IN FERNEM LAND

JONAS KAUFMANN I EVA-MARIA WESTBROEK CANTEN VERDI I WAGNER A ÀMSTERDAM


Jonas Kaufmann, Eva-maria Werstbroek i Jochen Rieder al Concertgebouw d’Àmsterdam Font d ela fotografia @stadsgids

El passat 4 de juny en el Concertgebouw d’Àmsterdam va tenir lloc un concert dins el marc del Festival Holandès que es celebra a la capital holandesa a finals de primavera, que va tenir com a protagonistes als inoblidables welsungs del ring novaiorquès, en un programa dedicat malauradament a  Giuseppe Verdi, que diríem que van massacrar subtilment i a Richard Wagner, amb la interpretació de la 3ª escena del primer acte de Die Walküre , amb la que

Kaufmann va triar uns fragments verdians que li permetessin amagar darrera mitges veus i refilats, més problemes de consistència dels previstos a pocs dies de l’esperat debut com a Otello. La veu se li trencava sovint i mai va poder exhibir la lírica heroïcitat del veritable tenor verdià. Puc acceptar que ·Celeste AIda· sigui un xiuxiueig per no despertar les sospites de Ramfis o Ammeris que voltegen a l’heroi enamorat, però que faci el mateix amb l’ària de Don Alvaro a la Forza del destino ja em va semblar un recurs trampós per evitar donar a una veu que es mostra trencadissa i perillosament fràgil. En el duo del primer acte d’Otello on cal enamorar a Desdemona després d’apaivagar les tempestes marines i les intrigues i conspiracions terrenals també li va bé aquest recolliment, però a Kaufmann la hipotètica i propicia excusa ja no li servia perquè tothom ja se n’havia adonat que el tenor no estava fi i que lis filigranes i les delicatessen a més a més no li sortien espontànies i sobretot curoses. Els dubtes i temors en acabar el bloc verdià eren totals.

Pel que fa a Eva-Maria Westbroek, fins no fa gaire una de les meves santes, però que he anat baixant de l’altar a mida que la seva carrera s’endinsava llastimosament per viaranys veristes i verdians en lloc de preservar la sumptuosa vocalitat germànica que la caracteritzava ens va demostrar en les dues llastimoses intervencions del primer acte,  com s’ha equivocat estrepitosament en les eleccions de rols i repertoris. Ella segurament deu ser aparentment feliç, els seus devots i desencisats seguidors gens, perquè el seguit de calades, desafinades i tibantors de tota mena no poden obviar-se encara que la veu quan circula còmode pel seu registre central continua tenint el grau de seducció que la va caracteritzar. Després del duo d’Otello, més que preocupació, tristesa.

I arriba la tercera escena del primer acte de Die Walküre i encara que no hi va haver miracle, si que hi va haver un cert alleugeriment davant els pitjors presagis, perquè Kaufmann va mostrar molt més solidesa en l’emissió i sense tantes filigranes i la mateixa sensibilitat musical, va exhibir una veu sonora i ferma, la línia més consistent i l’adequació estilística va ser total, amb el lirisme que el caracteritza però també amb l’heroïcitat vocal exultant i pletòrica que Siegmund requereix. Va excel·lir en les frases llargues, en la convicció del fraseig i en aquesta sensibilitat que humanitza el cant wagnerià sense sacrificar cap de les essències..

Westbroek també es consolida en l’ampli, generós i expansiu registre central, sense mostrar tantes tibantors i cap calada o manca d’afinació notòria, fet que em porta a l’eterna reflexió. Qui va esperonar o convèncer a la soprano holandesa a espatllar-se abans d’hora deixant-se endur per allò que li agradava però no li convenia gens, i el que és més greu, no aportant res de nou i bo a aquest repertori? La seva Sieglinde no és aquella que fa pocs anys no tenia rival però continua seduint.

Jochen Rieder dirigeix amb solvència i trets brillants les parts simfòniques i acompanya amb excessiva cura a ambdós cantants en el repertori poc apropiat. És disciplinat. El seu Wagner és més ardent perquè justament tenor i soprano també s’encenen amb foc passional, mentre que cantant Verdi el foc s’esvaeix davant de tanta gelor.

Giuseppe Verdi
Aida:
Act 1 Preludi
Se quel guerrier io fossi!…Celeste Aida
La Forza del Destino
Obertura
La vita è inferno all’infelice!…Oh, tu che in seno agli angeli
Don Carlo
Tu che le vanità
Otello
Variacions simfòniques
Già nella notte densa

Richard Wagner
Rienzi, der Letzte der Tribunen
Obertura
Die Walküre
Act I, Scene 3

Eva-Maria Westbroek, soprano
Jonas Kaufmann, tenor
The Hague Philharmonic Orchestra
Direcció: Jochen Rieder

Concertgebouw Àmsterdam 4 de juny de 2017

Jo no sé com acabarà sent l’Otello de Kaufmann, però si especula com ho va fer en aquest concert que avui he portat aquí, em temo esdevindrà una fita avortada. Confio que Pappano imposarà criteri verdià, seny i rauxa, i per tant qualsevol intent d’amagar el cap sota l’ala de les deliqüescents mitges veus i refilats buits de contingut no es contemplaran. Hi confio. I per sort Desdemona serà Maria Agresta.

Un comentari

  1. elioronco

    😦
    Jo vaig dissabte a l’Otello, espero que estigui en condicions. En el magnífic video introductori que ha penjat la ROH, l’entrevistador li pregunta com estan anant els assajos, i Kaufmann fa una mirada sospitosa a Pappano:

    Per cert, impagable Pappano tocant, cantant i traduint simultaniament el Credo de Iago (minut 44:27).

    M'agrada

    Respon

  2. Retroenllaç: Noticias de junio 2017 | Beckmesser

      • elioronco

        Doncs jo vaig sortir molt content. Només al segon acte va tenir alguns problemes, especialment al començament de l’escena final amb Jago, la resta molt bé. No té molta projecció, cert, però es fa sentir per damunt de l’orquestra en tot moment, incloent l’esperat Esultate inicial (crec que tot el teatre va aguantar la respiració fins que va acabar l’última frase), que va cantar amb seguretat. Va estar sublim tant en el duo amb Desdemona del primer acte com en tot el quart acte. Tinc la impressió que a mida que es trobi més cómode aconseguirá també grans resutats en el segon acte. El seu Otello és més introspectiu que els de referència, cosa que a mi ja m’agrada, i a més està en sintonia amb la producció. El fet que no vagi maquillat de negre permet pensar que la inseguretat d’Otello és interior, i no pas el resultat de sentir-se fora de lloc per raons racials o de classe. I en aquest sentit la interpretació de Kaufmann és molt encertada.
        L’Agresta està esplèndida. El Vratogna no està a l’alçada, tot i que està molt millor que la seva vulgar versió de Jago al Liceu, probablement gràcies als consells de Pappano. I què dir de Pappano… Absolutament sensacional. Quan l’escolto en directe no entenc com pot ser que la resta de directors que fan repertori italià siguin tan mediocres… ell ho fa tan fàcil!! La transparència que aconsegueix sense perdre ni força ni densitat és prodigiosa. Una de les coses que més em sorprenen d’ell al teatre és que mai tinc la sensació que la orquestra estigui tocant fort, però en canvi aconsegueix moments molt més intensos que altres directors que recorren a l’excés de decibels. Sembla que aviat deixarà la direcció musical de la ROH… potser el Liceu podria fer un pensament XD

        Evidentment el teatre va embogir, ‘standing ovation’ al final i tot plegat. Sens dubte les ganes de viure una representació excepcional afecten la resposta final del públic, però dubto que es puguin veure funcions d’Otello millors que aquesta avui dia. A veure què us sembla al cinema.

        M'agrada

        Respon
        • Joaquim

          Ara, una vegada vist al cinema i sempre guardant totes les distàncies enormes que separen la visió a la mateixa sala o vist a través d’un cinema, no estic d’acord amb tu.
          Kaufmann no tan sols no em sembla Otello sinó que la seva veu em sembla perillosament tocada.
          Pel que fa a Pappano no ens discutirem, tot i que li va costar concertar algun que altre moment.
          Vratogna no hauria d’haver cantat mai en aquest esdeveniment i Agresta em va semblar que no matisava tant com en altres ocasions.

          M'agrada

  5. colbran

    Lamentablemente Eva-Maria Westbroek hace tiempo que ha perdido el “oremus”. Sus incursiones italianas cada vez son menos satisfactorias y, auto-destrozando su voz con roles para los que no ha nacido, está perjudicando sus fantásticas posibilidades en el repertorio wagneriano, straussiano y eslavo, incluso meyerbeeriano. Jonas va camino de lo mismo con esa autocomplacencia del abuso de filados, pianos, pianísimos y demás finuras en casi todo lo que canta. Todas esas técnicas bien dosificadas dan un resultado fantástico, pero abusando de ellas se induce al aburrimiento. Y últimamente abusa bastante, con lo que aquella voz rutilante que nos arrebataba se está convirtienndo en amanerada. Veremos hasta dónde pretende llegar en el “OTELLO” que veremos el día 28 en los cines Girona, a no ser que cancele que también puede ser. Sólo he escuchado el “Celeste Aïda”, pero los excesos de canto confidencial convierten el himno laudatorio a la esclava etíope en una confesión “sotto voce” a sí mismo y creo que no está cantando “Les pêcheurs de perles” (donde Matthew Polenzani nos dió hace poco en el Met una equivalencia absolutamente válida para “Je crois entendre encore”) sino “Aïda”. Ya escucharé el resto, pero interés tengo poco, la verdad.

    M'agrada

    Respon
  6. OLYMPIA

    Wagner és molt Wagner però Verdi també exigeix i molt! Vaja, que no em puc estar de dir que Verdi és molt Verdi. i parléssim de la Manon que vaig tenir la sort de veure en viu i en directe per Kauffman, haig de dir que la bellíssima ària “En fermant les yeux” la va cantar ofegat en un desagradable falset. La Tosca d’ell m’agrada força. I ell també que és educat i bell.

    M'agrada

    Respon
  7. alex

    como ” verdianos”, ambos ( Sr. y Sra.) francamente mal y noto además que JK por sus recientes problemas en las cuerdas vocales ha perdido además, volumen y proyección, disimulándolo con medias voces o filados impropios muchos de ellos en estos repertorios verdianos seleccionados
    Espero y deseo que JK recupere su vocalidad habitual, caso contrario nos podemos encontrar una “repetición del caso Villazón”, es decir voz cascada antes de tiempo por haber seleccionado y desarrollado un repertorio inconveniente

    Tengo mis dudas con los 3 Cheniers anunciados para marzo, sí JK los cantará y o como los cantará

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Hombre, repetición del caso Villazón no, nada que ver. Hace años que canta Her Kaufmann y ha ido haciendo cambios de repertorio de manera paulatina, no creo que sean para nada carreras ni tan siuqiera similares. Villazón en cincoi años se arruinó, no es el caso.
      Kaufmann ha emprendido un cambio notable de repertorio justo cuando ha tenido problemas vocales y eso complica los compromisos futuros. Posiblemente haga pocos Otellos

      M'agrada

      Respon
  8. elioronco

    Fins ara no havia pogut escoltar l’audio del concert. Els problemes vocals són evidents i preocupants (sembla mentida com de fràgil és la veu d’aquest noi) i a la Forza crec que l’error més greu és el tempo excessivament lent i estàtic. En canvi, trobo que la seva Celeste Aida (problemes vocals a banda) és una de les més fidels a la partitura que he escoltat. Acabo de escoltar algunes altres versions amb la partitura al davant per refrescar la memòria (entre altres Bergonzi i Domingo, aquest últim amb l’indiscutible especialista verdià Muti) i es passen les dinàmiques per allà on jo se. No m’acaba d’agradar com Kaufmann acaba les frases ascendents, però per la resta segueix les indicacions amb molt bon gust. La majoria de cantants comencen amb un volum còmode i es mouen cap al mezzoforte o fins i tot forte. Al principi no hi ha dinàmica per al cantant, però sí un piano per a l’orquestra, que suggereix que Radamés també hauria de començar amb un volum discret, i a la frase ‘di luce e fior’ té un pianíssim que molts cantants deixen, com a molt, en mezzopiano. Els únics fortes estan als dos si bemolls dels clímax, que ràpidament haurien de descendir, fins a pppp en el cas de la frase ‘vicino al sol’ que segueix al segon si bemoll. I la frase final hauria de ser un pianíssim, marcat ‘morendo’ en l’última nota, que quasi tothom acaba en un triomfal forte o fortíssimo.

    No sóc del parer que les indicacions del compositor siguin definitives, però on la majoria tira per la via espectacular i, sobretot, fàcil, cal reconeixer l’esforç de Kaufmann.

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari