imatges toves, febles i fins i tot ensucrades que ens han venut els de l’Auditori i @Slidemedia, com si fos un mapping i això que han ofert no ho és . S’han quedat ben descansats tots plegats
I ara jo mateix ja em puc contestar les preguntes que feia abans d’ahir.
La banalització de la cultura proposada per la pròpia administració només cal interpretar-la com un atemptat fet amb nocturnitat i traïdoria amb la finalitat de fer-nos menys exigents, per tant menys perillosos.
Sortir de l’Auditori després d’aquest nyap: confortat, conformat i qui sap si fins i tot content i feliç és el senyal més alarmant de que estem en mans de cretins, perquè els aplaudiments si no entusiastes, si generalitzats després dels respectuosos segons de silenci, demostren que estan guanyant la partida i que una vegada més, jo no tinc raó.
Diumenge a les 11 del matí per Catalunya Música, ens estalviarem el mapping…
IN FERNEM LAND 
Avui aquesta tarda podré comprovar tot el què dius Joaquim. Per cert que en català el verb d’obligació és haver de i no “tenir que” o dic per la frase: “La soprano inicialment anunciada es va tenir que posar malalta” Mercès per els teus valuosos comentaris que ens regales.
M'agradaM'agrada
Gràcies Francesc, corregit i avergonyit.
Espero que aquesta tarda s’inspirin més, els del mapping no, perquè no té remei, be si, remei si, es desconnecten les llumetes i s’interpreta sense elements de reforç, és més, posat a fer-ho diferent i malgrat el perjudici que causa a músics i solistes, jo mantindria la llum a baixa intensitat per afavorir el clima de recolliment i severitat que un Rèquiem necessita.
Ja ens ho explicaràs
M'agradaM'agrada
Que el primer comentari després d’aquest magnífic post sigui aquest demostra que estem perdent el nord…
M'agradaM'agrada
Ara s’ha d’acompanyar el Rèquiem de Verdi amb un “Mapping”? Clar, l’obra és poqueta cosa i per ella sola no compensa la despesa que fa el públic, oi? Benvinguts a la Internacional Papanates!! La propera vegada, proposo que s’acompanyi d’alguna cosa més substanciosa: què tal uns putxinel.lis o un bon strip-tease?
M'agradaM'agrada
I el pitjor és que és un nyap de mapping i que els autors deuen haver cobrat una pasta que en a tu i en a mi ens aniria la mar de bé per fer coses molt més interessants i fructíferes, i encara més, ho exportem a Castilla León i a ses Illes. Jo ja t’ho dic ara, m’amago sota la taula de la vergonya que em produeix tanta mediocritat institucional.
M'agradaM'agrada
Coincideixo força: Pertusi molt bé, el portuguès ens va fer patir, elles no se sabia qui era la soprano i qui la mezzo (per cert: tant perepunyetes que són a vegades amb altres coses, no podrien també exigir algun cop que als programes posin fotos seves reconeixibles, o ja els està bé arrossegar la mateixa de fa vint anys?), cor bé, maping sobrer,… Total: que com des del vaixell estic més palanganero que mai, i se m´escapen totes les (si més no, per la meva oïda sorda) subtileses de tempos, gruixos i ecumenismes diversos (no sabeu l´enveja que em feu –o no- de poder gaudir –o no- així dels concerts) vaig tornar a trobar el got mig ple i sortir confortat i –relativament- content (feliç sí que ja no m´atreviria a dir-ho). Ingemisco tamquam reus, culpa rubet vultus meus.
P.S.: Ja veus fins a quin punt és veritat que els pobles tenim els governants (cretins) que mereixem…
M'agradaM'agrada
I si tenim governants cretins és perquè els hem triat nosaltres, la “cretinitat” deu ser una cosa contagiosa o es deu heretar com les lleixes?
M'agradaM'agrada
Suposo que el mapping al final no ho és, vull dir que ni desenvolupa l’arquitectura del Auditori ni molt menys ho fa aplicant-hi aldarulls tridimensionals. Suposo que simplement és una projecció plana.
M’havia animat, jo sol, havia decidit que diumenge sortint el sol agafaria el tren i cap a la megàpolis del dolor…
Havia començat el camí tot escoltant la gravació de Pappano. Entenc que no volgueu que us rebreguin els ulls mentre el Requiem fa la seva feina.
En fi, em guardaré les dues monedes d’or per la Consagració de la Primavera.
PD: potser canvio d’opinió, tres o quatre crítiques positives i potser agafo el tren.
M'agradaM'agrada
Tu el que has de fer és no sé tan cagadubtes i deixar-te endur per la teva rauxa i si després m’has de donar la raó o no, ja faràs la teva penitència particular. Resulta que entres a matar i després et cagues a les calces. marededéudelempenta” quina joventut!
M'agradaM'agrada
Acaben de suspendre el quart festival de Mapping de Girona. Espero que no hi tinguis res a veure, tindria que enviar-te doncs un llengardaix blau de venjança.
Per cert, la Consagració de la Primavera va ser un 10! Dels millors concerts de la meva vida sobrenatural.
M'agradaM'agrada
El mapping de veritat es va inventar molt abans que aquests de l’Auditori barceloní ens vulguessin vendre gat per llebre, i he vist coses veritablement imponents, per tant estigues tranquil que si a Girona ho han suspès deu ser per causes d’altra mena. El llangardaix te’l pots estalviar o fer-te’l al forn amb unes bones patatones. Deixa’l coure bé ja que m’han dir que cru es indigest.
Me n’alegro que la consagració fos un 10 i això que no hi havia mappings per ajudar a entendre-la. 😉
M'agradaM'agrada
Deprés del concert d’ahir tinc sensacions contraposades. Musicalment no em va decebre tant com a tu, Joaquim. A mi la direcció del mestre Ono em va agradar en general. No és per caure de genolls però tampoc hi vaig veure tantes mancances. És probable que el mapping em distregués tant que no vaig estar prou atent a la versió i em vaig deixar endur per la meravellosa música verdiana. Per mi hi va haver una baixada d’intensitat a partir del Lacrymosa on sempre espero més rotunditat i un ús contrtastat de les dinàmiques, una mica a l’estil Solti que en aquest fragment és el director que més m’agrada.
El cor el vaig trobar millor que en anteriors ocasions. Crec que la incorporació de la formació jove li va donar més cos. Dels solistes estic totalment d’acord amb tu, però tinc un dubte. Jo estava a la 5a fila de platea i els sentia perfectament, cosa ben estranya a l’Auditori pel que fa a veus. Vaig tenir la sospita de que hi havia amplificació. Potser vaig totalment errat. No se…
Pel que fa al mapping, almenys aquest, perfectament prescindible. Asteroides que volen, túnels i simulacres de focs artificials i fonts de Monjuic. D’una vulgaritat extrema. I mira que s’hi podien haver fet coses!!! Cap al·lusió a la trascendència mística d’un requiem (l’església del començament pot servir per qualsevol altra peça de caràcter religiós), a la religiositat, al destinatari de l’obra… Em venen tantes idees al cap, moltes de les que tu enumeres em semblarien també apropiades encara que tampoc m’agradaria que hi haguessin temes polítics. Això sempre causa pol·lèmica i sempre agrada als partidaris i disgusta als contraris i em sembla que la música de Verdi trascendeix tot això. Però vaja, molt millor que el que ahir ens van oferir. Tot plegat, com deia en el meu comentari d’ahir, es tracta una infantilització de la societat per la qual només existeix i és notícia alló que provoca espectacle. Tot això promogut per uns polítics-gestors que pretenen això mateix: ciutadants mesells i feliços a la manera orwelliana de 1984. El mateix passa al Liceu amb l’èxit de públic d’un Holandès totalment mediocre.
Penseu que aquest concert hauria sortit al telenotícies si no hi hagués hagut el “mapping”?
Joaquim, no estàs sol. El problema és que som molt poquets els que ho veiem així. Resistència…
M'agradaM'agrada
Resistència, per què? Si la majoria vol això la resistència serveix de ben poca cosa, és més, es converteix en contraproduent, potser caldrà començar a oblidar-se de fidelitats inquebrantables i començar a ser molt més selectiu i anar a buscar les ofertes que quadrin més amb els meus interessos, si cada vegada en són menys, mala sort, però tampoc es tracta d’anar a concerts i representacions d’òpera que t’obliguen a tancar els ulls o que et fan estar a disgust en un lloc on precisament vas a buscar el contrari.
M'agradaM'agrada
Yo también comenté a Joaquim que me parecía que había amplificación.
No logro conectar con este director, nunca me interesa ni me emociona, ni tan sólo me irrita, simplemente me resbala. Además hubo momentos de “tutti” de coro y orquesta que me daba la impresión de sentir una masa musical compacta sin diferenciación sonora nada agradable, quizás sean mis oídos, pero desde el lugar en que acostumbramos a colocarnos -la última fila del último piso- siempre se escucha de maravilla, con todas las familias de instrumentos completamente separadas, con una sensación estreofónica que ayer no oí por ningún lado. El coro me pareció por momentos distorsionado (amplificación?). Los que se oían mejor eran los cuatro solistas, especialmente Michele Pertusi (fantástico!) y el tenor, con todos sus peros. Soprano y mezzo (?) cantaban con idéntico tono y no me convenció ninguna de las dos, pero puestos a escoger me quedo con algunas notas de la insuficiente soprano.
El “mapping” una auténtica estupidez, molesta, aburrida y un gasto inútil en una época en que los euros nos sobran por todas partes (sic), mejor dicho nos roban por todas partes. Dinero que se hubiera podido emplear para contratar mejores cantantes, Pertusi aparte.
Una versión del maravilloso “Requiem” de Verdi sin el menor interés para mí, pero hubo público que pareció disfrutar, no sé si con la musica o con las lucecitas del infierno…
M'agradaLiked by 1 person
Jo no crec que estigués amplificat, però és fàcil esbrinar-ho, us ho faré saber.
M'agradaM'agrada
Encantado de no haber ido y creo que tampoco lo escucharé por radio: si me cogen las ganas, tengo mejores grabaciones en CD! Gracias por tu paciente y puntual comentario
M'agradaM'agrada
Home, si has de comparar amb les versions que deus tenir en CD, segur que el millor és no ho escoltis perquè totes seran millors que aquesta.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, per la teva tranquil•litat, sàpigues que una desena dels més veterans del cor jove ens trobarem a les fil•les del cor gran el curs vinent.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la informació Rodolfo,més que intranquil·litat era decepció. Me n’alegro, és el que convé per a la tan desitjada millora de l’Orfeó i també per donar sentit al Cor Jove. Que els seus membres no volguessin passar a l’Orfeó deia molt de com estaven les coses, no tinc cap dubte que el projecte coral que s’està duent a terme és el millor que es fa a la casa,, molt més important que unes temporades brillants i plenes de lluminàries, però que en la immensa majoria de concerts el Palau només és un contenidor, però quan parlem dels concerts corals i del cicle coral, aleshores si que amb un Orfeó i tot el que penja per sota, de gran qualitat, el projecte Palau esdevindrà, tal i com estan les coses a casa nostra, el més interessant, productiu i engrescador, perquè no es tractarà d’una programació de temporades, més o menys brillants, sinó d’un projecte propi de millora i qui sap si d’aconseguir un cor que acabi sent l’orgull coral de Catalunya, amb una escola potent i una programació envejable.
Tinc ganes de veure-ho i sobretot escoltar-ho. Us felicito
M'agradaM'agrada
Jo no hi vaig anar. A Edipa li va encantar. És allò dels gustos.
M'agradaM'agrada
I tant, Possiblement a la immensa majoria els hi va agradar a jutjar per la càlida resposta final. Ja he dit més amunt que sóc jo l’insatisfet.
M'agradaM'agrada
Resultat irregular el d’aquest Rèquiem, Les veus van ser el punt més feble, principalment en els números de conjunt i concertants. La qualitat de Pertusi va fer més patent, per contrast, la deficient prestació de la resta de les veus en alguns números del Rèquiem, i que quedi clar que no en tots. Després d’un accident rellevant en una entrada en fals de Carmen Solís m’esperava lo pitxor en el “Libera me”, el moment més delicat per a la soprano on no té cap xarxa concertant, i va i resulta que ens ofereix el seu millor moment; efectivament li va sortir un “Libera me” ben cantat, ben afinat i amb l’agut final ben colocat i mantingut, malgrat ser cantat gairebé en forte, suposo que per evitar riscos.
A l’Orfeó ja se li va notar una substancial millora en la Novena/Dudamel, millora confirmada ahir, S’esta notant, s’està notant l’aportació de Simon Hasley. Van sonar uns pianíssims francament notables i el cor sonava conjuntat en els moments corals més impactants. L’orquestra molt bé. La corda, fustes, metalls i percusió van sonar perfectament conjuntats, amb prestacions de gran qualitat. Animo a molts assistents als cicles d’orquestes internacionals però que eviten l’OBC a que la vagin a escoltar i es donaran compte que no hi trobaran grans diferències, que el nivell de l’OBC és molt bo i fins i tot superior a algunes que he pogut escoltar recentment, com per exemple i sense tenir d’anar més lluny el darrer concert de la BBC Philharmonic a Palau 100.
Punt apart mereix la direcció d’Ono. Cap sorpresa. Cap ni una ni mitja. He escoltat tots els concerts d’Ono des de que és titular i la versió del Rèquiem que ahir ens va oferir no em va representar cap sorpresa. Ono, més que de temps lents, que també, és fonamentalment de temps tous. Sembla que volgui primar la musicalitat per damunt de tot sensacionalisme o estridència. Lloable intent, el que passa és que ho fa massa exegerat i es tradueix en una falta vitamínica en la traducció de la partitura. I es va notar en el Rèquiem, esclar, mancat de la intensitat dramàtica que Verdi va inocular en cada nota. Dit això, curiosament ha estat la millor direcció des que és titular de l’orquestra, perquè un cop acceptada a contracor la seva visió de Rèquiem, l’orquestra va sonar magnífica i va estar magnificanment ben portada. I no em va desagradar aquest Rèquiem light o soft o dolç o com es volgui dir, donat que el nivell instrumental i d’orquestració va ser més que notable.
No necessito mappings ni altres aditaments extra-musicals afegits al so que m’ha d’arribar des dels pentagrames i a través dels interprets, però estic obert a propostes que estiguin pensades i fetes amb suficient grau de dignitat. El mapping no em va desagradar ni molestar. Gens. L’he trobat ben discret i coherent en tot moment amb les seqüencies text/música, gens agressiu ni pertorbador i amb un plantajament estètic/escenogràfic (projeccions) i ambiental (escenari, llums i espai orquestral/cor) cuidat i que en cap moment m’ha grinyolat. Vaig estar pendent d’ell de manera molt dispersa, obviant-lo en els moments musicals que requereixen alta concentració fent una cosa que faig amb mapping o sense mapping: tancant els ulls. En els moments en que fins i tot necessites descansar mentalment no tenia cap problema en fixar-me en les projeccions.
Conec persones que m’han explicat que el mapping els va ajudar a concentra-se amb la música i que els hi va agradar. Són espectadors que mereixen el mateix respecte que qualsevol altra i no tenen cap consciència d’haver assitit a un espectacle banal. I és que la banalització de la cultura cal buscar-la (i trobar-la) no en un concert determinat on cadescú extrau la seva respectable opnió, sinó en les nefastes politiques educatives i culturals.
M'agradaLiked by 1 person
Benvingut sia el mapping si ajuda al públic a entendre una obra tan fàcil com el Rèquiem, guanyar públic sempre és bo, perdre’n no tant, i possiblement a mi no em tornin a veure el pèl amb propostes d’aquesta mena. És la llei de les alternances, que em perjudiquen a uns quants i beneficien a uns altres. Als responsables toca fer el recompte i decidir com i amb que es gasten els diners. Per a mi les prioritats van en una altra direcció,
M'agradaM'agrada
Hay que hacer constancia que aún no se ha hecho mención de que con el maravilloso “mapping”(sic) lleno de coherencia (sic) y con lo que se han gastado con él y con la propaganda por todos los medios no consiguieron llenar, ni mucho menos, muchos asientos vaciós, mejor dichos filas enteras y zonas laterales del segundo piso sin un alma, o sea que eso del aditamento innecesario y molesto del “mapping” no ha conseguido ni un asistente más, por el contrario hay quien ha decidido no acercarse y creo sinceramente que ha acertado porque el resultado musical y vocal no ha valido la pena. De todos los “Requiem” que he visto y escuchado – próximos al centenar o más- éste ha sido de largo el peor y el más aburrido y eso que a mi suele gustarme todo lo que escucho en el Auditori. Que los asistentes vayan juzgando si artísticamente les ha convencido y si el innecesario y molesto “mapping” les ha gustado tanto como los fuegos artificiales en la playa. Un auténtico contrasentido. Si seguimos por este camino nos “cargamos” la música sinfónica, coral, la ópera y lo que sea. Lo que importa de todas las cosas es el contenido no el envoltorio que a veces puede ser incluso hortera, según apreciaciones, pero que sin él se juzgaría lo que realmente interesa: el contenido, es decir la música y el canto y no los “fuegos del infierno”, en el que ya nadie cree, ni el Vaticano.
M'agradaM'agrada
No entiendo la fijación en butacas vacias. No es factor determinante del resultado de un concierto. Y además, he asistido a todos los conciertos de la temporada y este ha sido uno de los de mayor ocupación con mucha diferencia, y sin tener que recurrir a invitaciones excesivas ni programas temáticos conectados con eventos asociativos. Y que haya habido, en este concierto, uno de los que ha atraido a más gente nunca será, para mí, determinante en mis apreciaciones. Ya hace años que la asistencia a los conciertos de la OBC es muy pobre, y este año ha sido uno más. En cambio la temporada, en cuanto a calidad musical ha sido francamente buena en mi opinión. Sic.
M'agradaLiked by 1 person
avui, un auditori ple, el meu primer mapping amb un Verdi molt correcte, un tenor insuficient i bon baix. Bona tasca coral i orquestral. Les imatges, de tot: El pitjor, el confetti d’encenalls al Dies Irae. Quan tenim línies, punts i aigües, encara. Però plàsticament, molt millorable. Els nens que havia a la sala estaven encantats i potser no sigui tan mala idea això del mapping.
M'agradaM'agrada
És a dir amb de infantilitzar els concerts o els hem d’educar? M’has deixat estorat
M'agradaM'agrada
Després d’escoltar “EL RÈQUIEM” Estic totalment d’acord amb vos Joaquim. I un amic meu que canta a L’Orfeó Català i que havíem tocat junts a “La Passió” a Esparreguera també coincideix en el mateix.
El maleït “mapping” se’l podien estalviar només fa nosa. A part de que sembla dissenyat per la cúria vaticana i uns il•lustradors de fireta.
El cor impressionant al igual que Pertusi un bon baix. Carmen Solis cap el final ha estat molt bé. Però totes les parts en que cantaven soprano i mezzo (Ana Ibarra) allò esdevenia una olla de grills per part de la mezzo. I del Bruno Ribeiro deixem-ho corra.
El mestre Ono molt fluix. Hem recordava la representació del desgraciat “Holandes” amb una direcció sense moll al os fàtua i sense trempera.
S’han posat d’acord les dues orquestres de la ciutat? No hem refereixo als músics pobres que fan el que poden amb uns directors que no donen l’altura.
M'agradaM'agrada
No sé que deu haver costat aquest simulacre de mapping, però jo ho hagués destinat a portar un tenor i una mezzo, i si s’obrava alguna cosa fins i tot una soprano
M'agradaM'agrada
Vaig estar ahir dissabte i em va agradar. Potser esperava poc després dels vostres comentaris però he disfrutat molt de la maravellosa música de Verdi.
El mapping, que en alguns moments semblava del club super 3, no m´ha molestat gens i diré que la foscor general que aquest imposava tan al escenari com al pati de butaques em va ajudar a entrar en la obra.
L´ambient era de molta concentració al públic, difícil de trobar de vegades al Palau i al Liceu.
Felicitats al Orfeó català, el vaig escoltar a la novena dirigida per Dudamel fa pocs mesos i llavors em va decebre molt.
En definitiva música en directe molt millor que qualsevol gravació, com a mínim amb els mitjans de que jo disposo, i amb preus accessibles per a tothom. Ahir l´auditori estava ple al 90%.
M'agradaM'agrada
Imaginat la foscor, aquella baixa intensitat i sense mapping. No seria molt més efectiu per el recolliment i crear el clima adequat? Jo n’estic segur i possiblement més innovador i revolucionari 🙂
M'agradaM'agrada
si, jo també ho crec
M'agradaM'agrada
Hola,
He estat avui. Potser els diumenges tenen allò que l’OBC ja està rodada i potser sona millor; no hauria de ser així, però diria que hi passa sovint. L’orquestra ha sonat bé, una altra cosa és que ens agradi més o menys la concepció d’Ono, que tendeix a una certa morositat en els temps, però que ja sembla marca de la casa. També és cert que, potser, sona molt… com compacta més que plana, però sense grans contrastos. L’Orfeó ha cantat molt bé i l’obra es podia gaudir per aquestes dues bandes. Jo, més que el director, els culpables del cert decensí de la proposta han estat els solistes que, realment, han estat poc lluïts.
Del “mapping”… Seria interessant fer-lo en algun programa de Scriabin, ja que el mateix autor volia combinar música i projeccions. Realment, en l’obra de Verdi, d’entrada, és innecessari i sobrer. Afegir alguna cosa que no cal podria ser com treure-la de la que la necessita, com quan es fa una òpera en versió de concert, o la música d’un ballet sense escenificar. Potser pot “ajudar” un complement de projeccions en una suite de ballet romàntic, que sol ser música que, per si mateixa, no té un gran “pes”, però, si no, entenc la prevenció a “carregar” la percepció d’una música que ja, per si mateixa, té una gran força. Si es fa alguna actuació visual complementària ha de ser bona perquè realment serveixi per a sumar i no per a restar. El la Passió segons Sant Mateu, la proposta de Bill Viola que van fer al Palau fa uns anys tenia un sentit i no distorsionava, per exemple. Vull dir que, d’entrada, saber que hi hauria aquest “mapatge” visual em va provocar una certa perplexitat per pensar que era innecessari i que podria arribar a molestar, però vaig arribar a pensar que potser podria tenir una qualitat que el redimís.
No ha estat així: realment, la part visual és d’una mediocritat aclaparadora. De primer de mapping, podríem dir, i probablement no aprovava. No aporta res, però és que, per si mateix, és dolent. No és que sigui inofensiu o indiferent, no és que no molesti… Molesta perquè és de poca qualitat, altera la percepció del conjunt perquè si el mires penses que és d’una puerilitat i d’una previsibilitat que enutja. I, com ja dius, res de 360º: és que ni arriba als 180… tal com estan els projectors col·locats, deuen ser, essent generós, uns 150º, el que seria una projecció normal en una pantalla de cinemascope. Llevat de la primera fila de platea, que podria sentir-se embolcallat per la imatge en 180º, la resta ni de lluny. Però l’he trobat molt fluix i poc imaginatiu. Les flames del Dies irae eren més llengües de foc pentescostals que un infern, tot plegat. I el cas és que, pensant-hi, s’hi podrien haver fet imatges molt més suggeridores, impactants o pensades per a fer reflexionar a partir de la seva combinació amb la música. En fi… una experiència fallida, per al meu gust.
Hi havia més gent que altres diumenges, però no crec que sigui pel “mapping”: si algú ha vingut per això, n’haurà sortit emprenyat, perquè ha estat el més fluix de tot i, si algú ha pagat el concert pel mapping s’hauria de sentir estafat pel seu baix nivell. S’ha aplaudit, però és que en l’Auditori saluden tots plegats… No deixaràs d’aplaudir els cors, que han cantat francament bé i, quan ho fas, estàs aplaudint tothom, encara que hi sigui el tenor, que no mereix aplaudiments per separat. En fi… Personalment, no m’ha desagradat musicalment, encara que fallava en una part important, però la part visual era pitjor que l’escenografia de Deflo per Il trovatore, encara que sembli mentida.
M'agradaM'agrada
Brutal el teu comentari sobre Scriabin. És músic aquest que tots els tecla-ferits li tenim especial apreci i és ben veritat que les seves utòpiques, virtuals i sommiadores visions estetico-musicals farien la delícia de disenyadors videogràfics. No li faria fàstics a un mapping del “Poema de l’extasi”, per exemple.
M'agradaM'agrada
Doncs amb el teu magnífic comentari més val que si ho volen tornar a intentar més val que busquin un equip creatiu millor i qui sap si fins i tot abans d’invertir en experiments, més val que abans garanteixin tots els puntals musicals i si els sobren diners potser també valdria la pena que invertissin en els programes de sala
M'agradaM'agrada
Hi he anat avui. Dec ser molt tradicional i prefereixo la música sense mapping.
M'agradaM'agrada
Vols dir que és una cosa de tradició?
M'agradaM'agrada
Después de la experiencia matutina puedo decir que lo del mapping me ha parecido totalmente prescindible y vistas las expectativas creadas, muy pobretón.
Pertusi merecía unos compañeros a su altura. Las dos sopranos insuficientes y el tenor deleznable.
Bien el Orfeó Catalá pero los tenores han pasado por serios apuros. No es el coro contundente que todos quisiéramos pero todo puede llegar.
La OBC bien, en la línea de esta temporada, aunque a mi también me ha parecido que Ono no ha acertado a darle el vigor dramático y operístico de las grandes versiones existentes de esta obra.
El próximo fin de semana con la Titan estoy seguro que arrasará
M'agradaM'agrada
Si puc no em perdré el darrer concert de la temporada.
Aquesta temporada no m’he portat bé amb l’OBC
M'agradaM'agrada
Avui després de participar en una missa en viu en una capella de la meva vila, hi sortit molt ràpid per poder escoltar per ràdio i comprovar si el teu comentari el podia compartir, doncs el Rèquiem de Verdi tot hi no ser el més religiós és el meu preferit. Bé com què la veu de tenor es la meva preferida, quan hi sentit aquest bon home com contava ja m’han agafa’t tots els malts del solistes només salvo al baix el cor el qual tinc un respecte especial hi trobat a faltar la secció de les veus greus(al menys per ràdio). En gral. li trobat més fluix què l’últim del GTL. on cantava en Josep Bros.
M'agradaM'agrada
No recordo aquest del Liceu, potser no el vaig veure, però aquest de l’Auditori no el situaria entre els més memorables i és que sense un quartet solista…
M'agradaM'agrada
Doncs jo comparteixo l’opinió d’en Josep Olivé, tant pel que fa a l’anàlisi de la direcció d’Ono, la valoració positiva de l’OBC i els dos cors, i el que comenta dels cantants (potser afegiria que em sembla lamentable incloure un tenor com aquest en una temporada de l’OBC). El famós mapping (més aviat “espectacle visual”) em va semblar una mica pobre; però no em va molestar. De fet, em van fer molta més nosa les projeccions al Winterreise d’en Goerne l’any passat. Trobo desencertat concentrar la publicitat del concert en aquest afegit; però no diria que incorporar complements com aquest sigui necessàriament una banalització de la cultura: a Berlin dramatitzen les Passions de Bach (Sellars) i a Viena converteixen el Messies en un funeral (Guth); però ni la Berliner Phliharmoniker ni el Theater an der Wien són institucions de fireta. Tant pel Rèquiem com pel Messies, prefereixo la música sense additaments; però, tractant-se d’obres que hem escoltat tan sovint, no em sembla malament que es vulguin explorar noves opcions. Al cap i a la fi, si no agraden, n’hi ha prou amb tancar els ulls i concentrar-se en la música.
M'agradaM'agrada
I no creus que amb el que van pagar per l’invent hagués valgut més la pena invertir en el quartet o tercet per ser més just, solista?
M'agradaM'agrada
Estooooo…ehhhh…mmmmm….no sé com dir-ho…acabo de llegir això: “El Don Giovanni que s’estrenarà al Liceu serà la primera òpera a Espanya que utilitzarà una de les tecnologies interactives més avançades: el D3 i el Black-Trax, una mena de tracking inteligent de vídeo utilitzan videomapping, 3D, imatges fixes, efectes visual sobre un decorat en moviment”. Aventuro nous posts amb intens debat, i igual aixi ens oblidem una mica de l’orquestra….en cas de que repeteixi la recent performance wagneriana. 🙂
M'agradaM'agrada
I què té a veure Josep?. El mapping ningú l’ha criticat com element escenogràfic. El Don Giovanni de la ROH ja va ser motiu d’un apunt a IFL. Té un impacte visual i dramàtic que agradarà o no, atabalarà o no, però reforça el discurs dramàtic, Els dubtes o la crítica anaven i creia que havia quedat prou clar, en la necessitat de reforça els concerts simfònics amb imatges per ajudar a entendre la música.
M'agradaM'agrada
Mentre el departament de cultura de la nostra estimada Catalunya lliure segueixi disposant d’un 0.7% del pressupost total, em temo que les coses no canviaràn. La mediocritat al poder!
M'agradaM'agrada
La mediocritat al poder i un bon mapping per fer-la més digerible.
M'agradaM'agrada
Bienvenidos al forocoches de la ópera. Para gustos, colores, y desde luego el suyo recuerda más al que veíamos en la época del NO-DO.
M'agradaM'agrada
Hola Pablo, como comentario no me negará que és más bien pobretón y no aporta nada para justificar el mapping en un concierto y sobretodo, de tan lamentable calidad artística
M'agradaM'agrada
Desde luego el NO-Do fue un documental que tuvimos que sufrir “por narices” durante el período comprendido entre el 4 de enero de 1943 hasta enero de 1976 todos los que íbamos al cine y de forma no obligatoria hasta 1981. El color se incorporó parcialmente en 1968 y totalmente desde el 4 de julio de 1977 hasta el citado año 1981 en que desapareció. Para ver y oir la combinación de música y colores tenemos -desde hace muchos años- las fuentes de Montjuïc, con el aliciente del agua que confío no introduzcan en el Auditori.
M'agradaM'agrada
Veo que, a parte de óperas, usted visita asiduamente la Wikipedia.
La manera de no “sufrir por narices” algo que previamente ya anunciaba el autor del blog como innecesario y prescindible es no acudir a verlo. Yo estuve el domingo y sinceramente no me pareció tan horrible. Quizá sea porque no estoy en la media de edad que ese día abarrotó la sala (en torno a los 60 años) o porque no soy un entendido en el mundo de la ópera. Tal vez críticas como las que aquí se leen, sean el motivo por el que gente joven no frecuente este tipo de espectáculos, ya que demuestran que están concebidos para un tipo de público clasista y arcaico, al que le aterra lo nuevo o innovador (independientemente de que tenga mejor o peor calidad). Hay que repetar cualquier interpretación que se le quiera dar a una obra, que intenta llegar a otro tipo de público que no espera más de lo mismo.
M'agradaM'agrada
¿Porqué a otro tipo de público? ¿A qué tipo d epúblico hay que llegar? No entiendo que un montaje plano, barato, poco brillante y de precariedad artística ayude a entender una obra que no ofrece dificultad alguna ni tan siquiera para aquellos que se acercan por primera vez a ella. ¿Qué necesidad hay de explicar el Dies Iare con la impactante orquestación y la fuerza que imprime el coro, és más con los colorines creo que se desvirtua.
Sin v¡necesidad de ser ofensivo o intentar ridiculizar a los que no pensamos como Usted creo que su pobre argumentación ganaría, como mínimo en educación y respeto.
Apa buenas
M'agradaM'agrada
Cuando hago un comentario recurro a mi memoria, pero siempre constato lo recordado con elementos de ayuda, como son mi biblioteca, discoteca y videoteca para no cometer errores -dispongo de los 14 DVDs que se vendieron en kioscos dedicados al No-Do, lamentablemente concluyen en el año 1977, son historia, desagradable, pero historia- y por supuesto la Wikipedia, donde a menudo encuentro errores, incluso en una misma página. El No-Do era obligatorio y si llegabas tarde para no verlo podías quedarte sin asiento, pues en los años 40s y 50s los cines estaban abarrotados en todas las sesiones -la televisión aún no absorbía al público, en Madrid comenzó en 1956, pero no llegaba a todo el Estado Español. Y además del No-Do nos pasaban otra “revista” visual llamada “Imágenes”, no tan demagógica y más agradable. Todo esto lo viví en persona -cuento 78 años- y puedo dar fe porque quedé harto de Franco, de sus “existosas” pescas e inauguración de pantanos.
No sólo soy asistente a la ópera sino también a conciertos y a todo tipo de manifestaciones artísticas y poseo una memoria -de la que me siento muy orgulloso- que me ayuda a recordar cuanto de bueno he visto y oído, lo malo lo borro de mi “chip”, si me es posible, y este “mapping” del “Requiem” -incluso esta deficiente versión del mismo- ya están camino del borrado.
Su opinión es tan válida como la mía por lo que no pienso discutirla, por aquello de los gustos, de lo cual ya hizo usted mención.
M'agradaM'agrada
existosas=exitosas. Perdón.
M'agradaM'agrada
El diumenge vaig seguir el Rèquiem per Catalunya Música. El resultat va ser el mateix que el dissabte però sense l’horror del mapping de fireta (Ja vaig deixar les meves impressions). Per cert senyor Pablo. Escoltar música no és qüestió de l’edat.És qüestió de sensibilitat i de gustos. Vaig anar al Liceu per primera vegada quant tenia 9 anys i n’han passat 51. La meva filla tenia 3 anys i cada diumenge l’havia de dur amb mi a escoltar els concerts de l’OBC al Palau de la música. Ara en té 26. Les meves butaques eren al darrera de les que ocupava el Xavier Montsalvatge. Primer pis al final a l’esquerra. Sóc assidu al Liceu i l’Auditori i a tot concert tant de música clàssica com moderna.No faig escarafalls a res mentre tingui una certa qualitat.
M'agradaM'agrada