IN FERNEM LAND

LICEU 2016/2017: JOYCE DiDONATO & IL POMO D’ORO: En guerra i Pau, harmonia a través de la música


En un dia aparentment poc propici, en mig d’un cap de setmana llarg i amb un temps inestable propens a quedar-se a casa, la mezzosoprano nord-americana Joyce DiDonato i el prestigiós grup Il Pomo d’Oro van oferir un concert al Liceu, diferent, sensible, amb missatge i sobretot una exquisida musicalitat marca de la casa, que DiDonato sap com molt pocs artistes actualment, gestionar amb un domini i un control vocal i expressiu extraordinari.

La mezzosoprano i el ballarí que l’acompanya, no només a l’escenari, ja són a l’escenari quan les portes de la sala s’obren, formant part de la disposició escènica amb un mínim atrezzo que juntament amb un disseny de llums d’Henning Blum, i un disseny de vídeo (un altre mapping de pa sucat amb oli) de Yousef Iskandar, sota la direcció escènica de Ralf Pleger, tot amb l’intent d’oferir-nos un concert allunyat de l’esquema tradicional i tantes vegades criticat d’entrada i sortida de l’artista amb aplaudiments forçats en mig de peces orquestrals a tall de¡interludis de descans.

La proposta és senzilla i econòmica, però d’una gran eficàcia si els que intervenen, com és el cas, tenen un gran talent artístic. D’acord que la intervenció del ballarí i també coreògraf de la proposta, l’argentí Manuel Palazzo no aporta res veritablement interessant a l’espectacle, perquè no ajuda a emocionar que és el que suposo que es pretén, tot creant un embolcall de sensibilitat, però com succeeix sovint l’excés d’ingredients de qualitat no millora la vianda, per tant amb la mezzo i la formació orquestral n’hi havia ben bé prou, si bé l’encertat disseny de llums i la disposició a l’escenari ajudaven a crear una continuïtat discursiva que donaven al concert aquest toc diferencial tan interessant. La utilització del mapping, en aquesta ocasió dramàtica, del tot justificada, va ser desaprofitat ja que el fons no ajudava gens a donar l suport, entre la mampara de fusta i el teló vellutat treien qualitat i definició a l’imatge. En aquest sentit trobo que una pantalla blanca ocupant tota la boca de l’escenari hagués pogut oferir resultats molt més interessants.

En qualsevol cas la pretensió de l’idea és reeixida i aconsegueix en gran mesura embolcallar les dues parts donant unitat discursiva i quasi sempre obviant els aplaudiments que tant refreden la concentració.

Joyce DiDonato va començar la primera part dedicada a la Guerra, amb Jeptha de Händel seguit de “Prendi quel ferro o barbarol” d’Andromaca de Leonardo Leo. La veu potser no estava del tot escalfada i tota la mestrívola coloratura i les àmplies escales i salts intervàlics no van mostrar l’ideal homogeneïtat.

Després de la simfonia d’Emilio de’Cavalieri per la “Reppresentatione du Anima, et di Corpo i la xacona en sol menor d’Henry Purcell a càrrec d’Il Pomo d’Oro, DiDonato va cantar l’emotiu lament de Dido “When I am laid in earth” creant ja una atmosfera propicia a l’encanteri fascinant amb el “Pensieri, voi mi tormentate” de l’Agrippina de Händel i després del fragment instrumental de Tenebrae Responsoria núm 2 de Carlo Gesualdo, sobretot el catàrtic “Lascia ch’Io pianga” del Rinaldo que DiDonato va brodar amb una bellíssima tècnica al servei de l’expressivitat.

La segona part dedicada a la Pau es va iniciar de manera ben plàcida amb The Indian Queen de Henry Purcell i l’ària d’Orazia “They tell us that you mighty powers” a la que va seguir una ària de Susanna de Händel (Crystal streams in murmurs flowing”. De manera sorprenent Il Pomo d’Oro va interpretar “Da Pacem, Domine” del compositor letó Arvo Pärt que va ballar de manera discreta en el minúscul espai que li deixava l’orquestra, Manuel Palazzo. Pärt amb el seu minimalisme barroquitzant s’adeia francament bé amb la tònica general del concert donant continuïtat al que en un principi semblava que seria una ruptura.

El final del concert va estar dedicat a Händel amb dues àries, la primera de Rinaldo “Augelletti, che cantate” acompanyada mestrívolament per la flautista Anna Fusek i la segona del Giulio Cesare, l’esplendorosa “Da tempeste il legno infranto” que Cleòpatra canta al tercer acte i que va servir per enlluernar-nos i acabar un concert més aviat intimista, recollit i interioritzat, de manera brillant i extravertida. DiDonato té un ampli rang vocal, però el seu rol no hauria de ser el de la reina d’Egipte, a ella li correspondria més el Sesto. Les vocalitats de soprano sovint li exigeixen unes notes agudes que no remata bé, a vegades calades a vegades sense color, tibades i esblanqueïdes. Són petits retrets a una artista incommensurable que només la propensió a fer front a rols que no li són propis enterboleixen de manera subtil una aclaparadora sensibilitat, una exquisida musicalitat i una propensió natural a envoltar-se de bellesa, absolutament única.

L’acompanyament de Il Pomo d’oro sota la direcció Maxim Emelyanichev (també acompanyant al clavicèmbal) va ser enèrgic i refinat,

Dos propines ben estudiades, “Par che di Giubilo“ de Jommelli i el sorprenent Morgen de Richard Strauss, en la veu i la sensibilitat a flor de pell de DiDonato, van cloure un concert amb missatge. DiDonato entre la primera i la segona propina ofereix un emotiu parlament en anglès, explicant el perquè d’aquest projecte i el perquè d’aquest programa al voltant de la guerra i la pau, un tema òbviament massa d’actualitat, que es resumeix amb un sobre que acompanya al programa de sala i del que jo us ofereixo el contingut per  atot els que no hi vareu poder anar.

El Canal Arte va emetre el concert que també es va oferir en streaming a la web del Liceu. DiDonato sap com encaterinar els auditoris, va sobrada de sensibilitat, d’expressivitat i de domini tècnic, sí, però té a més a més, una cosa que no es compra ni es ven, una innata capacitat de seducció, de naturalitat i de fresca sinceritat que enamora.

Podeu veure el concert sencer, per gentilesa d’Arte, en obert

El Liceu es va rendir al seus peus, és clar, i jo entre tots ells.

Un comentari

  1. Retroenllaç: Noticias de junio 2017 | Beckmesser

  2. Marta Bach

    Em vaig comprar l´entrada a última hora perque tenia moltes ganes d´escoltar de nou una de les meves cantants favorites, tot i que no sóc gens amant de la músisca barroca, però, per ella estava disposada i vaig gaudir-ho molt. No et negaré que no coneixia res del que va cantar a excepció del “Lascia ch’Io pianga”, que ja va cantar en el recital de l`any passat de manera molt emotiva i la propina del Morgen de Strauss que també la va cantar l´any passat…la resta res, vaig deixar-me seduir pel seu cant i el grup Il Pomo d´Oro (que no els coneixia perque com dic tinc alergia crònica a tot el que fa olor a barroc) i em va agradador molt.
    Em va sorprendre el format de l´espectacle, que trencava amb els recitals més clàssics, suposo que és un recurs per portar el missatge final d´aquest recital i en conjunt funciona ara no és el motiu per anar a veure la DiDonato, sino per escoltar-la amb ella, perquè com dius i estic totalment d´aquest és una cantant sincera, honesta i el seu cant transmet Pau.

    M'agrada

    Respon
  4. martín

    Hacía muchas lunas que no tenía la sensación de “piel de gallina” en El Liceu. Gracias a la exquisita sensibilidad y elegancia de Joyce Di Donato ayudadas por un milagroso dominio de la respiración, pudimos disfrutar de uno de los mejores espectáculos de la temporada.Gracias Joyce; gracias Pomo d’ Oro

    M'agrada

    Respon
  6. Pepa MG

    solo ví la última parte, tengo que verlo todo entero. Cuando me conecté estaba el bailarín con la falda larga (vamos a ver el ballet es el dominio completo del cuerpo y sus movimientos, y además forma el cuerpo -y vaya si lo forma bellamente- en conclusión cuanta menos ropa mejor), y con poco espacio para bailar. Cuando ella sale a cantar te olvidas de luces y confetis (en fin es música barroca al fin y al cabo). El discurso final me puso un nudo en la garganta (que bien habla y que bien pronuncia!), voy a ver si lo veo entero.

    M'agrada

    Respon
  7. Xavier C.

    El ballarí, si el posen, que li deixin fer coses. Si no, sobrer. El maping (?) molt millorable. Il Pomo d´Oro bé, però tampoc em va semblar res de l´altre món. I la idea conceptual m´atreia, però trobo que tampoc va acabar de ser reeixida. Amb tot, vaig sortir molt i molt satisfet. I és que DiDonato és moooolt graaaaaannnnnn….

    M'agrada

    Respon
  8. Josep M.

    A mi també em va agradar molt el concert, també el format i tot i que coincideixo amb la majoria de vosaltres en que el ballarí era una mitja nosa, la resta aconseguia crear un clima i un marc que favoria la concentració i el gaudi. Només vaig trobar a faltar que en el sobretitolat s’informés dels títols i autors de les peces donat que la il·luminació impedia consultar el programa. Tot i així el concert va ser magnífic, per recordar.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      El format em va semblar un intent interessant per trencar esquemes esgotats, el millor és que pot obrir nous camins que perfeccionats poden donar un gir interessant, ara bé, el mateix embolcall amb un artista de menor categoria podria haver estat insuportable.

      M'agrada

      Respon
  9. nozzefigaro

    Completament d’acord amb totes les opinions expressades! L’any passat vaig assistir al seu recital, aquest any tornem-hi i perquè l’any que vé no està programada que sinó repetiria sense dubtar-ho ni un moment!
    Molt contenta amb l’acompanyament de Il Pomo d’Oro, i fascinada per la violinista (o violista, no ho vaig veure bé) que tant et fa uns arpegis com unes filigranes amb el flautí, fantàstic!
    El ballarí, com ja heu dit tots, sobrer. Segurament el noi és prou bo però com diu en Joaquim li va faltar espai i temps per explosionar i colpir, que segurament era la seva intenció.
    I de Joyce DiDonato… no calen gaires paraules, sap el que fa, com ho fa i la manera de fer-ho perquè tots ens quedem embadalits, no sé si sóc jo però em va semblar que a la represa da capo de l’ària “Da tempeste” va tenir un petit descuit amb les floritures i es va despistar (i crec que ella ho va fer notar al mirar primer al director i després tocant-se el cap amb cara d’ironia mirant al públic mentre seguia fent refilets, detall per altra banda la fa més gran i la humanitza) i que després va solventar acabant l’ària “por todo lo alto”.
    Cert és que el “Morgen” també el va cantar com a bis l’any passat (llàstima que aquest cop vaig haver de sortir corrent de la llotja perquè, per molt purista que sigui, la fisiologia és la fisiologia i vaig un atac de tos d’aquells que fan tanta vergonya), però el missatge de la peça d’Strauss no perd vitalitat.
    I el que si és un goig és sentir-la a parlar, en català, castellà o en l’idioma que vulguin.
    En resum, que si la volen fitxar com a mezzo resident per a alegrar-nos cada mes de maig jo firmo!

    M'agrada

    Respon
  11. colbran

    Vaya por delante que Joyce DiDonato es una cantante muy sensible que conecta enseguida con el público por su natural proximidad. Ayer estaba muy bien de voz, con alguna tirantez en la zona aguda, pero cantando en su tesitura original de mezzo lírica, con sus ganas de agradar y su control de la voz nos convenció a todos. Yo hubiera preferido que hubiera habido más arias de bravura, alternando con las suaves que cantó deliciosamente. Estos conciertos son “hijos” de su último CD “In war & peace :harmony through music” que contiene 15 tracks, de los cuales ayer sólo interpretó 9, más uno en el primer bis y el bis suplementario “Morgen”. Yo ayer tarde tenía un día despejado (en contra del tiempo), pero tanta suavidad en otra ocasión me hubiera producido sopor, no por estar mal interpretada sino por demasiado recurrente, pues además las intervenciones instrumentales también estaban incluídas dentro de la suavidad (con una notoria pifia del director de “Il Pomo d’Oro” al intervenir como oboeista en la “Simfonia” de Cavalieri; incomprensible intervención teniendo como tiene este magnífico conjunto barroco un oboeista espléndido, como pudo demostrarlo más tarde). Magnífica la solista de fllauta en su destacada intervención

    La puesta en escena la encontré muy original, especialmente por el tratamiendo de la luz que me situaba en la época de las piezas interpretadas, pero me sobró eso del “mapping” -que se me está haciendo insufrible- y el bailarín, con sus contorsiones -que no baile- que ni eran neecesarias ni añadían nada al concierto, más bien todo lo contrario.

    Pese a todo salí satisfecho porque Joyce DiDonato es una cantante que me gusta mucho, sobre todo cuando es rigurosa con lo que canta, como en esta ocasión. Y cantando barroco yo creo que tiene pocas rivales a su nivel.

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari