Melin Byström (Salome)

Evgeny Nikitin (Jochanaan)

Doris Soffel (Herodies)

Lance Ryan (Herodes)

Salome DNO 207 Producció Ivo van Hove

La nova producció de Salome de Richard Strauss deguda a Ivo van Hove i en la part musical a Daniele Gatti al capdavant de la “seva” poderosa, luxosa i quasi diria que luxuriosa “nova” orquestra, la històrica Royal Concertgebouw Orchestra, ha estat el darrer títol de la temporada 2016/2017 de la Dutch National Opera & Ballet-

El Canal Mezzo la va oferir el dia 27 de juny i avui protagonitza l’apunt de IFL, un apunt que ja us anuncio pletòric i feliç després d’uns quants desencisos.

Comptar en el fossat i per a una òpera post romàntica amb la Royal Concertgebouw Orchestra és ja tenir el 50% o més de l’èxit garantit i si el director sap extreu-li tots els infinits matisos, des d’un inici extremadament suau a un esclat de violenta sensualitat i horror al final. Gatti extrau or i diamants de l’orquestra  i tota la progressió dramàtica atrapa a l’oïdor sense cap mena de concessió i respir. No sé si a la sala l’orquestra tenia un volum excessiu respecte a les veus, la transmissió ho dóna a entendre, però potser és degut a una presa de so desequilibrada. El cas és que en els grans esclats orquestrals i n’hi ha molts, algunes veus queden tapades.

Gatti atorga a la seva direcció d’un gran lirisme i d’una sensualitat que és el motor indiscutible de gran part l’obra, sense defugir els esclats més violents i atonals que també té la partitura i que en ocasions tenen l’efecte de cops de puny imprevists al sotaventre enmig de les orgiàstiques i decadents grans frases melòdiques straussianes. Gatti aclapara, enlluerna i meravella, mostrant una vegada més el gran mestratge, categoria i sensibilitat musical que alguns es resisteixen a reconèixer.

Extraordinaris els grans interludis simfònics inclosa l’esperada dansa dels 7 vels, tot i que Gatti ens reservva la gran catarsi, com ha de ser, pel final.

L’estupenda soprano sueca Malin Byström debutava amb aquest rols i la veritat és que no podia sortir-ne més airosa. La seva Salome és extraordinàriament convincent en els aspectes vocals i dramàtics del rol. La figura l’acompanya, és una Salome aristocràtica, sensual, mai vulgar, quasi marmòria gràcies a una blancor corporal que contrasta de manera inquietant amb la negror de l’escenari. Vocalment la seva Salome és lírica, amb un centre prou important com per imposar-se en les parts més dramàtiques que també té la partitura, mentre que el seu  registre agut és precís, acerat, però mai feridor i utilitza les mitges veus per dotar el seu relat de la sensualitat imprescindible. És una interpretació captivadora, amb el punt necessari de feblesa jovenívola d’una adolescent, que Byström dóna amb naturalitat grpacies a un físic ideal, però sempre amb la fermesa vocal que li exigeix Strauss i que ella acompanya amb una personalitat escènica i dramàtica admirable. Admirable!

Evgeny Nikitin és un magnífic Jochanaan, amb alguna que altra fixació marca de la casa, però també exhibint la solidesa vocal que el rol requereix en les seves altisonants proclames.

Doris Soffel a menys d’un any de fer-ne 70, canta Herodies, quelcom que moltes mezzosopranos no poden fer en una edat menys avançada. L’autoritat escènica i la fermesa vocal que encara demostra, la fan admirable.

Lance Ryan amb totes les seves limitacions i defectes tècnics que tant m’han fet patir quan canta els rols wagnerians fa un Herodes excessivament caricaturesc en les inflexions vocals seguint la tradició dels tenors que interpreten el rol, si bé aquesta vegada els defectes quasi esdevenen virtut.

Boníssima línea vocal la de Peter Sonn en un Narraboth de relleu, mentre que Hanna Hipp com el patge d’Herodies no pot traspassar la majoria de vegades que intervé, la barrera sonora orquestral

Natzarens, jueus i soldats esplèndids.

La producció d’Ivo van Hove és malgrat l’excés sanguinolent del final amb tot el cos de Jochanaan sobre l’escenari empastifant-ho tot, un encert d’idees, de plasticitat i també de sobrietat teatral, amb recursos discutibles i arriscats a l’hora d’acompanyar la dansa dels vels, però sense cap mena de dubte interessants i intel·ligents.

L’acció es situa als anys 50 del segle passat (el vestit i el pentinat d’Herodies serveix de guia) Ambient d’alta burgesia i boníssim treball d’actors.

L’immens escenari despullat i negre, només amb un detall de color al bell mig del fons de l’escenari, que mostra durant la primera part l’interior del palau, són els únics elements escenogràfics a banda de la lluna que acabarà sent imponent, al costat d’unes projeccions de vídeo que serviran per mostrar mentre Salomé balla, una pas a deux mental de la filla del Tetrarca amb el profeta. L’essència de la producció és el treball teatral amb els cantants, i tots ells de manera més aviat sòbria conformen una representació notable d’una visió contemporània de la destrucció humana en un nucli familiar que ben bé podria estar signar per Douglas Sirk.

Richard Strauss
SALOME

Herodes Lance Ryan
Herodias Doris Soffel
Salome Malin Byström
Jochanaan Evgeny Nikitin
Narraboth Peter Sonn
Ein Page der Herodias Hanna Hipp
Fünf Juden
Dietmar Kerschbaum
Marcel Reijans,
Mark Omvlee
Marcel Beekman
Alexander Vassiliev
Zwei Nazarener
James Creswell
Roger Smeets
Zwei Soldaten
James Platt
Alexander Milev
Ein Cappadocier Michael Wilmering – talentontwikkeling
Ein Sklave Jeroen de Vaal

Royal Concertgebouw Orchestra
Direcció musical: Daniele Gatti
Direcció d’escena: Ivo van Hove
Escenografia: Jan Versweyveld
Disseny de vestuari: An D’Huys
Disseny de llums: Jan Versweyveld

Dutch National Opera & Ballet, Àmsterdam 27 de juny de 2017

Avui torna Strauss a IFL i sempre que torna penso que en comparació amb altres compositors ell el sovinteja poc. Celebrem-ho perquè motius en tenim.

L’apunt el dedico a les “Abras Sisters”, ambdues, sí, tot i que una que potser s’ha desplaçat a la capital holandesa per veure-la en directe, serà una mica més feliç que l’altra. Aquí ja sabeu que mentre pugui no me n’estic de res.