Els Amics de l’Òpera de Sarrià en el marc de 3ª temporada Òpera de Cambra  de Barcelona ha programat per aquest cap de setmana (ahir dissabte i avui diumenge) dues representacions de “Il signor Bruschino, ossia Il figlio per azzardo“, farsa giocosa per musica en un acte , llibret de Giuseppe Foppa, extret de la comèdia “Le fils par basard, ou Ruse et folie (1809) de René-André-Polydore Alissan de Chazet e Maurice Ourry, estrenada el 27 de gener de 1813 al Teatro San Moisè de Venècia..

La proposta, com ja ens tenen acostumats els amics de Sarrià, porta el segell de la qualitat amb una especial cura en l’elecció d’un equip jove de cantants preparats que garanteixen un nivell notable.acompanyats en aquesta ocasió per l’Orquestra Barcelona Concertante (20 músics) i Viviana Salisi en el baix continuo per acompanyar els recitatiu, tots sota la direcció musical de Assunto Nese i l’escènica de Eugenia Corbacho, és a dir l’equip habitual de la casa, que una vegada més encerta de ple i ofereix, alhora que l’oportunitat de veure òperes infreqüents (al Liceu no em consta que s’hi hagi representat mai), donar l’oportunitat  als joves artistes que inicien la seva carrera.

Que per l’ocasió i com ja va succeir a Rita de Donizetti, s’hagi substituït l’habitual acompanyament pianístic de les propostes modestes i pressupost escàs, per una orquestra de 20 músics (els mateixos components de l’estrena veneciana), és un afegitó important i  lloable que també dóna l’obligada i imprescindible oportunitat als joves músics a familiaritzar-se amb el fossat teatral.

Assunto Nese va portar l’obra amb un tempo brillant, a estones degudament vertiginós, que en capa cas va posar en perill la concertació o el seguiment de la disciplinada companyia, ara bé, i segurament per les condicions de l’acollidora sala del Teatre de Sarrià, el volum orquestral em va semblar excessiu o si més no, desequilibrat respecte a l’escenari, i encara que mai va tapar les veus, la presència orquestral era, sota el meu punt de vista, excessiva i jo hagués agraït un so una mica més subtil i transparent, tot i entenen que les condicions a nivell d’assaigs tampoc deuen ser les que tots voldrien.

En qualsevol cas l’orquestra va fer una excel·lent tasca d’acompanyament amb intervencions solistes de qualitat i amb una interpretació de la bellíssima i famosa obertura (sense cap mena de dubte el número musical més conegut de l’obra), meritòria, tot i que que si l’hagués interpretat al final, quan l’orquestra ja estava “escalfada”, el resultat hagués estat més brillant i amb un so més bell, com després i durant  la representació va poder demostrar.

Viviana Salisi a dalt i en el fons de l’escenari es va integrar discretament en l’acció escènica, acompanyant amb la solvència habitual reconeguda els recitatius, amb el baix continu amplificat, solució tècnica que no he acabat d’entendre.

L’equip vocal va demostrar, en totes les parts compromeses (els rols del fill de Bruschino i el policia són molt més que anecdòtics que en la seva estrena van ser interpretats pel mateix tenor), un excel·lent nivell i una adequació estilística a les característiques particularitats del cant rossinià molt lloables.

El rol de Bruschino va anar a càrrec de Jorge Tello, un habitual de la companyia sarrianenca que ja havia vist a l’Occasione fa il ladro, El màgic elixir de Demestres i a la Rita de Donizetti. No té una veu del tot definida, tot i que és el típic buffo que com tants il·lustres col·legues que sense tenir la veu de baix que demana la partitura, se’n surt amb desimboltura escènica. No és el rol vocalment més exigent però requereix de personalitat escènica i bis còmica, que Tello, sense excedir-se podria haver exagerat una mica més.

Gaudenzio Strappapuppole va anar a càrrec de Roberto Maietta, per a mi el millor de tot l’equip, per veu, projecció del so i un estil adequadíssim que resolt amb brillantor les dificultats habituals  del canto sillabatto, acompanyat del control escènic del personatge. és més baríton que basso cantante, però la seva joventut farà possible una evolució vocal al respecte. La seva brillant cavatina “Nel teatro del gran mondo”, a banda de ser el millor número vocal de l’obra, va estar esplèndid. Bravo!

Irene Mas es va fer càrrec del rol de Sofia. La jove soprano mallorquina té una veu càlida que domina en tot el registre de líric lleugera amb seguretat i que ascendeix amb facilitat i naturalitat a la zona aguda sense cap mena de tibantor o estridència. Ella té dues intervencions destacades: l’ària “Ah, voi condur volete…Ah! donate il caro sposo” i el duet amb Gaudenzio “Ê un bel nodo che due cori”, que va resoldre amb brillantor.

El tenor colombià Cesar Cortes es va fer càrrec del rol de Florville, l’amant de Sofia, amb la lleugeresa pròpia d’un contraltino rossinià, acompanyada d’una projecció brillant i d’una seguretat d’emissió notable i elegant fraseig. El rol no té aquella gran exigència amb la que Rossini acostuma a imposar a la corda, no té cap temible ària, però Cortes va cantar amb bona línia el duet inicial amb Filiberto, cantat amb seguretat pel baríton Guillem Batllori.

És una llàstima que Rossini no donés una mica més de rellevància al rol de la criada (Marianna), ja que ens hagués pogut fer gaudir una mica més de la soprano argentina Mercedes Gancedo que tant em va agradar en la prèvia al concert de Martín Royo en el  LIFE Victoria passat. Espero que no triguem gaire a veure-la en un rol que permeti apreciar les moltes virtuts d’una cantant que vaig dir aleshores de la que en sentiríem parlar i espero que sigui així.

La proposta escènica d’Eugenia Corbacho és molt més brillant en l’obertura que en la resta de l’obra, ja que la debilitat de l’enrevessada trama permet poques genialitats. En l’obertura, Corbacho ens ofereix una presentació dels personatges a la manera de reportatge periodístic amb referències a la premsa, amb portades de revista i diaris que fan referència a l’acció dramàtica i als personatges, convertint-los en cèlebres protagonistes del paper cuixe. Aquesta brillant presentació feia preveure una continuïtat en l’acció escènica que després quan es va aixecar el teló va resultar més tradicional i previsible, malgrat la contemporaneïtat de l’ambientació.

Tot esperant la nova proposta dels imprescindibles Amics de l’Òpera de Sarrià, només  em queda recomanar-vos que si aquesta tarda no teniu plans de cap mena, no us ho perdeu i cal que us apropeu al Teatre de Sarrià, l’obra i els artistes que la fan possible, s’ho mereixen, i en cap cas l’afició operística de Barcelona hauria de donar l’esquena a les temporades del Teatre de Sarrià, ahir presentava una millorable mitja entrada.