Riccarda Merbeth i Stuart Skelton a Fidelio Proms núm 9 2017 © BBC | Chris Christodoulou

Visitem per primer cop l’edició 2017 dels PROMS londinencs per parlar-vos del Fidelio que lògicament es va oferir en versió de concert a l’hemicicle de l’imponent Royal Albert Hall el passat 21 de juliol de 2017.

Juanjo Mena, habitual al cicle de concerts estiuencs londinencs va dirigir l’orquestra de la BBC i un elenc de solistes distingits, amb Stuart Skelton el nostre Tristan sorpresa de l’inici de temporada al MET i la soprano Riccarda Merbeth al capdevant.

Mena no dóna gaire sentit dramàtic i romàntic a la partitura, tot flueix bonic, clàssic i excessivament distant, sense que en la narració orquestral hi ha hagi la tensió que l’opera beethoveniana amaga en aquesta òpera denúncia de l’opressió, un crit d ellibertat que s’inicia clandestí i acaba per triomfar en un final del segon acte més utòpic que real.

Stuart Skelton és un Florestan eficaç més que definitiu o arrebatador, que intenta enmirallar-se en el  “Gott, welch Dunkel hier” inicial en Jonas Kaufmann, sense que le seu fiato i el control del regulador d’intensitats des del pianissim més intern al forte vorejant al crit d’impotència, assoleixin l’efectivitat  dramàtica del bavarés, té una bona línea, una homogenneitat en l’emissió i un color jovenívol prou adient, si bé al final de la seva ària les tibantors  extremes enlletgeixen i posen en perill una bona interpretació de la que jo esperava més després del Tristan novaiorqués.

Ricarda Merbeth més que una veritable soprano dramàtica és una soprano intensa, que sopleix la manca de registre greu amb una interpretació molt entregada, llàstima que Mena, en una primer acte tou, no li tregui més partit a “Abscheulicher, Wo Eilst Du Hin…” En el segon acte quan Mena sembla haver menjat un bon entrepà de pa amb pernil que li ha atorgat una enèrgia que li he trobata faltar en el primer, Merbeth ofereix el millor en un duo amb Florestann intens (es menja a Skelton) i un final on desplega un passió que ja m’hagués agradat en tot el concert. Mostra a vegades sons una mica gastats, però sense cap mena de dubte ella és per a mi el millor  d’aquest Fidelio.

Rocco estava previst que fos Brindley Sherratt, èrò a darrera hora va haver de ser subbstituit per un correcte, sense més, James Creswell.

M’ha agradaty molt la parella formada per Marzelline, l a jove soprano Louise Alder i el tenor Benjamin Hulett, ambdos desbordant tanta frescor com pòssibilitats futures d’una carrera esperançadora. Veus joves, netes i interpretacions fresques i brillants.

La solidesa vocal ja no és repeteix en un incomprensible i poc relelvant Don Pizarro de Detlef Roth, mancat de malvat, personalitat i temible autoritat i un desdibuixat Don Fernando de David Soar.

El prestigiós Orfeón Donostiarra va mostrar la seva categoria en l’escena final on va exhibir una homogeneitat sonora que en altres moments, inclós l’emblemàtic cor dels presoners, on no van mostrar la seu reconegut i  merescut prestigi, només quan es van incorporar les veus femenines  tot va prendre aquella sonoritat i contudència tan admirada.

Ludwig van Beethoven
FIDELIO

Stuart Skelton, tenor (Florestan)
Ricarda Merbeth, soprano (Leonore)
James Creswell, bass (Rocco)
Louise Alder, soprano (Marzelline)
Benjamin Hulett, tenor (Jaquino)
Detlef Roth, bass-baritone (Don Pizarro)
David Soar, bass (Don Fernando)
Andrew Masterson, tenor (First Prisoner)
Tomothy Bagley, bass-baritone (Second Prisoner)

Orfeón Donostiarra
BBC Philharmonic
Direcció musical: Juanjo Mena 

Royal Albert Hall de Londres 21 de juliol de 2017

Que Fidelio és una òpera ideal per fer-la en versió de concert, no és cap idea revolucionaria, i que la versió quasi pot ser més un oratori que una representació operística, com és aquesta que Mena ha dirigit als Proms, és una opció, que segurament no és la que més m’estimo però que pot funcionar magnificament, només calia prendre una mica més de cura en l’elecció d’alguns dels cantants que malauradanment no van acabar de donar la talla.

Al final el públic de l’Albert Hall esclata  mostrant una eufòria que jo no comparteixo i potser ni tan sols entenc, però vosaltres podreu valorar si el que jo us he expolicat avui aquí i el Proms núm 9 del 2017 són coses completament diferents.