No es tracta de si fa el bis o no, de si fa 9 o 18 Do, perquè això no m’interessa, ho trobo francament irrellevant, perquè allò que cal explicar és que el Tonio de Javier Camarena és, amb bis o sense, una d’aquelles interpretacions que trasbalsa al públic i retorna al teatre la grandesa, l’orgull i l’excepcionalitat a un teatre d’òpera.
La curta història de la Fille du régiment al Liceu podrà enorgullir-se de comptar amb Alfredo Kraus, Juan Diego Flórrez i ara Javier Camarena entre els tenors que l’han cantat al llarg de la seva història. No sé com serien Carlo Baucardé (primer Tonio al Liceu l’any 1850, o Josep Font i Llorenç Pagans, els altres dos tenors que el van cantar en el segle XIX, però si que puc dir-vos que tant Ugo Benelli (1973) com Deon van der Walt i Fabrizio Menotta l’any 1993 o Antonio Gandia el 2010, sent tenors de relleu no es podran comparar amb Alfredo Kraus (1984), Juan Diego Flórez (2010) i ara Javier Camarena, tenors que en aquest com en altres rols belcantistes han deixat i deixaran un a`petjada que han estat, són i seran referència per atots aquells cantants que vulguin fer front a aquest rol amb la voluntat i l’objectiu de fer.ho de manera excepcional.
Javier Camarena amb la naturalitat, la senzillesa i un facilitat que enlluerna no farà a oblidar a Kraus o Flórez, ni crec que ho vulgui, seria absurd, però si que aparentment sense despentinar-se gaire s’ha situat a la seva mateixa alçada , això si amb una veu bellíssima, plena i brillant, i una potència d’envejable impacte, cantant amb un fraseig elegantíssim i amb uns detalls d’innegable categoria. Li cal, però, acabar “Pour me rapprocher de Marie, je me enrôlai, pauvre soldat” amb un fiato menys apurat.
Em sap greu haver començat parlant del tenor Camarena, però és que ell és el principal “culpable” que la representació s’hagi elevat de la notorietat fins a l’excepcionalitat.
La producció de Laurent Pelly, com la de Mario Gas per l’Elixir, tenen la virtut, per molt visionades i reposades que siguin, de crear un optimisme i un bon rotllo al seu voltant, que només per això ja podem qualificar-les de immillorables i imprescindibles. Set anys després de les memorables representacions amb Flórez, Ciofi i Álvarez ha tornat a potenciar l’obra, que és allò que ha fer una bona producció escènica, ajudant als cantants a obtenir l’èxit que les seves brillants interpretacions i sobretot fer gaudir al públic. L’objectiu s’assoleix amb escreix i encara que els gags més celebrats perdin l’espontaneïtat de la primera vegada, continuen funcionant i provoquen el somriure o la rialla més sorollosa i buscada. Bravo Pelly, una vegada més.
Giuseppe Finzi va ser el més fluix de la tarda i malgrat que a mida que la representació avançava l’alarmant inici orquestral va anar millorant, crec que ell no estava a l’alçada de la producció ni dels cantants. El Liceu hauria d’invertir amb directors musicals d’alçada , perquè si es vol concloure el projecte orquestral amb èxit no es poden contractar directors que no siguin capaços de potenciar les millores. Si el resultat a Der Fliegende Holländer és especialment preocupant, en aquesta “fille”, tot i que l’orquestra tingui un rol secundari, la formació orquestral no pot oferir un so tan poc curós alhora que mostra les errades habituals de concentració i pura execució com les escoltades ahir a l’obertura.
El Cor, sempre que la secció masculina té més participació, acaba obtenint un èxit més rotund. Van estar esplèndids.
Acabar obtenint un èxit sorollós, espontani, sincer i unànime quan cantes al costat d’un Camarera estratosfèric té molt de mèrit. La soprano aragonesa Sabina Puértolas ja ens va agradar molt com a Despina en el darrer Così, però la Marie de la fille du règiment és la protagonista, amb quatre àries de compromís, ja sigui tècnic, ja sigui expressiu i sempre ha de lluitar, quan té un tenor de relleu, contra els maleits 9 Do i si en són 18, pitjor encara. A més a més, les Marie que canten aquesta producció també han de lluitar amb la icònica Natalie Dessay. Doncs bé, Puértolas, que no va començar pletòrica, es va anar fent amb l’escenari, amb el personatge, amb la partitura, posant-se el públic a la butxaca, potenciant les capacitats d’un registre agut i sobreagut brillant, penetrant i precíós, d’acord, però sobretot cantant amb sentiment, musicalitat i l’elegància expressiva d’un belcantisme exquisit a “Il faut partir” i a “Par le rang et par l’opulence“. La seva simpatia escènica i l’empatia amb el treball escènic que Pelly li exigeix, juguen al seu favor i ella els aprofita amb sapiència. El triomf al final de la representació emociona perquè mentre tothom va al teatre per escoltar al tenor mexicà, ella acaba aconseguint que al final el públic reservi part de la seva eufòria a l’espera de la seva sortida, quan el teatre després d’haver buidat tota l’emoció amb la sorida de Javier Camarena, és torna a ensorrar quan apareix entusiàsticament jovial a rebre els aplaudiments. Ella com les grans, va deixar en l’aire immòbil d’un Liceu expectant la signatura d’un fraseig belcantista de primera magnitud. Brava!
Simone Alberghini compleix totes les expectatives del rol, bonhomia i simpatia escènica, al servei d’un rol amable no del tot desenvolupat per Donizetti, que en altre òperes còmiques i en rols similars, es va mostrar molt més generós i inspirat. Tan vocalment com escènicament el baix-baríton italià es va mostrar pletòric. Gran triomf també per a ell.
I també va obtenir un triomf d’estima i gratitud, la gran Ewa Podles, es un moment ja de declivi vocal de la gran contralt polonesa. La seva simpatia i la bis còmica que regala com a Marquesa de Berkenfield, amb una actuació en el segon acte davant del piano que tots haguéssim volgut més llarga, són d’agrair en una cantant que ens ha deixat tantes nits de glòria en rols i repertoris ben diferents. És una gran!
Isaac Galán com a Hortensius, Carlos Daza que es mereix quelcom més que el caporal i Olivier Decriaud com a Notari, completen un equip vocal sense fissures.
Bibiana Fernández agafa el relleu com a Duquessa de Crakentorp al insubstituïble Angel Pavlovsky. Sense la genial extravagància del diví argentí però amb una elegància escènica contundent, la popular artista va complir amb escreix les exigències que Pelly demana al rol.
Una representació memorable, que va aconseguir unanimitats i optimisme desbordant com poques vegades s’aconsegueix en una representació, i darrerament al Liceu, menys encara. Bravo!
Ahir la representació estava classificada en la tarifa 3.
IN FERNEM LAND 
Gràcies, Joaquim, per la teva crítica precisa com sempre. Jo vaig estar-hi al divendres i només puc estar d’acord que ha sigut una representació memorable. Malgrat que jo tingui poca afinitat pel bel canto, interpretacions així s’imposen amb contundència.
M'agradaM'agrada
Quan una representació funciona com aquesta producció no hi ha repertoris petits o obres menors
M'agradaM'agrada
Camarena ha entrat a matar en el millor dels sentits. Sempre retorno als Puritani que li vaig veure l’estiu passat a Madrid perquè l’embadaliment d’aquella A te o cara encara em colpeix…quina veu i quin dolcíssim fraseig.
M'agradaM'agrada
Si no s’espatlla i no fa com altres col·legues de corda i/o nacionalitat, ens esperen grandioses nits “camarenístiques”
M'agradaM'agrada
Camarenazo!
amb aquests dos intèrprets i una escena xula dóna gust veure i escoltar aquesta obra. Perquè d´una altra manera és un rollo musical bastant insuportable.
M'agradaM'agrada
L’innegable encert d’una producció al servei de l’obra i fa molt i si a més a més, i no és poca cosa, tens uns cantants de reclinatori (sobretot ell) ja ho tens, gaudi total
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de mayo 2017 | Beckmesser
Ara que ho alternen amb l’Holandès, el Liceu ho podria publicitar com a “una de cal y otra de Camarena”. Esperançat per al dia 24.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
A veure si Kampe ho capgira, una mica
M'agradaM'agrada
Un éxito clarísimo de Javier Camarena con una voz bellísima y contundente de notable volumen, exquisito canto y agudos fáciles y precisos, como actor se mueve con familiaridad por la escena y nos ofrece un Tonio diferente al que estamos acostumbrados, pero igualmente válido, lleno de simpatía. Es cierto que debiera ejercitar un poco más el fiato, ya que, aunque es suficiente, al público le agrada mucho que en los finales de aria se prolonguen las notas finales con un “calderón”, pero es un cantante serio y alarga las notas sin llegar a lo excesivo.
Sabina Puértolas se ha empapado del personaje y canta muy bien, pero a mi las voces tan ligeras no me acaban de convencer. Este personaje, como curiosidad, fue el más interpretado en escena por la más grande contralto del siglo XIX, la gran Marietta Alboni (en 1862 cantó en el Liceu “Il barbiere di Siviglia” y “La favorite” y dejó al público alucinado), por lo que supongo que todos los sobreagudos son añadidos; la extensión de la voz de la Alboni iba del Sol 2 grave al Do 5 agudo (precisamente esa era su firma), por lo que las notas por encima de ese Do no están escritas. Otros roles de la Alboni eran la Norina de “Don Pasquale” y la “Amina” de “La sonnambula”. En la temporada de 1850/51 la Alboni cantó en Madrid tanto la Marie como la Amina, roles que habían sido estrenados por mezzo-sopranos. La invasión de sopranos ligeras en el último cuarto del siglo XIX fue tergiversando las tesituras originales y hoy no comprendemos como una contralto pudiera cantar esos personajes. Pero concretamente en el Liceu en 1850 la soprano que cantaba “La fille du règiment” (Noémi de Roissy) también cantaba la Lèonor de Guzman de “La favorite”, como se puede comprobar en los imprescindibles “ANNALS 1847/1897” del Gran Teatre del Liceu que tan magníficamente elaboró Jaume Tribó.
Una función muy satisfactoria y hubiera sido completamente memorable si la orquesta no hubiera cometido unas cuantas pifias, especialmente en la obertura y hubiera sido mejor dirigida, pero quedará en la historia del Liceu por la extraordinaria aportación de Javier Camarena.
Mi idolatrada Ewa Podles derrochó simpatía, pero su voz se está consumiendo por ley de vida y bien que lo lamento.
M'agradaLiked by 1 person
A Podles el rol no li permet lluir gaire, estic segur que en altres encara pot oferir-nos la grandesa que la caracteritza, ara bé,, els anys passen i es nota. Per sort l’a gaudim sovint i esperem que encara ens caigui alguna perla
M'agradaM'agrada
Ahir vam tenir una tarda gran del Liceu.
M'agradaM'agrada
si Rosa, d’aquelles que el silenci de la sala imposa i esperona.
M'agradaM'agrada
allí estaremos en la última del lunes 29
M'agradaM'agrada
Disfrutarás
M'agradaM'agrada
incluso con la Marie de S.Puértolas, que no es la Dessay de esta misma producción?
M'agradaM'agrada
Estic d’acord: no només és irrellevant si bisa o no sino que indica una tendència a la banalització de l’òpera que trobo francament preocupant. El rol no és difícil per un seguit de notes que els tenors lleugers han de tenir (tot i que sospito que Camarena acabarà desenvolupant més cos per assumir papers més lírics), sino per l’elegància del fraseig, per la noblesa del cant, per la naturalitat exigible. Entenc que el circ omple el teatre i que fins i tot gens que es preocupa poc del Liceu ara està disposat a anar-hi en plan festa major, però deixar o no petja en aquest paper és una altra cosa. Celebro si Camarena ho aconsegueix.
M'agradaM'agrada
Què només es parli del bis o que només es vagi a la recerca del bis ho trobo penós quan la representació siguin tantes altres coses i totes elles tan bones.
M'agradaM'agrada
Que alegría! Me toca el sábado y estpy contando los dias! Gracias por tus comentarios
M'agradaM'agrada
Te lo pasarás en grande
M'agradaM'agrada
Ahir varem poder disfrutar una representació magnífica. Gràcies als cantants i a tots els participants.
Que en poguem gaudir. moltes més
M'agradaM'agrada
AMEN!
M'agradaM'agrada
Doncs els de casa hi serem dimecres 24
M'agradaM'agrada
No sé perquè, però em penso que en Camarena t’agradarà ;.)
M'agradaM'agrada
Estic molt d’acord en tot el que dius. M’ho vaig passar molt be divendres passat. L’òpera no es gran cosa, però amb intèrprets com Puértolas y Camarena y una producció de Pelly, que malgrat els anys, segueix fresca i divertida, es impossible no sortir del teatre plenament satisfet del que s’ha vist i escoltat.
M'agradaM'agrada
Jo, tot i reconeixent que no és gran cosa la prefereixo a moltes del mateix compositor que són més cosa.
M'agradaM'agrada
Així si!!!! Just una setmana després d’haver assistit a “l’Holandès”, ahir vaig sortir exultant del Liceu! I crec que no vaig pas ser la única, les cares de felicitat de la resta de la gent eren unànimes!
Mai encara havia assistit a una representació on a la meitat es parés la funció per aplaudir més de cinc minuts (o almenys a mi se’m va fer una mica llarg), però la gent es veia necessitada de cridar “Bravos” després del “Ah mes amis”.
Després del “Rigoletto” i d’aquesta “Fille” crec que el resum de la meva temporada serà el “Camarenazo” com diuen per aquí.
Se li veu i se li nota que Tonio és un rol que té molt apamat i segur, la sorpresa grata va ser Sabina Puértolas, a qui ja havia vist fent de Despina al “Così” que van retransmetre a la tardor des de la ROH, i que va cantar i sobretot interpretar (el que es pot intuir des del quart pis) una Marie divertida, fresca i potent.
Com a moments brillants (a banda és clar de les àries de lluïment i de les intervencions del cor), em quedo amb el trio “Tous les trois reunis”, que amb la versió de Pelly és encantador, i sobretot em quedo amb la picada d’ullet d’Ewa Podles i el seu “Rosó, llum de la meva vida”.
Avui dilluns encara m’he llevat contenta i només per això ja va valer la pena!
M'agradaM'agrada
Sort que aquesta fille s’ha posat en mig de l’holandès i ha trasbalsat la casa, perquè n’estàvem molt necessitats d’una representació així
M'agradaM'agrada
Be avui estem molt d’acord en gairebe tot.
Tanmateix voldria fer alguna comentari.
La fille du régiment és una opera d’argument tirant a naïf acompanyada d’una partitura molt inspirada.La producció de Laurent Pelly és un èxit internacional que ha rodat per mig món i sap transmetre bon rollo i optimisme al públic.
En aquesta darrera edició hem tingut el privilegi de comptar amb Javier Camarena que pot competir al mateix nivell que Alfredo Kraus i Juan Diego Flórez. Sorpresa l’espontaneïtat com actor. Va fer un Tonio una mica nen de les muntanyes,que en realitat és el que és.
El rol de Marie va ser molt ben cantat i actuat per la soprano Sabina Puértolas pero( s’ha de dir tot) no està al mateix nivell que les grans interprets del rol com Sutherland,Sills,Gruberova,Anderson,Dessay o Damrau.La veu és bonica,la coloratura fàcil,fa molt be els trinats,el gust musical és evident i els aguts brillants pero potser hi ha un dèficit de carisma vocal -interpretatiu que la converteixi amb una gran diva o potser l’ascenció en mezzo-forte posa al descobert alguna zona poc atractiva de la veu fet que no succeeix en el sobreagut ni en el pianíssim.El seu francès és força bo en el cant pero menys en les parts parlades.No sabria dir si l’èxit sorollós equiparable al de Javier Camarena va ser espontani o potser ajudat per uns quants amics presents a la sala.
Us deixo l’interpretació magistral de Diana Damrau que exhibeix una energia i una rauxa interpretativa fora de sèrie.El seu francès és gairebe perfecta.
M'agradaM'agrada
Està molt bé la Damrau, però en aquesta producció ningú com la Dessay
M'agradaM'agrada
No puc està més d’acord amb tu Joaquim. Una funció memorable, ja tocava, per cert. Res a afegir, insistir en que l’orquestra no va esta massa fina potser i que, a banda del Camarena, la Puértolas per a mi a estat un descobriment. Ens ho vam passar molt bé, i a sobre per postre ens vam trobar un altre cop! Quina alegria. Jo aquest diumenge provaré sort amb Frau Kampe, a veure si ens tornem a veure. Per cert, dóna gust llegir les col·laboracions d’en Colbran, com se’n pot saber tant??? Em sento com una pusseta….Una abraçada a tots dos.
M'agradaM'agrada
“Hi ha una tomba,
on no descansa ni el gos.
Una obra divertida,
intrascendent i menor,
esta fent oblidar,
un dels seus trascendents
drames de redempció”.
Exigeix saber el nom del teatre.
M'agradaM'agrada
Hace mucho, mucho, mucho, estrené esa producción (como espectadora, claro) con Dessay, Flórez, Álvarez en Viena (¡con Caballé, por cierto!). Creo que se retransmite mañana ¡Me alegro del éxito de las funciones! Así disfrutaremos (algunas, a la escucha). Y ojo, que nuestra Bibi tiene “mucho arte” ¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
M’encanta llegir els vostres comentaris especialment el d’en Joaquim doncs ,com vaig comentar jo vaig assistir al assaig general i vaig disfrutar d’una manera excepcional, quasi bé em sortia fum de les mans aplaudint, i també la resta del públic, com es natural en un assaig, no es va repetir l’aria de Tonio però tenia clar que a les representacions SI es faría…… no sé vosaltres però jo vaig aconseguir esborrar la tarda del “holandés”…..per sort….
M'agradaM'agrada
De acuerdo con Collbran respecto a los fiatos de Camarena…..pero llegarán seguro…
M'agradaM'agrada
El viernes día 19 Javier Camarena tuvo un detalle, al acabar la función, que le honra. Después de recibir sus aplausos correspondientes dió dos cariñosísimos besos a la gran Ewa Podles, un fenómeno vocal que tardará por lo menos un siglo en volver a surgir, como ocurrió en el siglo XIX con Marietta Alboni que se retiró de la escena en 1872 y Ewa Podles apareció en la misma en 1975 con la Rosina de “Il barbiere di Siviglia” que tantas veces había cantado la Alboni.
Bravo por la delicadeza y el respeto de Camarena a una de las más grandes glorias de la Lírica del siglo XX. Un amigo mío que lo presenció y me lo ha comentado se puso a llorar.
M'agradaM'agrada
BRAVO, PRECIOSO DETALLE…
M'agradaM'agrada
M’alegro molt de que La fille vagi tan bé. Es una òpera que no me agrada i per això no m’ha interessat, però es una bona noticia que el Liceu faci alguna cosa bé.
M'agradaM'agrada
I encara que l’obra sigui poca cosa, acabes sortint com si haguessis vist una operassa
M'agradaM'agrada
Després del vaixell…calia un tractament a fons. Vaig anar ahir a rebre’l i vaig sortir com nou. Una lliçó de belcanto. Vaig treure una entrada sense visió directa (tenia pantalla) i emb vaig concentrar en les veus… Vaig gaudir com feia temps no gaudia. Has descrit perfectament els cantants, completament d’acord. L’Orquestra, a part d’algunes pífies i descontrola, trobo va acompanyar prou be els cantants, especialment es va procurar no tapar-los amb in volum excesiu. Esperem aquestes veus es cuidin, crec que podrem gaudir de nits molt bones.
M'agradaM'agrada
Qui ho hagués dit fa pocs anys que un Donizetti arevistat guanyaria la partida a un holandès wagnerià. Deu ser el canvi climàtic
M'agradaM'agrada
Estoy de acuerdo con Dandini….siendo una gran interpretacion de la Puertolas, no estaba a la altura de los otros roles…eso si actoralmente estuvo magnifica, mientras que Camarena actoralmente es bastante “simplot”unas clases de movimiento escenico no le vendrian mal para no recordar a cantinflas.En cuanto al “Bis”, yo fui el miercoles, y me dio la sensacion que la gente exigia el bis, en el plan, si lo has hecho otros dias, pues hoy tambien, reventando a aplausos y bien merecidos,eso no lo cuestiono. pero que no se repitio las misma intensidad en la bellisima area del 2º acto igualmente cantada de forma magistral y elegantisima, una lastima que nos guste mas el circo que la belleza
M'agradaM'agrada
Ya se sabe, nueve dos pueden más que la belleza. La ópera tiene bastante de circo porqué si no ¿Cómo se explica que un compositor ponga 9 Do en una cabaletta?
M'agradaM'agrada
Ahir dissabte 27 vaig preferir deixar de banda per unes hores el futbol i anar a escoltar els 9 o 18 Do del Camarena i en vaig sortir encantada.
Per mi aquesta òpera és un “divertimento” amb melodies enganxoses on la principal protagonista és la Marie, ara bé quan la protagonista femenina no està a l´alçada el tenor li roba el protagonisme amb la seva àrea Pour mon âme! on tothom espera els Do i ultimament el bis.
Per mi Puertolas li falta volum i a més a més encara tinc en la meva memoria la fantàstica Marie de la Gruberova del 93, aixi que si vaig disfrutar va ser pel Camarena, perque crec que està en un estat de veu pletòrica. No se com van anar els dies anteriors però ahir nit es va fer pregar bastant pel bis, però és normal que cada torn l´esperem.no? Quan canta tens la sensació que ni es despentina, ho fa fàcil…..només espero que continui venint pel Liceu i ens doni moltes més alegries.
En general el que milloraria és la dixió en francès dels protagonistes en les parts parlades perque en molts moments es feia difícil comprendre el que deien.
M'agradaM'agrada
siiiiiiii el sabado hizo tambien el bis .. todos lo esperabamos … y supongo que el lunes tambien lo repetira, y es espectacular realmente . la verdad es que esta opera o operata no es nada del otro mundo, tiene escesivos trozos hablados que son bastante aburridos y graciosillos, pero poco . vas al liceo a oir cantar o oir recitar . y encima la habiamos visto ya hace poco, la misma exactamente en el liceo y tambien en cine . mandritis de ir, pero al final, despues de leer tantos elogios, me anime, y realmente valia la pena por el camarena sobre todo y los famosos 18 do,, pues la verdad no se oyen cada dia,, o sea que muy bien aunqeu seamos un poco folcloricos … gracias y espero tus comentarios sobre el don juan . ya vimos este montaje en cine , hace un año, creo. el mismo veo por las fotos , y por el mismo tenor , asi que esperamos tu placet . gracias por todo .
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: "La fille du régiment" reviews. Gran Teatre del Liceu, May 2017 | Sabina Puértolas
Como ya creo haber dicho en algún lugar, en la última funciòn del lunes 29, exhibiciòn vocal, de canto legato y de clase , por parte de un excelente Javier Camarena, muy por encima del resto de sus compañeros como gran cantante ( tan bueno como el que màs ) en ese tipo de repertorio
Bisò despuès de previos 4′ 45″ cronometrados de braveos, con una magnifica variaciòn en el ultimo dos sostenido del bis
Toda una lecciòn de canto fàcil y de gusto musical por parte del mexicano
M'agradaM'agrada
Me alegro que le reconozcas los méritos y que bisar después de 4’45” que se hacen eternos, no se considere ni prematuro, ni fácil, ni un desatino o insulto a la memoria del maestro.
M'agradaM'agrada