Cal preparar una òpera com Il Trovatore?.

De la famosa i bellissíma trilogia popular “Il Trovatore” és conceptualment la més “antiga”. Composada entre el revolucionari Rigoletto i la pre verista i reivindicativa Traviata, Il Trovatore és com una  incomprensible mirada al passat (Ernani per exemple).

Si Rigoletto i Traviata prenen l’argument d’obres i autors rellevants (Hugo i Dumas), Il Trovatore pren com a inspiració una obra del dramaturg Antonio García Gutiérrez, escriptor gadità (Chiclana de la Frontera) que va tenir molta notorietat en el seu moment, però .que el temps ha deixat en el lloc que li correspon, ha fet justícia, vaja!, i hom, si no fos precisament gràcies a Verdi, no el recordarien. Res per altra part diferent al que succeeix amb la immensa majoria d’autors que omplien els teatres del segle XIX i que tret de dos o tres cognoms il·lustres, han desaparegut de la memòria dels mortals.

Tot i l’èxit de García Gutierrez sembla fins i tot rar que Verdi, ja en una etapa de consolidació i amb èxits tan rellevants a les seves esquenes, es fixés en aquest drama incomprensible, tant de cartró pedra i de personatges i situacions tan poc estimulants, però precisament per això, encara és més sorprenent que amb una base argumental tan estúpida i amb uns personatges tan poc creïbles, fos capaç d’escriure una partitura que ha conservat des de la seva estrena del fervor popular, l’estima dels cantants i també la predilecció de directors prestigiosos que han volgut deixar la seva empremta en una partitura escrita en un 3/4 obstinat que arreplega melodies inspiradíssimes i tensions dramàtiques escrites amb foc.

Un únic, dels cinc personatges principals de l’òpera, esdevé imprescindible i en ell rau l’atractiu i la fascinació vocal i dramatúrgica: Azucena (mezzosoprano dramàtica o contralt) és l’eix a l’entorn del qual la tragèdia viu, s’alimenta i fa moure al seu voltant els altres personatges, personatges que esdevenen titelles o caricatures estereotipades: el comte de Luna (baríton dramàtic) no admet matisos, es mou per la gelosia, el rancor i la venjança, l’esquema no ofereix dubtes i les possibilitats de dotar-lo d’una emotivitat que l’humanitzi són nul·les. Manrico (tenor) un de tants tenors verdians, un heroi amarat de testosterona, a qui Verdi no dóna la possibilitat de cantar un duet d’amor amb Leonora, quelcom que segurament l’humanitzaria, per postres tothom l’espera en la famosa i fatídica “pira”, una cabaletta més de les moltes que va escriure Verdi en la seva primera meitat de carrera (a partir de “Un ballo in maschera” desapareixen de l’estructura  musical de les seves òperes), i que malauradament sotmet als tenors que interpreten el rol, d’una pressió que a molts els acaba passant factura durant la representació. Leoonora (soprano) no assoleix la gran notorietat fins el quart acte quan en una llarguíssima intervenció, excel·leix, potser massa tard per acabar esdevenint un personatge estimat. La Leonora de “Il Trovatore” no toca de peus a terra, en mig de tanta visceral carnalitat, la seva distinció sembla extraterrestre. Fernando és un narrador que ajuda a classificar Il Trovatore en models del passat belcantista, sense anar més lluny, és una invenció de Cammarano ja que en l’obra de Gutierrez no existeix.

Són personatges que difícilment ens poden commoure..Es fa difícil trobar afinitats, complicitats i estima per Leonora, Manrico, Luna, Azucena o no cal dir Fernando, però acceptat el gran guinyol com animal de companyia, està clar que els personatges més foscs, tèrbols i mal nascuts de l’òpera, són els que tenen més possibilitats d’esdevenir els més estimats del públic.

Verdi exigeix molt als quatre protagonistes principals, si bé el cinquè, que assumeix el rol de Fernando, destinat a un baix si tot fos com hauria de ser, també ha de fer notòria gala de les seves capacitats vocals en el seu relat inicial, una mena de pròleg que no posa les coses fàcils a qui vulgui intentar comprendre el cúmul de despropòsits que l’argument conté.

A Il Trovatore no hem d’anar a buscar res més que rauxa. No hi ha cabuda per a un gran duo entre pare i fill/filla, que tant va inspirar a Verdi al llarg de la seva vida operística, ni tampoc cap moment d’exaltada i revolucionaria reivindicació política. No hi ha cap moment de veritat i per tant es fa difícil que entre el públic trobem a algú colpit per la grandesa d’un pare o la injustícia d’una malaltia que farà impossible el retrobament de dos amants impossibles, per tant també es fa difícil que qualsevol director teatral en pugui treure un particular fruit. Tots els intents que he vist per intentar aproximar-nos a la història inversemblant, han resultat estèrils, per tant jo crec que és  millor deixar-la com és i intentar trobar un cast que li faci justícia sota una direcció musical amb personalitat, és l’única manera d’assolir un èxit que d’altra banda acaba sent complicat, emmarcada en una direcció escènica neutre, que no molesti i sense necessitat de vestir els personatges com si fossin els reis de la baralla de cartes espanyola, o sense ambientar-la en la guerra civil del 36, recurs darrerament utilitzat amb molt poca destresa, fer que res molesti i deixi fluir la inspiració melòdica verdiana amb veus potents, amples, que facin ostentació del cant legato i que frasegin amb distinció, categoria i notorietat dramàtica, perquè si el gran guinyol  es fa bé, no deixarà de ser gran guinyol, però no serà vulgar, que és el que mai ha de ser Verdi.

Azucena és el primer gran rol de mezzosoprano verdiana. Abans havia escrit els rols de Cuniza i Giulietta di Kelbar, en les dues primeres òperes, Oberto, Conte di San Bonifacio i Un giorno di Regno, encara molt belcantistes i rossinans, i posteriorment els rols més aviat secundaris amb alguna intervenció destacada com són els rols de Fenena (Nabucco) i Federica, duquessa d’Ostheim (Luisa Miller).

Amb Azucena s’inaugura la vocalitat verdiana per a les mezzosopranos, amb arrels belcantistes i mirades de reüll a Meyerbeer i en concret a la Fidès de Le prophete, una altra mare amb caràcter que renega d’un fill . El rol necessita d’una cantant de mitjants poderosos amb una zona aguda poc habitual per a les contralts que s’haurien de trobar molt més còmodes en la zona central i sobretot greu de la gitana verdiana, però que no pot descuidar mai les dificultats tècniques d’un cant que l’obliga a un refinament que s’ha oblidat, convertint a la gitana en una mena de Mamma Lucia vinguda a més. En aquest sentit cal escoltar “Condotta ell’era in ceppi” per entendre bé aquest doble registre que fa estremir quan s’enfonsa a “drizzarsi ancor” i per altra part quan la gitana ha de fer front a la zona aguda que pot arribar a un DO5 a “Perigliarti ancor languente”, sense oblidar els embelliments de caire belcantistic a “Stride la vampa”, Associar gitana a vulgaritat ha estat un  dels crims més grans que s’han pogut cometre per aquelles cantants que volent vestir el personatge d’un verisme que mai es demana, l’han desvirtuat musicalment.

Leonora està escrita per a una soprano dramàtica d’agilitat, amb clares reminiscències belcantistes, amb cant ornamentat en les cabalettas d’àries i duet amb el baríton, però ja amb aquelles amplíssimes frases verdianes que han de recórrer tota l’amplia exigència de la tessitura amb homogeneïtat, capaç de fer levitar la veu en el concertant del convent amb frases com “Sei tu dal ciel disceso” i per altra banda mostrar-se embogida a “ Vivrà….contende il giubilo…”. És un personatge complex, rar, psicològicament parlant, poc definit, però vocalment un bombó. No té la força d’Azucena i per tant no li pot fer ombra, però sense cap mena de dubte és una hereva lògica de la vocalitat que va de Semiramide i Norma, concloent amb les heroïnes donizzetianes (les reines Tudor, sobretot), amb ella, Violetta i Hélène, i molt a la distància i potserr com a homenatge l’Alice Ford testamentària, Verdi conclourà la tipologia vocal que caracteritza quasi en exclusivitat a les sopranos de la primera època, a punt d’iniciar amb Amelia, l’altra Leonora, Elisabetta, Aida i Desdemona una variació formal definitiva.

Manrico és un altre hereu dels herois donizettians, la seva entrada “Deserto sulla terra” i sobretot ”Ah si ben mio”, malauradament per a molts una nosa abans de l’esperada cabaletta, denoten el lirisme romàntic d’amples i inspirades melodies. Verdi volia que la part fos cantada utilitzant la tan poc utilitzada “messa di voce”, que molts Manrico han oblidat davant la dificultat que representa per a cantants barroers de mitjans vocals poderosos cantar amb expressivitat i elegància un rol més proper al Duc d’Alba que a Turiddu. Hi ha moments de força com el significatiu tercet que tanca el primer acte, el “Mal regdendo ” o la tan valorada “Pira”, que cal tenir en compte que no acaba en l’agut que ha imposat la tradició ençà que Lauri Volpi imitant a Baucardé (tenor que va estrenar el rol) que va acabar la cabaletta amb un do esclatant el mateix any de l’estrena però la “proesa” la va fer a Flòrencia, o Tamberlick que sembla ser que ho va demanar al propi Verdi rebent el consentiment del compositor, ho va imposar amb una decisió em temo que massacrant per a tots aquells tenors que podent cantar el rol amb molta més elegància del que s’acostuma, declinen l’oferiment per la pressió ambiental que suposa fer un “All’armi” tan triomfant com el “Vinceró” “turandotià” i no com deia la partitura original. Això segurament ha perjudicat una línia de cant imprescindible per fer honor, sobretot, a Verdi.

Tenint en compte que els tenors que cantaven Manrico a l’època de l’estrena eren els mateixos que cantaven El Guillaume Tell o l’Otello de Rossini, Pollione de Bellini o Poliuto de Donizetti, per no parlar dels grans rols meyerberians, segurament el Manrico  tal i com es va cantar a l’estrena ara el titllaríem erròniament de poc adequat.

El Comte de Luna és l’exponent del baríton verdià. Es presenta de sobte en l’escena del jardí en el que esdevindrà l’estimulant tercet final del primer acte “Di geloso amor sprezzato”. És un personatge primari de caràcter enèrgic, tot d’un tros, irat, gelós i malvat. En la seva enamoradissa ària “Il balen del suo sorriso” ha de fer front a una inclement i exigent zona aguda poc apropiada per a barítons dramàtics. Verdi abans del Luna ja havia deixat proves enormes de l’estima als barítons i la llista és tan gloriosa com coneguda (Nabucco, Macbeth, Don Carlo, Miller, Rigoletto….) però potser cap té una tessitura tan aguda com aquest i el “legato” i el “slancio” de les seves frases nobles afegeixen dificultat a qualsevol baríton que s’apropi al rol.

ESTRUCTURA MUSICAL

Parte 1 “IL DUELLO”

• 1 Introduzione
  • Coro All’erta, all’erta! (Ferrando, Familiari, Armigeri) Scena I
  • Racconto Di due figli vivea padre beato (Ferrando, Coro) Scena I
  • Seguito e stretta dell’Introduzione E il padre? (Coro, Ferrando) Scena I

Escoltem l’escena cantada per Nicola Zaccaria sota la direcció de Karajan l’any 1956.

• 2 Cavatina di Leonora
  • Scena Che più t’arresti?… (Ines, Leonora) Scena II
  • Cavatina Tacea la notte placida (Leonora) Scena II
  • Tempo di mezzo Quanto narrasti di turbamento (Ines, Leonora) Scena II
  • Cabaletta Di tale amor, che dirsi (Leonora, Ines) Scena II

Escoltem ara a Leontyne Price,, una de les grandioses Leonora, sota la direcció de Karajan l’any 1962 a Salzburg

• 3 Scena, Romanza di Manrico e Terzetto
  • Scena Tace la notte! (Conte) Scena III
  • Romanza Deserto sulla terra (Manrico) Scena III
  • Scena Oh detti!… oh gelosia!… (Conte, Leonora, Manrico) Scena III-IV
  • Terzetto Qual voce!… Ah, dalle tenebre (Leonora, Conte, Manrico) Scena V

Escoltem la tercera escena per Leonard Warren, Leontyne Price i Richard Tucker acompanyats per l’Orchestra del Teatro dell’Opera di Roma dirigits per Arturo Basile l’any 1959.

Parte 2 “LA GITANA”

• 4 Coro e Canzone d’Azucena
  • Coro Vedi! le fosche notturne spoglie (Zingari) Scena I

Escoltem el popular inici del segon acte dirigit per un energètic James Levine al MET l’any 1988

• Canzone Stride la vampa! (Azucena) Scena I
• Scena Mesta è la tua canzon! (Zingari, Azucena, Manrico) Scena I
• Coro Chi del gitano i giorni abbella? (Zingari) Scena I

Escoltem la versió d’Ebe Stignani a la Scala de Mià sota la direcció d’Antonino Votto l’any 1953

• 5 Racconto d’Azucena
  • Scena Soli or siamo (Manrico, Azucena) Scena I
  • Racconto Condotta ell’era in ceppi (Azucena, Manrico) Scena I

Per il·lustrar aquest fragment no cal que us digui que cal passar per l’apunt de la tria que ofereix 12 versions de referència:

https://infernemland.blog/2017/07/07/la-darrera-tria-de-la-temporada-12-condotta-ellera-in-ceppi/ 

Però per no repetir-ne cap us proposo escoltar a la contralt brasilera Jean Madeira, acompanyada per Carlo Bergonzi a Atlanta el 4 de maig de 1960. La presa de so, amb una orquestra massa present respecte a les veus que queden en un segon pla no fa del tot justícia a una interpretació vibrant i notable de la gran cantant.

• 6 Scena e Duetto di Azucena e Manrico
  • Scena Non son tuo figlio?… (Manrico, Azucena) Scena I
  • Duetto Mal reggendo all’aspro assalto (Manrico, Azucena) Scena I
  • Tempo di mezzo L’usato messo Ruiz m’invia! (Manrico, Azucena) Scena I-II
  • Cabaletta Perigliarti ancor languente (Azucena, Manrico) Scena II

Ara us proposo escoltar a dos cantants massa oblidats si ens atenem a les veus i a aquest cant sincer, extravertit però acurat, parlo de Giacomo Lauri Volpi i Miriam Pirazzini, dirigits per Fernando Previtali l’any 1951

Però si voleu escoltar una Azucena que faci el Do 5 us proposo la versió de Dolora Zajick amb Luciano Pavarotti l’any 1988 al MET. Per l’ascensió oppure (no obligada) aneu al minut 07:27, la mezzosoprano nord-americana l’ataca amb exultant precisió i  desvergonyiment. Encara en la darrera versió transmesa de Il Trovatore des del MET, ara amb Marcelo Álvarez la mezzosoprano continua fent la nota, això sí, amb molta prevenció. preparant-la amb una nota prèvia de recolzament i mezzo forte, però després de tants anys de carrera és tota una proesa.

• 7 Aria del Conte
  • Recitativo Tutto è deserto (Conte, Ferrando) Scena III
  • Aria Il balen del suo sorriso (Conte) Scena III
  • Tempo di mezzo Qual suono!… oh ciel… (Conte, Ferrando) Scena III
  • Cabaletta Per me, ora fatale (Conte) Scena III

Per escoltar la difícil ària del Comte di Luna us proposo un baríton llunyà en una versió de so esplèndid. Appollo Gramforte l’any 1930 amb Cor i l’Orchestra del Teatro alla Scala di Milano dirigit per Carlo Sabajno. Veu de color i tonalitats inconfusiblement baritonals, capaç de fer front a les notes agudes, utilitzant les mitges veus i no defugint els aspectes belcantistes d’un cant lleugerament ornamentat, fins i tot ell afegeix alguna variació a la cabaletta.

• 8 Finale II
  • Coro Ah!… se l’error t’ingombra (Coro di religiose) Scena III
  • Seguito del Finale II Perché piangete? (Leonora, Donne, Conte) Scena IV
  • Concertato E deggio… e posso crederlo? (Leonora, Conte, Manrico, Donne, Ferrando, Seguaci) Scena IV
  • Stretta del Finale II Urgel viva! (Ruiz, Manrico, Conte, Leonora, Ferrando, Armati, Seguaci) Scena V

Escoltem el concertant amb Maria Callas, Leonard Warren, Kurt Baum i Nicola Moscona al Teatro Bellas Artes de Mèxic l’any 1950

Part III  IL FIGLIO DELLA ZINGARA  

• 9 Coro
  • Coro Or co’ dadi, ma fra poco (Armigeri, Ferrando) Scena I

La versió és la del cor del MET sota la direcció de James Levine

• 10 Scena e Terzetto
  • Scena In braccio al mio rival! (Conte, Ferrando, Azucena, Coro) Scena II-III-IV
  • Terzetto Giorni poveri vivea (Azucena, Ferrando, Conte, Coro) Scena IV

Tornant al Bellas Artes de Mèxic en aquella memorable edició de l’any 1950 escoltem a Leonard Warren i Giulietta Simionato, una Azucena gens vulgar, exemple d’una cantant temperamental, intel·ligent i distingida.

• 11 Aria di Manrico
  • Scena Quale d’armi fragor poc’anzi intesi? (Leonora, Manrico) Scena V-VI
  • Aria Ah! sì, ben mio, coll’essere (Manrico) Scena VI
  • Tempo di mezzo L’onda de’ suoni mistici (Leonora, Manrico, Ruiz) Scena VI
  • Cabaletta Di quella pira l’orrendo foco (Manrico, Leonora, Ruiz, Armati) Scena VI

Farem un exercici filològic que en el seu moment es va saldar amb una escridassada injusta de part del públic del Teatro Comunale de Florència quan Riccardo Muti va fer cantar a Carlo Cossutta la “pira” tal i com estava escrita. Sembla que va importar poc que l’esforçat tenor argentí s’ajustés de forma exemplar a les acotacions de la partitura.

Ara l’escoltem tal i com la tradició l’ha imposat en la versió que Luciano Pavarotti va cantar al MET l’any 1988. La veu sonora, brillant i seductorament lluminosa del tenor italià s’imposa per sobre de qualsevol altra apreciació que es pot fer a la seva interpretació. L’acompanya una poc apropiada Eva Marton, en un moment culminant de la seva carrera.

Però encara us vull fer escoltar una tercera ara des de la Royal Opera de Stockholm amb Jussy Bjorling dirigit per Herbert Sandberg, la soprano que escoltareu que canta Leonora és Hjördis Schymberg. La versió és entusiasmant

Parte IV  IL SUPLIZZIO

• 12 Scena e Aria di Leonora
  • Scena Siam giunti; ecco la torre (Ruiz, Leonora) Scena I
  • Aria D’amor sull’ali rosee (Leonora) Scena I
  • Miserere Miserere d’un’alma già vicina (Voci interne, Leonora, Manrico) Scena I
  • Cabaletta Tu vedrai che amore in terra (Leonora) Scena I

No he hagut de pensar-m’ho gaire, entre totes les possibles versions que podia posar d’aquest escena cap m’agrada tant com la de Montserrat Caballé a Florència l’any 1968, dirigida per Thomas Schippers. El Manrico va ser Richard Tucker. La Caballé reunia les reminiscències belcantistes i d’agilitat imprescindibles per fer front al rol, a banda del control llegendari del fiato i un cant legato encisador, i alhora l’extensió de tessitura del rol, amb un bon centre i un greu més que suficient. La lliçó és mestrívola i el resultat absolutament captivador en la fermesa i en el control de la veu, en els trinats, en les escales ascendents i descendents, en els mítics reguladors, els pianissims, les notes flotants i els arcs melòdics dibuixats amb un legato bellíssim. Per a mi aquesta és una de les 5 representacions més memorable d’una carrera farcida de moments històricament memorables.

• 13 Scena e Duetto del Conte e Leonora
  • Scena Udite? Come albeggi (Conte, Leonora) Scena II
  • Duetto Mira, di acerbe lagrime (Leonora, Conte) Scena II
  • Tempo di mezzo Conte… – Né cessi? (Leonora, Conte) Scena II
  • Stretta del duetto Vivrà!… contende il giubilo (Leonora, Conte) Scena II

Escoltem la versió de Giovanni Inghilleri e Ernestina Poli-Randaccio, veus sòlides de cant expansiu en una gravació que malgrat ser de l’any 1929 és esplèndida.

• 14 Finale ultimo
  • Scena Madre?… non dormi? (Manrico, Azucena) Scena III
  • Duettino Sì, la stanchezza m’opprime, o figlio… (Azucena, Manrico) Scena III

Escoltem la primera part de l’última escena per Franco Corelli, un Manrico espectacular i enyorat, i la gran Fedora Barbiri, en una gravació en directa de l’any 1961 a Berlín amb Oliviero De Fabritiis dirint l’orquestra de l’òpera de Roma.

• Scena Ciel!… non m’inganna quel fioco lume?… (Leonora, Manrico) Scena IV
• Terzettino Parlar non vuoi?… (Manrico, Leonora, Azucena) Scena IV
• Scena finale Ti scosta… – Non respingermi… (Manrico, Leonora, Conte, Azucena) Scena IV

Pel final d’aquesta il·lustració us proposo el primer Trovatore que vaig conèixer quan tot just començava a l’inici dels temps a tenir consciència que això de l’òpera seria quelcom cabdal i imprescindible en la meva vida. I aquelles veus imponents m’han acompanyat tota la vida perquè es fa impossible renegar dels que em van fer estimar tantes obres per primera vegada. És clar que les veus i els artistes no ´son qualsevol cosa, parlo de Renata Tebaldi, Mario del Monaco, Giulietta Simionato i Ugo Savarese sota la direcció de Alberto Erede en la gravació de la DECCA de l’any 1959. La fascinació que em van provocar la calidesa i sumptuositat de Tebaldi, l’exp`losiuó vocal de Del Monaco i el que ara sé que és elegància i distinció de Simionato, continuen intactes. Greandisos!

DISCOGRAFIA

Per prepara-vos l’òpera hi ha una llarguíssima discografia i videografia que us pot ajudar molt si escolliu els cantants que més us motivin, certament hi ha molt i no tot és bo, jo us he marcat amb vermell les que trobo més interessants:

ANY	CAST	Director i orquestra	discogràfica
1930	Aureliano Pertile, Maria Carena, Irene Minghini-Cattaneo, Apollo Granforte, Bruno Carmassi	Carlo Sabajno, La Scala Orchestra and Chorus, Milan	CD: Aura Music Cat: LRC 11104-2
1930	Francesco Merli, Bianca Scacciati, Giuseppina Zinetti, Enrico Molinari, Corrado Zambelli	Lorenzo Molajoli, La Scala Chorus and Orchestra, Milan	CD: Naxos “Historical” Cat: 8.110162-63
1951	Giacomo Lauri-Volpi, Maria Callas, Cloe Elmo, Paolo Silveri, Italo Tajo	Tullio Serafin, Teatro di San Carlo Orchestra and Chorus, Naples (Recording of a performance in Naples, 27 January)	CD: Mondo Musica Cat: MMO 91117
1952	Jussi Björling, Zinka Milanov, Fedora Barbieri, Leonard Warren, Nicola Moscona	Renato Cellini, RCA Victor Orchestra and the Robert Shaw Chorale	CD: RCA Victor Cat: 6643
1953	Gino Penno, Maria Callas, Ebe Stignani, Carlo Tagliabue, Giuseppe Modesti	Antonino Votto, La Scala Chorus and Orchestra, Milan	CD: Urania Cat: B000CS24UO
1956	Mario Del Monaco, Renata Tebaldi, Giulietta Simionato, Ugo Savarese, Giorgio Tozzi	Alberto Erede, Grand Théâtre de Genève Orchestra and Maggio Musicale Fiorentino Chorus	CD: DECCA Cat: 470 589-2
1956	Giuseppe Di Stefano, Maria Callas, Fedora Barbieri, Rolando Panerai, Nicola Zaccaria	Herbert von Karajan, La Scala Orchestra and Chorus, Milan	CD: EMI Classics Cat: 56333 & 77365
1957	Mario Del Monaco, Renata Tebaldi, Giulietta Simionato, Ugo Savarese, Giorgio Tozzi	Fernando Previtali Coro ed Orchestra della RAI di Milano	G.O.P.
1957	Mario Del Monaco, Leyla Gencer, Fedora Barbieri, Ettore Bastianini, Plinio Clabassi	Fernando Previtali, RAI Milano Orchestra and Chorus	DVD: Hardy Classics
1959	Richard Tucker, Leontyne Price, Rosalind Elias, Leonard Warren, Giorgio Tozzi	Arturo Basile, Rome Opera Orchestra and Chorus	CD: RCA Victor Cat: 60560-2-RG
1962	Franco Corelli, Leontyne Price, Giulietta Simionato, Ettore Bastianini, Nicola Zaccaria	Herbert von Karajan, Vienna Philharmonic and the Vienna State Opera Chorus (Live recording of a performance at the Salzburg Festival on 31 July)	CD: Deutsche Grammophon Cat: 447659
1963	Carlo Bergonzi, Antonietta Stella, Fiorenza Cossotto, Ettore Bastianini, Ivo Vinco	Tullio Serafin, La Scala Orchestra and Chorus, Milan	CD: Deutsche Grammophon Cat: 768402
1964	Franco Corelli, Gabriella Tucci, Giulietta Simionato, Robert Merrill, Ferruccio Mazzoli	Thomas Schippers, Rome Opera Orchestra and Chorus	CD: EMI Classics Cat: 763640 2
1964	Carlo Bergonzi, Gabriella Tucci, Giulietta Simionato, Piero Cappuccilli, Ivo Vinco	Gianandrea Gavazzeni, La Scala Orchestra and Chorus, Milan (Live recording of a performance given in Moscow in September)	CD: Opera d’Oro Cat: 7045
1964	Bruno Prevedi, Gwyneth Jones, Giulietta Simionato, Peter Glossop, Joseph Rouleau	Carlo Maria Giulini, Royal Opera House, Covent Garden Orchestra and Chorus (Live recording of a performance given in London on November 26)	CD: Royal Opera House Cat: ROHS011
1969	Plácido Domingo, Leontyne Price, Fiorenza Cossotto, Sherrill Milnes, Bonaldo Giaiotti	Zubin Mehta, New Philharmonia Orchestra, London	CD: RCA Red Seal Cat: 74321-39504-2
1976	Luciano Pavarotti, Joan Sutherland, Marilyn Horne, Ingvar Wixell, Nicolai Ghiaurov	Richard Bonynge, National Philharmonic Orchestra and the London Opera Chorus	CD: Decca Cat: 417137
1977	Franco Bonisolli, Leontyne Price, Elena Obraztsova, Piero Cappuccilli, Ruggero Raimondi	Herbert von Karajan, Berliner Philharmoniker and Chor der Deutschen Oper Berlin	CD: EMI Classics Cat: o.69311
1978	Plácido Domingo, Raina Kabaivanska, Fiorenza Cossotto, Piero Cappuccilli, José van Dam	Herbert von Karajan, Vienna State Opera Orchestra and Chorus (Live recording of a performance on 1 May)	CD: RCA Red Seal Cat: 74321 61951-2
1978	Plácido Domingo, Raina Kabaivanska, Fiorenza Cossotto, Piero Cappuccilli, José van Dam	Herbert von Karajan, Vienna Philharmonic and Vienna State Opera	DVD: TDK Cat: DV-CLOPIT
1980	José Carreras, Katia Ricciarelli, Stefania Toczyska, Yuri Mazurok, Robert Lloyd	Sir Colin Davis, Royal Opera House, Covent Garden Orchestra and Chorus	CD: Philips Classics Cat: 446151
1983	Luciano Pavarotti, Éva Marton, Dolora Zajick, Sherrill Milnes, Jeffrey Wells	James Levine, Metropolitan Opera Orchestra and Chorus	DVD: Deutsche Grammophon Cat: 0730029
1984	Plácido Domingo, Rosalind Plowright, Brigitte Fassbaender, Giorgio Zancanaro, Yevgeny Nesterenko	Carlo Maria Giulini, Santa Cecilia Academy Rome Orchestra and Chorus	CD: Deutsche Grammophon Cat: 423858
1988	Kenneth Collins, Joan Sutherland, Lauris Elms, Jonathan Summers, Donald Shanks	Richard Bonynge, Elizabethan Sydney Orchestra and Australian Opera Chorus	DVD: Image Entertainment Cat: ID931ORADVD
1990	Luciano Pavarotti, Antonella Banaudi, Shirley Verrett, Leo Nucci, Francesco Ellero d’Artegna	Zubin Mehta, Maggio Musicale Fiorentino Orchestra and Chorus (Live recording of a performance of 7 June)	CD: Decca Cat: 430694
1991	Plácido Domingo, Aprile Millo, Dolora Zajick, Vladimir Chernov, James Morris	James Levine Metropolitan Opera Orchestra and Chorus	CD: Sony Cat: 48070
1994	Maurizio Frusoni, Daniela Longhi, Irina Tschistiakova, Roberto Servile, Franco de Grandis,	Will Humberg Cor i Orquestra de l’Estat Hongarès	NAXOS
1998	Warren Mok, Iano Tamar, Sylvie Brunnet, Nicola Milajovic,	Marco Guidari Orquestra Festival de Martina Franca versió francesa cantada en francès	DYNAMIC
1999	Boiko Zvetanov, Anda-Louise Bogza, Graciela Alperyn, Igor Morozov, Vladimir Kubovcik	Ivan Anguelov Radio Symphony Orchestra Bratislava, National Opera Chorus (Live recording of a performance of March)	CD: Arte Nova Cat:
2000	Salvatore Licitra, Barbara Frittoli, Violeta Urmana, Leo Nucci, Giorgio Giuseppini	Riccardo Muti, La Scala Orchestra and Chorus, Milan (Live recording of performance(s) of 7 to 22 December)	CD: Sony Cat: 89553
2001	Roberto Alagna, Angela Gheorghiu, Larissa Diadkova, Thomas Hampson, Ildebrando D’Arcangelo	Antonio Pappano, London Symphony Orchestra and London Voices	CD: EMI Classics Cat: 57360
2001	Andrea Bocelli, Verónica Villarroel, Elena Zaremba, Carlo Guelfi, Carlo Colombara	Steven Mercurio, Orchestra and Chorus of the Teatro Massimo Bellini, Cantania.	CD: Decca, Cat: 475 366-2
2002	José Cura, Verónica Villarroel, Yvonne Naef, Dmitri Hvorostovsky, Tomas Tomasson	Carlo Rizzi, Royal Opera House Chorus and Orchestra (Stage director:Elijah Moshinsky)	DVD:Opus Arte Cat:OAMO6010D[3]
2010	Marcelo Álvarez, Teresa Romano, Mzia Nioradze, Claudio Sgura, Deyan Vatchkov	Yuri Temirkanov, Teatro Regio di Parma orchestra and chorus	DVD:C Major Cat:723408[4]
2011	Herbert Lippert, Simone Kermes, Yvonne Naef, Miljenko Turk, Josef Wagner	Michael Hofstetter, Orchestra of Ludwigsburg Schlossfestspiele	CD: Oehms Classics Cat:OC951[2]
2011	Marcelo Álvarez, Sondra Radvanovsky, Dolora Zajick, Dmitri Hvorostovsky, Stefan Kocán	Marco Armiliato, Metropolitan Opera Orchestra and Chorus	DVD: Deutsche Grammophon Cat: 800165549-09
2013	Gastón Rivero, Anna Netrebko, Marina Prudenskaya, Plácido Domingo,	Philipp Stölzl, Daniel Barenboim Staatskapelle de Berlín	DVD Deutsche Grammophon
2014	Misha Didyk, Marina Poplavskaya, Sylvia Brunet-Grupposo, Scott Hendryks	Mark Minkovsky – Dmitri Tcherniakov Orquestra i Cor de La Monnaie de Brussl·les	BelAir
2016	Piero Pretti, Anna Pirozzi, Enkelejda Skokosa, Marco Caria	Frnac isco Negrin- Daniel Oren Coro Lirico Marchegiano Orchestra Regionale delle Marche	Dynamic

IL TROVATORE AL LICEU:

Il Trovatore va arribar aviat a Barcelona una mica més d’un any de l’estrena a Roma arribava al Liceu el 20 de maig de 1854 i 9 representacions amb el següent repartiment

Conte di Luna: Antonio Superchi
Leonora: Amalia Corbari
Azucena: Elena D’Angri
Manrico: Ettore Irfrè
Ferrando: Agustí Rodas
Ines: Joana Fossa
Ruiz: Luigi Devezzi
Un vecchio zingaro: Josep Obiols
Un messo: Joan Artigas

Director: Gabriel Balart
Director d’escena: Giuseppe Cavalletti

Va agradar molt perquè la temporada següent es va tornar a programar però només se’n va fer 3 representacions, però a partir d’aleshores es va programar cada temporada amb moltes representacions (13, 8, 13, 13, 13, 14…) en total fins el 1897 de es van arribar a fer 192 representacions en 43 anys és una barbaritat, esdevenint l’òpera més representada al Liceu fins l’any 1890 que va ser desbancada pel Faust de Gounod i aquesta per l’Aida. Entre el 1854 i el 1869 es va representar cada any!!!

Entre els noms que trobem en la llista que el mestre Jaume Tribó ha preparat per documentar el programa de ma, hi ha molts dels grans noms mítics de la història de l’òpera i com a curiositat cal dir que l’any 1863 el tenor Giuseppe Musiani va fer el primer Do a la “Pira”, al menys que hi hagi constància escrita. L’any 1890 es va repetir la “proesa” però amb una certa trampeta que esdevindrà habitual, ja que “Francesco de Marchi” va acabar “all’armi!”  mig to més baix. L’any 1897 un tenor anomenat Vicente Duc va tornar a fer el mític Do, mal anomenat de pit.

Fins el 30 de desembre de 2009, darrera temporada al Liceu, s’han fet 275 representacions. Està clar que el ritme dels primers 50 anys es va abaixar.

En la temporada 2016/2017 s’han programat 9 representacions amb dos repartiments que van alternant-se:

 

Fitxa artística

DIRECTOR MUSICAL

Daniele Callegari

DIRECTOR D’ESCENA I CONCEPTE ESCENOGRÀFIC

Joan Anton Rechi

ASSISTÈNCIA A LA DIRECCIÓ D’ESCENA

Albert Estany

VÍDEO

PROJECT 2 (Sergio Gracia)

VESTUARI

Mercè Paloma

ASSISTÈNCIA AL VESTUARI

Núria Cardoner

IL·LUMINACIÓ

Albert Faura

COPRODUCCIÓ

Gran Teatre del Liceu i Ópera de Oviedo

ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU

DIRECTORA DEL COR

Conxita Garcia

ASSISTÈNCIA A LA DIRECCIÓ MUSICAL

Daniel Mestre

ASSISTENTS MUSICALS

Veronique Werklé, Rodrigo de Vera, Pau Casan, Vanessa García i Jaume Tribó

La producció que havia de ser un reciclat d’aquell nyap de Gilbert Deflo que varem patir la darrera temporada, ha acabat sent una nova producció dirigida per Joan Anton Rechi.

Ja parlarem dels dos repartiments però d’entrada no són gaire estimulants

Més informació a:

• http://www.liceubarcelona.cat/ca/temporada-2016-2017/opera/il-trovatore

Jo aniré el divendres 21 i el diumenge 23, l’endemà d’ambdós dies tindreu a IFL el corresponent apunt.