Parsifal producció de Uwe Eric Laufenberg Bayreuth Fotografia de Enrico Nawrath gentilesa del Festival

Ryan McKinny (Amfortas) Parsifal producció de Uwe Eric Laufenberg Bayreuth Fotografia de Enrico Nawrath gentilesa del Festival

Parsifal producció de Uwe Eric Laufenberg Bayreuth Fotografia de Enrico Nawrath gentilesa del Festival de Bayreuth

Elena Pankratova, Andreas Schager i Georg Zeppenfeld Fotografia Enrico Narwath gentilesa del Festival de Bayreuth

Derek Welton (Klingsor) Parsifal Bayreuth 2017 Fotografia d’Enrico Nawrath gentilesa del Festival de Bayreuth

En la segona edició de la producció ecumènica de Parsifal, deguda a Uwe Eric Laufenberg, el rol titular ha passat de Klaus Florian Vogt a Andreas Schager, que molts desitgen encimbellar a l’Olimp dels heldentenors, en una ànsia desesperada per trobar el tenor que pugui ostentar el títol amb honestedat, credibilitat i continuïtat.

Teníem totes les esperances posades en Schager, el tenor austríac d’edat ignota que va debutar l’any passat al Festival cantant l’Erik i també un Parsifal substituint a Vogt, però en aquesta ocasió i ja com titular previst i absolut m’ha deixat desencisat perquè la veu semblava més d’un cantant que s’acomiada que no pas un amb qui s’han posat totes les esperances del futur.

Per ràdio la veu sonava oscil·lant i encara que ja sabem que en el teatre moltes vegades aquest defecte d’emissió queda esmorteït, no deixa de ser una evidència o de desgast prematur o d’esgotament vocal.

Andreas Schager canta un repertori molt exigent: Siegfried, Tristan, Parsifal, Tannhäuser, Rienzi, Apollo (a la Daphne de Strauss), Menelas (Die ägyptische Helena), Max, Florestan, Tamino (no sé pas com li deu sortir), no es prodigava gaire i ara comencen a solicityar-lo tots els teatres, una mica com a Vinke, ja que amb Kaufmann no es pot conptar gaire i Vogt acaba sent el que és i malgrat cantar-ho tot, no dóna la talla de heldentenor que demanem.

Schager és un cantant que sense tenir una veu especialment seductora fraseja bé i té variat expressiva, però l’emissió és massa inestable i per ràdio perd seducció vocal. Espero que sigui una cosa passatgera que se solucioni amb descans.

Ryan McKinny repetia el seu bon Amfortas de l’any passat, però aquest any m’ha agradat més perquè també m’ha agradat més la direcció de Hartmut Haenchen, i aquest era un dels factors que l’any passat em van refredar una mica. La veu del baríton és lírica i dóna el punt de sofriment lacerant inherent al rol.

El primer dia i potser per dotar a la representació de més pedigrí, el rol de Titurel el va cantar Günther Groissböck, que juntament amb Georg Zeppenfeld representen amb el permís de Papé, que mai s’acaba de posar les piles, el bo i millor de la corda de baix en el repertori alemany. Comptar amb els dos en el mateix repartiment es rememora amb nostàlgia als millors anys del Bayreuth feliç en el que es comptava amb els millors i més idonis cantants per fer front a cadascun dels personatges. Groissböck per a l’important però brevíssim rol de Titurel va ser una cirereta a un pastis de categoria.

Jo crec que ja puc dir sense perill d’equivocar-me que el millor Gurnemanz de l’actualitat és Georg Zeppenfeld. És la veu, el cant, l’expressió, el color, tot plegat configura una interpretació rodona de categoria i referència. En el seu cant hi ha la distinció que separa la correcció de l’excel·lència.

Derek Welton ha assumit el rol de Klingsor substituint a Gerd Grochowski que va cantar el rol en el 2016. M’ha agradat aquest baix-baríton australià. La veu és dramàtica i ferma, no es decolora en cap de les zones del seu ampli registre, si bé el greu és més feble que el centre i l’agut, però noi canvia de color, l’emissió no oscil·la, ni fixa les notes o utilitza el recurs del portamento per ajudar-se. Un malèfic, dramàtic i imponent Kingsor que està destinat a fer-nos reviure en altres rols wagnerians bons moments.Gran debut a Bayreuth!

També la Kundry de Elena Pankratova m’ha agradat més en aquesta edició que en el seu debut bayreuthià en l’edició del 2016. No té encara la fascinació de les grans intèrprets wagnerianes, però la veu hi és i és adient. Després d’escoltar a l’anèmica Eva de la inauguració i la crispació de la Isolde, Pankratova és un bàlsam i una satisfacció, demanar més, que sempre ho hem de fer, en aquest cas semblaria fins i tot immoral.

Les noies flor esplèndides i tot plegat em va agradar perquè Hartmut Haenchen va traspassar la correcció i aquella certa timidesa de l’any passat per dotar a tota l’obra de l’atmosfera adequada, i això en aquesta drama sacra sempre és particularment delicat, perquè no es pot oblidar la sensualitat del segon acte que ens ha de fer oblidar, com a Parsifal, les cerimònies ungides d’espiritualitat per endinsar-nos en l’ardent tenmptació de Kundry & Cia, i en aquesta edició, ja rodada, tot va lliscar amb més naturalitat i passió. Haenchen no és Kna, ni Gatti, ja ho vaig dir l’any passat, el director milanès encerta de ple en aquesta obra, però va aconseguir que en molts moments de l’obra i en cadascun dels actes, els calfreds fossin espontanis.

Orquestra i cor no cal dir que en aquella dimensió fora del bé i del mal que fa de Bayreuth, encara que només sigui per això, el referent de l’essència wagneriana.

Richard Wagner
PARSIFAL

Amfortas Ryan McKinny
Titurel Günther Groissböck
Gurnemanz Georg Zeppenfeld
Parsifal Andreas Schager
Klingsor Derek Welton
Kundry Elena Pankratova
1. Gralsritter Tansel Akzeybek
2. Gralsritter Timo Riihonen
1. Knappe Alexandra Steiner
2. Knappe Mareike Morr
3. Knappe Paul Kaufmann
4. Knappe Stefan Heibach
Klingsors Zaubermädchen Netta Or
Klingsors Zaubermädchen Katharina Persicke
Klingsors Zaubermädchen Mareike Morr
Klingsors Zaubermädchen Alexandra Steiner
Klingsors Zaubermädchen Bele Kumberger
Klingsors Zaubermädchen Sophie Rennert
Altsolo Wiebke Lehmkuhl

Chor und Orchester Bayreuther Festspiele
Chorleitung Eberhard Friedrich
Musikalische Leitung Hartmut Haenchen

Després del descans reparador d’avui, que em permetrà un respir, demà iniciarem l’aventura del Ring, en la darrera edició (ja era hora) de la producció de Kastorf i de la que aquí ja m’he despatxat a gust.