Tancredi, prpducció d’Emilio Sagi. Les Arts 2017
El dissabte 1 de juliol va tenir lloc la darrera representació de la darrera òpera de la temporada 2016/2017 a València. El títol escollit va ser Tancredi, l’òpera que Rossini va estrenar l’any 1813 a La Fenice de Venècia i que suposa la primera gran aportació a l’òpera seria, de moltes posteriors, del compositor de Pesaro, malauradament només associat popularment a les òperes còmiques o les farses curtes.
Per a l’ocasió la direcció de Les Arts va apostar per una nova producció del quasi sempre estèticament elegant Emilio Sagi, coproduïda amb l’Opéra de Lausanne i el Teatro Municipal de Santiaago de Chile, mentre que per a la direcció musical, tornava a posar-.se davant de magnífica Orquestra de la Comunitat Valenciana, el seu co-director musical l’italià Roberto Abbado, que va dirigir només amb el braç esquerra ja que el dret el portava en cabestrell.
Potser perquè era l’última funció, potser perquè la representació començava a les 7 de la tarda d’un dissabte d’estiu, potser perquè Rossini no és un compositor gaire estimat més enllà de la seva trilogia còmica (Barbiere, Cenerentola, Iltaliana) però el cas és que l’exquisit títol i el superlatiu cast no van motivar gaire als valencians i la sala no es va omplir, quelcom que l’excel·lent resultat i el gran nivell assolit no es mereixien.
Roberto Abbado només ha dirigit dos títols aquesta temporada, la poc convincent inauguració amb I Vespri Siciliani, que també vaig comentar a IFL, i aquest Tancredi on si va poder demostrar que com a mínim i atenent als resultats obtinguts, que s’entén molt millor amb Rossini que no pas amb Verdi. Ja va deixar un excel·lent enregistrament discogràfic d’aquest títol per la RCA l’any 1995, amb Kasarova, Mei i Vargas, però ara 22 anys més tard ha signat una versió amb una magnifica concertació, elegant, melancòlica com correspon a la partitura rossiniana, equilibrada i amb molta cura en l’acompanyament als cantants i també en donar rellevància als solistes orquestrals, sempre tan importants en les òperes del cigne de Pesaro, no debades les influències mozartianes sempre van ser evidents en la seva obra i en especial en aquest Tancredi, potser la més clàssica del seu opus.Els preludis orquestrals de les àries van ser bellíssims, així com el crescendo dinàmic i dramàtic del “finale primo”.
A Abbado cal agrair-li també el tractament dels recitatius amb un expressiu continuo (Jose Ramón Martín al fortepiano, Rafal Jezierski al violoncel i David Molina al contrabaix). Va ser una direcció magnífica i controlada, mai excessiva ni per la presencia orquestral per sobre de les veus, ni per els tempos emprats , deixant cantar i sobretot expressar, respirar i gaudir de les melodies i les belleses harmòniques. Va obtenir un merescudíssim èxit, conjuntament amb una orquestra inspirada i un cor masculí que no em va semblar a la mateixa alçada que altres vegades, sobretot els tenors que van passar per més d’una dificultat en l’emissió més aguda i en l’homogeneïtzació del so.
Garantida la vessant musical, essencial per a que els cantants puguin esplaiar-se en un dels cims del belcantisme primerenc, només calia que el cast estigués a l’alçada de les exigències vocals i expressives. El resultat no va poder ser més brillant, ja que els tres rols protagonistes van excel·lir a nivells d’absoluta referència.
Daniel Barcellona va fer el seu gran esclat internacional cantant el rol de Tancredi en l’edició del ROF de 1999, en la reconeguda producció de Pier Luigi Pizzi. Ençà d’aquell esclat no ha parat de cantar-lo i jo us diria que la interpretació de dissabte és ña millor de les que l’hi he sentit. El canta millor que mai, perquè ara, després de més de vint i cinc anys de carrera, la mezzosoprano triestina sap com controlar la veu, com oferir el millor de les seves virtuts expressives i vocals i també com maquillar les febleses i potenciar les virtuts. Ha aprés a controlar aquelles canonades vocals que suposaven la majoria dels seus poderosos aguts, però també a oferir una homogeneïtat de registre molt curosa i convincent, donant un relleu especial en la zona més greu i quasi acontraltada, tan adient per aquest rol transvestit, Va estar sublim a la coneguda sortida amb un “Di tanti palpiti” gens artificiós, degudament melangiós i exquisidament ornamentat, però si en els dos grans duos amb Amenaide va estar sublim, va ser en la grandiosa escena “Dove son Io?”…Ah! che scordar non so” i en la l’escena final de Ferrara (20/03/1813) quan Barcellona va meravellar i emocionar per l’expressivitat, per el control i per l’exhibició de tècnica al servei de la dramatúrgia. No li van sortit son desagradables, ni vocals obertes, ni tibantors, el seu Tancredi va ser emocionant i sincer, per tant va emocionar i no voldria cometre cap sacrilegi, però em va fer oblidar al referent que sempre ha suposat en aquest rol Marilyn Horne, Absolutament de reclinatori.
Jessica Pratt, la soprano anglesa (Bristol 1979) resident a Austràlia que està esdevenint un dels referents belcantistes de l’actualitat, va cantar Amenaide i davant del repte de fer-ho amb una Barcellona tan inspirada va oferir-nos una rèplica extraordinària, sent capaç d’aturar la sensació física de l’espai i el temps mentre interpretava l’ària del segon acte “Giusto Dio che umile adoro”. Pratt posseeix una veu bella, clara, penetrant de líric lleugera, amb un registre agut i sobreagut d’una precisió esclatant. Però el que em va agradar més de la seva interpretació va ser precisament aquest domini del cant i de dominar al públic. Només els més grans artistes són capaços d’imposar el silenci, aquell silenci que s’escolta imponent quan el cantant distribueix les seves pauses un cop té absolutament als seus peus a tot el teatre. Ella ho va aconseguir amb molta sensibilitat i una musicalitat molt acurada i és clar, amb una tècnica enlluernadora, amb reguladors, trinats i escales al servei de l’emoció. Va estar estratosfèrica en els dos grans duos amb Tancredi, en una alternança joiosa de bellesa al servei del cant. Belcanto més pur i més bell.
Si qua vaig veure per primera vegada a Yijie Shi a Pesaro cantant Le comte Ory m’haguessin dit que m’acabaria agradant tant , no m’ho hagués cregut. La transformació i evolució vocal ha estat tan sorprenent com espectacular, ja que d’una veu que en prou feines arribava a les primeres files del petit Teatro Rossini de Pesaro ha passat a tenir un projecció esplèndida, un registre ampli que abraça des dels sobreaguts més espectaculars a un bon greu, que sense arribar a ser de baritenor si que apunta cap a una carrera de tenor líric de repertoris més amples, sense tenir que forçar la veu com han fet i fan erròniament altres rossinians, gràcies a que el seu seu centre és generós i natural. La línia estilística és franca, elegant i fàcil, mai dóna la sensació, com succeeix en tants cantants orientals, d’un cant precís però mecànic i fred. Una interpretació a l’alçada de les seves companyes de repartiment si bé el rol, a banda de tres àries i un parell de duos, és més ingrat. Extraordinari
Pietro Spagnoli és un baríton que no necessita presentació. La seva carrera rossiniana és excel·lent i reconeguda. Ell va cantar el rol de Orbazzano i jo crec que aquí rau un error de càsting, ja que malgrat l’excel·lent cantant el rol és per a un baix i Spagnoli no té la vocalitat. Va estar bé perquè sap el que és Rossini i les exigències que demana, però sense ser un gran rol de baix, no va lluir, si bé és veritat que Rossini només li va donar una ària i la participació en elc conjunt concertants.
La mezzosoprano Martina Belli com a Isaura i la soprano Rita Marques, del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo, cantant Ruggiero van completar amb dignitat un cast que m’atreviria a dir discogràfic i que va situar l’acabament de la temporada de Les Arts, a aquell nivell que el va fer famós en els seus primer anys d’enlluernadora i envejable activitat operística i que ara semblava que havia perdut. Bravo!
La producció d’Emilio Sagi pretén agradar a tothom amb una escenografia de Daniel Bianco, corpòria, de grans salons, amb vitralls i columnes de marbre de gran efecte visual i un bonic vestuari d’opereta centreeuropea degut a la col·laboradora inseparable, Pepa Ojanguren, tot embolcallat per un bellíssim disseny de llums d’Eduardo Bravo amb la finalitat d’emmarcar la bellesa vocal i musical en un estètic plaent, sense riscos i evitant caire en el pèplum perillosament ridícul de vestir els personatges amb els dissenys originals de l’època del llibret. L’efecte purament estètic s’assoleix amb escreix, altra cosa és que després de més de dues hores i mitja el públic que bàsicament només vol extasiar-se amb el refinat belcanto rossinià acabi demanant alguna cosa més sobre l’escenari. De fet no ho sé ni m’interessa gaire, perquè el gaudi viscut dissabte a la nit va ser enorme, demanar més quasi és pecat.
La vetllada es va arrodonir del tot amb un sopar entre amics tan exquisits com aquest Tancredi, Malgrat que la temporada vinent a Les Arts no s’intueixen títols especialment atractius, just arribat a casa ja m’han entrat ganes de tornar-hi
Gràcies!
IN FERNEM LAND 
Retroenllaç: Noticias de julio 2017 | Beckmesser
Quina enveja
M'agradaM'agrada
Quina enveja + 1
M'agradaM'agrada
😉
M'agradaM'agrada
La orquesta y coro de les Arts ya es casi, una garantía de éxito ( mejor orquesta y coros, de largo, de todos los teatros españoles). Si a ello se conjuga con un título y unas voces adecuadas y especializadas como parece ha sido el caso, éxito total
Sana envidia y felicidades a los que habéis podido asistir
M'agradaM'agrada
Había entradas de sobras. Hacía tiempo que las habíamos comprado pero quizás un Rossini serio era demasiado esfuerzo para una tarde de Julio.
M'agradaM'agrada
Pues que pena, no haber sabido detectar que había una gran opera en este Tancredi.
Envidia!!!
M'agradaM'agrada
Sí. Hauria estat bé un preparant Tancredi. No us podeu perdre…! Lamentar la manca de reflexes i felicitats!!
M'agradaM'agrada
No imaginava que m’agradés tant i les preparatòries són exclusives pel Liceu, que per això em regalen entrades a platea per a cada estrena 👿
M'agradaM'agrada
Yo tampoco esperaba tanto, porqué creía erroneamente que Barcellona no estaría a la altura y me equivoqué, porqué como este de Les Arts yo no le he escuchado otro, ni el famoso de Pesaro
M'agradaM'agrada
Ostres Joaquim quina sort
Jo només l’he vist una vegada amb la Horne i la Lloris al Liceu ho recordo bé i també que em va agradar molt. No fa gaires anys vaig llegir que el Liceu la faria amb Podles i Cantarero però veig que han anat passant els anys i no es programa, és més, Cantarero ja no canta i Podles no sé si continua cantant aquest rol
Podrien llegir el teu apunt i inspirar-se
M'agradaM'agrada
En directe jo no n’havia vist altre que aquest que esmentés, de gran record.
M'agradaM'agrada
He vist el dvd de Barcellona que és, per excel·lència, el Tancredi d’aquests temps. Buscaré el de Horne que per a mi és una mezzo referencial i inspiradora de molts contratenors que sentim ara ja que, com bé saps, quan no teníem ens contratenors tan a la vora, Horne ja en prefigurava el bell cant. Salut!
M'agradaM'agrada
Daniella Barcellona y Mariola Cantarero están geniales, pero Charles Wokman está imposible en esa versión. Tirando para casa te diré que Ewa Podles en la versión Naxos (1994)es para mí el Tancredi definitivo. Que a nadie se le ocurra adquirir el de Fiorenza Cossotto porque no lo salva ni Lella Cuberli que es su Amenaide.
Marilyn Horne estuvo muy bien en el Liceu, pero su mejor momento ya había pasado y me sorprendió su limitado volumen de voz. Enedina Lloris le dió muy buena réplica. Hay versiones pirata muy buenas de Marilyn Horne; curiosamente no grabó ninguna en estudio, pero la de 1981 de La Fenice la comercializaron CBS Masterworks y Sony consecutivamente. Tiene un muy buen reparto y es la versión de Ferrara que hoy comenta Joaquim.
M'agradaM'agrada
Les gravacions de Tancredi de Horne són dels anys 80 i la veu de la mezzo/contralt nord-americana ja mostrava uns canvis de color i unes sonoritats a les vocals, no del tot afavoridores. Malgrat tot és un dels rols de la seva grandiosa vida operística.
M'agradaM'agrada
Poder ser testigo de un “Tancredi” tan bien interpretado, es un lujo difícil de conseguir y he sido muy afortunado de haber ido a Valencia a presenciarlo. Daniella Barcellona, aún no siendo contralto, consigue meterse en la piel del personaje derrochando contundencia en los tres registros y hoy no tiene rival en este rol. Jessica Pratt tiene una voz preciosa, potente y segura y es una gozada escucharla, pero no puede evitar el intercalar agudos y sobreagudos donde Rossini no los escribió. Sin embargo el obligado para contralto/soprano en el primer dúo fue glorioso por parte de ambas cantantes. La sorpresa ha sido el tenor Shi que en Pesaro a 10 metros de distancia no conseguía oirle en “Le conte Ory” (María José Moreno que estuvo espléndida le tapaba siempre) y ahora ha desarrollado un vozarrón casi de baritenor (que es lo que el rol de Argirio precisa).
“Tancredi” es la tercera ópera seria de Rossini y la que le consagró como el compositor de su tiempo más valorado por la crítica y el público. Sus dos óperas serias anteriores: “Demetrio e Polibio” (su primera composición para la escena, compuesta en 1806, pero estrenada en el Teatro Valle de Roma en 1812, por tres miembros de la familia Mombelli) tuvo una buena acogida y se represento en varios teatros de Italia y también en Viena, Munich y Dresde lo mismo que “Ciro in Babilonia” estrenada en Ferrara dos meses antes que su primera ópera y representada en diferentes coliseos; ambas obras y el exitazo de “La pietra del paragone” en el Teatro alla Scala el 22 de septiembre del repetido 1812, dieron lugar a que se le propusiera “Tancredi” para La Fenice y consiguiera el éxito definitivo que señala Joaquim, habiendo estrenado antes dos farsas sin gran aceptación..
Por cierto a V. le dije antes de entrar, contestando a su pregunta, que la versión que veríamos era la versión del final dramático de La Fenice (!), confundiendo este teatro con Ferrara. Le pido excusas.
Loa amigos nos recibieron con la simpatía y el afecto de siempre y desde aquí quiero repetirles mi agradecimiento por todas sus deferencias.
Fede
M'agradaM'agrada
Hola Fede, quiero dirijirme a ti puesto que a parte del comentario de Joaquin respecto a Tancredi , que es muy positivo, cosa que me ha alegrado enormemente, después de la nefasta Tosca y de Plácido Domingo, has dejado claro una vez más tu gran sapiencia operistica, incluyendo datos sobre Rossini y sus operas quizás no tan conocidas así como las fechas de estreno, teatro etc. etc. Interesante tu intervención, siempre deja huella Gracias. Un abrazo
M'agradaM'agrada
Gracias a tí por leerme. Yo también leo siempre todos los comentarios de todos los apuntes porque así contrasto mi opinión con las de los demás y siempre es positivo y te ayuda a reflexionar sobre lo que piensas y sobre lo que has escrito. Un abrazo también para tí.
M'agradaM'agrada
Malgrat l’èxit de la versió de Ferrara amb el final tràgic, aquest no es va tornar a utilitzar.
L’any 1813 es va representar a Milà (Teatro Re) i Rossini (o no)santament va transformar el rol de Roggiero inesperadament escrit per a soprano i no contralt com era normal en els rols transvestits, a la vocalitat de tenor.
M'agradaM'agrada
Em sembla Joaquim que el meu comentari de aquest matí ha anat una altra vegada a la brossa. No el repito ara per si el pots recuperar si no el tornaré a escriure. Salutacions
M'agradaM'agrada
No sé que passa amb els teus comentaris, però sovint els he d’annar a pescar a la paperera del correu brossa.
M'agradaM'agrada
A mi aquesta òpera de Rossini m’encanta. La vaig veure només una vegada a Madrid amb la Podlès i Cantarero. Recordo l’impacte que em va fer la veu de la gran contralto polonesa. Ja la coneixia de les grabacions i la trobava extraordinària però a vegades els discos enganyen i quan escoltes els cantants en directe no tenen res a veure . Doncs en aquesta ocasió va ser la confirmació d’una gran veu i una gran artista. Quina sort Joaquim que has pogut assistir a una d’aquelles, últimament escasses, estel·lars vetllades d’òperes!
Per cert, com que la Kàtia m’ha fet uan observació, t’explico que entro gairabé cada dia al teu blog, el que passa és que potser poques vegades deixo un comentari. Però que sàpigues que la teva opinió de les representacions del Liceu per a mi són referència i les llegeixo abans d’anar-hi. La majoria de les vegades per no dir totes coincideixo amb tu.
L’última vegada va ser molt graciós, havia llegit el teu comentari pel que fa al Don Giovanni , que era el meu debut amb aquesta òpera que adoro. Vaig anar-hi moix sense cap expectativa després de com l’havies deixat. Passaven els minuts, els cantants feien les seves àries i jo sorprès els anava trobant bé …bastant bé..molts bons, etc. I pensava que extrany, aquesta vegada no estic d’acord amb el Joaquim … total desprès de no sé que ària que m’a havia agradat molt vaig pensar: això no potser ,”com es que no li va agradar gens al Joaquim?” ….vaig mirar el full informatiu i …era un altre repartiment!!! ha! ha! ha!
Salutations
M'agradaM'agrada
Si un dia discrepem tampoc passarà res, coincidir sempre no pot se bo. 😉
Gràcies
M'agradaM'agrada
Sembla que totes les funcions han estat mig buides, almenys dijous també hi havia moltes zones buides. Potser amb vestits de Valentino hagueren omplit el teatre…
M'agradaM'agrada
Jo diria que estigués mig buit, però que hi havia moltes entrades disponibles si, i que va ser una llàstima també, perquè dissabte va ser magnífic.
Potser caldria buscar Valentino’s o similars, tot i que el que interessa més és motivar a qui pot gaudir-ho i no estic segur que els “valentinos” haguessin acabat l’òpera.
M'agradaM'agrada
Doncs lamento profundament no haver ocupat una d.aquestes butaques després de llegir el post i els comentaris de Colbran 😂
M'agradaM'agrada
Ho intuïa prometedor, però no creia que s’arribés al nivell assolit
M'agradaM'agrada
Ostres! quina ràbia, per què mira que València és aquí al costat com per anar a una funció. A més ara estic, seguint el consell d’en Joaquim, llegint les “Divagaciones Rossinianas” i és clar, tinc un “mono” de Rossini i m’hagués encantat poder veure aquesta òpera, i sobretot si a banda del títol, la interpretació és brillant com la que heu descrit.
M’haig de posar més les piles en la preparació de les temporades operístiques per a veure si alguna excursió d’aquestes val la pena, com a mínim a priori.
M'agradaM'agrada
Podies haver baixat sense problemes, hi havia entrades per donar i vendre.
M'agradaM'agrada
Desprès de tot el llegit realment m’han entrat ganes de veure-la, hi ha alguna possibilitat d’insistir?
M'agradaM'agrada
En Valencia acostumbran a grabar los títulos importantes con destino al DVD/BluRay, no creo que haya posibilidad de insistencia. Una puesta en escena tan magnífica no debiera perderse en el olvido. Las luces eran un auténtico lujo. Los ocres me recordaban los de la segunda parte de nuestra maravillosa puesta en escena del Liceu de “Il viaggio a Reims” que desguazaron por falta de interés de una revisión o por falta de sentido común y de ese prodigio de buen gusto si que existe grabación y asequible en YouTube o DVD/BluRay, gracias a Dios.
M'agradaM'agrada
Gracias como siempre por tus comentarios Fede, buscare esa grabación de “Il viaggio a Reims” a la espera de “la posibilidad” y si no paciencia hasta la edición videográfica..entretanto me puedes recomendar alguna grabación tanto en audio como en video de Tancredi?..tus recomendaciones siempre son acertadas y me sirven de base garantizada.
Un abrazo y repito lo que comenté en otro post ya que las prisas me impidieron saludarte en los Cinemes Girona en la representación del Otello a pesar haberte visto al llegar y en el entreacto, me supo mal y me quedé con las ganas….pero sin duda será en una próxima ocasión.
M'agradaM'agrada
En audio, para mi gusto, la mejor versión en audio es la de Ewa Podles con Sumi Jo de Naxos, si bien la Jo no es una cantante de la categoría de Jessica Pratt que hemos visto en Valencia, ni tiene el grosor vocal de Lella Cuberli. En DVD/BluRay yo prefiero la de Daniella Barcellona/Mariola Cantarero a la de Bernardette Maca di Nisa/María Bayo, pero ésta contiene los dos finales escritos para La Fenice y Ferrara. Hay una tercera opción en DVD/BluRay con la misma Barcellona, Darina Takova (siempre eficiente pero sin el encanto de la Cantarero) y compartiendo tenor (Raúl Giménez) con la versión de di Nisa/Bayo. El único pero a la versión videográfica de Barcellona/Cantarero es el tenor Workman, para según qué paladares. Si apareciera a la venta la versión de Valencia cómprala sin dudarlo un instante.
Dirás y no me aconseja ninguna versión de Marilyn Horne?, pues sí la de audio de Sony/CBS con Lella Cuberli y Ernesto Palacio, dirigidos por Ralf Weikert director a quien no considero tan rossiniano como Alberto Zedda (Podles/Jo y el estupendo tenor Stanford Olsen). Hay otra opción, dirigida por Roberto Abbado con Vesselina Kasarova , Eva Mei y Ramón Vargas muy buena. Todo depende (en audio) si prefieres una mezzo acontraltada (Horne, Kasarova) a una auténtica contralto (Ewa Podles en absoluta plenitud vocal).
En resumen. En audio: Podles, Jo, Olsen/Zedda-Naxos. En video: Barcellona, Cantarero, Wokman/Arribaveni-Kicco Classics, ambas como primeras opciones. Como segundas opciones depende de tus preferencias personales respecto a los intérpretes. Yo las tengo todas, excepto la versión de Roberto Abbado con Kasarova, Mei, Vargas de la RCA. Es un título que acepta tener diversas opciones, por su dificultad vocal, sus inspiradas melodías y su orquestacion tan avanzadas a su tiempo y siempre tan sorprendentes y satisfactorias.
“Il viaggio a Reims” del Liceu está aún en YouTube en dos partes y yo me daría prisa en bajarla porque la grabación comercial original es ya difícil de localizar. Yo la incluí en un comentario en el apunte de Joaquim sobre la versión reciente de Roma del día 24 de junio de este mismo año.
M'agradaM'agrada
Bernardette Manca di Nissa mo “Maca”.Perdón.
M'agradaM'agrada
Doncs està difícil si no en fan un DVD, perquè cap d’aquests canals dedicats al streaming amb tant èxit va saber valorar aquesta representació. Peccato!
M'agradaM'agrada
Como siempre muy agradecido Fede tus recomendaciones en cuanto a versiones son una guia impagable y mas si está Rossini pot en medio…las tendré en cuenta no lo dudes, es mas ya me he hecho con el video de la versión de Barcellona/Takova/Gimenez y el audio de Abbado/Kasarova/Mei/Vargas y a la caza del resto…especialmente me interesan mucho las versiones de Ewa Podles y Marylin Horne.
En lo que respecta a Il Viaggio…no he sabido encontrarlo en el post del 24 de Junio y ya me gustaría!.
Lo dicho infinitamente agradecido por tus consejos y recomendaciones que tan generosamente compartes para bien de todos en Ifl…un abrazo.
M'agradaM'agrada
“Il viaggio a Reims” del Liceu (qué puesta en escena tan maravillosa!!!) aquí lo tienes:
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
Caray Fede….me faltan las palabras (algo impropio de mi)…pero es que lo tuyo es para enmarcar..tanta generosidad y rapidez en compartir conocimientos es poco frecuente y habla excelencias de ti…muy agradecido por compartir estas versiones en las que ya estoy insistiendo y por tus recomendaciones una vez mas…estoy metido en una especie de workshop monográfico de Rossini y en especial de Tancredi gracias a ti!…y a la caza y captura de las versiones recomendadas.
Por cierto el Viaggio del Liceu 2003 en un primer visionado rapido me ha paarecido excelente!!.. divertido y espectacular escenicamente y fresco vocalmente…que diferencia con demasiadas producciones de hoy en dia cuando apenas han transcurrido quince años y si…lamentablemente también en el Liceu…varios ejemplos lamentables esta misma temporada.
M'agradaM'agrada
Anant enrere com el crancs he trobat l’apunt. Magnific.
Esperarem a veure si surt la gravació i mentre gaudirem de les ofertes del enciclopèdic Colbran.
Gracies
M'agradaM'agrada
No crec que Les Arts es posi les piles
M'agradaM'agrada