Anna netrebko

Francesco Meli

Ekaterina Semenchuk

Luca Salsi

Dmitry Belosselskiy

Roberto Tagliavini

Aida, producció de Shirin Neshat Salzburg 2017

La producció de produccions, el títol de l’estiu del 2017 que tothom volia veure i que segurament ha motivat astronòmiques revendes d’entrades i que suposa el debut de la soprano Anna Netrebko en el rol d’Aida i el retorn de Riccardo Muti a Salzburg, ha resultat ser, com acostuma a passar quan s’espera tant d’una representació, una proposta globalment decebedora, això sí, amb espurnes, poques, d’alta qualitat..

Riccardo Muti ha canviat el seu paradigma associat a la seva referencial direcció verdiana i ha posat el peu al fre, deixant enrere aquell enèrgic i vivaç tempo que el caracteritzava i que tants han volgut imitar, sense obtenir els mateixos resultats. Abans d’aquesta Aida salzburguesa ja  em va deixar estorat amb el tempo emprat en els darrers Nabucco o Macbeth i en aquesta orquestralment bellíssima direcció, també ha optat per una relaxació d’aquell discurs veloç per oferir, sense oblidar la tensió dramàtica que tan bé domina, l’equilibri, el control absolut dels conjunts, la transparència del so, la cura extrema en l’acompanyament als cantants, segurament molt més extrema del que ja li agrada, degut a que la majoria de veus eren poc apropiades per cantar els rols que interpretaven. Hi ha un sentit grandiós del fraseig, de la respiració que atorga solemnitat, teatralitat o lirisme segons convingui. Jo m’estimo més aquella Aida “juvenil” (debut a la EMI) amb un repartiment de somni, però no hi ha dubte que la senyorívola autoritat i elegància de la direcció del Muti més proper a la vuitantena, és l’única cosa de la producció veritablement a l’alçada del que s’esperava.

Meravellosa resposta de la Wiener Philharmoniker, amb sumptuositat, claredat i un so de luxe, no tan el cor que em va semblar que en algun moment de la gran escena del triomf no responien com hom espera d’una representació d’aquest nivell.

Anna Netrebko té la veu ideal per cantar Aida, la Lady Macbeth no, però Aida si. El registre el cobreix amb suficiència i no li cal forçar ni l’emissió ni el color, ja que amb la seva sumptuosa veu de soprano lírica en té ben bé prou per arribar a tot arreu sense necessitat de forçar res. Tècnicament resol molt bé les mitges veus i els pianos i pianíssims flotants que tan bé li van en els moments més elegíacs de l’acte del Nil i en l’escena final de la tomba. Quan ha de cantar forte la seva poderosa columna sonora no té cap problema en traspassar l’orquestra i si aquesta, mitjançant la cura de Muti que la tracta divinament (no només a ella), encara més. Hi ha en aquest debut, alguns moments d’afinació dubtosa en el recitatiu de l’ària del Nil, hi ha aquells oblits del fiato que tantes vegades ha demostrat que domina com vol, però que també en tantes altres ha mostrat la poca cura que tñe quan sembla que la funció serà un èxit abans de començar. S’oblida de ser aplicada, tallant frases quan no toca i també hi ha, però molt menys que a Macbeth o a Il Trovatore una col·locació de la veu poc natural, perquè quan la veu surt natural i lliure no té rival (ja ho vaig dir en ocasió de la seva Violetta a la Scala), però no sempre és prou aplicada  en aquests aspectes. En qualsevol cas és el rol verdià, després de la seva Violetta (tant la de l’esclat salzburguès com l’actual) on Netrebko m’agrada més i crec que si s’ho proposa, pot millorar en aquests aspectes més fruit de l’auto-complaença de saber que és la més mediàtica i capaç, i per tant no li cal esforçar-se tant com altres sopranos de mitjans més limitats, que no pas per incapacitats vocals o fins i tot tècniques. A ella li exigeixo molt perquè ho pot fer quasi tot. El que mai diria és, com va dir el senyor Antón a El País, que és la Aida del segle XXI, quan en aquest inici de segle hi ha hagut sopranos com Radvanovsky o Stoyanova que l’han cantat millor que ella  i segurament en els 83 anys que manquen per acabar el XXI, dic jo que ni pot haver més d’una que el canti millor que ella en el debut. Mal aniríem si no fos així. Ella està a anys llum de la resta, ella juga amb una avantatge natural que els demés no tenen, ella és una veu excepcional i a vegades, també una artista excepcional, en aquesta ocasió només una veu, però estic convençuts que farà més Aida i millor.

Francesco Meli ja va ser un Manrico  inexplicable, entre altres rols assumits de manera absolutament erràtica, però ara amb aquesta nova incorporació com a Radames, per molt Muti que tingui al darrere tractant-lo entre cotons, el tenor genovès posa en evidència la feblesa d’un registre poc apropiat i forçat, en gran part sord o inexistent quan circula per zones centrals i greus d’una vocalitat allunyada de la seva veu de líric lleuger. Ha de resoldre moltes frases i notes amb mitges veus i falsets davant la incapacitat de cantar amb la veu natural, altres les parla o xiuxiueja. La zona de pas és un constant conflicte i en les notes agudes en forte la veu perd tot el color natural. És inexplicable que un director tan exigent , tot i que no és la primera vegada que erra en els repartiments, escolleixi a Meli com a Radames per aquesta Aida tran esperada. És clar que l’alternativa del senyor Yusif Eyvazov en dues representacions és encara més sagnant.

Ekaterina Semenchuk és una Amneris correcta fins que no arriba l’escena del judici. Una Amneris correcte vol dir que canta la part sense fer res especialment memorable, però sense perdre els papers. Hi ha algun detall que jo valoro molt, en el control de la veu en l’escena abans del duo amb Aida, però tampoc hi ha res grandiós en el seu cant. La veu té possibilitats, però en el cant no hi ha cap especial distinció. Ara bé quan arriba la seva gran escena, la del judici, amb el duo amb Radames i l’escena amb Ramfis i els sacerdots, aleshores la mezzosoprano russa destapa el pot de la vulgaritat disfressada de temperament teatral mal entès i desplega un seguit de sonoritats d’una vulgaritat feridora, tant en l’emissió com en la interpretació, absolutament inacceptables. Caldria  que li fessin escoltar a Cossotto, Simionato, Barbieri, Stignani, Bumbry Obraztsova o Verret, entre les més estimades, per adonar-se’n que el que fa ella i totes aquestes il·lustres mezzosopranos verdianes, no té res a veure.

Luca Salsi fa una entrada molt prometedora en la segona escena del segon acte. Hi ha en el seu fraseig una gran dosi d’autoritat i un intent de dignificar la vocalitat baritonal verdiana. La intervenció en tota l’escena concertant és notable, però en el tercer acte sembla com si volgués rematar la seva intervenció amb unes possibilitats vocals que no té, i aleshores tot allò que ens havia deixat de distintiu és perd en un duo d’emissió forçada i decolorada quan intenta semblar un gran baríton dramàtic. La seva veu no és la de Cornell McNeil o Piero Cappuccilli.

Dmitry Belosselskiy compleix com a Ramfis, però no imposa autoritat política i religiosa, mentre que Roberto Tagliavini, que tantes vegades he lloat, queda massa apagat com a Rei.

Bror Magnus Tødenes i Benedetta Torre, no sobresurten com a missatger i sacerdotesa, com si ha succeït altres vegades en joves cantants que fent front a aquests dos rols, breus però notoris (sobretot ella) ofereixen la possibilitat de despegar cap a rols protagonistes.

Poc a dir de la producció de Shirin Neshat. De Salzburg i el seu escenari poderós, s’espera molt més quan toca fer una òpera com Aida. No hi ha cap mena de ruptura, però tampoc hi ha cap respecte a la tradició. No hi cap treball d’actors, ni cap treball especial notable amb el moviment del cor o les coreografies discrétissimes. No hi ha cap monumentalitat en l’escenografia plana i avorrida, no hi cap distinció en el disseny de vestuari o en el de llums, no hi ha cap treball teatral meritori, el que suposa una estafa afegida a un espectacle venut com l’Aida del segle.

Està clar que qui ha anat a Salzburg necessita justificar les il·lusions dipositades amb un èxit que no admeti discussió, si no és així no s’explica l’èxit assolit al final de la representació per a tots. No cal dir que Muti i Netrebko s’ho mereixen, però no la resta, al menys amb la intensitat demostrada al final de la representació. Aquest és un aspecte que també podríem aplicar a Bayreuth, on les il·lusions, la mística i la devoció  que any rere any mobilitza als wagnerians, neutralitzen el sentit crític que tot bon espectador ha de tenir davant de qualsevol proposta.

Giuseppe Verdi
AIDA

Anna Netrebko (Aida)
Roberto Tagliavini (Il Re)
Ekaterina Semenchuk (Amneris)
Francesco Meli (Radamès)
Dmitry Belosselskiy (Ramfis)
Luca Salsi (Amonasro)
Bror Magnus Tødenes (missatger)
Benedetta Torre (sacerdotessa)

Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor
Director del cor: Ernst Raffelsberger
Wiener Philharmoniker
Director musical: Riccardo Muti

Director d’escena: Shirin Neshat
Escenografia: Christian Schmidt
Disseny de vestuari: Tatyana van Walsum
Disseny de llums: Reinhard Traub
Coreografia: Thomas Wilhelm
Dramatúrgia: Bettina Auer

Großes Festspielhaus de Salzaburg, 12 d’agost de 2017

Aquí hi pot haver tant debat com vulgueu, però estic segur que tots els que visiteu IFL i em demaneu l’opinió sabeu que noi amagaré el cap sota l’ala. Crec que en el seu conjunt aquesta producció és fallida, que Muti la dignifica com Thielemann dignifica el Tristan und Isolde de Bayreuth, però que sense les veus adequades una òpera no pot ser mai un triomf del director. A Muti li agraeixo l’esforç per fer-ho més passador, com a Netrebko li agraeixo aquests detalls únics només a l’abast de fuori classe com ella, però tant de bo li haguessin posat al seu voltant cantants a la seva alçada que l’haguessin esperonat i obligat a ser més curosa, més artista, més la millor soprano de l’actualitat.