IN FERNEM LAND

LICEU 2017/2108: IL VIAGGIO A REIMS (Lungu-Viotti-Puértolas-Iniesta-Stayton-Brownlee-Tagliavinni-Spagnoli-Chausson-Esteve;Sagi-Sagripanti)


La direcció artística del Gran Teatre del Liceu s’ha equivocat de ple llogant per la inauguració de la temporada 2017/2018 la producció d’Emilio Sagi de Il viaggio a Reims, perquè pot ser una producció molt útil per a l’Accademia Rossiniana de Pesaro, amb uns objectius molt diferents als d’un teatre que pretén tenir un estatus de primer nivell, perquè l’error no és contractar un producció senzilla i barata, l’error és contractar una producció inapropiada per a un teatre de les dimensions del Liceu, que perjudica per la col·locació de la bastida, la projecció de les veus, desaprofita les possibilitats de l’escenari i avorreix per la manca de joc teatral i de intel·ligència escènica. Les escenes són buides i els cantants han estat poc dirigits per omplir-les. Si a més a més el lloguer d’aquesta producció elimina el cor, es fa una alteració d ela partitura en detriment del resultat final, que no ajuda gens.

Diuen que Rossini va deixar escrit a la partitura que es podia fer sense cor, no voldria posar-me per sobre dels entesos, però no em crec que Rossini que després de les tres funcions de l’estrena va guardar gelosament la partitura per tal de que no es pogués tornar a presentar deixés acotat que es podia interpretar sense cor si es desitjava, és tot un contrasentit, més aviat deu seu una solució de l’edició crítica, que com diu Gossett en el vídeo que us vaig deixar en l’apunt preparatori,. que com que el manuscrit original no existeix, el que avui coneixem intenta ser una aproximació fidel a l’original, però mai ho sabrem del cert a no ser que en un calaix amagat un dia aparegui  una copia del manuscrit. Rossini per altra part saben que una òpera destinada a una coronació d’un rei determinat no tindria futur i va reciclar més del 60% de la partitura i per això va tenir molta cura en no deixar fer el viaggio. Si en la representació de benéfica del 12  de setembre a benefici de les víctimes d’un incendi a Salins es va prescindir del cor i ara s’agafen en això per estalviar-no-el, ho desconec, però la solució em sembla un menysteniment al cor de la casa i una manca de respecte a la partitura i al  públic.

Si algú em pot donar referències per documentar-me estic molt interessat en saber del cert el tema de la reducció de les parts del cor, ja que crec que és més un producte de l’Accademia Rossiniana i aquesta producció, que no pas d’una voluntat d’un Rossini que no volia que es representés més.

Dit això i lamentant que la producció de Sagi hagi malbarat uns repartiments que sense ser de l’altre dijous es mereixien un embolcall millor, que els fes brillar més, parlaré de la part musical i vocal.

Només comentaré el primer repartiment perquè del segon només he vist l’assaig general i en línies generals i malgrat tractar-se d’una aposta magnífica per donar visibilitat a joves cantants, el Liceu no hauria de vendre aquest segon cast a la mateixa tarifa que el primer, perquè són repartiments que no poden ser tractats de la mateixa manera i suposa un atracament a ma armada al públic. Com també ho ha estat comprar entrades per per aquest primer cast a preu normal quan després el mateix teatre les ofereix a preu de saldo. Ens obliguen a no comprar anticipadament, per ells faran!

Giacomo Sagripanti no ha ajudat gaire a fer més dinàmica l’acció, no ha dirigit malament ja que certament hi havia un esperit rossinià en el seu treball, però no ha sabut fer brillar tant al conjunt com a les intervencions solistes obligades d’alguns primers faristols de l’orquestra liceista, que m’ham semblat a un bon nivell, especialment l’arpa i la flauta amb intervencions notables i belles. En canvi al conjunt l’hi ha mancat més transparència, més vivacitat (no rapidesa en el tempo, que potser també), més distinció i refinament.

Els solistes del primer cast en el seu conjunt tenen un bon nivell. Ahir divendres la Marquesa Melibea no era l’excel·lent Maite Beaumont sinó Marina Viotti, una notable mezzo que de ben segur no trigarà a brillar a la resta no hi havia canvis.

Irina Lungu és una soprano lírica notable que ho fa bonic però no emociona, en aquest sentit Adriana González (guanyadora del 2º premi de la darrere edició del Viñas) i que canta el rol en el segon cast em va semblar molt més captivadora en un rol que precisament ha de captivar a tots els oïdors.

A Maria Viotti li manca un amica més de taules escèniques i vocals per acabar de fer una Marquesa Melibea del tot convincent. Quan consolidi alguna emissió aguda amb més seguretat i pugui dotar de més sonoritat al registre greu que ja té, estic segur que es farà un lloc d’honor en el panorama mezzosopranil. Li manca poc, està a punt.

Sabina Puértolas canta una Comtessa de Folleville estupenda, amb coloratura, gràcia,, registre suficient en tot el rang exigible, greus inclosos amb suficiència en les escales obligades i picats precisos en la zona més aguda i sobreaguda. Només l’afany per deixar una nota conclusiva inexistent ha malmès una interpretació de l’ària del barret modèlica.

No m’ha agradat la Madame Cortese de Ruth Iniesta, perquè crec que la seva veu de líric lleugera no és gens adequada per a un rol molt més central que encara que ha de tenir un cant florit notable, no requereix en cap cas d’una veu tan prima. Al 2003c es van equivocar amb Maria Bayo i ara amb Iniesta.

M’ha agradat Taylor Stayton com a Cavalier Belfiore, la veu no és especialment bella, però la projecció és segura i l’estil elegant i adequat.

Lawrence Brownlee té una tècnica i un estil enlluernadors, però l’emissió és limitada i la veu té poc volum.. Al Liceu s’ha de fer un esforç per escoltar-lo i suposo que depèn de la localitat que s’ocupi és possible que quedi tapat.La ubicació de l’entarimat escènic a un nivell superior per a sobre de l’orquestra no sé si el beneficia o no, però malgrat gaudir del seu art en els moments de lluïment (duo amb Melibea i intervenció individual en el quadre final amb la cançó russa) és inevitable parlar d’un cert desencís.

Roberto Tagliavini, del que no és la primera vegada que destaco, és un jove baix que té molt i molt bon camí per recórrer. El material és de primera qualitat i garanteix ara ja, el color de baix que de ben segur amb els anys assolirà la solidesa per assumir els grans rols del repertori per a la seva corda. L’ombra de Ramey el persegueix, com a tots els cantants que afrontin el Lord Sidney, i aquest és el gran handicap ara per ara insalvable.

També persegueix a tots els que cantin el Don Profondo, la “Medaglie incomparabili” que cantava Ruggero Raimondi. Tot i així Pietro Spagnoli amb veu rotunda de baríton en fa una bona interpretació, molt matisada en cadascun dels accents i perfils dels personatges que descriu, amb una cant silabato d’estil impol·lut.

Carlos Chausson és un mestre, encara en plena forma, que canta un Baró de Trombonok luxós, ja sigui per la categoria del seu cant, la línia i l’estil, ja sigui per la presència sonora i l’emissió d’un artista que quan està a dalt de l’escenari domina i dóna seguretat, coneix tots i cadascun dels paranys i les solucions que cal donar a una interpretació per fer-la excel·lent. El rol és poc per a un artista tan gran.

Magnífic el Don Alvaro de Manel Esteve, un altre cantant que s’alia amb l’escenari i se’l fa seu en totes i cadascuna de les intervencions.

En els rols més secundaris però amb intervencions prou meritòries, destaca el Don Prudenzio de Alessio Cacciamani, la Modestina de Tamara Gura o el majordom de Carles Pachón, al costat de Jorge Franco (Don Luigino), Paula Sánchez-Valverde (Delia), Marzia Marzo (Maddalena) i Beñat Egiarte en el doble rol de Zefirino i Gesolmino.

Rossini mereix una inauguració liceista, però més lluïda, més ben embolcallada i sense ser tractat com el teloner de la “veritable” inauguració del 7 d’octubre amb el Ballo. Si volen reservar la inauguració operística pel mes d’octubre, el setembre l’haurien de dedicar a un altre gènere (sarsuela, opereta, musical, dansa….) sinó sembla i tal com ho han fet aquest any que aquest tal Rossini no es mereixi ser el compositor que obri la temporada, quan realment és qui l’ha obert i amb una òpera senzillament sensacional però erròniament servida.

Abans d’iniciar la representació el Liceu l’ha dedicat a les víctímes i el seus familiars dels atemptats de Barcelona i Cambrils, un gest preciós. En a mi ja em perdonareu si alhora que òbviament amb sumo a l’homenatge liceista, dedico l’apunt a un rossinià de pedra picada que ens ha deixat aquest darrer mes d’agost, descansi en pau l’amic Llorenç, a Pesaro el trobarem a faltar.

Un comentari

  1. Xavier C.

    No podria fer la teva anàlisi (amb prou feines vaig acabar d’ aclarir-me qui era qui entre tanta gentada) però també m’ho vaig passar prou bé. Sempre m’ha semblat que no dones puntada sense fil: diria que les fotos que has triat d’encapçalament ja parlen de com ho has viscut…

    M'agrada

    • Les fotografies les facilita el teatre i aquesta vegada no són gaire bones, potser el subconscient ha treballat més que en altres, però la realitat és que no sóc gaire conscient de que siguin un reflex del meu desencís per a una representació d’un títol que en a mi em sembla meravellós. No hi ha dubte que canviat el batutero ui posant una producció intel·ligent sense tan barnús unificador i treballant una mica més cada esquetx el resultat amb els mateixos cantants del primer cast, hauria estat tot un altre, però el Liceu actual no té prou delicadesa per tenir curar d’aquestes coses.

      M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de septiembre 2017 | Beckmesser

  3. Jordi Medallo Muñiz

    Completament d’acord amb l’anàlisi de direcció i escena. Jo he vist el segon repartiment, el dels debutants a preu de figures. En general bastant bé, especialment la Corina de Adriana GonAlez i el tenor Levy Sekgapane, volum limitat, però una bona linea de cant. El que mes em va decebre va ser el Don Profondo de Pedro Quiralte, molt irregular i poc brillant.

    M'agrada

  4. Òscar Català

    Molt bé, demà la escoltarem. El que diu el company Xavier C. és cert, a no ser que indiquin qui és qui a les pantalletes un es perd.
    Una càndida pregunta. No tinc mai abonament, quan es diu: “… quan després el mateix teatre les ofereix a preu de saldo.”
    On és això???

    M'agrada

  5. David

    Poques vegades tan d’acord amb les teves valoracions. Ahir l’orquestra sonava bruta, sense detalls. La direcció escènica, mínima. En general es manté la mediocritat de les últimes temporades. Un Liceu de pena.

    M'agrada

  6. Pep2

    Tanmateix insistir en quina necessitat hi ha hagut en haver de muntar un nous escenari damunt del fossar de l’orquestra?, i que sempre s’hagi d’actuar des d’alguna llotja?…… En el cas del senyor Brownlee tot i esta a fila8 platea coincidim també en un volum ben i ben escàs. Li feia més potència (cosa dels DVD!).
    Amb el teu permís Joaquim, i com que ahir es va escoltar per CatMusica, encara està allà disponible uns trenta dies.

    http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/els-directes-de-catalunya-musica/il-viaggio-a-reims-de-gioacchino-rossini-des-del-gran-teatre-del-liceu/audio/974357/

    Salutacions

    Liked by 1 person

  7. Alex

    Un Viaggio musical y vocalmente digamos que bastante bueno y solvente ( me refiero a la función del estreno dia 13 ), estropeado y cargante por tedioso ( primer acto sobre todo, hasta la intervención del D. Profundo ) por un único culpable : esta pobre , aburrida y sin dirección de actores firmada por el cursilón y menos que mediocre Sagi
    ( yo fui uno de los que le silbó el pasado miercoles )
    Sin ser nada maravillosa pero sí entretenida y hasta divertida, ¿ Porqué el Liceu no repuso su producción propia de S. Belbel del 2003 ? No lo entiendo

    M'agrada

    • colbran

      Pasas por alto algunos apuntes y comentarios, estimado Alex, porque tanto Joaquim como yo hemos explicado en varias ocasiones que una anterior dirección del Liceu decidió “desguazar” aquella maravillosa producción de “Il viaggio a Reims” de 2003, haciéndola trozos y repartiéndolos por diferentes teatros y compañías y es que pensaron que nunca más se programaría. El Liceu nunca ha estimado a Rossini. Se considera que es un compositor de óperas para hacer reir. Concretamente una señora que estaba ayer al lado de Joaquim no paró de reir en todo momento desde la salida del director de orquesta… con destino al podio. “Il viaggio” es una ópera divertida que provoca la sonrisa, pero nunca la risa, a no ser que el director de escena la mal interprete y la convierta en una ópera buffa que no es.

      Yo francamente me aburrí soberanamente porque Brownlee me decepcionó por su escasísima voz que en el Met deben utilizar el 20% de amplificación para oirle, en lugar del 2% habitual. Sabina Puértolas iba a recibir el primer bravo mío, desde el último que dediqué a Ewa Podles hace muchos años, pero su proximidad al “gallo” en un agudo final no escrito por Rossini y muy mal emitido me hizo cambiar de opinión. A la Viotti yo no supe descubrirle las cualidades que le pronostica Joaquim. Es una cantante de medio pelo que cumple y “prou”, mezzo que no contralto y con graves que se intuyen pero no me convencen. Me gustó mucho Pietro Spagnoli y me agradó la aportación del veterano Carlos Chausson, siempre en su papel y derrochando profesionalidad. La Sra. Lungu no me interesó para nada, la Corima de Adriana González del segundo reparto le da ciento y raya. El resto para ir tirando, mal dirigidos y sobre una escena elevada -por eso digo sobre- que es una birria ,cosa que ya me pareció así en Madrid en 2004, un año después de ver la espléndida del Liceu del año anterior que nunca -desgraciadamente- volveremos a ver si no es a través del DVD que felízmente se grabó. Ademas la susodicha escena aburre y confunde a lo que también hay que añadir una dirección musical inadecuada que si en el ensayo me gustó más en la segunda parte que en la primera, en la función de ayer fue al revés.

      La música rossiniana es genial, el texto muy ingenioso, pero todo ello muy mal servido y Lawrence Brownlee una decepción como un piano, mejor se dedique a grabar porque canta bien, pero en escena – a no ser en un teatro en miniatura- y sin amplificación no se le oye o no quiere esforzarse en conseguirlo.

      Ruego más respeto por Rossini, por parte del Liceu. Los demás teatros de todo el mundo ya hace muchos años que lo tiienen, gracias a la difusión de todas sus 39 óperas -menos una:”Edoardo e Cristina”, lo cual es una incógnita- por parte de Pésaro y Wilbad, con sus respectivos festivales a él dedicados.

      M'agrada

      • Salvador

        Vaig estar ahir a la nit al Liceu veient el “Viaggio”, en la fonció que tinc al meu abonament.
        Porto veient aquesta producció a Pesaro, des del seu inici el 2001, tots els anys, algunes vegades les dues representacions, a les quals tinc que sumar la que van fer a Madrid, quan la van fer coincidir amb la fabulosa “Semiramide”, i he de dir que no és producció per al Liceu, almenys per als preus que han posat.
        Podria haver estat una bona ocasió per atreure gent al teatre a uns preus més barats (com per exemple, fa al Palau de les Arts a València amb la seva “pretemporada”).
        Aquesta producció neix a Pesaro per cobrir una situació molt concreta, com és la de donar cabuda escènica a tots els joves participants a l’Acadèmia Rossianiana. Ho fa sense el cor, cedint tal part als solistes, i altres petites diferències que ja heu apuntat.
        Allà a Pesaro queda bé. Compleix la seva missió i el principal al·licient és poder veure a les futures figures rossianianes -quan surt algú, que no sempre és així-, de manera que el tema escènic queda una mica en segon lloc.
        No seguiré opinant de la producció perquè amb tantes vegades que l’he vist ja gairebé me la sé de memòria, i al que vaig anar va ser a gaudir de la deliciosa música del mestre pesarense. I la veritat és que em vaig quedar bastant a mitges.
        L’orquestra em va semblar una mica sosa. Vaig notar a faltar aquella espurna rossiniana. Això sí, amb una intervenció de la flauta perfecta, com ha de ser en l’ària del baix.
        Pel que fa als solistes coincideixo amb l’apreciació de Brownlee. Esperava més. Però ja em va passar el mateix a Munic amb la Semiramide d’aquest any.
        I pel que fa a l’altre tenor he de dir que alguns dels que l’han cantat a l’Acadèmia de Pesaro a les últimes edicions ho haurien fet igual o millor. I em ve al cap Xabier Anduaga, que a més crec que estava en el repartiment inicial.
        La resta del repartiment masculí em va semblar correcte, amb una dedicatòria al gran Chausson.
        Pel que fa a les veus femenines et he de dir que a mi sí que em va agradar Sabina Puértolas i la Rosique. Les altres, correctes.
        Pel que fa a la direcció d’orquestra va haver un parell de moments, per mi, antagònics. El primer és el sextet que es canta després de la primera intervenció de Corina, on aquí es té a veure l’esperit rossinià, l’espurna, la vitalitat … i que el vaig trobar simplement correcte.
        I el millor moment va ser el gran concertant cantat a capella que em va semblar un moment sublim. No així la resta de la peça, ja amb orquestra, que amb la mania de fer vestir-se i desvestir-se en escena a la gent, que té la majoria de registes actuals, treu concentració en ocasions als cantants, més pendents que no se’ls vegi -o sí- les seves parts que de treure tot el suc a una pàgina genial del mestre de Pesaro.

        M'agrada

        • Llàstima no coincidir al passadís.
          La producció a Pesaro i en el context que es fa és més que suficient, al Liceu com en el Real, no.
          No es pot programar aquesta òpera pensant que amb un grapat de bons cantants n’hi ha prou per fer aquesta filigrana.
          Si el gran moment va ser quan els cantants van cantar a capella més contundent no podies se. Estem d’acord.
          La propera vegada que assisteixi a una representació del torn C intentaré no oblidar de buscar-te.
          Abraçada

          M'agrada

      • colbran

        Amigo Salvador, qué pena no haberte podido saludar! Otra Vez será. Debo aclararte que te has confundido de Ruth, la que ayer vimos era Ruth Iniesta no Rosique y su voz no es la adecuada para el rol de Madame Cortese, rol que Rossini creó para la mezzo-soprano Ester Mombelli, famosísima por su Angelina de “La cenerentola” y especializada en los roles que estrenara Isabel Colbrán. Bien es cierto que su amplia tesitura le permitía cantar de soprano “ancha” e incluso de contralto, como también hiciera la esposa madrileña de Rossini. Si haces un repaso de las Madames Cortese que has visto o escuchado recordarás a Katia Ricciarelli, spinto especializada en Verdi, Caballé que todos sabemos la ampliud de su voz y repertorio, en Madrid María Rodríguez que cantaba (no sé si aún lo hace) los roles de mezzo de “Gigantes y cabezudos”, “La revoltosa”, “La verbena de la Paloma”, …en zarzuela y en ópera los roles de “La vida breve”, “Cavalleria Rusticana”, “Goyescas”, …incluso el “Stabat Mater” de Rossini,…Es decir que una soprano lírica ligera como la Iniesta o María Bayo no son las indicadas para ese rol.que con ese tipo de voz no da vida al carácter de la propietaria de la “Casa de baños” que manda y lo organiza todo.

        Esto aparte nos hubiera gustado charlar contigo y saber de tus próximos desplazamientos rossinianos y que nos aconsejaras qué ver. Recuerdo perfectamente tu apreciación del escasísimo volumen vocal de Lawrence Brownlee. Yo lo considero un pequeño timo. Tanto lanzamiento y marketing y prácticamente sólo sirve para grabar discos -porque canta bien- o para actuar amplificado en el Met. Veremos si consiguer ampliar el volumen de su voz con el tiempo, por ahora…

        Muchos saludos, un abrazo y hasta pronto.

        M'agrada

      • Alex

        Estoy de acuerdo contigo Federico que Rossini, en el Liceo, debería ser mejor tratado
        No recordaba lo de la producción del 2003, desguazada y eliminada. Fue un buen trabajo y teatralmente interesante por parte de Sergi Belbel.
        Una pena y como entonces,se malgastaron más dineros del teatro

        M'agrada

    • Musicalmente bueno? Vocalmente puedo aceptar que el primer cast es aprovechable aunque hay evidentes fallos de reparto en el rol de Madame Cortese, pero la dirección de orquesta no sacó todo el oro que la partitura tiene.

      M'agrada

  8. SANTI

    Bravo Joaquim, ningú com tu per explicar amb les paraules més adequades el tedi del dia 13 amb un teatre fred i a mig omplir.
    Fatal!

    Els cantants, sense destacar a cap en particular estan bé, però Brownlee decep.

    M'agrada

  9. Pere

    Hi vaig anar ahir. La primera sorpresa fou que el Liceu estava mig ple o mig buit segons com es miri. Potser és de les vegades que he vist més clarianes a la platea i a l’amfiteatre. Des de la meva butaca no veia els pisos superiors però la primera impressió era molt trista. Un públic fred i desinteressat. Generalitzo, és clar, però malgrat que el muntatge no és per llençar coets, tampoc em va semblar justificada la indiferència al final de l’espectacle. Els cantants en general crec que van donar el millor de si i la complexitat d’una obra com el Viaggio es mereixia, sota el meu punt de vista, una mica més de calidesa per part del públic. Una mica…

    Coneixia el muntatge perque el vaig veure fa uns anys al Teatro Real, en aquell cas dirigit per l’enyorat Alberto Zedda. Estic d’acord en que és inapropiat per un escenari com el del Liceu i que no pot inaugurar una temporada com la nostra. El trobo escaient per l’Accademia de Pesaro i per teatres de ciutats més petites. Com és obvi el preu astronòmic de les butaques no lliga amb la vàlua d’aquest muntatge. Ara bé, no crec que sigui el Sr. Sagi qui erri sino la direcció del Liceu que contracta un espectacle baratet (suposo) tot i que amb la escassa venda d’entrades ja veuren si no li surt el “tret per la culata”. No estic d’acord amb l’Alex que diu que en Sagi és un director “cursilón y menos que mediocre”. Li he vist muntatges preciosos (recordo uns Puritani, un Idomeneo i també aquella inoblidable “La del manojo de rosas”). Aquest Viaggio estic segur que no és el seu millor treball, però no crec que es mereixi aquests qualificatius. Per exemple, a mi no em va agradar l’us “polític” del segon acte que hi havia en la producció d’en Belbel que em va semblar que traia el missatge Rossinià, però a la majoria dels meus coneguts els hi va encantar i ho respecto molt. En fi, llibertat de gustos i d’expressió.

    A mi la direcció em va agradar, què hi farem. Ahir tenia el dia bo i em venia de gust escoltar aquest preciós Rossini. No estic d’acord en que l’orquestra sonava bruta, almenys des d’on estic ubicat em va sonar força bé. Tampoc llençaré coets, no era Abbado ni Muti, però el director em va semblar molt atent a les entrades i que feia una direcció amb gust i xispa en els moments necessaris.

    Pel que fa als cantants coincideixo quassi al 100 x 100 amb les teves apreciacions. No és aquell repartiment de somni de la producció Abbado-Ronconi però hi va haver algunes individualitats esplèndides. Ara bé, estic d’acord en que la relació preu-qualitat és totalment injustificada. Que s’ho facin mirar sino continuarem veient una pila de forats buits al teatre.

    M'agrada

    • Sagi ha fet coses precioses, sempre molt més estèticament belles que teatralment potents, però en aquest muntatge que serveix pel que serveix, va errar perquè no té cura de distingir els personatges, sobretot a la primera part on criats i senyores esdevenen anònims per tant és fa difícil entrat en la poca situació escènica del llibret. Belbel va ser molt més hàbil.
      La greu errada és de la senyora Scheppelmann en llogar una producció ineficaç i inapropiada pel Liceu, enviant el cor a casa i deslluint una inauguració fantasma. Amb el catxet de tots els cantants hagués pogut programar Le Comte Ory, donar-la a conèixer al Liceu i atorgar a la temporada d’un plus d’interès, però això s’aproparia a un teatre interessant i no estan per això

      M'agrada

  10. duran

    Per lo que dedueixo del teu comentari d’il Viaggio a Reims, el Liceo, segueix sense il-lusionar als espectadors, ja que també els comentaris dels asistens, tampoc son gaire favorables i si mol criticables. Quina pena. ¿No tornarem a teni EL LICEO qu’es mereix l’afiçio?. La teva critica m’agradat mol. Un saludu.

    M'agrada

    • Haurem d’esperar Francesc, espero que no gaire, però han de canviar moltes coses a Catalunya per tenir un conseller de cultura capaç de dotar de contingut creatiu a un equipament com el Liceu i passar d’un contenidor d’espectacles a un centre de creació artística.

      M'agrada

  11. Hi vaig anar ahir , tenint en compte que era el primer cop que veia aquesta òpera ,de la qual no coneixia gairebé res fins llegir el teu apunt prepaparatori, em vaig divertir bastant , suposo que més per la partitura i pel nivell en general dels cantants. Molt d’acord en amb tu. Malgrat que la producció es justeta ,sent generosos per a un teatre que vulgui ser de primera, celebro la seva programació , doncs em permet anar coneixement més a un compositor tan genial com Rossini.

    M'agrada

  12. Pel meu gust, il viaggio de Rossini es argumental i sobretot musicalment de les més aburrides del compositor. Si a sobre la política de preus del Liceu es la que és, no aniré a veure-la per fer-me canviar d’opinió. Vaig escoltar-la a Catalunya Música i s’escoltava la mar de bé.

    M'agrada

    • colbran

      Los micros favorecen a las voces pequeñas, todo lo contrario que sucede con las grandes. Es curioso, para mí “Il viaggio a Reims” es una delicia musical. Su derivado “Le comte Ory” tiene mejor argumento y un trío fabuloso añadido, pero la partitura luce más en “Il viaggio”. El aburrimiento lo produce una escena estúpida, una dirección de actores nula y unos cantantes sin distinción, con escasa voz y mal seleccionados, salvo excepciones que ya he expuesto en otros comentarios. Yo mismo me aburrí con una ópera que adoro, tanto en el ensayo como en la función de ayer. De todas formas toda opinión merece mi respeto.

      Tengo varias versiones de esta ópera, incluso tres o cuatro bajadas de YouTube y todas superan a esta edición del Liceu, por no mencionar la mágica versión de Pésaro de 1984.

      M'agrada

    • L’avorriment en una representació teatral depèn en gran mesura del director escènic i en aquest cas està clar que Sagi no va saber treure tot el suc a un llibret feble, però com tants d’altres a la història, també del Rossini seriós, amb trames poc teatrals on el més important no ho diu l’escena sinó les veus. L’habilitat del director serà embolcallar-ho bé i no anar en contra, com em sembla que és el cas vestint a tothom amb barnussos que treuen protagonisme als caràcters de cadascun dels personatges i on unes hamaques com a únic mobiliari situades molt per sobre de la platea no ajuden gaire a crear l’ambient propici. Deixar-ho tot en mans d’un ciclorama bellament il·luminat és una esgarrada monumental.
      Musicalment no puc estar més en desacord amb el que dius, però en això no podrem posar-nos d’acord perquè ja saps que en qüestió de gustos no hi ha res escrit. En a mi em sembla una partitura meravellosa que en aquesta ocasió també se m’ha fet passada en a mi.
      Gràcies per comentar Cicerón Marco Tulio (Déu n’hi do)

      M'agrada

  13. Gloria Aparicio

    Jo com de costum vaig assistir al assaig general, es una Opera que no m’entusiasme però a mi la S.Puértolas sense entusiasmar-me d’allò que li he vist o escoltat em deixa satisfeta, no vaig sortir entusiasmada ni molt menys, no acostumo a mirar rellotge i el vaig mirar en dues ocassions, algú més correcte que d’altre però vaig percebre molta fredor i així vaig quedar jo també, jo no vaig poguer percebre aquest apunt de “gall” que dieu doncs la senyora Puértoles es va menjar aquest agut, en arribar a la nota va fer el que diem en el món music-vocal el “peixet” la meva filla no ho va notar i potser alguns més, jo si i no per sábia sino per allò que diuen de ” gato viejo” però es clar, en un últim assaig hi hán certs cantants que no volen arriscar massa però, pel que dieu en aquest cas no li va servir de gaire……. per sort meva he assistit a moltissims assajos generalsde tanta pell de gallina com el dia de la funció …si ha sigut el cas es obvi…

    M'agrada

  14. dandini

    Recent arribat de la funció d’avui tard al Liceu.
    Maravellosa obra ,de les més inpirades de Rossini.
    Direcció de Sagripanti molt acurada.
    Per mí la sorpresa de la funció ha estat Ruth Iniesta.No la coneixia de res i m’ha semblat una veu molt timbrada ,coloratura perfecta i molta empenta enmirallan-se una mica en Diana Damrau.
    M’ha encantat la prestació de Irina Lungu com Corinna.El seu cant és precis,sap emetre sons flotants,els trinats magnífics i la seva vocalització té un cert grau de tensió que la converteix en una cantant “exciting”.El so dels filats recorda una mica Beverly Sills.
    Tots els interprets prinipals han rebut molts bravos pero la ovació més gran ha estat per Lawrence Brownlee ,jo diria que amb tota justicia.El color de la veu és magnífic i la coloratura excel·lent.El volum al menys desde l’amfiteatre era correcta.Potser l’altre dia estava indisposat ?
    La resta tots molt be.
    Escenografia una mica de fireta amb globos i llumetes d’aquelles que li agraden tant a Sagi.

    us deixo un you tube de Ruth Iniesta cantant un fragment que canten les lleugeres i també les líriques

    M'agrada

  15. Arnau

    Ara ja puc dir que he vist al Carlos Chausson en calçotets..
    Jo vaig anar ahir i vaig gaudir força amb les veus. Bé Corinna (va cantar l”Arpa Gentil al meu costat, i em va deixar una mica sord, la vaig trobar força cridaire), Puértolas (amb l’agut esgarrat del final de l’aria) i la resta de les dones. Els homes també em van semblar més que correctes: molt bé Brownlee (despres de la decepció inicial quan no va entrar), i Stayton, Tagliavini i Manel Esteve (perfectes tots tres!). Spagnoli no em va acabar de fer el pes, a part que va fer una errada monumental amb la lletra dient allò de “Il tedesco” (va començar cantant l’estrofa del rus enlloc de l’alemany, se’n va adonar, va fer un parell de versos de “la la la” i va acabar amb el text que li tocava). Brillantíssim Carlos Chausson. Estava més que acostumat a escoltar aquest paper per Enzo Dara (DEP), amb el seu punt una mica histriònic, i Chausson li va donar la volta i va fer un Baró molt digne, i amb una comicitat que no era forçada. El baix es menjava l’escenari en cada una de les intervencions. Bravo!
    De l’escena: els pobres de platea, es deurien haver mort al veure l’escenari aixecat. No es podia veure res des d’abaix. El cor retallat mira, per Sarrià està prou bé. Pel Liceu és innadmisible. I el principi ja em semblava horrible (aixo de la Cortese describint els clients davant els clients no s’agafava per enlloc escenicament) el pitjor va venir a l’aria de Lord Sidney amb les quatre noietes fent el cor femení. I la desfilada final… si no hi ha els diners per pagar-se la desfilada de la producció del Luca Ronconi, que no la vulguin imitar amb el nen sol, perquè era patètic. Jo no sabia on mirar, i en aquell moment només pensava: “Menys mal que no he invitat a algun amic, que sortirà del Liceu pensant que l’òpera és aixo”. De la resta: vaig trobar que el moviment escenic s’aguantava gracies a la professionalitat dels cantants, més que de la direcció (sobretot a l’escena de la festa final). Al primer acte fatal.

    M'agrada

  16. Arnau

    I despres de veure l’ultima funció tinc dubtes que em sorgeixen. Si és una producció per què els joves puguin practicar, perquè fan tisorada a tots els recitativos (una cosa indispensable de la musica i el cant rossinià). Retalls sense cap mena de sentit (diàleg Sidney-Profondo). I per cert, estic buscant encara sota les butaques la frase de la Delia.
    Ahir Puértolas va tornar a esgarrar l’agut final. L’Spagnoli no es va equivocar a l’aria, així que sols puc dir: Bravo!

    M'agrada

    • colbran

      Que Sabina Puértolas cante una impecable “aria del sombrero” y la “pifie” en la última nota (tengo entendido que en una función la emitió corectamente) es únicamente culpa suya por añadir un agudo final que no existe escrito por Rossini y en este compositor los agudos que se emiten mal son precisamente los no escritos por él. El aria está plagada de notas altas y coloratura más que suficiente para tener que añadir un agudo final improcedente cuando la voz ya está cansada.Esa nota muy mal emitida y espúrea me retuvo de bravearla, pues el resto del aria lo cantó espléndida y valientemente. El aria acaba hacia abajo” no “hacia arriba”.

      Sobre los cortes que denuncias y la ausencia de coro me rasgo las vestiduras porque no encuentro palabras para demostrar mi infinita irritación. Con Mozart no se atreven, con Rossini sí. Esto es un agravio comparativo total. Otra cosa es reducir las partes habladas (“Die Zauberflöte”, “Die Entfürung aus dem Serail”,…) que en la producción rossiniana no existen, ya que son recitativos cantados acompañados instrumentalmente.

      M'agrada

  17. nozzefigaro

    Tard en comentar però vaig assistir a la funció del diumenge 17 i, no sé si és perquè es tractava d’un diumenge a la tarda (després d’un dinar copiós) o bé pel poc dinamisme de la producció i l’escenografia però vaig patir unes crisis de son importants que encara mai m’havien assaltat al Liceu.
    La música de Rossini és preciosa i contra això no puc dir res però tota la primera part se’m va fer molt llarga, amb el batibull de personatges que, com bé ja ha dit algun altre company, costaven de distingir i més si tots van en barnús. Veus acceptables i algun bon detall però en general vaig afrontar la segona part amb el respir de saber que només durava 45 minuts.
    Ja anava previnguda sobre aquesta producció però, tenint en compte que la temporada em costa una fortuna i que baixar al Liceu em demana uns quants malabars logístics, sempre intento anar-hi amb motivació i amb això Rossini m’ajuda, però sigui com sigui vaig sortir força decepcionada. Tot i això vull confiar en que era jo que per primera vegada vaig tenir un mal dia a l’òpera, encara que la gran quantitat de localitats buides em fan pensar que potser no era la única que va perdre la motivació…
    Bonic detall abans de la funció recordar amb un minut de silenci els tristos fets del 17 d’agost. I bonic també veure pels mitjans i xarxes socials, com el passat dia 20 de setembre el públic del Liceu reaccionà amb orgull als atacs que estan patint les llibertats en general aquests dies, cosa que és trist que es converteixi en una reacció anecdòtica ja que si el Liceu “som tots” també hauria d’estar sempre al costat del que passa al carrer, i no cal que sigui per a defensar cap opció política concreta però si per orgull, per història i per defensar el que és de tots: la llibertat. Espero no haver ofès a ningú però espero que la meva àvia, liceísta de tota la vida, sigui on sigui ho hagi vist perquè segur que se’n sentirà orgullosa.

    M'agrada

Deixa un comentari