Ermonela Jaho (Cio-Cio-San) Peralada 2017 Fotografia de Toti Ferrer gentilesa del FIMCP

Ermonela Jaho (Cio-Cio-San) Madama Butterfly al Festival Castell de Peralada 2017. Producció de Josep Anton Rechi Fotografia de Toti Ferrer gentilesa del Departament de Premsa de FIMCP

Mercedes Gancedo (Kate), Bryan Hymel (Pinkerton), Gemma Coma-Alabert (Suzuki) i Carlos Álvarez Madama Butterfly al Festival Castell de Peralada 2017. Producció de Josep Anton Rechi Fotografia de Toti Ferrer gentilesa del Departament de Premsa de FIMCP

Ermonela Jaho i Bryan Hymel a Madama Butterfly al Festival Castell de Peralada 2017. Producció de Josep Anton Rechi Fotografia de Toti Ferrer gentilesa del Departament de Premsa de FIMCP

Ahir es va estrenar la producció operística del Festival Castell de Peralada 2017, la popular, bellíssima i lacrimògena Madama Butrterfly de Giacomo Puccini, amb un repartiment de primera de confirma el que ja sabem de fa anys, que el festival empordanès aposta sempre per allò que en l’òpera és essencial i que sempre acaba enlairant la representació, les veus i a fe de déu que amb Ermonela Jaho, Bryan Hymel i Carlos Álvarez, encapçalant el repartiment, l’èxit estava més que garantit i això que en les direccions escollides la tria no va ser tan encertada.

Dan Ettinger és un director israelià que ja ha aparegut altres vegades a IFL arran de notòries produccions als principals teatres (Munich, ROH, París,, Salzburg…) per tant i tot i que no sempre el trobo encertat i quasi sempre amb tendència a la grandiloqüència sonora, l’aposta semblava interessant.

Al capdavant de la competent, però no gaire més, Bilbao Orkestra Simfonikoa la seva direcció va ser més de traç gruixut i so robust, que no pas delicat i miniaturista com l’esplendorosa orquestració pucciniana demana. Hi van haver excesos puntuals i detalls sonors una mica desconcertants, com també ho va ser que el preludi del tercer acte tingués dues parts. No sé si per accident, per un lapsus inexplicable o per una exigència de la “genial” regia hi van haver uns segons de pausa abans del cor intern de mariners, que fins i tot van motivar una incomprensible encesa dels llums de l’auditori, immediatament resolta, així com un intent d’aplaudiment de tots aquells que tant els hi era anar a veure la Butterfly o la Malú, el tema era a veure si aquella japonesa pesada es feia l’harakiri el més aviat possible i així per anar al chill out a fer la copeta i mentrestant quedava l’opció del mòbil i enviar missatges pel whastapp a la Cuqui. Coses de l’estiu empordanès.

Amb uns tempo més aviat relaxat i una intensitat sonora a vegades excessiva, la direcció d’Ettiger no ajudava gaire a gaudir de tots els detalls de la meravellosa miniatura de porcellana que és la Cio-Cio-San d’Ermonela Jaho. La soprano albanesa commou com poques perquè sabent que no té exactament la veu que demana Puccini, ja que li falta molt de cos en el extraordinàriament exigent segon acte, treballa cada frase, cada nota i cada gest, dotant a la seva interpretació d’una intensitat, una emoció i una veritat, absolutament indiscutible i abassegadora. Com que li manca potència per omplir frases com “Tienti la tua paura, io con sicura fede l’aspetto“, “Ho creduto morir… Ma passa presto come passan le nuvole sul mare…Ah! m’ha scordata?” o sobre totes elles “Trionfa il mio amor! il mio amor; la mia fè trionfa intera. Ei torna e m’ama!” fa que tot el text i el gest s’adeqüi a un personatge que fa real i intens, profund i íntim. La tragèdia sempre amagada sota l’engany d’una impossible esperança té en la interpretació de Jaho una credibilitat que fa molt de mal, per això ella és, no tenint la veu idònia per aquells moments tan intensos, una de les Butterfly de referència, molt més propera a Victoria de los Ángeles, amb un primer acte de veu immaculada, innocent, que no pas a Tebaldi, Scotto o Callas (aquesta era capaç de fer veu de nena al primer acte i després de dona maltractada a la resta). A la intensitat del final no li calia forçar la tintes del melodrama com Rechi l’obliga, per sort Jaho, cantant d’una sensibilitat extrema, com Cio-Cio-San. només li cal un lleu gest de la ma o del cap per entendre tot el que li passa per dins. A ella no li calen bombes atòmiques, la desolació és interior.

Bryan Hymel i Carlos Álvarez varen inaugurar la temporada de la Scala amb aquests dos personatges i cal dir que a Peralada encara han estat millor.

El tenor nord-americà canta fàcil, no fa patir, té una veu agraïda i brillant, tot i que no sempre encerta en l’emissió més beneficiosa per a la seducció. En qualsevol cas i davant de tants tenorets poca substancia o tants destralers incapaços de controlar materials de primera categoria, l’aparició d’Hymel, un tenor valent que abraça títols d’exigència màxima, ha de ser per força benvinguda, perquè la veu hi és i no hi ha ni tibantors, ni oscil·lacions,ni crits, ni notes dissimulades o passades de puntetes per les frases més compromeses. El duo és passional i en el tercer acte es mostra vençut amb arrogància en un “addio fiorito assil” (en la versió de Rechi hauria de dir addio contaminato assil) de sobrada generositat. No cal dir que hauiria de ser un indiscutible a les temporades del Liceu, on no ha debutat encara.

Carlos Álvarez és un dels pocs barítons de qualitat que hi ha a l’actualitat, barítons no n’hi ha gaires i de qualitat menys encara. El cantant malagueny està en un moment vocal esplèndid, però l’excel·lència d’Álvarez no és limita a l’estat vocal, sinó a la millora que ençà la superació dels seus greus problemes vocals, ha fet en l’emissió, ara molt més clara i lliure. El seu fraseig sempre entenedor, és precís i intencionat, hi ha en el seu cant, una noblesa i una qualitat que el fa de lluny i sempre  per a mi, és clar, el millor baríton de l’actualitat.

Gemma Coma-Alabert signa amb aquesta Suzuki la confirmació d’una carrera esplèndida, ja sigui per una veu sempre ben projectada, com per la interpretació acurada i entenedora en el fraseig i intencionada. Excel·lent.

També em va agradar molt el Goro de Vicenç Esteve Madrid, un cantant que coneix tots els els trucs de la interpretació escènica que domina de cap a peus. El fraseig intencionat i l’emissió precisa perfilen una magnífica prestació.

En rols més petit va destacar molt la Kate Pinkerton sortida de Written on the Wind de Douglas Sirk, de Mercedes Gancedo. No recordo que mai hagi sentit tan i tan bé les frases cabdals d’aquest personatge en el tercer acte. Gancedo ha de fer rols més importants ja!.

També va estar molt ben cantat i magníficament emès el Yamadori de Carles Pachón i no em va agradar tant el Bonzo de Pablo López Marin a qui vaig trobar que li mancava  rotunditat autoritària en la maledicció.

El cor del Gran Teatre del Liceu va acabar la temporada 2017 amb una magnífica prestació, tant en la intervenció del casori, com en les intervencions fora d’escena, ja fos l’abocador i climàtic cor a “bocca chiusa” com en l’accidentat preludi simfònic del tercer acte.

Joan Anton Rechi, que ha empalmat el vergonyant Trovatore goyesc amb aquesta Buttefly atòmica, parteix d’un fonament per  ami erroni, si hem de fer cas a les declaracions que vaig escoltar-li a TV3. Ell creu que ha de potenciar l’acció escènica per fer arribar l’emoció al públic. No sap que Puccini, un equip vocal com era el cas, potent i de qualitat, i un director d’orquestra sensible, és suficient per fer plorar al més insensible. Tot ja està escrit i la història ja és prou, ja qui diu que en excés, emotiva com per fer aflorar les llàgrimes en el moment que Butterfly ens treu el “Dolore” per a sorpresa de Sharpless, o quan Butterfly esclata de joia en veure el Abramo Lincoln atracat al port de Nagasaki, quan tots menys ella sabem que l’espera el pitjor, per no parlar quan Kate diu aquella frase que en a mi em fa tan de mal: “E il figlio lo darà?” i Butterfly respon amb tota dignitat “A lui lo potrò dare se lo verrà a cercare”, abans d’agitar les metafòriques ales de papallona ferida de mort en un moment orquestral emotiu i descriptiu com només Puccini sap fer. Amb tot aquest material sensible, de miniatura i farcit de gestualitats menudes, Rechi no en tenia prou o no en sabia que fer, i trasllada l’acció a la Nagasaki de la segona Guerra Mundial, en el moment del llançament de la bomba atòmica 9 d’agost de 1945 (demà farà 72 anys).

El primer acte no el situa al turo a sobre de la badia on hi ha la caseta de paper on Pinkerton celebrarà el seu turisme sexual pervers amb una menor. Rechi el situa en el consolat nord-americà i si d’entrada té la seva cosa aviat vaig deixar d’interessar-me en adonar-me’n que la proposta no té dramàticament ni cap ni peus. En plena guerra i just abans de l’explosió mortal, quin sentit té que al consolat enemic estigui per celebracions i brindis amb la parròquia local, per celebrar el “novissimi legami”entre un tinent i una geisha. Nio amb calçador és creïble Com tampoc té cap sentit que Goro entri a fer les seves amenaces com si estigues a cal sogre, en el consolat. Que el duo acabi en una habitació d’hotel ja no quadre si tens a Suzuki i Goro rondant pel que se suposa que deuen ser les habitacions del costat. Però que el final de l’intens duo quedi avortat pel terrabastall atòmic a la manera de final del Samson et Dalila de Saint-Saens, utilitzant el sensorround que es va fer famós en aquella Earthquake de Chralton Heston i Ava Gardner l’any 1974, és desolador. El senyor Rechi necessita ser més protagonista que Puccini, ras i curt.

Si al menys la còpula nupcial hagués tingut lloc a la caseta a dalt del turó, les possibilitats de salvar-se dels efectes mortífers de la bomba haurien estat plausibles, però en la cambra del “hotel Savoy” al bell mig del Nagasaki més cosmopolita, no. Com s’ho fan per salvar-se dels efectes radioactius tots els protagonistes no ho sé, ni Rechi tampoc, però a qui l’importa un anàlisi del que ens proposa?

La desolació escènica tres anys després és total. El segon i el tercer acte en un espai demolidor, per fer més trista la història, no tenen cap sentit, perquè Rechi hauria de saber que la tragèdia de Madama Butterfly està en l’interior del cor de Cio-Cio-San, no en l’escenografia, i quan aquesta és dolça, amable i de postal, encara fa més mal al cor.

A Rechi no li sap cap greu ensenyar-nos des d’un bon principi del segon acte a Dolore, el fill de Cio-Cio-San i Pinkerton, si bé costa creure que aquell nen de ben bé sis anys sigui una criatura en qüestió (n’hauria d’aparentar tres), a no ser que els afectes de la radiació l’hagin fet créixer de manera accelerada. Ensenyar el nen abans d’hora és un atemptat als cops d’efecte teatrals que Puccini  i els seus soferts llibretistes tan bé gestionaven.

No té cap sentit, per molta solidaritat amb el poble japonès que tingui, que Sharpless porti la roba estripada i feta un nyap com si fos la que portava tres anys enrere el dia de la fatídica deflagració atòmica. De fet cap dels altres personatges que surten al segon  acte van tan estripats com el consol: ni Goro, ni Yamadori, ni Butterfly, ni Suzuki ni la criatura, ningú. Per què doncs el pobre Carlos Álvarez va fet un “Ecce homo” tres anys després? i això que és el consol dels Estats Units.

Un moment especialment grotesc forçat per la partitura és el duet de les flors. Feia riure per no dir plorar, veure a Suzuki i Butterfly anant a buscar unes flors esplèndides com d’un “garden del Maresme” en mig de la ferralla, per repartir-les estratègicament en grupets ridículs. Jo de Jaho o de Coma-Alabert li hagués dit quatre coses ben dites al responsable de l’estupidesa.

Totes aquestes anècdotes sense cap mena de sentit i moltes més que us podria explicar, no deixarien de ser disquisicions sobre un sense sentit escènic, si no fos que Rechi vol jugar, encara més que Puccini, amb el sentiments del respectable i abans de la mort de Butterfly ens regala un fastigós estira i arronsa amb el nen que vol anar amb sa mare, Suzuki que el retén pels peus i la mare que ara l’agafa i ara el deixa, per remoure les tripes i provocar el plor fàcil, absolutament innecessari i pura pornografia emocional a l’estil d’aquell final de  The Champ (1979) de Zefirelli.

Rechi (i el seu equip) que deu estar de moda entre l’establishment operístic local i se m’escapen els motius a no ser que res tinguin a veure amb les qüestions artístiques, no va rebre l’esbroncada que es mereixia, no tant com a Il Trovatore, però també. La producció es compartida amb la Deutscher Operam Rhein de Düsseldorf, però allà estan curats d’espants.

Em va semblar escoltar una lleu buada per a Ettinger i per a tota la resta i merescudament un triomf total, sobretot per Jaho, que sense necessitat de bombes, radioactivitats i manipulacions afegides, va saber extraure amb el seu art, l’essència del seu meravellós rol, en una nit operística on el protagonisme va ser per a les veus.

Si demà teniu oportunitat d’apropar-vos a Peralada no ho deixeu de fer, allò que és fonamental en l’òpera està més que garantit i la Cio-Cio-San de Jaho, és de les que no s’obliden.