JONC, Cor Infantil i de Noies de l’Orfeoi Català. Palau de la Música 10 de juliol de 2017

La cita anual, imprescindible i terapèutica, amb la JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya) en l’edició del 2017 ens ha portat al Palau, i l’obra demanava la sala Pau Casals de l’Auditori, el penúltim concert de la gira, després de passar per l’Atlàntida de Vic (7 de juliol), Teatre Auditori de Sant Cugat (8 de juliol), Auditori de Girona (9 de juliol) i abans d’anar a Montpellier  a l’Opéra Berlioz en el marc del Festival de Radio France (16 de juliol), on interpreten la monumental, transcendent i bellíssima 3ª simfonia de Gustav Mahler, amb la participació del Cor Infantil i el Cor de Noies de l’Orfeó Català sota la direcció de Gloria Coma i Buia Reixach, respectivament i amb la mezzosoprano valenciana Cristina Faus  per fer front al 4at moviment, tots dirigits per Manel Valdivieso que des del 2001 és quelcom més que el director de l’orquestra.

Com em succeeix sempre en els concerts de la JONC el que menys m’importa són aquells aspectes que en altres concerts em semblen imprescindibles. En aquest també, òbviament, però els concerts de la JONC són importants per tot el que generen, el que representa i el que motiva a tots els que hi participen i els que ho escoltem.

La importància que té que més d’un centenar de joves  en els darrers anys de la seva formació acadèmica, es trobin per fer una obra només a l’abast dels músics professionals, és un estímul que per força els ha de marcar a tots de per vida. Que aquest treball vagi de gira pel territori (mancaria Tarragona i Lleida com a mínim) abans d’aterrar al cap i casal, és una obligació que  alhora dóna sentit nacional a un projecte que com tantes coses al país corre el risc de néixer i morir a la capital. I ja no cal dir que el fet de que en aquesta ocasió el concert també surti a l’estranger, per visitar un festival de prestigi, és més que un premi, la constatació que les coses es fan bé i que tots els que integren el projecte de la JONC han d’acabar tenint un sentiment de pertinença, il·lusió i autoestima que no pot donar altra resultat que l’èxit rotund, obviant la lògica però complaent valoració del familiars, amics i coneguts que omplen aquesta mena de concerts. És clar que al Palau també s’ha de comptar amb els habituals turistes que s’estimen anar per lliure i estalviar-se la visita oficial, comprant entrades per a un concert de cost més econòmic que la tarifa oficial del tour turístic i sense tenri gaire en compte el programa i fins i tot qui l’interpreta, però en aquesta ocasió segur que s’han trobat amb una sorpresa inesperada al topar-se amb un senyor concert.

No cal dir que veure tocar a aquests joves, amb la força, empenta i predisposició ja és tot estímul, però si a més a més el que s’escolta té una qualitat alta, comparable a orquestres professionals, al final del del sublim darrer moviment ens queda l’immens orgull i la satisfacció exultant, d’aquest projecte que quan el veiem ens païssoamb orquestres de fora ens fa morir d’enveja.

El dia que la Conselleria de Cultura i tot l’aparell cultural i polític del país creguin fermament que la JONC és una eina d’estat valuosa, lloable, exportable, pedagògica, cohesionant i en la que cal invertir esforços i mitjans, aleshores creuré una mica més en la política i en les possibilitats reals del meu país.

El concert va ser esplèndid es miri des de qualsevol angle que es vulgui mirar. Qualitat del conjunt, equilibri, balanç, concentració, motivació, bellesa sonora del conjunt i dels grans solistes que en algun cas ja contractaria pel Liceu, per exemple.

Escoltar l’entrada de les trompes en el primer moviment ja em va provocar un estímul d’optimisme que no em abandonar durant la llarga hora i mitja que es va curta. Hi va haver en els joves solistes molt talent i molta qualitat, amb seguretat i expressivitat, quelcom que denota el bon nivell assolit i el perquè alguns dels seus músics ja formen part de projectes importants en orquestres internacionals.

El mestre Valdivieso va fer una versió molt efectiva, no efectista, i no es va deixar emportar per la fascinació dels passatges més llaminers, propensos a una excessiva emotivitat. Hi van haver moments molt feliços, amb detalls tímbrics de grandíssima categoria, i en el sisè moviment va commoure, que és el que ha de fer aquest moviment, una vegada ja ens hem sorprès, divertit, excitat o extasiat en els 5 moviments anteriors. En el “Langsam, ruhevoll, empfunden” es va crear aquella atmosfera sublim, de creixent emotivitat.

Prèviament Cristina Faus amb una veu càlida i rodona, amb un registre de sòlida homogeneïtat  en tota la seva extensió, va oferir una versió intensa del “O Mensch! Gib Acht!” , en una evolució vocal admirable i si., sorprenent des de la darrera vegada que l’havia escoltat

Però encara quedaven més sorpreses perquè la participació coral amb el Cor infantil i el Cor de Noies de l’Orfeo Català va ser preciosa, per la qualitat i l’ajustada  i seràfica sonoritat assolida, quasi angelical com s’escau. Admirables!

Va ser una gran experiència, molt millor que la de l’any passat en aquella novena de pa sucat amb oli.

Ja espero amb ànsia el concert de l’any 2018, que de ben segur ens tornarà a fer creure, encara que només sigui per una estona,, que vivim en un país normal.

Gràcies JONC