L’ONP ha proposat en la temporada 2016/2017 una nova producció La Cenerentola de Rossini amb un cast jove i prometedor, sota la direcció d’Ottavio Dantone, que se’n surt molt millor que el seu col·lega en la música antiga, Stefano Montanari que l’altre dia us deia que s’havia endut per endavant l’estil rossinià de Il viaggio a Reims a Roma.
La producció d’aquesta proposta parisina és de l’actor, director teatral i de cinema Guillaume Gallienne, que s’estrena com a director operístic amb aquesta Cenerentola i de la que en fa una versió molt intel·ligent, adulta i dramàtica, sense refusar els aspectes còmics, però donant molta més importància als aspectes més sòrdids d’uns personatges tan odiosos com Don Magnifico, Tisbe i Clorinda. Estem per tant allunyats de produccions amb conceptes naïf, acolorides i infantils, farcides de ratolins, perruques confeti multicolor.
Hi ha el “finale lieto” escrit i esperat, que ningú esperi una bieitada, però Gallienne treballa molt bé els aspectes més humans dels personatges del relat, i el conte esdevé una història molt més polièdrica i per tant més interessant, que agraeixo.
L’escenografia única ens situa davant la façana del palau en absoluta decadència, on viu Don Magnifico i les seves filles, palau d’arquitectura meridional que bé ens podria situa a Nàpols, si bé li manca una llum solar que no trobareu en aquesta posada en escena més aviat fosca com l’interior recòndit dels personatges que la fan possible.
Dantone aporta a la seva direcció molta vida, no només per els contrasts de la seves dinàmiques, els matisos i la varietat de colors i timbres d’una orquestra espurnejant, aspectes tots ells tècnics i sense cap mena de dubte imprescindibles, sinó també per la tendresa o el dramatisme i en definitiva la teatralitat carregada de vitalitat que la seva direcció transpua.
L’orquestra i el cor masculí (direcció de Basso) de l’ONP responen amb espectacular precisió i expressivitat.
El cas és jove i millorable, no tots estan en el magnífic nivell de les direccions, hi ha aspectes discutibles, però també esperançadors, però manca en la seva globalitat l’emoció i l’esclat genial del millor Rossini.
Teresa Iervolino és una magnífica mezzosoprano acontraltada que en aquesta versió no es deixa anar. La seva Angelina és correcta, amb trets notables i unes variacions molt interessants en la zona central i greu, ja que el seu prioncipal haver vocal es troba en el centre i greu d’una tessitura més propera a la contralt que no pas a la mezzosoprano. El seu agut és més conflictiu i no l’acaba de resoldre de manera neta i afinada. No és la millor de les Angelines possibles, però és una mezzosoprano que esperem que el debut potser massa aviat en els principals cases operístiques podria fer malbé.
El tenor texà Juan José De León tampoc sembla ser la millor opció per assolir el rol de Don Ramiro en un teatre com Paris. No està a l’alçada dels primers rossinians de l’actualitat i malgrat ser la típica veu del contraltino rossinià, té en la zona aguda el seu punt més discutible, tant pel que fa al color, com en la emissió plana i a vegades fixada quan ataca les notes i la temible zona de pas. Fa coses boniques, amb estil acadèmic i massa fregilitat, però en el seu cant li manca l’espontaneïtat que atorga la seguretat del domini tècnic absolut del cant rossinià i sobretot l’elegància imprescindible. Potser serà un bon Don Ramiro, però encara no, per a Paris, no.
Els millors del cast són Maurizio Muraro, un bon Don Magnifico, l’extravertit i divertit Dandini d’Alessio Arduini, però sobretot el fantàstic Alidoro de Roberto Tagliavini, el gran triomfador sense cap mena de dubte. Veu àmplia, flexible, expressiva, de projecció generosa i seguretat exultant. No és la primera vegada que parlo molt bé d’aquest baix de veritat.
Les germanastres interpretades per Chiara Skerath i Isabelle Druet arrodoneixen un cast correcte mancat del toc genial que hagués fet d’aquesta representació una gran Cenerentola. Els noms de qui ho hagués pogut fer possible estic segur que tots els tenim al cap.
Gioacchino Rossini
LA CENERENTOLA
Dramma giocoso en dos actes (1817)
Llibret de Jacopo Ferretti
Teresa Iervolino (Angelina)
Juan José De León (Don Ramiro)
Alessio Arduini (Dandini)
Maurizio Muraro (Don Magnifico)
Chiara Skerath (Clorinda)
Isabelle Druet (Tisbe)
Roberto Tagliavini (Alidoro)
Choeurs et Orchestre de l’Opéra national de Paris
Chef des Choeurs José Luis Basso
Direcció musical: Ottavio Dantone
Director d’escena: Guillaume Gallienne
Escenografia Éric Ruf
Vestuari Olivier Bériot
Disseny de llums: Bertrand Couderc
Coreografia: Glyslein Lefever
Col·laboració artística: Marie Lambert
Palais Garnier, Paris 20 de juny de 2017
La retransmissió es va fer a través dels cinemes i també pel canal Cullturebox però aquí i degut a una qüestió de drets televisius, no la podem veure.
IN FERNEM LAND 
Yo la vi en cine y me diverti mucho …el ritmo de rossini ..sus crescendos ..sus quintetos o mas etc..una gozada. Quizas no todos a gran nivel como dices pero rossini pudo con todos.
Y sobre la escenografia en el entreacto en cine entrevistaron al director y dijo como tu ua dices esta ambientada en napoles y con el vesubio presente en el suelo negro q dijo representar la lava del volcan y también el terremoto de final acto etc.. si no te lo explica uno no piensa en lava pero como nos lo explico el mismo..pues ok.
M'agradaM'agrada
Pero supongo que estarás de acuerdo conmigo que a los directores les deberíamos entender sin explicaciones previas.
M'agradaM'agrada
Juan José de León??? Sou tots conscients que em faré un embolic de dimensions siderals i quan vulgui parlar d´aquest li diré Jorge, i quan vulgui parlar de l´altre li diré José Javier, i coses d´aquestes…
M'agradaM'agrada
No és el primer cas, també hi ha els Furlanetto (tots dos baixos) i fins i tot els Kaufmann (una soprano i l’altre)
M'agradaM'agrada
D’aquesta òpera jo en tinc un bon record al Liceu amb Joyce Di Donato i Juan Diego Florez, en farà deu anys! Em va servir per a començar a gaudir de Rossini que fins llavors em semblava molt superficial amb aquell cant “tan florit”, com he crescut des de llavors! En tinc ara una gravació amb Berganza y Alva dirigits per Abbado que em resulta una delícia.
PS: Joaquim, t’he tingut abandonat durant dies i dies! I ara quina feinada, quants posts per llegir! M’estic posant al dia…
M'agradaM'agrada
De tant en tant unes vacances deu anar molt bé 😉
La Berganza ha estat una Angelina superlativa, en molts aspectes, insuperada
M'agradaM'agrada
Ja,ja,ja. Ja m’hagués agradat que fossin vacances, però ha estat més aviat al contrari. Un excés de feina i el final de curs de la canalla. Tot plegat de traca i mocador. Serà per que estem pels volts de les revetlles…
M'agradaM'agrada
Els finals de curs són esgotadors, ens agafem a punt del col·lapse, a veure si el concurs de l’estiu serveix per relaxar-nos o no 😉
M'agradaM'agrada
Bé, ja esta bé que amb tanta de deconstrucció operística, sortim del conte i els prínceps i la reconverteixin en una òpera més per adults, fosca i més humana. També s’entèn perfectament. Fantàstica insistència.
M'agradaM'agrada
És una opció que incideix més en aspectes molt més adults que no pas l’opció Comediants, ara bé els de parís no s’apropen ni de bon tros a DiDonato i Flórez, aviso per si de cas 😉
M'agradaM'agrada
Teresa Iervolino será una gran Angelina, apunta muy bien, pero yo le aconsejaría que se dedicara a los roles serios de contralto o “prima donna in travesti” de Rossini, para los cuales tiene muchas condiciones. Y es muy probable que sea una mejor ” Isabella que Angelina, incluso una picante Rosina.
M'agradaM'agrada
Em va decebre respecte a aquella participació a la darrera gala anual del SIDA a Berlín
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de junio 2017 | Beckmesser
Retroenllaç: Noticias de julio 2017 | Beckmesser