Ni després d’un mes d’assaigs i 8 representacions, la senyora Oksana Lyniv ha estat capaç de quadrar el concertant del tercer acte amb el cor dels fantasmes gravat i la resta de mortals a sobre l’escenari, tots plegats encomanats a la divina providència o Santa Cecilia per salvar el desgavell coral i orquestral, impropi d’un teatre que pretén ser de nivell. Però quina importància deu tenir això si al final ha estat victorejada amb una única i ofegada dissidència.
L’aposta del Liceu rau en les produccions teatrals per atreure a un públic que braveja al final sense fer veritable justícia al que ha ocorregut a sobre de l’escenari, igualant els que ho han fet bé o molt bé, amb aquells que han estat discrets o directament malament, quelcom que sempre és descoratjador per els que ho han donat tot, és clar. El públic del Liceu ha perdut el criteri musical i vocal que jo crec que el caracteritzava fa uns anys i ha esdevingut un públic conformista Ja no dic per el que s’ha esgargamellat bravejant a l’actriu que desdoblava a Senta pensant-se que era Anja Kampe, no, ho dic per els que han tributat un allau de bravos a Attila Jun o a Daniel Kirch, aquell que l’amic Francesc deia que seria un futur Tristan i que en prou feines pot acabar dignament el tercer acte amb un Erik de curtíssims mitjans i projecció escassa. El criteri que sovinteja el públic actual del teatre és molt més acomodatici i amable que aquell que es respirava fa uns anys en les representacions. Ara sembla que en tinguin prou amb una producció pomposa que faci assequible les més de dues hores i quart sense interrupcions (molts encara s’escandalitzen que l’holandès es representi sense pauses per fer vida social o anar a buidar la bufeta, sense recordar que totes les representacions que s’han fet des de que el Liceu és de propietat pública s’han fet com Wagner volia.
Costa entendre com el mateix públic que es va abraonar en contra del mestre Pons a Das Rheingold o Die Walküre i contra Victor Pablo Pérez a La Bohéme, per posar dos exemples d’injustícia manifesta i motivacions extra musicals, en canvi bravegés a aquesta senyora que estic convençut que si no arriba a ser una dona, no hagués aconseguit l’èxit assolit, perquè feia molt de temps que al Liceu no s’escoltava un Wagner tan mediocre, de so més brut i desequilibrat, amb la corda absolutament ofegada per la potència d’un metall cridaner i sense cap mena de tensió dramàtica en la majoria del relat, que només fa incidència en els fragments més vistosos, amb resultats d’una vulgaritat que el Liceu no havia escoltat mai en òperes de Wagner, perquè el compositor sempre havia estat ben tractat, fins i tot en els moments més difícils. Els darrers directors que hem vist dirigir aquesta òpera han estat: Sebastian Weigle, Uwe Mund, Hans Wallat, Georg Alexander Albrecht, tot ells obtenint de l‘Orquestra i el Cor del Liceu, millors resultats que la senyora Lyniv. Potser el seu gran mèrit, a banda de ser dona en un món professional d’homes, és ser assistent a Munich de Petrenko, però si amb una orquestra òbviament menys valuosa no és capaç després de tants dies de treball al capdavant, de concertar i extraure un so de qualitat i equilibrat, és que té molt poc a oferir i el Liceu si vol fer créixer l’orquestra, necessita contractar directors que aportin valor afegit, i ni en aquest cas, ni en el més simple de la “Fille” no ha estat així. És molt més important gastar-se els diners amb un director musical que en una producció, però és obvi que la direcció actual no ho entén així i per això els resultats musicals d’aquest Der Fliegende Holländer són d’una mediocritat preocupant.
Anja Kampe és una de les cantants wagnerianes més importants del moment, però o bé les Brünnhilde ja comencen a passar factura, o ahir no tenia el dia, perquè els problemes a la zona aguda van ser notoris, res a veure amb la grolleria descontrolada d’Elena Popovskaya, però problemes al cap i a la fi. Al seu favor té un cant intens i una implicació dramàtica d’impacte, aconseguint una actuació notable, però sent una cantant més valorada que Ricarda Merbeth, aquesta en la versió concertant del Festival de Bayreuth el setembre de 2013 va ser molt millor. També estic segur que amb una direcció més creativa i intel·ligent la balada hagués estat més intensa i variada, però Kampe que és una cantant musical i amb instint teatral de gran calat, va saber vorejar la mediocritat que l’envoltava, si bé els moments definitius del duo amb l’holandès i l’escena final del tercer acte, la zona aguda va quedar descoberta i fins i tot en algun moment cridada, però hi va haver en la seva vibrant actuació, molt més al seu favor i ella va ser l’única que mereixia donar una segona oportunitat a una producció operística per oblidar.
El baix-baríton letó Egils Siliņš és vocalment un holandès competent i el seu estat vocal és més favorable que el de Dohmen, però la seva expressivitat té curta volada i en cap cas dóna la transcendència, el misteri i la grandiositat del personatge original. És clar que en la producció aquest personatge és el fruit d’una bogeria. Compleix bé i si no fos que la meva exigència sempre pretén tenir el millor del millor, la seva interpretació podria dir que és correcte, però això si, insuficient.
I aquí es van acabar les alegries perquè si bé és veritat que Daniel Kirch és millor que Timothy Richards, això no el converteix en un bon Erik com ja he dit a l’inici.
Attila Jun va cantar el Daland tots els dies i entre el primer i l’últim, amb el dia que vaig mig escoltar la transmissió radiofònica inclòs, el seu cant no ha variat, és a dir, no ha millorat en la incorrecta emissió d’una veu tan gran com cant feridor.
Mikeldi Atxalandabaso i Itxaro Mentxaca van repetir, a la baixa, les prestacions del primer dia com a timoner i Mary.
L’orquestra no va cometre tantes errades com el primer dia però està clar que n’esperem molt més i sabem que ens pot donar molt més. Incomprensiblement el director de la casa no es va fer càrrec d’aquesta producció i ara estic segur que si ho hagués fet parlaría d’una altra manera d’aquesta enganyifa wagneriana.
El cor, notòriament esgotat en la vessant femenina, va treure forces de sota les pedres, quelcom que sempre s’agreix en un dels puntals de la casa que necessita amb urgència una injecció necessària i imprescindible de vitamines. La vergonyant solució de la gravació per resoldre el doble cor del tercer acte és una prova tan vergonyant com fefaent de les prioritats de la casa.
Wagner es mereix més, sobretot sent un compositor clarament a la baixa en les temporades liceistes en les que l’equip directiu no hi acaba de creure i crida al públic atrevir-s’hi, i en canvi és ben senzill, amb un director com cal i un equip vocal amb personalitat, n’hi ha ben bé prou per capgirar-ho tot.
De la producció de Philipp Stölzl ja en vaig parlar, Una idea brillant insostenible durant tot el relat, que grinyola en molts moments i que bàsicament detesto perquè traeix de manera flagrant al compositor i lletrista, convertint a Senta en una mena de Jean Hudson propensa a cantar “regnava nel silenzio”, sense possibilitat de redempció d’un holandès que no existeix més enllà de la seva ment i per tant no pot renunciar a la seva salvació, ni trobarà mai en el sacrifici de Senta, sentit a una partitura que esdevé clarament secundària. Claus Guth a Bayretuh (2004) va fer-ho molt millor en una producció que em serà difícil d’oblidar, ho dic per si algú es pensa que sóc d’aquells que ho volen tot calcat a les acotacions de Wagner, No, el que vull és que amb una música sublim tot no es torni banal.
Les fotografies que encapçalen l’apunt són d’®A Bofill, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu,
IN FERNEM LAND 
Nadie como tu para repartir zascas con estilo
M'agradaM'agrada
No ñes quan em sento més realitzat, però no m’imagino dient que una cosa és molt bona quan no m’ho ha semblat senzillament per por o per voler nedar i guardar la roba. Jo no tinc res a perdre i això és una avantatge.
M'agradaM'agrada
Perdona Joaquim. Jo mai vaix dir que Daniel Kirsch seria Tristan. Vaix comentar precisament que ja ho era. El va cantar a Lyon aquest any sota la direccio de Harmut Haenchen i ho va fer bastant be. Coincidim molts companys wagnerians que hi vam ser i els critics wagnerians que han escrit sobre aquesta produccio que va reviure la mitica de Patrice Chereau.
M'agradaM'agrada
Doncs ara ho entenc tot, ho va donar tot a Lió i ara només queden engrunes, perquè a l’Erik treia el fetge per la boca, No me l’imagino superant el primer acte. Més aviat me l’imagino com l’innombrable aquell que va portar Gergiev.
A aquestes alçades el que diguin els crítics no em fa canviar d’opinió, si coincidim perfecte i si no, també. Crec que tinc prou criteri per establir si una cosa m’agrada o no. M’agrada aprendre i que m’obrin interessants nous punts de vista, però no per això haig de donar la raó a un que pensa diferent per molt que escrigui a un diari o una revista, i més ara que la critica és una nebulosa amb tendència a la desaparició justament per haver fet massa servilisme (Hi ha honroses excepcions, però poques)
M'agradaM'agrada
A mí la producció sí em va agradar.
Inaguantables l’Erik i el pare, horrorosos. Només cops de veu sense música, els dos.Bé l’holandès (pot ser el contrast amb els altres 2 ressaltava les seves virtuts).
D’acord amb el que dius de lAnja Kampe. El cor masculí tampoc no em va agradar, de vegades em semblaven crits descompassats.
Vaig anar-hi per 30 euros a llotja amfiteatre 26, primera fila, amb el Dakotabox. Ja no compraré més entrades normals, l’únic problema és que obliga a trobar parella (és mínim 2 entrades)
M'agradaM'agrada
Les llotges de platea i amfiteatre (laterals) a 30€ no m’interessen gens, però entenc la teva decisió perquè el mateix teatre ja li està bé aquesta fórmula perversa.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de mayo 2017 | Beckmesser
Jo m´ho vaig passar bé perquè la obra és magnífica. Anja Kampe i Egils Siliņš em van agradar molt, sobretot ell.
Costa bastant trobar un tenor que ho faci bé, el Daniel Kirsch ha patit i ens ha fet patir molt al ària del tercer acte, el cor ha estat “fallón” i és una llàstima donat el seu protagonisme en la obra.
Però per sobre de tot i si algú m´ho pot explicar, he trobat que avui la música em portava sovint a Itàlia, a Verdi, Rossini. Era només una subtil sensació, es clar. Potser tingui a veure la direcció musical?
M'agradaM'agrada
Masses pegues per a mi, per passar-m’ho bé i si no tenim director musical a La Fille, mira, tiraquetevas mentre tinguis un Camarena, però a l’holandès és un pecat mortal.
M'agradaM'agrada
No coneixia aquesta òpera, i com a Götterdammerung (el meu únic Wagner que he vist), anava patint. Vaig gaudir, tot i que algun moment se’m va fer llarg, i em va sorprendre que no em va semblar una opera difícil, i hi havia parts que em recordaven molt a altres òperes italianes més belcantistes (l’escena de la Mary donant canya a les criades despres la balada de Senta, no sé perquè em recordava a Rossini), i el paper del Daland (no sé si era per culpa del cantant) em feia venir a la ment a un Falstaff (segurament per algun punt còmic que tenia l’aria en que presenta a l’Holandès a Senta).
Vaig gaudir amb les interpretacions de Kampe i Silins, igual que el petit paper de Mentxaka. Horrorós l’Erik (al final semblava que cada agut el calava més que l’anterior) i el Daland de Jun. El cor no va matar tampoc, i l’orquestra em va agradar (malgrat moments de descompassament amb l’escenari).
La producció em va semblar prou interessant fins l’escena de la festa. No coneixia molt l’argument de l’obra (l’havia llegit, però no el tenia clar), però aquesta versió no em va ajudar gens a entendre-la. Vaig sortir d’allà sense entendre per què la Senta s’havia suicidat (més enllà que estava tocada del bolet).
Menció especial al cor enregistrat i enllaunat. Quan el Liceu fa les coses bé les pot fer molt bé, però quan vol anar a cutre, no el guanya ningú. Molt fan de l’escena caos en que cadascú anava a la seva. Em vaig estar aguantant el riure una estona amb allò. Si no es poden pagar un cor, que no la programin, però aquestes ridiculeses sobren. O que paguin reforços i que no facin Operes sanfaines i gales de reinauguració abans d’hora.
M'agradaM'agrada
Si el teu referent és aquell Götterdämmerung no et desanimis perquè trigarem anys i panys a viure una cosa similar.
M'agradaM'agrada
La senyora Anja Kampe en la funció del divendres va estar força millor del que s´ha escrit aquí, ella es una gran cantant wagneriana que es va trobar amb un acompanyament totalment desengelat i avorrit amb una orquestra a estones apagades com va passar en la balada de Senta carent de qualsevol ritme musical i a estones una orquestra cridanera amb els conjunts vocals i els cors, El tenor molt escanyat al final de la funció cada cop cantava més apurat, es fa dificil de creure que pugui cantar Tristany, el bariton va complir sense arribar a entusiasmar peró cantant darrera l´escenari no es pot pensar amb duo amb Senta creïble, la direcció orquestral una pifia generalitzada.
M'agradaM'agrada
Estic d’acord. No sóc coneixedor, però el divendres la veu de Anja Kampe en va agradar molt i no vaig notar-li defectes en els aguts. Una gran cantant que pot redimir la funció si no l’holandès.
Per la resta, en Joaquim té tota la raó. Més que correcte però no emocionant l’holandès, decebedor Erik, horrorós Daland, oblidables l’orquestra i la direcció.
La producció a mi em va agradar, amb reserves. La reinterpretació anti-romàntica en sembla interessant i adhuc merescuda, encara que sens dubte dificulta el rol de Senta.
El problema principal per a mi és que no encaixa l’escena dels cors. Acaba no tenint sentit i és senzillament difícil d’entendre.
M'agradaM'agrada
L’escena no encaixa mai amb la interessant idea i quan ho podria fer, en el duo, separa els dos mons de manera castradora. En a mi no em serveix
M'agradaM'agrada
Aqui no he dit que nio estigués bé, he dit que les notes agudes no van ser bones i algunes fins i tot van ser dolentes, però una artista de la seva categoria pot superar aquests fets puntuals, tot i que la direcció no la va ajudar gens a fer-ho possible, ella sola va haver de lluitar contra una mediocritat que estic segur que també la va envoltar divendres.
M'agradaM'agrada
Jo vaig veure aquest “cast” (sense Kampe) i suposo que pel fet de ser el meu primer Wagner (i que no conec gaire l’Holandès) en vaig sortir prou satisfet, tot i que és cert que vocalment no em va commoure. La producció la vaig trobar vistosa, però em va semblar que anava en contra dels cantants (i del públic) en el duo entre l’Holandès i Senta pel fet d’estar tant lluny i en plans diferents l’un de l’altre. Crec que aquí haurien d’estar els límits. No pot ser que afecti a la música per molt “bonic” que sigui l’efecte… argumentalment en alguns moments s’agafa molt amb pinces, i si no hi va haver redempció, jo em vaig emocionar imaginant-la i cambiant mentalment el final que ens oferien…
Egil Silins el vaig trobar solvent però sense emocionar, la Senta de Popovskaya molt crispada, el Timoner, un tenoret (no m’interessa gens aquest so! El meu cervell deixa de prestar-li atenció), el Daland d’Attila Jun espantós (quina manera més nefasta de començar l’òpera!) i igualment desagradable em va semblar la Mary de Mentxaca.
Tenia ganes de saber quina opinió t’havia merescut Daniel Kirch. Jo vaig trobar que tenia una veu bonica i em va sonar a tenor “de veritat”, si bé és cert que va anar de més a menys calant els aguts a la seva última ària. Llegint la teva crítica entenc que necessito més hores d’escolta, sobretot Wagnerianes, i anys d’experiència al teatre…
Curiós veure com s’ho maneguen per intentar quadrar les veus pre-grabades amb el sò en directe. Des de la meva butaca podia veure un metrònom lluminós al faristol de Oksana Lyniv.
Per mi, la propera vegada preferiria veure una producció carrinclona de cartró-pedra on, si pot ser, no m’hagi d’imaginar la redempció, i que s’invertissin els calés un equip vocal que emocioni i una direcció que els faci brillar. La pròxima oportunitat d’escoltar-la al Liceu aniré molt més preparat.
Bona setmana!
M'agradaM'agrada
Ara tens un llistó, a partir d’ara espero que les teves properes experiències amb aquesta òpera facin variar la teva percepció de l’obra, perquè estic segur que t’esperen grans holandesos i Sentas, i sobretot millors cors i orquestres
M'agradaM'agrada
Segurament es tracta en part de posar un llistó i agraeixo el teu l’optimisme de cara a futures representacions! Tantmateix no puc evitar de sentir-me una mica culpable d’haver pogut gaudir d’una representació que us indigna als que estimeu tant Wagner…
M'agradaM'agrada
Culpable! Au vinga!, no em facis riure, ningú està obligat a pensar com jo o com en aquest cas molts altres, ara bé, estic segur ue la vida et posarà a l’abast altres Der Fliegende Holländer i estic segur que seran millors que aquest i per tant estic segur que els gaudiràs . en tota la seva intensa dimensió.
Gràcies per deixar la teva opinió.
M'agradaM'agrada
Vaig gaudir molt de la producció.El fet de representar a Senta com un personatge amb una neurosi obsessiva a través d’un quadre o d’un llibre em sembla molt encertat i ja s’utilitzava a l’any 1965 amb Anja Silja.El tercer acte va adquirir una categoria de malson de Senta que crec que és el que suggereix la música de Wagner.El desdoblament de personatges crea situacions molt interessants com per exemple veure la diferència d’imatge entre l’holandès i el pretendent que en realitat li busca el pare.En resum em sembla una fantàstica producció farcida de detalls que fa moure i treballar el cor i tots els personatges de valent i crea aquella cridòria eufòrica al final de tots els integrants.
Felicito al teatre després de dues nefastes produccions com van ser el Werther convertit en un episodi semicòmic surtit del “tintín” o aquell Rigoletto ón encara no m’ha quedat clar si el Duca es va ficar al llit amb Gilda,Monterone( que es trobava la mar de be entre tant de cortesà col·lèga) o el patge.
La veritat és que el nom de Philipp Stolz comença a sonar com un dels directors d’escena més interessants del moment d’ença del Rienzi de Berlin,passant per l’ espeterrant Andrea Chenier de Munic.Propera parada .Tosca a Salzburg 2018 amb Harteros i sota la direcció de Christian Thielemann.
En en aspecte vocal i malgrat el seu registre agut compromés tal con ja succeia en el debut operístic al Liceu amb Kundry,Anja Kampe va demostrar una musicalitat i una poder de convicció fora de sèrie. Saníssim l’holandès d’Egils Silins pero una mica mancat d’expressivitat.
M'agradaLiked by 1 person
Mai les produccions més valuoses d’aquesta òpera havien separat a Senta i l’holandès parlessin contra un mur, ella si és un bogeria d’acord, però i ell? Si en la ment malalta de Senta hi ha un encontre amb l’Holandès, quin sentit té que la seva bogeria la traeixi, no seria més coherent que en aquesta bogeria arribessin a copular, que sembla que és una cosa que t’obsessiona a Rigoletto?
És molt significatiu que del teu comentari no em parlis de la mediocritat musical i que ho ventilis amb quatre ratlles.
M'agradaM'agrada
Comparteixo algunes de les opinions expressades fins al moment, ja que per a mi també va ser el meu primer Wagner escenificat, i la meva preparació prèvia va ser llegir els articles del Joaquim.He de dir que jo vaig veure l’altre repartiment amb la Popovskaya.
No sé si aquesta preparació va ser bona o dolenta, doncs és inevitable anar al teatre amb ja certs prejudicis, però des de la meva humil opinió si que és cert que faltava emoció a la representació i tot plegat ho deixava en una funció modesta.
D’acord també amb les opinions de la posada en escena: a mi això de que al final surtis amb la sensació que Senta hauria de córrer cap al psiquiàtric no em va agradar i l’escena “a càmera lenta” va resultar força graciosa.
També em sap greu que aparegui en més d’una ocasió el recalcar que la directora és una dona per a justificar els aplaudiments que va rebre. Sense voler entrar en debats que ara no venen al cas potser si que la seva direcció no va ser del tot idònia, però barrejar-hi el tema del gènere potser no cal, sinó més aviat el que s’hauria de fer és analitzar perquè això és així, perquè es converteix en una anècdota el fet de tenir una dona dirigint (cosa que de moment no havia vist mai encara).
El millor és deixar Wagner endarrere i esperar al Don Giovanni (si, en una producció que molts ja hem vist als cinemes).
M'agradaM'agrada
és impossible que sent el teu primer Wagner ho vegis i ho sentis i fins i tot ho pateixis com ho vaig veure, sentir i patir jo.
Jo no puc fingir, ni dir que per a mi va ser un bon Fliegende Holländer perquè ni narcotitzat ho podria dir, he vist coses importants i porto moltes hores de Wagner per arribar a la meva frustració, en a tu també et passarà, però també et passarà que gaudiràs moltíssim quan les teves expectatives es vegin plenament satisfetes
M'agradaM'agrada
Perdoneu..pero nomes una pregunta. .quin es aquest sistema de comprar entradas q dieu abans..30 euros llotge platea??? Dons m interesaria saberho.gracias
M'agradaM'agrada
Entra al web del Liceu perquè jo no et puc respondre, hi ha tantes gangues que no en tinc ni idea.
M'agradaM'agrada
Vaig suportar el primer repartimen, amb la excepció del senyor Dohmen que em mereix tot el respecte, com ja vaig dir no recordo on, que feia temps que no feia uns cops de cap tant grans a una sala de concert o teatre. Va ser la entrada de Senta que ho va catalitzar tot plegat. Deu ser allò de ° oidos que no oyen, corazón que no siente”
M'agradaM'agrada
Ja no tinc edat de fer cap paripé, és per a mi un Fliegende Holländer molt mediocre i no em passa per l’engonal dir que va ser bo quan no ho va ser,
M'agradaM'agrada
Tu rabia me consuela: hice bien en no ir! Me quedan las ediciones discograficas, para llegar preparado a la próxima cita…!
M'agradaM'agrada
No és rabia, es simplemente tristeza
M'agradaM'agrada
Vaig escoltar no fa gaire a l’Egils Siliņš cantant l’adéu de Wotan en concert i em va agradar molt, tant la veu com la interpretació. Clar que un inspirat Marek Janowski i la London Philharmonic en estat de gràcia van contribuir al resultat en no poca mesura… Sense una bona direcció no anem enlloc.
M'agradaM'agrada
Recordo un The Demon, que l’any vinent veurem al Liceu qui sap si amb ell perquè Hvorostovsky no sé si podrà complir els compromisos, amb Silins de protagonista i estava més que esplèndid, però és clar, esperem que la propera vegada no vingui amb una direcció tan mediocre.
M'agradaM'agrada
Els aplaudiments per la Senta jove no eren una equivocació, no. Era l’amor de la seva mare que la tenia just al darrera i ho va fer saber a tot el bloc. Però renoi quina oïda….
M'agradaLiked by 1 person
Aleshores si no és una equivocació i por molt amor de mare comprensible, estaven fora de lloc,
M'agradaM'agrada
Joaquim, al final el pronostic que em feies ahir en el post de la preparació, “lamentablement” ha estat del tot encertat. A mi la funció d´ahir va resultar bastant decebedora i em sap greu, doncs Wagner és el compositor que més m´estimo i les òperes seves son les que més intento preparar i gaudir. Per preparar-la, havia estat escoltant la versió d´en Knappertsbusch de Bayreuth de 1955, sobretot per tenir una referència a nivell musical i de veus
No tinc coneixements musicals per valorar una orquestra com cal, però en general vaig trobar a faltar la grandesa i força que té una partitura de Wagner, era evident el desequilibri entre els metalls i les cordes, el ja comentant desquadrament del concertant del tercer acte i si en un Wagner la direcció musical no està a l´alçada, ja no anem bé.
Pel que fa als cantants, la Kampe i el Siliņš, em van agradar , especialment ella, en algunts moments em va semblar magniífica . A mi la resta no em van agradar, especialment l´Erik i el Daland . El cor malgrat que va mantenir un bon nivell, m´ha semblat millor en altres ocasions.
La direcció d´escena, a mi no em va agradar gens. Al principi la idea està bé i resulta interessant, però conforme avança la obra , especialment en el tercer acte, em resulta per moments esperpèntica, repetitiva, confusa i avorrida, Com deia algú anteriorment, que l´Holandès i la Senta no estiguin en el mateix pla, per mi resta força dramatica a la obra. Pels comentaris que sentia al sortir, diria que no tothom li va entendre el sentit. Aquest any he vist altres posades en escena més minimalistes o senzilles, però sota el meu punt de vista, molt millors i que han sumat.
Per acabar, escoltant la ovació d´ahir al final, també no vaig poder estar d´enrecodar-me de la esbroncada al mestre Pons amb Das Rheingold (i també a Carsen !!!), a Die Walküre, jo que vaig anar a una de les últimes, va haver-hi una gran ovació (no recordo cap bronca). Si llavors no les vaig entendre, respectant els gustos i les opinions de tothom, després d´ahir encara les entenc menys,
Sempre havia escoltat que el Liceu ha estat un teatre de referència per les representacions wagnerianes, espero que la propera temporada el Tristan i Isolda ens faci gaudir (com el darrer Götterdämmerung) i que en el futur ens continuin programant al Liceu òperes de Wagner.
M'agradaM'agrada
Jo lamento que estiguis d’acord amb el meu apunt, perquè em sap greu que tinguem que compartir mediocritats com aquesta
M'agradaM'agrada
L’holandès és un personatge imaginat/somiat per Senta.Al mateix pla es situa la Senta desdoblada ,aquella que et va molestar tantíssim que aplaudissin…
A la vida real no existeix l’Holandès tal com Senta s’imagina.Aquest resulta ser un vell amb calés que li ha buscat el seu pare per fer un ” bon matrimoni”.
A Rigoletto ens agradi o no hi ha i es parla molt de sexe i crec que la pèrdua de la virginitat-inocència de Gilda i de la filla de Monterone és un tema cabdal dins de l’obra. No estic d’acord en reduir tota aquesta problemàtica en una visió de pasarel·la fashion amb vestit tornasol·lats que queden molt xic quan el cor fa girs.Ho trobo ideal per no molestar a “las puestas de largo ” anys 60 pero avui en dia una història tant truculenta no es pot explicar així.Es com si parlessim de l’Alemanya de l’any 40 i acabessim parlant de l’elegància de la moda.En resum una producció que ni explica ni fa reflexionar ,es a dir absolutament inútil.
M'agradaM'agrada
Això ho has decidit tu, en qualsevol cas quan Senta no està en escena què coi està passant, perquè si la soprano sempre estigués en escena podria imaginar les escenes on no intervé, però no és el cas. Es pot justificar quasi tot, però quan el llibret i la música són del compositor i la producció traeix l’essència de la història, la manipulació és tan greu com tallar la balada, perquè la música i el text són el mateix i no parlo de detalls de poca transcendència i irrellevants, òbviament, parlo de trair la redempció, descrita musicalment amb meravellosa perfecció.
M'agradaM'agrada
ahora vuelvo a leer y veo que cita a dakotabox o algo si, para entradas palcos, laterales, pero a 30 euros no esta mal ??? es por internet , supongo, pero alguien me puede informar mas ???? el liceo respalda esta venta ??? la vision es muy mala supongo, pero no peor uqe arriba lateral, por este mismo precio, y asi estas mas cerca y si es primera fila, tiene arreglo, te inclinas y ok. no ???? si alguien sabe mas, lo agradeceria,
M'agradaM'agrada