Demà passat s’inaugurarà la temporada 2017/2018 del Gran Teatre del Liceu i el títol escollit suposa una de les veritables i quasi úniques alegries al costat del Dimoni, d’una temporada bastant previsible en quant a títols.

Recuperar Il viaggio a Reims al Liceu després de l’estrena en els inicis del nou teatre, a la temporada 2003/2004 i en aquella meravellosa producció de Sergi Belbel que incomprensiblement es va donar de baixa una vegada fetes les 12 representacions programades, sense possibilitat de reposició perquè l’escenografia es va reciclar en altres muntatges teatrals, suposarà veure en el Liceu la minimalista producció d’Emilio Sagi que s’ha instal·lat després de passar per diversos escenaris i també a Pesaro, on any rere any i durant el ROF es representa com a  cloenda  del projecte que “l’Accademia rossiniana” fa amb els seus joves estudiants, tenint així la possibilitat de debutar davant d’un públic a l’entorn d’un festival tan prestigiós, en rols exigents i de projecció. La producció és senzilla d’escenografia i de vestuari, amb quatre rals i una mica de disseny de llums s’enllesteix quasi com si fos un concert. I amb això n’hi haurà prou? Depèn de  l’elenc que és el veritable i únic actiu d’una obra amb una trama argumental anecdòtica al servei de l’exhibició vocal.

Bravo doncs per aquest retorn d’un títol rossinià, compositor actualment poc representat al Liceu i amb tants títols cabdals mai representats o que fa tants anys que només ho recorda el primer anuari del Liceu (1847-1897) i que esperem que retornin al teatre després d’aquest lamentable oblit.

Il viaggio a Reims no té cap trama dramàtica substancial, jo diria, provocant una mica, que es tracta d’un gran concert per celebrar la coronació del Rei Carlos X a la ciutat de Reims el 29 de maig de 1825, concert per el qual Rossini va escriure grans àries i conjunts per ser interpretats per molts dels grans cantants del moment, àries que quasi mai tenen a veure les unes amb les altres perquè la trama que les uneix es molt feble, si bé és obvi que el format va ser molt original, alternant les àries amb duos i fins i tot un monumental concertant a 14 veus que és una de les glòries no tan sols del opus rossinià sinó de la història del teatre musical del XIX.

TRAMA ARGUMENTAL (de la Viquipèdia catalana)

Al balneari Al Giglio d’Oro (al·lusiu a la flor de lis, símbol reial dels Borbons) coincideixen viatgers de diferents nacionalitats que es dirigeixen a Reims per assistir a la solemne coronació del rei Carles X de França. La propietària de l’establiment, Madama Cortese, s’ocupa que tots els clients siguin atesos amb la màxima atenció. Un accident ha destrossat l’equipatge de la Comtessa de Folleville, segons li comunica el seu cosí el jove Luigino. La coqueta dama es nega a anar a Reims si no pot lluir les seves últimes gales… però, afortunadament, el seu barret s’ha salvat.

Mentre el baró de Trombonok s’ocupa de les gestions per traslladar al grup a Reims, arriba Don Álvaro, un grande espanyol, que es presenta en companyia d’una dama polonesa, la marquesa Melibea. El general rus Libenskof se sent traït per la seva acompanyant, la marquesa, i l’acusa d’infidelitat. Però la rivalitat no arriba a desencadenar el duel perquè intervé Corinna, la poetessa, que fascina a tots amb el seu cant sobre l’amor fratern, que interpreta acompanyada per una arpa.

D’altra banda, la poetessa ha conquistat el cor del cavaller Belfiore, que la importuna amb les seves propostes amoroses. Mentrestant, el criat Gelsomino fa gestions per aconseguir uns cavalls que no aconseguirà reunir, pel que finalment caldrà cancel·lar el viatge. Però no tot s’ha perdut, perquè Madama Cortese consola els viatgers oferint una celebració al seu hostal. El gran banquet es costeja amb els fons per al viatge. El comte Libenskof fa les paus amb la marquesa Melibea, en al·lusió al fet que Rússia i Polònia signen un tractat de pau. I com en tota celebració o banquet que es preï, fan la seva aparició uns ballarins contractats en l’últim moment per Trombonok per iniciar la festa. Un brindis de cadascun dels convidats a la manera del seu país i l’elogi de Carles X, rei de França, conclou l’òpera.

Ja veieu que és com una mena de Ronda de Arthur Schnitzler on un personatge ens porta a un altre i la feblesa de les micro i febles trames es van enllaçant a l’espera que arribin uns cavalls que mai arribaran.

Disposar del bo i millor del panorama vocal de l’època, per donar vida a aquests aristòcrates aturats i atabalats a Reims, va permetre a Rossini escriure una partitura enginyosa, enjogassada, brillant, d’inspirada alenada lírica i alta enginyera i arquitectura harmònica i vocal.

L’encàrrec li va venir del director del Théâtre Italien de Paris, quan el 1 de desembre de 1824 va demanar-li dues òperes noves i l’adaptació d’una de les seves òperes italianes no estrenades encara a París.

Victor-Joseph-Étienne de Jouy estava escrivint per aquelles dates un llibret de Le Vieux de la Montagne, però Rossini va deixar aparcat el projecte per contribuir d’alguna manera a la coronació del nou rei i es va inspirar tant en un “pasticcio” amb música de Mozart “Louis XII ou la Route de Reims” com sobretot en “Corinne, ou de l’Italie” (1807) de Madame Anne Louise Germaine de Staël-Holstein, publicat en traducció italiana l’any 1810 a Nàpols, i del qual,  el llibretista Luigi Balocchi va extraure varis personatges que s’acabaran convertint en el centre d’atenció de l’aristocràtica concurrència de l’alberg Il Giglio d’Oro. D’aquesta manera la “petita contribució” per la coronació acabarà esdevenint aquesta cantata escènica o Dramma giocoso en un acte, de més de dues hores de música excelsa.

De l’obra de Madame de Staël, Balocchi i Rossini van treure especial profit del personatge de Corilla-Olimpica i dels personatges reals que l’envolten, d’aquesta manera Metternich esdevindrà Il barone Trombonok, el Tsar Alexandre serà Il conte di Libenskof, Talleyrand es convertirà en Il cavalier Belfiore o Juliette Récamier en la contessa de Folleville.

L’encàrrec es va enllestir en cinc setmanes, després de les quals es van iniciar els corresponents assaigs (dues setmanes i ara es necessita un mes!!!). En la companyia de cant que la va portar estrenar hi trobem a: Giuditta Pasta (Corinna), Laura Cinti Damoreau (La contessa di Folleville), Ester Mombelli (Madame Cortese), Adelaide Schiasetti (La marchesa Melibea), Domenico Donzelli (Il cavalier Belfiore), Marco Bordogni (Il conte di Libenskof), Carlo Zuchelli (Lord Sidney), Felice Pellegrini (Don Profondo), Vincenzo Graziani (Il barone di Trombonok), Nicolas-Prosper Levasseur (Don Alvaro) en els rols principals; és a dir alguns dels més grans noms de l’òpera del moment.

Malgrat tractar-se d’una òpera en un únic acte, a l’estrena es van fer dos pauses per no esgotar al monarca, que sembla ser que no es va divertir gaire, però per a la resta d’assistents l’èxit va ser apoteòsic tant el dia de l’estrena com en les dues següents representacions del 23 i 25 de juny.

L’òpera en ocasió de la celebració no es va creure gaire oportú que esdevingués una òpera de repertori, tot i que després de les representacions de la Salle Louvois del juny de 1825 es va representar el mateix any (12  de setembre) a benefici de les víctimes d’un incendi a Salins (França) on el rol de Don Profondo va ser interpretat pel cèlebre baix Filippo Galli.

Rossini que sabem que era un gran “reciclador” va utilitzar posteriorment quasi tot el material per la seva òpera “Le Compte Ory” (1828).

Il Viaggio es va representar sense permís del compositor a l’any 1848 sota el títol de “Andremo a Parigi?” al Théâtre Italien en una adaptació a l’italià de Jean-Henri Dupin per l’adveniment de la República després de l’enderrocament de Louis Philippe, i posteriorment el 26 d’abril de 1854 amb el títol “Un viaggio a Viena” per festejar les noces de Francesc Josep i Elisabet de Baviera (la coneguda Sissi).

No va ser fins la troballa de fragments del manuscrit original a Roma l’any 1977 que es va tornar a obrir la possibilitat de gaudir d’aquesta magnífica joguina que amb el treball impagable del recentment desaparegut Philip Gossett i de Janet Johnson, es va poder tornar a representar en les mítiques representacions de 1984 al ROF de Pesaro, amb Claudio Abbado dirigint una companyia de cant de somni i la producció de Luca Ronconi que va donar la volta per tots els millors escenaris de mig món. No existeix el manuscrit original, el que coneixem avui és una reconstrucció, una aproximació ajustada segurament, però que no és allò que es va sentir en les tres úniques  representacions de l’estrena.

Imprescindible veure aquest vídeo per entendre el treball que es va fer.

ACTE únic: distribució

1. Introduzione Presto, presto, su coraggio – Di vaghi raggi adorno – I forestieri presto sen vanno (Maddalena, Coro, Don Prudenzio, Antonio, Madama Cortese)
2. Aria Partir, o ciel! Desio (Contessa)
3. Sestetto e Cavatina Sì , di matti una gran gabbia – Arpa gentil (Trombonok, Don Profondo, Don Alvaro, Melibea, Libenskof, Madama Cortese, Corinna)
4. Scena ed Aria Invan strappar dal core (Sidney, Coro)
5. Recitativo accompagnato e Duetto Nel suo divin sembiante (Belfiore, Corinna)
6. Aria Medaglie incomparabili (Don Profondo)
7. Gran pezzo concertato a 14 voci A tal colpo inaspettato – Signori, ecco una lettera (Contessa, Madama Cortese, Corinna, Delia, Melibea, Modestina, Libenskof, Belfiore, Zefirino, Don Alvaro, Sidney, Trombonok, Don Profondo, Prudenzio)
8. Recitativo accompagnato e Duetto D’alma celeste – Al barbaro rigore (Melibea, Libenskof)
9. Finale:
   1. Ritornello (Ballo)
   2. Coro L’allegria è un sommo bene
   3. Inno tedesco Or che regna tra le genti (Trombonok)
   4. Polacca Ai prodi guerrieri (Melibea)
   5. Inno russo Onor, gloria ed alto omaggio (Libenskof)
   6. Canzone spagnolo Omaggio all’augusto duce (Don Alvaro)
   7. Canzone inglese Del grand’Enrico (Sidney)
   8. Canzone francese Madre del nuovo Enrico (Belfiore, Contessa)
   9. Tirolese Più vivace e più fecondo (Madama Cortese, Don Profondo)
   10. Strofe d’improvviso All’ombra amena (Corinna)
   11. Coro Viva il diletto augusto regnator (Tutti)

La primera òpera de Rossini escrita a França ofereix una orquestració més esplèndida del que acostumaven a oferir les òperes estrenades als teatres italians, amb orquestres més petites. Està clar que ell sempre va mostrar el seu talent com a gran i innovador orquestrador, però quan disposava d’un desplegament més ampli, la seva música pren una dimensió nova, pels colors i l’harmonia, més sorprenentment moderna i molt avançada al que feien els seus contemporanis i en molts casos als seus immediats successors. Totes les òperes o revisions fetes per a París tenen aquesta dimensió grandiosa.

Per Il viaggio a Reims la partitura de Rossini preveu:

• 3 flautes (també un flabiol), 2 oboè, 2 clarinets, 2 fagots
• 4 corns, 2 trompes, 3 trombons, serpentó (en el Cor N.9)
• timpans, bombo, plats, triangles, campanes, banda turca
• arpa
• cordes

Per acompanyar els recitatius és preveu pianoforte i (violoncel i contrabaix ad libitum)

La música del Viaggio és alhora que bella, diferent a la immensa majoria de els òperes rossinianes. Malgrat tractar-se d’una obra de commemoració barreja estructures d’escenes d’òperes tràgiques amb brillantor i ironia, plena d’al·legories i com sempre revolucionària, malgrat tractar-se d’una cantata d’exaltació borbònica, que bé podria servir per la proclamació de la república.

La partitura està farcida de moments gloriosos, de grans àries (“Partir, o ciel!”, “Invan strappar dal core” o “Medaglie incomparabili”) i duos (“Nel suo divin sembiante” i “D’alma celeste”), però sobretot de tres moments especialment gloriosos, el sextet  “Sì , di matti una gran gabbia”, el colossal concertant a 14 veus i l’original final que permet a Rossini utilitzar l’himne alemany (Volkslied de Haydn), el “God save the King” que cantarà, és clar, Lord Sidney, una polonesa cantada per Melibea i tres cançons amb reminiscències russes,  espanyoles i tiroleses, que canten Il conte Libenskof, Don Alvaro i Madame Corteses i Don Profondo. Però el final el tanca el personatge central, la poetessa Corinna que interpreta la bellíssima “All’ombra amena”, una melodia tan elegíaca com la flotant “Arpa gentil”, amb possibilitat de variacions i embelliments per a la gran Giuditta Pasta que la va estrenar.

Com que l’òpera és fàcil d’extractar seguint l’esquema argumental, us proposo les  següents versions:

És inqüestionable l’aportació que com a Contessa di Follevile va fer la soprano nord-americana Leyla Cuberli, amb una demostració de cant rossinià magnífic d’expressió, de riquíssima i brillant coloratura capaç de fer el canvi ideal entre la “tragèdia” del recitatiu i ària per la pèrdua del barret, i l’explosió del joiós retrobament en la vertiginosa cabaletta, on Rossini combina el cant d’operísta seriós i quasi tràgic malgrat la banalitat del drama de la Follevile, amb el mateix cant rossinià alegre i desenfadat a la cabaletta de la mateixa escena. Brillantísima solució vocal

 

Però també m’agradaria que escoltéssiu la versió d’Annick Massis

A la versió de l’any 1984 a Pesaro hi haurem de tornar sovint perquè continua sent un referent, sobretot per la grandiosa direcció de Claudio Abbado i és clar, per algunes de les figures. Escoltem ara el magnífic Sestetto amb les veus d’ Enzo Dara (Baron Trombonok), Ruggero Raimondi (Don Profondo), Leo Nucci (Don Alvaro), Lucia Valentini Terrani (Marquise Melibea), Francisco Araiza (Count Libenskof), Katia Ricciarelli (Madama Cortese) i en la fabulosa entrada de Corinna escoltarem a l’etèria Cecilia Gasdia.

La meravellosa ària de Lord Sindney “Ah, perché la connobi?” que segueix no pot ser interpretada per un altre que per Samuel Ramey, cantant imprescindible per saber com s’ha de cantar en general i Rossini en particular Lamentablement el vídeo no inclou el preludi per flauta que és tota una troballa. La versió és la del concert en homenatge al compositor de Pesaro que es va celebrar en el Teatre de Versailles l’any 1985.

No buscaré un altre versió perquè no n’he trobat que millori a Ramey.

Escoltem ara el deliciós duo entre Il Cavalier Belfiore i Corinna cantat per Lawrence Brownlee i Elena de la Merced, l’any 2003 a Genova dirigits per Nicola Luisotti.

Ja sabeu que Brownlee canta en el primer repartiment del Liceu però el rol de Comte de Libenskof. Elena de la Merced va cantar en la darrera edició del Liceu aquest mateix rol.

I ara vull que escolteu com ho van cantar Enea Scala i Ruth Rosique a Florència l’any 2012 sota la direcció de Daniele Rustioni

Tot seguit escoltarem un altre dels moments gloriosos de la partitura, sobretot si el cantant té la capacitat dramàtica de treure tot el suc possible com ho va fer Ruggero Raimondi. La seva interpretació de la hilarant “Medaglie incomparabili” pot ser imitada però mai (fins ara) igualada. Escoltem com ho va cantar a Viena l’any 1988. El tractament del fraseig vertiginós, el stacatto i el cant sibilatto, els accents per distingir cadascun dels personatges i la bis còmica són excepcionals en un cantant que mai m’ha acabat d’agradar per la poca consistència de la veu, però que en aquest rol va deixar una enorme petjada..

El prodigiós concertant a 14 veus a cappella “A tal colpo inaspetatto” suposa un moment monumental per la complexa arquitectura vocal, de meravellosos efectes harmònics i que en la vertiginosa part final esdevé un crescendo marca de la casa, d’extraordinari efecte teatral i emotiu. La versió que us proposo ens torna a portar a la versió de Pesaro l’any 1984 amb tot aquest reguitzell de noms històrics, alguns encara en actiu (Nucci): Cecilia Gasdia (Corinna), Katia Ricciarelli (Madama Cortese), Lucia Valentina Terrani (Marquise Melibea), Lella Cuberli (Countess Folleville), Ruggero Raimondi (Don Profondo), Samuel Ramey (Lord Sidney), Enzo Dara (Baron Trombonok), Leo Nucci (Don Alvaro), Eduard Gimenez (Cavalier Belfiore), Francisco Araiza (Count Libenskof), Giorgio Surjan (Don Prudenzio), Bernadette Manca di Nissa (Delia), Raquel Pierotti (Maddalena), William Matteuzzi (Gelsomino). Dirigeix, i com, el gloriòs Claudio Abbado.

Del famós duet “D’alma celeste – Al barbaro rigore” que canten (Melibea, Libenskof), és obligat escoltar la versió de Ewa Podles i Rockwell Blake a A Corunya l’any 2000. Impossible trobar algú que superi aquests dos fenomens vocals.

Però d’aquest imponent duo també us vull deixar escoltar a:

Michael Spyres i Anna Goryachova a Àmsterdam

Juan Diego Flórez i Daniela Barcellona l’any 2006 en un concert al Teatro Real.

Després d’aquest gran duo s’inicia el brillant final, amb una música de ballet i un cor, per després donar pas al himne alemany extret de una melodia de Hayd, la versió que escoltarem és la de Bruno Praticò

Després és Melibea qui canta una polonesa “Ai prodi guerrieri” Una polonesa cantada per una polonesa, la immensa Ewa Podles

Tot seguit escoltarem Onor, gloria ed alto omaggio l’aportació de Libenskof al “Festival de l’Eurovisió” rossinià. Ho escoltem per un tenor rus Dmitry Korchak

La cançó espanyola que canta Don Alvaro “Omaggio all’augusto duce” acompanyada per castanyoles i a ritme de bolero, com sempre acostumava a associar Rossini els aires espanyols, l’escoltarem en la veu del baríton Fabio Maria Capitanucci

Tot seguit és Lord Sindney que ens entona amb tota la flegmàtica pompa el “Gos save the King”. Ho escoltem per un baix anglès, és clar Alastair Miles acompanyat del cor, amb la hilarant presentació de Praticò. No és la millor versió possible però si seguim la lògica de la producció de la Scala de l’any 2009 és més que coherent.

La soprano francesa Annik Massis (Contessa di Follevill) i el tenor argentí Juan Francisco Gatell (Cavalier Belfiore) canten l’aportació francesa a la festa cantant el duo “Madre del nuovo Enrico”.

La cançó tirolesa, abans de l’himne final l’escoltarem en les veus de la soprano Carmela Remigio (Madame Corteses) i Nicola Ulivieri (Don Profondo)

Escoltem a Cecilia Gasdia i l’extraordinària direcció de Claudio Abbado en l’edició de Pesaro de l’any 1984, amb les magnífiques variacions que la soprano italiana fa a “All’ombra Amena” sempre acompanyada per la climàtica arpa. Un moment veritablement màgic

Escoltem el cor final a la sala Philharmonie de Berlín, en l’edició que Claudio Abbado va fer amb la Berliner i un elenc vocal que encara conservaba alguns dels noms de l’edició pesaresa. Gloriós so orquestral, això sí.

La versió del Liceu 2003

Com que està disponible a Youtube, no estaria malament que us dediquéssiu a veure el que els nostres gestors varen malmetre llençant a la bassa una producció bellíssima que s’hagués pogut anar reposant i sense cap mena de dubte exportant.

En aquesta versió veureu com el Cor del Gran Teatre hi participa, en la que veurem aquest any, l’han eliminat, així tal com sona.

La versió 2017

Tota la informació de les representacions de la versió 2017/2018 la trobareu a:

• http://www.liceubarcelona.cat/ca/temporada-201718/opera/il-viaggio-reims

Hi ha dos repartiments molt distanciats, al menys sobre el paper, en quant a qualitat, malgrat això el teatre no ha fet cap distinció en l’aplicació de tarifes,, i això no és gens just.

La producció és baratíssima i poc justificable, sobretot amb uns cantants de poca rellevància i de cap de les maneres ens poden aplicar uns preus de tarifa 4 i 5. No és d’estranyar que la política del seient secret s’hagi iniciat, amb el menyspreu que això suposa per a tots els que ens hem rascat la butxaca prèviament amb abonaments o comprant entrades si aquest únic títol rossinià no ens entrava en l’abonament.

Una altra particularitat d’aquesta edició, a banda de la polèmica sorgida amb la pretès canvi de text anunciat per la senyora Lungu en declaracions a una revista digital que sembla que finalment no s’han dut a terme, amb el conseqüent enrenou, malentesos i explicacions poc convincents, és la no intervenció del cor del Liceu. La producció no pot justificar que la part coral de l’obra sigui cantada pels solistes.No comencem bé, perquè aquesta producció que no val res, no ho justifica i aquesta mesura de ridícula gasiveria econòmica i dramàtica gasiveria artística, és un senyal de la poca estima amb la qual es sotmet al cor, que ja l’any passat va ser ultratjat amb la gravació a Der Fliegende Holländer. I narinan…