No ens movem del Royal Albert Hall de Londres on 2 dies abans de La Damnation de Faust protagonista de l’apunt d’ahir, va tenir lloc un altre esdeveniment operístic d’enorme rellevància, la interpretació en forma concertant (semi escenificada) de la monumental Khovànxtxina de Mússorgski, utilitzant l’orquestració de Dmitri Xostakòvitx (1959) més propera a l’esperit original que la inicialment utilitzada de Rimski, molt més amable, tot i que Semyon Bychkov va utilitzar per a l’última escena l’orquestració que va fer Igor Stravinski i Maurtice Ravel l’any 1913 proposada per Serge Diaghilev.
La monumental partitura està magistralment conduïda per Bychkov que mostra amb gran impacte dramàtic la confrontació entre el poder polític, militar i religiós (res que no succeeixi ara a la mateixa Rùssia i a altres parts del món), comptant amb la BBC Symphony Orchestra i un nombrós grup coral format per BBC Singers, Slovak Philharmonic Choir, Cardinal Vaughan Memorial School Schola Cantorum i el Tiffin Boys’ Choir, per atorgar a les imprescindibles i imponents parts corals (el cor és el veritable protagonista) de la majestuositat d’una partitura massa relegada en front de Boris Gudonov, de la que no desmereix res. La sonoritat coral amb sonoritats, densitat i color eslau és un dels grans encerts de la interpretació, però sortosament no l’únic.
Al voltant d’una base musical tan potent, es va comptar amb un equip vocal a l’alçada de l’exigència amb noms prou consolidats com Christopher Ventris, habitual en el repertori rus i que es feia càrrec de Andrei Khovanski amb total seguretat de registre i idoneïtat tímbrica, Elena Maximova com una profunda Marfa que m’ha recordat en molt moments a la millor Obraztsova (l’enyorada mezzosoprano russa en feia una absoluta creació), el potent Dosifey del baix Ain Anger habitual a Viena i Munich, el tenor Vsevolod Grivnov amb la veu més típicament eslava del repartiment atorgant personalitat a Golitsin o el Shaklovity de Georg Gagnidze, no sempre amb la millor sonoritat possible. Però l’absoluta revelació en un rol de primera, com ho és el d’Ivan Khovansky, va anar a càrrec del gran i jove baix croat, Ante Jerkunica ja prou conegut i seguit amb fruïció a IFL arran d’aquell memorable Titurel en el darrer Parsifal al Liceu, i que aquí no tan sols no va desentonar al costat del potent Dosifey d’Anger, sinó que es va imposar amb molta autoritat i contundència vocal.
El sempre eficient Norbert Ernst amb un escrivà de manual o la incisiva i complicada intervenció d’Emma a càrrec d’Anush Hovhannisyan en el primer acte, arrodoneixen amb Jennifer Rhys-Davies (Susanna) i Colin Judson (Kizka), un equip vocal compacte, eficient, i amb intervencions molt notables.
L’esdeveniment era important i Semyon Bychkov el va servir amb les millors armes i coneixement del repertori rus, amb aquella èpica i melangia repartida a parts iguales en una partitura que arrossega, captiva i atrapa.
Modest Mússorgski
KHOVÀNXTXINA
Orquestració de Dmitri Xostakòvitx i amb el final d’Igor Stravinski
Ivan Khovansky ….. Ante Jerkunica (baIx)
Andrey Khovansky ….. Christopher Ventris (tenor)
Golitsin …..Vsevolod Grivnov (tenor)
Marfa ….. Elena Maximova (mezzosoprano)
Dosifey ….. Ain Anger (baix)
Shaklovity ….. Georg Gagnidze (baix)
Susanna ….. Jennifer Rhys-Davies (soprano)
Scribe .…. Norbert Ernst (tenor)
Emma ….. Anush Hovhannisyan (soprano)
Kuzka ….. Colin Judson (tenor)
BBC Singers – Slovak Philharmonic Choir – Cardinal Vaughan Memorial School Schola Cantorum – Tiffin Boys’ Choir
Paul Weigold (assistent a la direcció de cor)
Direcció del cor: Paul Curran
BBC Symphony Orchestra
Director musical: Semyon Bychkov
Royal Albert Hall de Londres 6 d’agost de 2017
Experiència musical altament recomanable que aporta la categoria enyorada en altres festivals molt més elitistes.
Aquí podeu accedir a la pàgina web dels PROMS prement aquest enllaç https://www.bbc.co.uk/events/epxbp6 i escoltar l’àudio d’una qualitat tècnica superior a la de La Damnation de Faust comentada ahir, però lleugerament distorsionada en els tutis corals..
IN FERNEM LAND 
Moltes gràcies per deixar-nos la que en la meva opinió és la millor òpera russa, la gaudiré moltissim com totes les versions de Bychkov. Una pregunta, aquesta no és la versió de l’ultima escena Shostakovich? Estava convençut que la versió de Stravinsky/Ravel era la de l’enregistrament de Claudio Abbado per a la Deutsche Grammophon però potser estic confós (no seria difícil tenint en compte la història de la partitura de Khovanschina).
M'agradaM'agrada
Van fer un poti poti¡, utilitzant la versió final de Stravinsky/Ravel.
però jo ho vaig haver de llegir ja que a la primera escoltada no me’n vaig adonar.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de agosto 2017 | Beckmesser
Fantàstica proposta. Obra immensa, autèntica tragèdia nacional. I el Khovanski de Jerkunika un autèntic mascaró de proa. Serà interessant escoltar com acaba Bychov l’acte II i el V i últim. Gràcies pel regal.
M'agradaM'agrada
Ja ens diràs que t’ha semblat
M'agradaM'agrada
Com de costum, moltes gracies per portarnos l´ actualitat operística del estiu.
M'agradaM'agrada
I mira que em costa seguir-la, eh?, Hi ha molta activitat que he estat incapaç de seguir com m’hagués agradat. Tinc masses coses pendents
M'agradaM'agrada
Gràcies per totes les valoracions esplèndides d’aquests dies i les fantàstiques insistències
M'agradaM'agrada
De res Pep, saps com m’agrada fer-ho.
M'agradaM'agrada
Y con (mi) Ventris…¡Gracias!
Ya con menos tiempo, habrá que aprovechar ¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
Tu Ventris está bien
M'agradaM'agrada
Lamento discrepar quant a la qualitat de la versió. Llegint aquests comentaris tan positius he decidit escoltar-la, perquè sempre hi ha gana de Khovanchina i, a més, tampoc en corren tantes. Però m’he topat amb la crua realitat del trist panorama vocal actual.
Crec que estem tan poc acostumats a sentir veus de baix que quan n’hi ha una ja ens sembla Chaliapin. Cosa dels temps, ara Groissböck és Gurnemanz i Dohmen, el rei Marke. Aquests dos senyors de Londres tenen veu de baix, sí, però no gran cosa més. Anger té problemes ostensibles d’afinació i Jerkunica és ben poca cosa. Que aquí hem vist Talvela i Salminen! Quina manera de baixar el llistó. La sortida d’Ivan Khovansky de Matti Salminen era d’aquelles coses que no s’obliden. Jerkunica al seu costat és un concursant del Vinyes (dels eliminats en 1a ronda).
Maximova és segurament la més sòlida, però home, dir que recorda tant Obraztsova… Que estem molt lluny! Però també estem lluny de les dues darreres que hem vist al Liceu: l’estupenda Zaremba i la que ja ens agradaria tenir ara Ruza Baldani.
Els tenors tampoc no alegren massa el tema, i menys el virtuós Gagnidze. Quina llàstima d’ària.
Per a mi, Bychkov signa una bona direcció, però no pas genial. M’ha agradat sobretot als dos darrers actes. El primer, tret del preludi, força més fluix.
M'agradaM'agrada
A mi me ha encantado, empezando por Bychkov y luego los solistas.
No creo que sea excesivamente bueno comparar estos cantantes con otros, sobretodo porqué estos lo hacen estupendamente y el tiempo dirá si llegan a ser tan buenos como los que has mencionado tu. Cuestionar a Groissböck cuando es una de las grandes apuestas consolidadas, me parece fuera de lugar.
Maximova que nunca me ha parecido nada del otro jueves en roles italianos, creo que como Marfa es muy superior a Baldani y vamos decir que Jerkunica es un concursante del Viñas solamente puede ser una provocación que no nos lleva a ninguna parte.
Cierto que contra gustos no hay nada escrito, pero hay que ser justos. Apreciar esta Khovatchina no quita méritos al pasado
M'agradaM'agrada
Em sap greu que no t’hagi agradat i em sorprèn, però és clar, si et vas encotillar tant, és normal.
M'agradaM'agrada
Em sembla una versió magnífica. Tal vegada, en determinats moments, a Bychkov li trobo a faltar una mica d’esma i recreació en determinats moments lírics (que sí que trobo, en canvi, al seu Parsifal de Viena), en particular, el segon monòleg de Marfa; o una mica més d’ímetu i brutalitat en la primera intervenció dels strelzy des del fons de l’escenari, quan Txakliovity dicta la carta a l’escrivent, com fan Txakarov, Abbado o Gergev (en el seu segon enregistrament de vídeo al Marinsky). Clar que aquestes consideracions venen donades pel particular iconostasi discogràfic/videogràfic de cadascun. Magnífic sense reserves l’Ivan Khovanski de Jercunika, a la mateixa alc,ada de Salminen -del qual em declaro el primer admirador- o Ghiaurov. Fantàstica Maximova. Jo diria que la seva veu és més metàl-lica (o menys vellutada) que la de la grandíssima Obratzova, però es també de gran bellesa i la seva creació de Marfa compleix sobradament les espectatives, fent-ne una gran creació. M’agradat més l’Andrei Khovanski de Ventris que els seus Siegmund i Parsifa. Crec que la seva vocalitat i timbre s’adequen més a aquest personatge.
No tinc del tot clares les diferents variants de la versió de Shostakovitx. En aquesta, l’acte Ii, a l’igual que va fer el mestre Kulka al Liceu als 80 -no recordo com va fer-ho Boder-, acaba amb la fanfàrria dels Strelzi; i el final, és la reorquestració que feu l’esmentat Shostakovitx de la composició de Rymsky Korsakov però repetint-la de nou i tancant-la amb una coda orquestral del mateix tema i suprimint la repetició del cor d’homens del primer acte i el tema del preludi (com va fer Kulka al Liceu i Txakarov al seu enregistrament de Sony, si no m’equivoco).
En qualsevol cas, una versió magnífica i un regal que t’agraeixo d’allò més.
M'agradaM'agrada
Que t’hagi agradat en a tu em reafirma la meva impressió perquè tu ets un especialista contrastat d’aquesta òpera.
Jo tampoc tinc gaire clar el tema de les versions, ni tinc gaire clar, perquè no ho recordo i hauria d’anar a escoltar les versions del Liceu, per intentar recordar quin poti poti es va utilitzar. Amb Boris ho tinc molt més clar que en la Khovànxtxina.
Saps que ara ja en tens una altra, la de Viena per veure i gaudir.
Gràcies per comentar Vicent, sempre aportes amb els rics coneixements reflexions interessants i t’ho agraeixo perquè enriqueixen el blog
M'agradaM'agrada